Marina Garcés Mascareñas, nascuda a Barcelona el 1973, s’ha erigit en una veu destacada en la filosofia contemporània catalana. Amb una trajectòria marcada pel seu compromís amb el pensament crític i experimental, ha deixat una empremta significativa a la universitat i a la societat en general. Després de quinze anys com a professora titular de Filosofia a la Universitat de Saragossa, avui ocupa el càrrec de professora agregada a la Universitat Oberta de Catalunya, on dirigeix el Màster de Filosofia pels reptes contemporanis.
Un dels pilars fonamentals del seu pensament és el concepte de “el comú”. En la seva obra “Un món comú” (2013), Garcés aborda com desenvolupar alternatives per fer front a les crisis actuals, destacant la importància de construir un espai compartit i solidari enmig de la complexitat contemporània. Aquest enfocament connecta amb la seva defensa de la filosofia com una forma de vida, un art que no es limita a les aules, sinó que es nodreix al carrer i perdura en els espais íntims i invisibles de les nostres vides.
Garcés també ha impulsat el projecte col·lectiu “Espai en Blanc”, un espai de pensament crític i experimental fundat el 2002 a Les Naus, un centre social ocupat al barri de Gràcia a Barcelona. Aquest projecte, lluny de ser un grup tancat, es va presentar com una successió d’iniciatives vinculades a un pensament experimental, pràctic i col·lectiu, funcionant com un lloc per experimentar nous formats i formes de relacionar-se amb el pensament i obrint un forat en la realitat que convida a pensar més enllà de l’establert.
La connexió entre la filosofia de Marina Garcés i el moviment sindical, així com la lluita obrera, emergeix clarament en el seu èmfasi en l’emancipació i la participació ciutadana. La perspectiva de democràcia radical que defensa troba ressonància en la necessitat d’una participació més activa i directa en tots els aspectes de la vida, incloent-hi l’àmbit laboral. Aquesta participació activa implica no només la presència física, sinó també una comprensió crítica dels mecanismes laborals i la seva relació amb les estructures polítiques i socials més àmplies.
Des d’aquesta perspectiva filosòfica, els treballadors i treballadores i els sindicats poden articular arguments fonamentats i construir visions transformadores per al futur. Qüestionant les estructures socials que perpetuen la desigualtat, la filosofia de Garcés proporciona una base crítica per analitzar les condicions laborals i defensar una justícia laboral més equitativa. Així, esdevé una eina essencial per interpretar i contextualitzar els canvis que experimenten les relacions laborals en un món cada vegada més complex, globalitzat i tecnològic.
En el context de la lluita obrera, la filosofia actua com una brúixola ètica que dona sentit a les reivindicacions de justícia i equitat. L’enfocament en l’emancipació connecta directament amb la lluita per alliberar els treballadors i treballadores de les restriccions i desigualtats dels sistemes laborals actuals. La participació ciutadana, com a part intrínseca d’una democràcia radical, esdevé fonamental per afirmar els drets, les reivindicacions i les necessitats de la classe obrera.
En la seva obra més recent, “El temps de la promesa” (2023), Garcés explora el poder de la paraula i la promesa en un món obsessionat per predir i controlar el futur. Considera que prometre pot ser una forma de rebel·lió, una manera d’introduir la batalla pel valor de la paraula en un present incert i un futur amenaçat. Aquest nou llibre reflecteix la seva constant cerca d’alternatives i el seu desig de despertar la passió pel pensament. L’autora no només continua desafiant les convencions filosòfiques, sinó que també aporta una perspectiva valuosa als debats contemporanis sobre la democràcia, l’emancipació, el treball i la promesa. El seu llegat perdura a la intersecció entre la universitat, el carrer i els espais íntims, un recordatori que la filosofia, per a ella, és realment una forma de vida.
La filosofia de Marina Garcés, doncs, emergeix com una aliada essencial per a la lluita obrera i el moviment sindical. Proporciona les eines conceptuals i ètiques necessàries per comprendre, qüestionar i transformar les condicions laborals injustes. La seva defensa de la democràcia radical i la participació ciutadana ofereixen una base sòlida per a la construcció d’un moviment sindical fort i una lluita obrera que no només respongui a les necessitats immediates, sinó que també aspiri a canvis estructurals més profunds i modifiqui les arrels que semblen inamovibles en l’inici d’una nova manera d’entendre les realitats laborals i la nostra participació com a classe obrera en elles.
