Article publicat en català, gràcies a la col·laboració de la Realitat amb el Centre d’Investigacions de Política Internacional de Cuba.
Com a part de la preparació de la Cimera del Grup dels G77 més la Xina, que se celebra a l’Havana els dies 15 i 16 de setembre d’aquest mes de setembre, s’ha estat discutint durant mesos un projecte de declaració, que aprovarien els caps de delegacions assistents al fòrum, i que constituiria el principal missatge polític que projectarà aquest conclave cap al futur. Gairebé dues setmanes abans de la cita es va divulgar el text, que ja compta amb el consens de les representacions dels països membres davant l’Organització de Nacions Unides a Nova York, i que es coneixerà com la declaració sobre “Reptes actuals del desenvolupament: el paper de la Ciència, la Tecnologia i la Innovació”.
Per a molts aquest podria significar només un document més, un altre exercici de diplomàcia multilateral que no té relació amb el dia a dia de la gent, que tributa a un esdeveniment que podria constituir un torneig de discursos i oportunitats per a prendre fotos memorables. Però la realitat, com sempre, és molt més complexa.
Abans de referir-nos a algunes de les idees recollides en el document, val dir que el mateix és la síntesi d’un extens procés de negociacions en el qual 134 nacions, és a dir, 134 governs i les seves 134 cancelleries han resumit aquelles idees en les quals tenen un consens. Si tinguéssim dubtes sobre el significat d’aquest assoliment, fem l’exercici de convocar a només 3 o 4 amistats per a escriure entre tots almenys una quartilla sobre qualsevol tema d’interès comú, sigui esportiu, cultural o religiós. Immediatament, sorgiran diferències que no es podran resoldre amb votacions, mitjançant les quals simplement la majoria venç a la minoria, i aquesta última no se sent part de la redacció final. És molt més complicat quan l’exercici el realitzen representants oficials d’Estats que tenen la seva pròpia història, cultura, principis, llegat i també diferències polítiques a l’interior del seu teixit social.
Llavors tornem al punt que el consens que s’anuncia s’ha aconseguit entre 134 nacions, que representen el 80% de la població mundial. Aquest fet per si mateix ja indicaria la capacitat de lideratge que ha mostrat la diplomàcia cubana, en representació del seu poble i autoritats. Representa a més un vot de confiança significatiu de petits, mitjans i grans països que han apostat per la professionalitat, l’honestedat i la transparència de Cuba per a encapçalar aquest exercici. Aquest consens també apunta en la direcció de la urgència que tots senten per a abordar aquestes qüestions, perquè actuarem sense traves en algunes d’elles, o ja no hi haurà temps per a recuperar-nos.
Altres elements a tenir en compte en aquesta anàlisi són les circumstàncies en què s’ha aconseguit tal resultat i el contingut d’aquest. En relació amb el primer, cal dir que vivim en una circumstància de gran incertesa, en la qual la Humanitat travessa un període de transició cap a un nou ordre internacional. Aquest trànsit ja s’ha operat en diverses ocasions al llarg de la història, només que sempre ha estat precedit d’una conflagració bèl·lica de grans proporcions, que, en dues oportunitats, totes dues durant el segle XX, han tingut una escala mundial. Aquest fet implica que una bona part dels convocats a la Cimera estarien assumint ara mateix una nova mirada respecte al seu entorn, a les seves aliances i a les seves projeccions exteriors.
El contingut de l’anunciat consens mereix també un destacat i una anàlisi per separat. En aquest tipus de document és potser tan important registrar aquells temes que s’esmenten de manera expressa, com els que no apareixen declarats. Dels primers caldria destacar, entre altres molt rellevants, la definició que fan els G77 més la Xina sobre els temes prioritzats del moment, una espècie de foto col·lectiva de l’actualitat.
L’obturador d’aquesta cambra fictícia s’ha disparat davant un ordre econòmic internacional “injust per als països en desenvolupament”, que encara no es recuperen del sotrac que ha significat la COVID-19, que no han pogut sobreposar-se a tots els seus estralls i temen l’ocurrència d’una pandèmia similar en el futur, sense haver tancat les ferides de la primera. Però el Grup considera que tot això s’agreuja a partir de:
- Les tensions geopolítiques
- Les mesures coercitives unilaterals
- Les crisis econòmiques i financeres
- La fragilitat de les perspectives econòmiques mundials
- L’augment de la pressió sobre els aliments i l’energia
- El desplaçament de les persones
- La volatilitat dels mercats
- La inflació
- L’ajust monetari
- La creixent càrrega del deute extern
- L’augment de la pobresa extrema
- L’augment de les desigualtats dins dels països i entre ells
- Els efectes adversos del canvi climàtic
- La pèrdua de biodiversitat
- La desertificació, les tempestes de sorra i pols i la degradació del medi ambient
- Les bretxes digitals
Aquests fenòmens graviten sobre l’anomenat Sud Global sense que existeixi un full de ruta clar per a poder fer front als mateixos de manera coherent i efectiva. Per cert, des del Nord podria mostrar-se algun interès sobre aquesta llista, perquè es tracta de penes comunes que sofreixen comunitats i zones a l’interior de les seves pròpies geografies, que estan molt llunyanes del nivell de vida dels segments de majors ingressos i distants de les opulències de les grans ciutats i les capitals.
En l’anàlisi val la pena fer esment també a algunes d’aquelles qüestions que no apareixen llistades en el text que ens ocupa, però que sí que són el centre de les “preocupacions” que manifesten les associacions del Nord polític, particularment l’OTAN, i que des de la seva maquinària de comunicació social s’intenta persuadir a tots que són les grans urgències.
En l’esborrany de consens que s’ha divulgat no hi ha referències a: l’Operació Militar Especial de Rússia a Ucraïna, l’agressivitat tecnològica dels tigres asiàtics (no sols la Xina), els canvis polítics que es registren a Àfrica i que treuen del poder a governants proeuropeus, el descens del pes relatiu del dòlar en les transaccions internacionals, l’augment de les propostes progressistes i socialistes a Amèrica Llatina.
En el projecte de declaració que es revisarà a l’Havana tampoc s’esmenta pel seu nom a l’anomenada Quarta Revolució Industrial, més enllà de l’augment de l’anomenada bretxa digital, però sí que apareix una referència significativa quant a “garantir un desenvolupament, accés i ús ètic, fiable i més equitatiu de la intel·ligència artificial”. No existeix un enfocament ni tan sols similar en aquest aspecte en documents col·lectius del G-7, o la Unió Europea. Tot el contrari, es protegeixen els interessos de les grans transnacionals que incideixen en aquests desenvolupaments.
Hi ha un altre element fonamental en aquesta proposta i té a veure amb la forma en què aquestes 134 nacions pretenen fer avançar les seves accions. Les nou pàgines de punts comuns estan plenes de referències a “actuar units”, “solidaritat mundial”, “cooperació internacional”, “benefici per a tots”, “comunitat de futur compartit”, a més dels anomenats a “maneres de vida sostenibles” i “ciència/coneixement obert a tots els nivells”, “societat de la informació inclusiva”.
No existeix una sola idea que impliqui la preponderància d’un dels membres del grup sobre la resta, no hi ha un hegemònic, no hi ha un sol país que es consideri com el paradigma, o l’exemple a imitar pels altres.
Com a novetat també ha de citar-se la comprensió col·lectiva, potser com mai abans, que la Ciència, la Tecnologia i la Innovació tenen un paper per exercir en el desenvolupament de tots els que han estat relegats, raó per la qual es proposen noves trobades i exercicis col·lectius per a aconseguir tals propòsits. És a dir, s’entén que tot no pot ser expressat d’una sola vegada, per la qual cosa es pretenen fer subseqüents passos en aquesta direcció.
Entre les qüestions que no s’esmenten en el document, i que haguessin de ser centre d’atenció en esdevenidores reunions, hauria d’estar la formació de recursos humans en universitats i centres de recerca a l’interior del mateix grup. Els que no existeixin avui caldrà crear-los. Almenys en el camp de les ciències socials, resulta una contradicció pensar que la magnitud dels canvis que han de produir-se poden estar encapçalats per líders que són formats, i de pas modelats, en les institucions educatives d’aquells països del Nord que han protagonitzat la despulla, la marginació i l’exclusió contra la resta de la Humanitat. Sempre hi hauria excepcions, però també es necessiten metges, enginyers, experts, investigadors, emprenedors, que posin la realització col·lectiva per davant de la individual, que tinguin en els seus horitzons el benefici de les seves comunitats per sobre de les metes personals. Caldrà construir edificis sobre pilars nous.
Com es coneix, el G77, a diferència del Moviment de Països No Alineats, rota la seva presidència, però no convoca cimeres de manera cíclica. Per tant, cada cimera del G77 és per si mateixa històrica i aquesta ho serà encara més per la conjuntura en què es produeix.
Cada cubà hauria de preguntar-se quin significat té que altres 133 nacions hagin confiat ara en la nostra qualitat com a amfitrions, malgrat les enormes limitacions materials que pateix el país. L’elecció de Cuba per a coordinar temporalment a aquest col·lectiu no és només mostra del fracàs de la política estatunidenca d’aïllament contra el nostre país. És molt més. És un crit de 133 veus dient que Cuba és un país respectat dins de la comunitat internacional, al qual se li reconeixen capacitats de lideratge i ponderació. A l’Havana han tingut lloc dues cimeres del Moviment de Països No Alineats (1979, 2006), sengles reunions ministerials associades a les anteriors i una Cimera Sud (2000, també del G77), encara que sense exercir la presidència pro tempore llavors. Cal agregar en aquesta llista la multiplicitat d’esdeveniments de la CELAC, CARICOM, AEC, ALBA-TCP i molts altres òrgans regionals.
En plena dècada dels anys 60 del segle passat, quan a Cuba van arribar a operar més de 100 bandes dels anomenats alçats, finançats i organitzats des de territori estatunidenc, que van causar 600 víctimes entre la població civil, quan recentment començàvem a sofrir els efectes del bloqueig econòmic-comercial i financer, l’Havana va ser una vegada i una altra el punt de trobada de les forces polítiques que finalment van convocar la primera Conferència Tricontinental, la qual el gener de 1966 va crear l’Organització de Solidaritat per a Àsia, Àfrica i Amèrica Llatina (OSPAAAL). Es considera que aquest moment va significar una extensió cap a aquesta última regió del Moviment de Països No Alineats.
A l’Havana de nou es convoca i s’acull, es discuteix i s’acorda, es brinda i es rep solidaritat, s’escolta i es proposa en pla d’igualtat, es respecta i es defensa la sobirania. Només així podrem somiar i construir un futur millor.
