Exposició d’alguns dels fonaments ideològics presentats pel Discurs d’Orientació Política,
considerat un dels pilars bàsics del model revolucionari Burkinabè, per convidar a la reflexió
sobre la vigència o no d’aquests quatre dècades més tard.
La nit del 4 d’agost de 1983 es posa en marxa un procés de transformació profund i vigorós en una de les antigues colònies de l’Estat francès a l’Àfrica Occidental. El que fins llavors havia estat l’Alt Volta, absorbit plenament en les dinàmiques neocolonials, va fer néixer una nova pàtria on la integritat i la dignitat havien de ser —i serien— el nucli de la identitat nacional: Burkina Faso. El canvi de nom del país es formalitzaria el 4 d’agost de 1984, culminant un primer any de procés revolucionari.
El canvi de nom va ser un símbol carregat de substància, fruit de la concepció mateixa que el Consell Nacional de la Revolució (CNR), encapçalat pel Capità Thomas Sankara, tenia del procés revolucionari que s’havia posat en marxa. Només dos mesos després d’aquella nit que ho va canviar tot, el 2 d’octubre d’aquell mateix 1983, es va fer pública una de les principals guies ideològiques de la revolució, el Discurs d’Orientació Política (DOP).
La guia fonamental de l’acció política es va difondre, en consonància amb l’oralitat com a principal eina de difusió del coneixement, a través de la ràdio estatal. El president Thomas Sankara va llegir, de forma solemne i pausada, durant més d’una hora i mitja, el document que detallava l’anàlisi del context i les pautes generals del full de ruta del procés de transformació que s’entomava des del CNR. Un exercici de transparència que deixava molt clar d’on es partia i cap a on es pretenia avançar.
El punt de partida era clar: “En la seva essència, la societat neocolonial i la societat colonial
no tenen cap diferència.” En el DOP s’exposa com la metròpoli, a través dels seus aliats locals, continua controlant les principals institucions socials, posant especial èmfasi en l’exèrcit i en el sistema educatiu, i com es redibuixen les desigualtats de classe en aquest nou context. “Amb les molles que els hi arriben d’aquest saqueig, es transformen a poc a poc en una burgesia veritablement parasitària.”
En aquest sentit, l’anàlisi de la configuració de les classes socials és contundent i divideix els diversos subjectes en dues categories: “el poble” i “els enemics del poble”. La primera categoria està constituïda per la classe obrera, el camperolat i, amb matisos, la petita burgesia i el lumpenproletariat. La segona categoria està formada per la burgesia i bona part
de les estructures tradicionals, que consideren “feudals i retrògrades” i que tenen interessos
alineats amb l’imperialisme.
El primer objectiu de la revolució, segons s’exposa en aquest document, és el de traslladar el poder de les mans de la “burgesia aliada a l’imperialisme” a “l’aliança de classes populars que constitueixen el poble” i “procedir a la destrucció de la màquina de l’Estat neocolonial i organitzar una nova màquina capaç de garantir la sobirania del poble.” Alerten també que per fer això, “la revolució serà —per molt que molesti a les forces conservadores retrogrades— un trasbals total i profund” que afectarà tots els àmbits de la vida social.
Tot i que en mencionen més, destaquen tres àmbits d’actuació prioritària, en aquest ordre: la
transformació de l’exèrcit, l’abordatge de la desigualtat entre dones i homes, i la construcció d’un nou model d’economia. Pel que fa a l’exèrcit, el DOP defensa la necessitat de fer que les forces armades estiguin al servei del poble participant en la producció d’aliments i en la construcció d’escoles, hospitals i vies de transport. “S’ha acabat el temps que l’exèrcit nacional es comportava com un cos de mercenaris estrangers en un territori conquistat!”
En referència als efectes de les desigualtats del sistema sexe-gènere, el discurs exposa que el pes de certes estructures tradicionals ha convertit a les dones “en bèsties de càrrega” i parla de doble opressió. “En primer lloc, pateix els mateixos patiments que l’home; en segon lloc, rep altres patiments per part de l’home. La revolució i l’alliberament de la dona van agafats de la mà. No es tracta d’un acte de caritat ni d’un impuls humanista, és una necessitat fonamental pel triomf de la revolució.”
Finalment, pel que fa al model econòmic, es desglossen quatre àmbits de reforma per avançar cap a “una economia nacional, independent, autosuficient i planificada”: la reforma agrària, la reforma de l’administració pública, la reforma del sistema escolar i la reforma de les estructures de producció i distribució de mercaderies. Per aconseguir-ho, calia la implicació de tothom, i aquesta voluntat va constituir un dels trets definitoris de la Revolució Democràtica i Popular.
“Un dels trets distintius de la Revolució d’Agost, i allò que li atorga el seu caràcter popular, és que es tracta del moviment de la immensa majoria en profit de la immensa majoria. L’objectiu d’aquesta revolució és que el poble prengui el poder. És per això que la primera actuació de la revolució, després de la proclamació del 4 d’agost, va ser la crida adreçada al poble per la creació dels Comitès de Defensa de la Revolució (CDR).”
La promoció d’una participació activa i d’una ètica revolucionària rigorosa van ser trets definitoris del model revolucionari promogut durant els poc més de quatre anys que va poder avançar el procés revolucionari. “No n’hi ha prou amb dir-se revolucionari, cal a més endinsar-se en el significat més profund de la revolució de la qual som fervents defensors.” Portar la teoria a la pràctica era un dels reptes fonamentals marcats pel DOP, i la pràctica diària del govern revolucionari va avançar, sense dubte, en aquesta direcció.
Per poder incidir correctament en la seva realitat, el CNR i —en particular— Thomas Sankara van entendre que els models de revolució no es poden importar de forma monolítica. “La nostra revolució ha de tenir en compte les particularitats del nostre país, del seu grau de desenvolupament i de l’estat de servitud respecte al sistema capitalista imperialista mundial.” La revolució de Burkina Faso havia de ser una revolució africana i, immediatament després, panafricana. “En la nostra lluita, els països africans antiimperialistes són els nostres aliats objectius.”
“Quan el poble es posa dempeus, l’imperialisme tremola.” Aquestes paraules encara ressonen en les lluites del poble Burkinabè i de tots els pobles que s’alcen contra el neocolonialisme, a l’Àfrica i arreu del globus. Quaranta anys després d’aquell 4 d’agost, els fonaments revolucionaris que van donar forma aquesta experiència segueixen vigents. L’imperialisme va assassinar Thomas Sankara, però la seva lluita continua viva en cada poble que s’alça en defensa de la seva plena sobirania.