Sempre m’han sorprès les inesperades paraules que va triar Hannah Arendt per a respondre a un entrevistador marxista que semblava retreure-li que en la seva obra mai quedava clara la seva posició política respecte a Marx.
“No comparteixo el gran entusiasme de Marx cap al capitalisme. En les primeres pàgines del Manifest comunista podem trobar el major elogi del capitalisme que mai hàgim llegit. I això en un moment en què ja el capitalisme estava sent durament atacat, especialment per part de la denominada dreta. Els conservadors van ser els primers a treure a col·lació tals crítiques, que més tard van ser assumides per l’esquerra, i també naturalment per Marx. Per descomptat, la crueltat del capitalisme dels segles XVII, XVIII i XIX era també devastadora. I cal tenir-ho present en llegir el gran elogi del capitalisme de Marx. Estava envoltat per les més horribles conseqüències d’aquest sistema i, malgrat això, va pensar que era una gran cosa. Era també hegelià i naturalment creia en el poder d’allò negatiu. Doncs bé, jo NO crec en el poder del negatiu, de la negació, si constitueix la terrible desgràcia d’una altra gent”.
No cal negar que sí que hi havia alguna cosa així als caps de Marx i d’Engels, el 1848. Eren molt conscients que, en efecte, amb el capitalisme “tot allò sòlid s’havia esvaït en l’aire”. Però ells apostaven, esperaven i confiaven en una revolució més o menys imminent. “Tot el que és sagrat és profanat, i els homes, a la fi, es veuen forçats a considerar serenament les seves condicions d’existència i les seves relacions recíproques”. És a dir, tota aquesta devastació antropològica era, si més no, una immensa oportunitat per a la humanitat, la gran ocasió per a investigar amb “serenitat” el que Marx anomenarà insistentment, en El Capital, “noves fonts de desenvolupament humà”.
El segon paràgraf del Manifest Comunista continua sent una obra mestra de rabiosa actualitat. “Ens acuseu als comunistes de voler acabar amb la propietat privada. Però no som nosaltres, ha estat la burgesia la que ha aniquilat la propietat privada del noranta per cent de la població, separant als treballadors de la terra i dels mitjans de producció més elementals per a la supervivència, llançant a la humanitat al mercat de treball”. “Ens acuseu als comunistes de no respectar res sagrat, ni tan sols la religió. Però no som nosaltres, ha estat el capitalisme el que ha suprimit les festes religioses, arrabassant-li a l’ésser humà el temps dels seus ritus i de les seves oracions”. “Ens acuseu als comunistes de voler abolir la vida familiar. Però quina vida familiar té ja el proletariat, treballant a les fàbriques en jornades interminables, els homes, les dones i els nens?”. “Dieu que els comunistes no volem tenir pàtria ni nacionalitat. Però és que el proletariat ja no té des de fa molt ni pàtria ni nacionalitat, per al proletariat ja no hi ha més que un mercat de treball global que el reclama o l’expulsa segons imperatius econòmics que res tenen a veure amb consideracions socials o polítiques”. En fi, és palès que, des d’un punt de vista antropològic, la degradació de les densitats culturals sota el capitalisme ha estat devastadora. Carl Schmitt ho va resumir molt gràficament: el proletariat és un “no-res social”. “Tot el que fa referència al proletariat només pot determinar-se de manera negativa. D’ell només pot afirmar-se amb certesa que no participa de la plusvàlua, que no posseeix i que no coneix ni família, ni pàtria, etc. El proletariat és un no-res social. D’ell només pot dir-se que no és res més que humà”.
En la nostra actualitat turbocapitalista, cada dia és més i més cert que “tot s’esvaeix en l’aire”. Però el que ara s’esvaeix no són ja tan sols les densitats antropològiques de la tradició, els usos consuetudinaris, els costums, les solidaritats tribals o comunitàries, les religions o les pàtries. Cal estar cec per a no veure que, al costat de tot això, es dissolen també les grans conquestes que dos segles de lluites obreres havien aconseguit incrustar en legislacions estatals. El proletariat no tenia pàtria, però, després de molt d’esforç sindical i polític, havia aconseguit tenir una cosa així com un dret laboral i uns certs drets ciutadans que, per exemple, li proporcionaven una escola pública, una assistència sanitària o una pensió, és a dir, un cert “patriotisme constitucional”. El problema és que el que ara s’esvaeix en l’aire són també les conquestes laborals del proletariat. Es perfila davant de nosaltres una societat d’emprenedors, empresaris de si mateixos, àtoms que xoquen en el mercat sense un altre criteri que la competència econòmica. És una forma eufemística d’imaginar un món de treballadors despullats i a la intempèrie, que ja no tindran darrere cap dret laboral, cap conveni col·lectiu o cap solidaritat sindical. Probablement, és una reacció antropològica comprensible que, davant tant de desemparament, el que es trobi a faltar en primer lloc, no siguin aquestes conquestes republicanes, sinó una mica de déu i una mica de solidaritat tribal. Així doncs, si seguim per aquest camí, i tot apunta en aquesta direcció, tindrem un proletariat sense sindicats que es conformarà amb ser evangelista i acudir tots els dies al temple a cridar al·leluies, per a després votar a la ultradreta.
Uns troben a faltar els sindicats, uns altres, el dret laboral i els convenis col·lectius; uns altres troben a faltar les pàtries i les nacions; uns altres, la família i la religió. Cadascú tria al seu gust el que troba a faltar. Per això no té molt misteri que hagi aflorat una temptació que podríem resumir en la gran jugada “roig-bruna”: com el capitalisme ha destruït la família, la religió, els vincles tribals i comunitaris, la identitat nacional, els valors antropològics de la tradició, el que cal fer és defensar tot això contra el capitalisme. És un greu error. Per començar, perquè hi ha coses pitjors que el capitalisme. El patriarcat, aliat amb el catolicisme o l’islam, o ara, massivament a nivell popular, amb l’evangelisme, ha produït i produeix inferns humans irrespirables. Comparat amb això, el món ideal que, per exemple, un anarcocapitalista com Juan Ramón Rallo té al cap, podria semblar-nos un mal menor. Els que sempre ens hem considerat marxistes estem curats d’espant. És veritat el que deia Hannah Arendt, Marx mai va dissimular “un cert entusiasme pel capitalisme”. Contemplant la incommensurable devastació antropològica del capitalisme, sempre va veure-hi l’anunci d’una possible “font de desenvolupament humà”, la qual, sota altres condicions econòmiques, podria molt bé ser el punt de partida per a un progrés moral de la humanitat. És a dir, la possibilitat d’una vida republicana.
Ara que el capitalisme ha fet molles la consistència antropològica de la humanitat fins a escandalitzar fins i tot als seus aliats més de dretes, el que s’imposa és, sens dubte, un programa conservador. Però el que volem conservar són les institucions republicanes que les classes treballadores van aconseguir incrustar en legislacions estatals. Volem conservar l’escola i la sanitat públiques, el dret laboral, les garanties jurídiques i la sobirania del poder legislatiu. No és poca cosa, perquè és un programa impossible sense una veritable revolució econòmica. Però el que volem conservar no és ni molt menys tot allò que el capitalisme ha destruït. El que volem conservar són les institucions que garanteixen el nostre dret a la reforma. Volem conservar les institucions republicanes que tant ens va costar conquerir i per les quals encara queda tant per fer.
Els qui primer van posar aquest programa sobre la taula, abans fins i tot del 15M, van ser els creadors de Juventud Sin Futuro, uns nois que a penes havien complert vint anys, entre ells Rita Maestre i Eduardo Fernández Rubiño. Van ser els primers que es van definir com a conservadors perquè volien conservar la sanitat i l’escola pública, el dret laboral i el dret a tenir una pensió, això últim una cosa que feia riure als periodistes, veient a nois tan joves defensar el dret a tenir un sostre i un treball, el seu dret a tenir fills i el seu dret a fer-se vells. Va ser un moment decisiu que no podem oblidar, menys encara ara, quan ens enfrontem a una possible hegemonia ultradretana. Abans de res, s’ha de tenir molt clar el que cal conservar i el que cal tenir dret a reformar. El que cal revolucionar ja ens ho diran els nostres enemics.
No podem confondre’ns. No podem oblidar, enfront de totes les temptacions roig-brunes de dretes i d’esquerres (des de Diego Fusaro a Daniel Bernabé) que les institucions que volem defensar eren, abans de res, un antídot civilitzatori enfront de les pretensions totalitàries de la família i la religió fonamentades en la tradició. L’escola pública, per posar només un exemple, es va inventar per a salvaguardar als nens del totalitarisme ideològic al qual podien sotmetre’ls els seus pares, perquè no cal pagar fins als divuit anys la desgràcia d’haver nascut d’uns pares de l’OPUS o del Frente Obrero. Per això no volem ni una dreta anticapitalista, com la que podrien defensar Diego Fusaro o Juan Manuel de Prada, ni una esquerra “estalibana” enemiga de la diversitat i de tota aquesta experimentació queer que ja és imparable i imprevisible. Benvingut sigui el futur, amb la condició que sigui republicà, és a dir, amb la condició que pugui resistir el debat sostingut en un veritable espai públic.
Tenim moltes discrepàncies, però un programa comú, que continua sent el mateix que va unir a tanta gent allà pel 15M i que va inspirar al primer Podemos. Ho va condensar fa ja quinze anys Santiago Alba Rico en una fórmula afortunada que ha tingut molt d’èxit: hem de ser revolucionaris en l’econòmic, reformistes en l’institucional i conservadors en l’antropològic. Molts s’han apropiat d’aquesta fórmula, però no sempre s’ha entès bé. Es tracta d’un programa republicà que intenta, abans de res, civilitzar als poders econòmics, que segueixen encara en estat salvatge, sense sotmetre’s a cap poder legislatiu. És un programa republicà que és reformista perquè el ius reformandi és precisament el que defineix a les institucions republicanes: que es fonamenten en el dret a canviar-les d’acord a la llei. I és conservador perquè tenim ja la convicció que l’ésser humà no és viable més que conservant unes certes condicions existencials. Cal conservar, com és obvi, un planeta Terra habitable, cal conservar un mínim antropològic compatible amb els drets humans i cal conservar, per sobre de tot, la dignitat, perquè els éssers humans no ens conformem amb viure, també volem que la vida ens valgui la pena. Si l’esquerra, que en uns altres temps demanava l’impossible, s’ha tornat ara reformista i conservadora no és per una traïció als seus principis revolucionaris. És perquè ara ha de lluitar contra una revolució neoliberal que, per a donar llibertat als diners, és capaç de demolir totes les catedrals de la civilització. El turbocapitalisme actual és antisistema i terrorista, és un força salvatge capaç de deslocalitzar-se respecte a qualsevol poder legislatiu que pretengui civilitzar-lo. Són ells, els que des del PP i Vox, defensen ara la revolució permanent. I som ara nosaltres els que, des de l’esquerra, defensem que l’ordre constitucional pugui arribar a ser viable.
El que ens diferencia del Marx del Manifest Comunista és que ja no veiem tan clar que la devastació capitalista vagi a ser de seguida substituïda per una florida d’institucions republicanes en què la humanitat pugui serenament decidir sobre el progrés moral i jurídic que va anunciar la Il·lustració. Les grans conquestes que la lluita obrera ha aconseguit apuntalar es trontollen ara com a l’antigor ho van fer les consistències antropològiques més tradicionals. El capitalisme, que no va ser compatible amb la condició tribal de l’ésser humà, tampoc resulta compatible amb la seva condició republicana. Per això, el pitjor que podem fer és confondre què és el que,davant de tanta devastació, trobem més a faltar. I oblidar que totes aquestes conquestes van ser, en efecte, conquestes que es van fer contra la lògica del capital, i que només es mantindran en peus si aquesta lluita continua existint. Eren el camí que assenyalava una nova possibilitat per al progrés de la humanitat, una “font de desenvolupament humà”, com hem vist dir a Marx. El més insensat que pot ocórrer-nos és que acabem per oblidar que la humanitat va estar a punt d’experimentar el que era la condició de la ciutadania, i que comencem a trobar a faltar en lloc seu totes aquestes densitats antropològiques que la Il·lustració pretenia “civilitzar”, mentre el capitalisme s’ocupava simplement de devastar. Confonent Il·lustració i capitalisme, rodem sense frens cap a l’abisme d’una humanitat degradada, en la qual serem màximament supersticiosos i màximament competitius al mateix temps. Una humanitat antropològicament molt primitiva, però armada amb míssils nuclears. Ja no serem grecs o perses, però serem peixos o sagitari. No serem catòlics o musulmans, però sí potser evangèlics pentecostals o adventistes del setè dia. No tindrem ja costums, sinó hàbits neuròtics. Ja no tindrem principis ni tampoc conviccions, tan sols modes passatgeres. I mentrestant, el capitalisme, que ja no cap en el món, seguirà el seu camí suïcida cap a enlloc.
