Rosa Luxemburg no elabora una teoria sistemàtica de l’Estat. Les característiques d’aquest sorgeixen o han de buscar-se al llarg de la seva obra. A través d’aquests textos és recognoscible una definició de l’Estat que respon a la concepció predominant en el marxisme de la seva època que el considerava com una estructura política al servei de la classe dominant, com l’exemplifica aquest pas: “Les comunitats subdesenvolupades han d’eliminar les seves obsoletes organitzacions polítiques, relíquies d’una economia natural o mercantil simple, i crear una moderna maquinària estatal adaptada als objectius de la producció capitalista” (L’acumulació del capital), o aquest altre: “l’Estat actual no pot ser concebut com a «societat», sinó com a representant de la societat capitalista, és a dir, com Estat capitalista” (Reforma o revolució). Diferencia en l’Estat capitalista la naturalesa i funcions de les seves dues institucions principals: parlament, considerat àmbit de la lluita de classes i per tant on és necessària la participació del moviment obrer, i el govern, àmbit en el qual s’elabora i gestiona les polítiques a favor del capital i la burgesia i al qual denomina com “l’organització política de l’economia capitalista”. Aquest és l’argument sobre el qual basa el seu rebuig a la participació socialdemòcrata en governs de coalició amb partits burgesos tal com succeïa a França al començament del segle XX (gabinet Millerand i línia Jaurès), tal com queda reflectit en el seu text: Die sozialistische Krise in Frankreich (1901).
Les seves consideracions sobre l’Estat són peces fonamentals en les seves reflexions sobre l’imperialisme i el militarisme. Aquests fenòmens són abordats en el seu treball sobre els límits de l’acumulació capitalista, ja que la seva continuïtat, així com la seva crisi estava vinculada amb l’expansió colonial i imperial de les principals potències, la qual cosa comportava el risc en últim terme de l’enfrontament militar entre elles. En aquesta anàlisi considera el paper de l’Estat, no sols com a gestor del capitalisme sinó com a responsable de decisions polítiques que poden accelerar el curs de col·lisió bèl·lica. Aquest paper de l’Estat queda clarament assenyalat per Rosa Luxemburg en la seva obra L’acumulació del capital, quan analitza l’acció estatal en la promoció i protecció del desenvolupament colonial i imperialista, a través de la seva intervenció directa -concessió d’emprèstits públics o la intervenció militar- o indirecta afavorint iniciatives privades actuant com a agent essencial de la reproducció ampliada del capital. La tesi de Rosa Luxemburg sostenia que l’acumulació de capital, la seva reproducció ampliada, es produïa en els marges del sistema capitalista, en les àrees on aquest encara no s’havia implantat i on era possible realitzar la plusvàlua en la seva forma monetària i per tant absorbir el plus de producció que exigia la reproducció ampliada o composta del capital. Aquestes àrees precapitalistes acabaven d’aquesta manera incorporades a la globalització capitalista. De la mateixa manera els estats dels països sotmesos als dictats de les potències colonials contribuïen al procés d’integració en l’economia capitalista global avalant les inversions estrangeres amb les mateixes rendes públiques (així per exemple es van construir els ferrocarrils de l’Imperi otomà amb la intervenció del capital alemany).
L’expansió colonial i la competència entre potències imperialistes vinculada a l’exigència de la definició d’esferes d’interès, el suport als emprèstits exteriors i la violència militar definien el paper de l’Estat en aquesta fase del desenvolupament del capitalisme. En aquesta dinàmica evolutiva del capitalisme cap a la seva expansió global a través de l’imperialisme el paper estatal resultava fonamental, quedant “integrat”, d’aquesta manera, a les condicions de reproducció ampliada del sistema. Per tant, per a ella en cap cas l’Estat és neutral. Considero que aquesta tesi de Rosa Luxemburg conserva la seva potència explicativa en l’actualitat en observar com la globalització capitalista envaeix ja no territoris o nacions, sinó àrees de servei públic mitjançant la seva privatització on la seva activitat i els seus resultats són transformats en mercaderia desmantellant l’Estat de Benestar, equivalent al que David Harvey ha definit com a “acumulació per despossessió”, procés en el qual l’Estat té una participació decisiva.
La definició de les característiques de l’Estat en el capitalisme sorgeix també de les seves reflexions sobre la lluita revolucionària i les condicions i mètodes per a la presa del poder per la classe obrera, en la mesura en què s’allunya de reduccionismes economicistes i prioritza l’anàlisi basada en la lluita de classes i en les formes que ha d’adquirir el nou poder revolucionari. El seu distanciament de les tesis sobre l’automatisme en la transició del capitalisme al socialisme, tan habitual en les anàlisis de la segona internacional, situant l’èmfasi en la praxi col·lectiva del subjecte revolucionari constitueix un punt d’inflexió teòrica del pensament de Rosa Luxemburg, producte de l’impacte i la seva experiència en la revolució russa de 1905.
La revolució de 1905 li va permetre a Rosa Luxemburg assenyalar les formes i mètodes de conquesta del poder polític, en el qual exercien un paper fonamental la vaga de masses i l’acció espontània del proletariat i altres classes subalternes, mitjançant les quals redefineix el paper de la socialdemocràcia en el procés revolucionari (Vaga de masses, partit i sindicats). Així mateix troba en elles l’alternativa al plantejament reformista sobre la possibilitat d’enderrocar al capitalisme i arribar al socialisme a través de les estructures de l’Estat burgès, especialment a través de l’acció parlamentària.
Les revolucions, russa de 1917 i alemanya de 1918, li van oferir els elements per a definir i plantejar la forma i el contingut de la democràcia revolucionària que substituiria a l’Estat burgès, a través del soviets i el moviment consellista d’obrers i soldats. El sistema nerviós d’aquesta democràcia radical estava constituït pel mandat imperatiu que convertia a membres electes d’aquests soviets o consells en autèntics mandataris (fideïcomissaris), és a dir els que rebien el mandat imperatiu dels seus electors i davant els quals eren responsables, mandataris que podien ser remoguts en qualsevol moment si no complien amb la comesa encarregada. (Reforma social o revolució, Què volen els espartaquistes?).
Bibliografia
Brie, Michael; Schütrumpf, Jörn, Rosa Luxemburg: A Revolutionary Marxist at the Limits of Marxism. Cham, 2021.
Dunayevskaya, Raya, Rosa Luxemburgo La liberación femenina y la filosofía marxista de la Revolución, México, FCE, 2013.
Frölich, Paul, Rosa Luxemburg. Ideas in Action, Chicago: Haymarket Books, 2010.
Geras, Norman, The Legacy of Rosa Luxemburg, London-New York: Verso, 2015.
Haug, Frigga, Rosa Luxemburg y el arte de la política, Madrid: Tierradenadie Ediciones, 2013.
Hudis, Peter; Anderson, Kevin, The Rosa Luxemburg Reader. New York, 2004.
Jessop, Bob, State Theory. Putting the Capitalist State in its Place, Cambridge-Oxford: Polity Press-Basil Blackwell, 1990.
Luxemburg, Rosa, Die industrielle Entwicklung Polens. Leipzig: Verlag von Duncker & Humblot, 1898.
———. “Die sozialistische Krise in Frankreich”, Die neue Zeit, 1900-1901.
———. Gesammelte Werke. Band 2. 1906 bis Juni 1911, Berlin: Dietz Verlag, 1990.
———. “Huelga de masas, partido y sindicatos”, Escritos políticos, Barcelona: Grijalbo, 1977.
———. “¿Reforma social o revolución?”, Escritos políticos, Barcelona: Grijalbo, 1977.
———. “Sozialdemokratie und Parlamentarismus”, Sächsische Arbeiter-Zeitung: 05-06/12/1904.
———. The accumulation of capital. London; New York: Routledge, 2003.
———. “Was will der Spartakusbund?”, Die Rote Fahne, nº 29 (14/12/1918).
Negt, Oskar, “Rosa Luxemburg y la renovación del marxismo”, en VV.AA., Historia del marxismo. El marxismo en la época de la Segunda Internacional (2), Barcelona: Bruguera, 1980.
Nettl, J.P., Rosa Luxemburg, London-New York: Verso, 2019.
