2 d’octubre 1983
Poble de l’Alt Volta!
Camarades militants i militants de la revolució,
En el transcurs d’aquest any, 1983, el nostre país ha conegut moments de particular intensitat, els quals segueixen impresos de manera indeleble en la ment de molts conciutadans. Durant aquest període, la lluita del poble voltaic ha experimentat fluxos i refluxos.
El nostre poble ha passat la prova de lluites heroiques, i finalment va obtenir la victòria la nit ja històrica del 4 d’agost de 1983. Ja seran dos mesos que la revolució avança irreversible al nostre país. Dos mesos en els quals el poble combatent d’Alt Volta s’ha mobilitzat com un sol home darrere del Consell Nacional de la Revolució (CNR) per a edificar una societat voltaica nova, lliure, independent i pròspera; una societat nova, lliure de la injustícia social, lliure de la dominació i explotació seculars de l’imperialisme internacional.
Havent recorregut aquest petit tros, els convido que donem un cop d’ull retrospectiu a fi de treure les lliçons necessàries per a determinar correctament les tasques revolucionàries que es plantegen en el moment actual i en el futur pròxim. Dotats d’una clara percepció de la marxa dels esdeveniments, enfortirem més encara la nostra lluita contra l’imperialisme i les forces socials reaccionàries.
En suma, d’on venim? I on anem? Aquestes són les interrogants del moment que ens exigeixen una resposta clara i resolta, sense cap equívoc, si és que volem avançar de manera audaç cap a victòries majors i més resplendents.
La revolució d’agost és la culminació de la lluita del poble voltaic
El triomf de la revolució d’agost no és solament el resultat del cop de força revolucionari assestat contra la sacrosanta aliança reaccionària del 17 de maig de 1983. És també la culminació de la lluita del poble voltaic contra els seus enemics de sempre. Representa una victòria sobre l’imperialisme internacional i els seus aliats nacionals. Una victòria sobre les forces retrògrades, obscurantistes i tenebroses. Una victòria sobre tots els enemics del poble que, a la seva esquena, han tramat complots i intrigues …
Per tant, la revolució d’agost va sorgir com la solució a les contradiccions socials que ja no es podien sufocar mitjançant tripijocs.
L’adhesió entusiasta de les àmplies masses populars a la revolució d’agost és l’expressió concreta de l’esperança immensa que el poble voltaic diposita en l’establiment del CNR per a la fi poder veure complerts els seus anhels profunds per la democràcia, la llibertat i la independència, pel progrés genuí, per la restauració de la dignitat i la grandesa de la nostra pàtria, aspiracions que han estat particularment vilipendiades per 23 anys de règim neocolonial.
El llegat de 23 anys de neocolonialisme
L’arribada del CNR al poder el 4 d’agost de 1983 i la posterior instal·lació d’un govern revolucionari a l’Alt Volta han obert una pàgina gloriosa en els annals de la història del nostre poble i del nostre país. No obstant això, el llegat que ens deixessin 23 anys d’explotació i dominació imperialistes és penós i pesat. Dura i àrdua serà la nostra tasca d’edificar una societat nova, una societat lliure de tots els mals que mantenen al nostre país en una situació de pobresa i d’endarreriment econòmic i cultural.
En 1960, el colonialisme francès –assetjat pertot arreu, derrotat a Dien Bien Phu i presa d’enormes dificultats a Algèria–, deduint les lliçons d’aquestes derrotes, es va veure obligat a atorgar al nostre país la sobirania nacional i la integritat territorial. El nostre poble, que no havia romàs impassible, sinó més aviat havia desenvolupat lluites de resistència apropiades, va acollir aquest succés com un fet positiu. Aquesta fugida matinera de l’imperialisme colonialista francès va ser per al nostre poble una victòria sobre les forces d’opressió i explotació estrangeres. Des del punt de vista de les masses populars va ser una reforma democràtica, encara que des del punt de vista de l’imperialisme no va ser més que un canvi operat en les seves formes de dominació i explotació del nostre poble.
No obstant això, aquest canvi va desembocar en una realineació de les classes i capes socials i en l’establiment de classes noves. En aliança amb les forces retrògrades de la societat tradicional, i mostrant el seu menyspreu total cap a les masses fonamentals que li havien servit de trampolí per al seu ascens al poder, la intel·lectualitat petit burgesa de l’època va començar a establir les bases polítiques i econòmiques de les noves formes de dominació i explotació imperialistes. El temor al fet que la lluita de les masses populars es radicalitzés i desemboqués en una solució veritablement revolucionària va servir de base perquè l’imperialisme decidís com actuar, la qual cosa va consistir, a partir d’aquest moment, a exercir el seu domini sobre el nostre país i perpetuar l’explotació del nostre poble mitjançant intermediaris nacionals. Ciutadans voltaics assumirien el relleu de la dominació i explotació estrangeres. Tota l’organització de la societat neocolonial es reduiria a una simple operació de substituir una forma per una altra.
En la seva essència, la societat neocolonial i la societat colonial no tenen cap diferència. Així, s’ha vist que a l’administració colonial la substitueix una administració neocolonial que li és idèntica en tots els aspectes. A l’exèrcit colonial el substitueix un exèrcit neocolonial amb els mateixos atributs, les mateixes funcions i el mateix paper de guardià dels interessos de l’imperialisme i els dels seus aliats nacionals. A l’escola colonial la substitueix una escola neocolonial que persegueix els mateixos objectius d’alienar als nens del nostre país i reproduir una societat que estigui essencialment al servei dels interessos imperialistes i, de manera accessòria, al servei dels lacais i aliats locals de l’imperialisme.
Amb el suport i la benedicció de l’imperialisme, ciutadans voltaics es van abocar a la tasca d’organitzar el saqueig sistemàtic del nostre país. Amb les molles que els hi arriben d’aquest saqueig, es transformen a poc a poc en una burgesia veritablement parasitària, incapaç ja de contenir la seva fam voraç. Moguts només pels seus interessos egoistes, des de llavors no van deixar de recular davant els mètodes més deshonestos, desenvolupant en gran escala la corrupció, la malversació de fons i de la cosa pública, el tràfic d’influències i l’especulació immobiliària, i practicant el favoritisme i el nepotisme.
Així s’expliquen totes les riqueses materials i financeres que han aconseguit acumular sobre l’esquena del poble treballador. No contents de viure de les rendes fabuloses que extreien de l’explotació desvergonyida dels seus béns mal haguts, es barallaven amb totes les forces procurant acaparar els càrrecs polítics que els permetessin utilitzar l’aparell estatal per a beneficiar-se de la seva explotació i el seu malbaratament.
No passava un any sencer sense que es paguessin vacances sumptuoses a l’exterior. Els seus fills abandonaven les escoles del país per a rebre un ensenyament de prestigi en altres països. A la més lleu malaltia, es mobilitzaven tots els recursos de l’estat per a assegurar-los la costosa atenció dels hospitals de luxe en països estrangers.
Tot això s’ha donat a plena vista d’un poble voltaic laboriós, valent i honest, si bé sumit en la misèria més profunda. Mentre que per a una minoria rica l’Alt Volta constitueix un paradís, per a la majoria, per al poble, és un infern a penes tolerable. Com a part d’aquesta gran majoria, els assalariats, tot i el fet de tenir assegurat un ingrés constant, sofreixen les limitacions i els esculls de la societat capitalista de consum. Tot el seu salari s’esgota fins i tot abans que l’hagin tocat. Aquest cercle viciós segueix sense fi i sense cap perspectiva de trencar-lo.
Al si dels seus sindicats respectius, els assalariats entaulen lluites reivindicatives per a millorar les seves condicions de vida. A vegades l’amplitud d’aquestes lluites aconsegueix arrabassar concessions de les autoritats neocolonials. No obstant això, tot just donen alguna cosa amb una mà, que de seguida ho recuperen amb l’altra.
Així s’anuncia amb gran rebombori un augment salarial del 10 %, per a immediatament gravar-lo amb impostos que anul·len els efectes positius que s’esperaven de la primera mesura. Després de cinc, sis o set mesos, els treballadors sempre acaben adonant-se de l’engany i es mobilitzen per a noves lluites. Set mesos són més que suficients perquè els reaccionaris en el poder recobrin l’alè i tramin altres estratagemes. En aquesta lluita sense fi, el treballador sempre surt perdent.
En el si d’aquesta gran majoria hi ha també els “condemnats de la Terra”, els pagesos, als qui s’expropia, s’espolia, s’assetja, s’empresona, es ridiculitza i s’humilia cada dia, i els qui, no obstant això, amb el seu treball són creadors de riqueses. És gràcies a la seva activitat productiva que l’economia del país es manté a flotació, tot i la seva feblesa. És amb el seu treball que “endolceixen” la seva vida tots aquests ciutadans per als qui l’Alt Volta és un El Dorado.
No obstant això, són ells els qui més sofreixen la falta d’estructures, d’una infraestructura de carreteres, i de la falta d’estructures i planters de salut. Són aquests pagesos, creadors de la riquesa nacional, els qui més sofreixen la falta d’escoles i d’útils escolars per als seus fills. Són els seus fills els qui engrossiran les files dels aturats després d’una breu estada en les banquetes d’escoles mal adaptades a les realitats d’aquest país. És entre ells que existeix la taxa d’analfabetisme més elevada: 98 %. Els qui més necessiten aprendre, per a poder millorar el rendiment de la seva labor productiva, són de nou els qui menys es beneficien de les inversions en les esferes de la salut, l’educació i la tecnologia.
La joventut pagesa –que demostra la mateixa disposició d’ànim que la resta de la joventut, és a dir, que és més sensible davant la injustícia social i està més a favor del progrés– en una expressió de rebel·lia acaba abandonant els nostres camps, privant-los així del seu element més dinàmic.
Aquest primer reflex empeny a aquests joves cap als grans centres urbans, Uagadugu i Babau-Dioulasso. Aquí esperen trobar un treball més ben remunerat i beneficiar-se alhora dels avantatges del progrés. La falta de treball els empeny a l’ociositat, amb tots els vicis que la caracteritzen. Finalment, per a no acabar en la presó, busquen la salvació sortint a l’estranger, on els esperen la humiliació i l’explotació més vergonyoses. Potser la societat voltaica els ofereix una altra opció?
Dit de la manera més concisa, aquesta és la situació del nostre país després de 23 anys de neocolonialisme: paradís per a uns, infern per als altres.
Després de 23 anys de dominació i explotació imperialistes, el nostre país continua sent un país agrícola endarrerit, on el sector rural –el 90 % de la població activa– representa a penes el 45 % del Producte Intern Brut, però proveeix el 95 % del total de les exportacions del país.
De manera més senzilla, cal assenyalar que encara que en altres països els agricultors constitueixen menys del 5 % de la població, ells aconsegueixen no sols alimentar-se adequadament, assegurar les necessitats d’una nació sencera, sinó també exportar quantitats immenses de la seva producció agrícola. Mentre que aquí en aquest país, més del 90 % de la població, malgrat tots els esforços, pateix fam i escassetat i es veu obligat a haver de recórrer amb la resta de la població a la importació de productes agrícoles i fins i tot a l’assistència internacional.
El desequilibri entre les exportacions i importacions així creat contribueix a accentuar la dependència del país a l’estranger. En conseqüència, el dèficit comercial ha crescut considerablement al pas dels anys i el valor de les nostres exportacions només cobreix al voltant del 25 % de les importacions. Dit de manera més clara, comprem més de l’exterior del que venem. I una economia que funciona sobre aquesta base s’arruïna progressivament i va cap a la catàstrofe.
Les inversions privades que provenen de l’estranger no sols són insuficients, més aviat li fan sagnies enormes a l’economia del país, per la qual cosa no contribueixen a reforçar la seva capacitat acumulativa. Una part important de la riquesa creada amb l’ajuda de les inversions estrangeres és drenada cap a l’exterior, en lloc de ser reinvertida per a fer créixer la capacitat productiva del país. En el període 1973-1979, es calcula que 1,7 mil milions de francs CFA sortien del país cada any en forma d’ingressos derivats d’inversions estrangeres directes, mentre que les inversions noves ascendien a una mitjana d’1,3 mil milions de francs CFA per any.
La insuficiència d’esforços en la inversió productiva indueix a l’estat voltaic a jugar un paper fonamental en l’economia nacional mitjançant esforços encaminats a suplir la inversió privada. Aquesta és una situació difícil quan se sap que els ingressos pressupostaris de l’estat els constitueixen essencialment els ingressos tributaris, que al seu torn representen el 85 % del total dels ingressos i que provenen en gran part dels aranzels a les importacions i dels impostos.
A part dels esforços d’inversió nacional, aquests ingressos financen les despeses de l’estat, dels quals un 70 % serveixen per a pagar els salaris dels empleats governamentals i assegurar el funcionament dels serveis administratius. Què pot quedar llavors per a les inversions socials i culturals?
En l’àmbit de l’educació, el nostre país se situa entre els més endarrerits, amb una taxa d’escolarització del 16,4 % i una taxa d’analfabetisme que aconsegueix una mitjana del 92 %. És a dir que de cada 100 voltaics a penes 8 semblen saber llegir i escriure en la llengua que sigui.
En el pla de la salut, les taxes de malaltia i de mortaldat se situen entre les més altes en la subregió a causa de la proliferació de malalties transmissibles i de deficiències nutricionals. D’altra banda, com podrem evitar aquesta situació catastròfica si se sap que es compta amb un llit d’hospital per cada 1.200 habitants i amb un metge per cada 48.000 habitants?
Aquests pocs elements són suficients per a il·lustrar el llegat que ens van deixar 23 anys de neocolonialisme, 23 anys d’una política d’abandó nacional total. Cap voltaic que estimi i honri al seu país pot romandre indiferent davant aquesta situació, una de les més desoladores.
En efecte, el nostre poble, un poble valent i treballador, mai ha pogut tolerar tal situació. I perquè ha comprès que no és producte de la fatalitat, sinó d’una societat organitzada sobre bases injustes en profit només d’una minoria, aquest poble ha desenvolupat sempre lluites multiformes, buscant les vies i els mitjans per a posar fi a aquest vell ordre de les coses.
Per això va rebre febrilment l’arribada del Consell Nacional de la Revolució i de la revolució d’agost, que va coronar els esforços que havia realitzat i els sacrificis que havia acceptat per a derrocar el vell ordre, instal·lar un ordre nou que pogués rehabilitar a l’home voltaic i atorgar al nostre país un lloc selecte en el concert de nacions lliures, pròsperes i respectades.
Les classes paràsites que sempre s’han lucrat amb un Alt Volta colonial i neocolonial són i continuaran sent hostils a les transformacions empreses pel procés revolucionari iniciat després del 4 d’agost de 1983. Això es deu al fet que estan i romanen lligades per un cordó umbilical a l’imperialisme internacional. Són i continuen sent defensores fervents dels privilegis adquirits gràcies a la seva lleialtat a l’imperialisme. Facin el que facin i diguin el que diguin, ells seguiran sent els mateixos i continuaran tramant complots i intrigues a fi de reconquerir el seu “regne perdut”. És inútil esperar d’aquests nostàlgics una reconversió de mentalitat i d’actitud. No són sensibles ni entenen més llenguatge que el de la lluita, la lluita de classes revolucionària contra els explotadors i els opressors dels pobles. Per a ells, la nostra revolució serà la cosa més autoritària que existeixi. Serà un acte pel qual el poble els imposarà la seva voluntat amb tots els mitjans de què disposi i, de ser necessari, amb les seves armes.
Aquests enemics del poble, qui són?
Ells es van desemmascarar davant els ulls del poble durant els successos del 17 de maig per la ferotgia que van demostrar contra les forces revolucionàries. A aquests enemics del poble, el poble els ha identificat en el fragor de la lluita revolucionària. Ells són:
1. La burgesia voltaica, que es divideix, a partir de les funcions que els uns i els altres exerceixen, en burgesia estatal, burgesia compradora i burgesia mitjana.
La burgesia estatal. Aquest és el sector que es coneix pel nom de burgesia polític-burocràtica. És una burgesia que ha utilitzat el seu monopoli polític per a enriquir-se de manera il·lícita i facinerosa. S’ha valgut de l’aparell de l’estat igual que un capitalista industrial es val dels seus mitjans de producció per a acumular la plusvàlua extreta de l’explotació de la força de treball dels treballadors. Aquest sector de la burgesia mai renunciarà per voluntat pròpia als seus antics privilegis per a observar, passiu, les transformacions revolucionàries en curs.
La burgesia comerciant. Aquest sector, per la seva pròpia activitat, està lligat a l’imperialisme per mitjà d’un sens fi de vincles. Per a aquest sector, la fi de la dominació imperialista significa la mort de la “gallina dels ous d’or”. Per això s’oposarà amb totes les seves forces a la revolució actual. D’aquesta categoria provenen, per exemple, els podrits comerciants que fan passar fam al poble traient de circulació els queviures a fi d’especular i sabotejar l’economia.
La burgesia mitjana. Aquest sector de la burgesia voltaica, encara que està vinculat a l’imperialisme, rivalitza amb ell pel control del mercat. No obstant això, ja que és econòmicament més feble, és suplantat per l’imperialisme. Per tant, té queixes contra l’imperialisme, però també tem al poble, i aquest temor pot induir-lo a formar un bloc amb l’imperialisme. No obstant això, pel fet que la dominació imperialista del nostre país li impedeix exercir el seu veritable paper com a burgesia nacional, alguns dels seus elements, sota determinades circumstàncies, podrien estar a favor de la revolució, la qual cosa els situaria objectivament en el camp del poble. No obstant això, entre el poble s’ha de conrear una desconfiança revolucionària cap a aquests elements que graviten cap a la revolució. Perquè sota aquest mantell acudiran a la revolució oportunistes de tot tipus.
2. Les forces retrògrades, que deriven el seu poder de les estructures tradicionals de tipus feudal de la nostra societat. Aquestes forces, en la seva majoria, han sabut oferir una resistència ferma a l’imperialisme colonial francès. A més a més, una vegada que el nostre país va accedir a la sobirania nacional, van sumar forces amb la burgesia reaccionària per a oprimir al poble voltaic. Aquestes forces han usat a les masses pageses com a reserva de vots, per a lliurar-les al millor postor electoral.
A fi de protegir els seus interessos, que són comuns als de l’imperialisme i oposats als del poble, aquestes forces reaccionàries sovint recorren als valors decadents de la nostra cultura nacional, que persisteixen encara en el medi rural. En la mesura que la nostra revolució busqui democratitzar les relacions socials en els nostres camps, augmenti les responsabilitats de la pagesia, li brindi més educació i coneixements amb els quals aconseguir la seva pròpia emancipació econòmica i cultural, aquestes forces retrògrades se li oposaran.
Són aquests els enemics del poble en la revolució actual, enemics que el mateix poble va identificar durant els successos del mes de maig. Són aquests individus els qui, constituint el gruix dels manifestants aïllats, protegits per un cordó militar, han manifestat el seu suport de classe al règim ja moribund sorgit del cop d’estat reaccionari i pro imperialista [del 17 de maig].
A part de les classes i capes socials reaccionàries i antirevolucionàries a dalt enumerades hi ha la resta de la població, els qui constitueixen el poble voltaic: un poble que considera la dominació i explotació imperialistes una abominació i que no deixa de manifestar-ho en la lluita quotidiana concreta contra els diferents règims neocolonials. El poble, en la revolució actual, l’integren:
– 1. La classe treballadora voltaica, jove i poc nombrosa, que en les incessants lluites contra els patrons ha sabut demostrar que és una classe genuïnament revolucionària. En la revolució actual, és una classe que ho té tot per guanyar i res a perdre. No té mitjans de producció a perdre, no té una parcel·la de propietat que defensar en el marc de la vella societat neocolonial. Per contra, està convençuda que la revolució és seva, perquè d’ella sortirà engrandida i enfortida.
– 2. La petita burgesia, que constitueix una amplíssima capa social molt inestable i que sovint vacil·la entre la causa de les masses populars i la de l’imperialisme. En la seva
gran majoria, acaba col·locant-se sempre del costat de les masses populars. Està integrada pels elements més diversos, entre ells petits comerciants, intel·lectuals petitburgesos (funcionaris, estudiants universitaris i de secundària, empleats del sector privat, etcètera), i artesans.
– 3. La pagesia voltaica, integrat en la seva gran majoria per petits pagesos que arran de la desintegració progressiva de la propietat col·lectiva, després de la introducció de la manera de producció capitalista al nostre país, estan lligats a la propietat parcel·lària. Les relacions mercantils dissolen cada vegada més els llaços comunitaris, i en el seu lloc s’instaura la propietat privada sobre els mitjans de producció. En aquesta nova situació així creada per la penetració del capitalisme en els nostres camps, el pagès voltaic, que es troba lligat a la producció en petita escala, és la personificació de les relacions burgeses de producció. En vista de totes aquestes consideracions, la pagesia voltaica és també part integrant de la categoria de la petita burgesia.
Pel seu passat i per la seva situació actual, és la capa social que més car ha pagat la dominació i l’explotació imperialistes. La condició d’endarreriment econòmic i cultural que caracteritza als nostres camps ha mantingut a aquest sector aïllat dels principals corrents de progrés i modernització, relegant-ho al paper de pedrera dels partits polítics reaccionaris. No obstant això, la pagesia té interès en la revolució i, des del punt de vista numèric, és la força principal.
– 4. El lumpenproletariat. Aquesta és una categoria d’elements desclassats els qui, pel fet que els manca ocupació, estan predisposats a estar a sou de les forces reaccionàries i contrarevolucionàries per a realitzar-los els seus treballs bruts. En la mesura que la revolució sàpiga donar-los feina útilment, es podran convertir en els seus defensors fervorosos.
El caràcter i l’abast de la revolució d’agost
Les revolucions que succeeixen al voltant del món no són totes semblants. Cada revolució aporta la seva originalitat, la qual la distingeix de les altres. La nostra revolució, la revolució d’agost, no escapa a aquesta observació. Té en compte les particularitats del nostre país, el seu grau de desenvolupament i de l’estat de servitud respecte al sistema capitalista imperialista mundial.
La nostra revolució és una revolució que es va desenvolupar en un país agrícola endarrerit, on el pes de les tradicions i de la ideologia que emanen d’una organització social de tipus feudal recau fortament sobre les masses populars. És una revolució en un país que –a causa de la dominació i l’explotació que l’imperialisme exerceix sobre el nostre poble– ha evolucionat d’una colònia a una neocolònia.
És una revolució que es produeix en un país que encara es caracteritza per la falta d’una classe obrera organitzada i conscient de la seva missió històrica i que, per consegüent, manca d’una tradició de lluita revolucionària. És una revolució que succeeix en un petit país del continent, en un moment en què, en l’àmbit internacional, el moviment revolucionari s’enfonsa dia a dia sense percebre’s l’esperança de veure constituït un bloc homogeni que doni impuls i sostingui en la pràctica als moviments revolucionaris naixents. Aquest conjunt de circumstàncies històriques, geogràfiques i sociològiques li deixa una empremta singular a la nostra revolució.
La revolució d’agost presenta un caràcter dual: és una revolució democràtica i popular. Té com a tasques primordials la liquidació de la dominació i l’explotació imperialistes i la depuració del camp de totes les traves socials, econòmiques i culturals que el mantenen en un estat d’endarreriment. D’aquí es deriva el seu caràcter democràtic.
El seu caràcter popular prové del fet que les masses populars voltaiques participen plenament en aquesta revolució i es mobilitzen conseqüentment entorn de consignes democràtiques i revolucionàries que tradueixen en els fets els seus propis interessos en oposició als de les classes reaccionàries aliades a l’imperialisme. El caràcter popular de la revolució d’agost radica també en el fet que en lloc de l’antiga màquina de l’estat es construeix una màquina nova per a poder garantir l’exercici democràtic del poder pel poble i per al poble.
La nostra revolució actual, caracteritzada d’aquesta manera, si bé és una revolució antiimperialista, ocorre dins del marc dels límits del règim econòmic i social burgès. Quan es procedeixi a l’anàlisi de les classes socials de la societat voltaica, hem plantejat la idea que la burgesia voltaica no constitueix una sola massa homogènia, reaccionària i antirevolucionària. En efecte, la qual cosa caracteritza a la burgesia als països subdesenvolupats, sota relacions capitalistes, és la seva incapacitat congènita de revolucionar a la societat com ho va fer la burgesia dels països europeus en la dècada de 1780, és a dir, l’època en què la burgesia encara constituïa una classe ascendent.
Tals són les característiques i els límits de l’actual revolució desencadenada a l’Alt Volta a partir del 4 d’agost de 1983. Posseir una percepció clara i una definició precisa del seu contingut ens resguarda dels perills de desviaments i excessos que podrien ser perjudicials a la marxa victoriosa de la revolució. Tots els que han assumit la causa de la revolució d’agost han d’assimilar la línia directriu aquí desenvolupada amb la intenció d’assumir el seu paper de revolucionaris conscients, veritables propagandistes, intrèpids i infatigables, i difondre aquesta perspectiva en el si de les masses.
Ja no n’hi ha prou amb dir-se revolucionari, cal a més endinsar-se en el significat més profund de la revolució de la qual som fervents defensors. És la millor manera de defensar-la dels atacs i les tergiversacions que els contrarevolucionaris no deixaran d’emprar en contra seva. Saber com vincular la teoria revolucionària a la pràctica revolucionària serà el criteri decisiu que a partir d’ara ens permeti distingir als revolucionaris conseqüents de tots els que acudeixen a ella per mòbils aliens a la causa revolucionària.
De la sobirania del poble en l’exercici del poder revolucionari
Com ja hem esmentat, un dels trets distintius de la revolució d’agost, i que li confereix el seu caràcter popular, és que és un moviment de la immensa majoria en profiti de la immensa majoria.
És una revolució feta per les mateixes masses populars voltaiques, amb les seves pròpies consignes i aspiracions. L’objectiu d’aquesta revolució és que el poble prengui el poder. Per això el primer acte de la revolució, després de la proclamació del 4 d’agost, va ser la crida adreçada al poble per la creació dels Comitès de Defensa de la Revolució. El Consell Nacional de la Revolució té la convicció que perquè aquesta sigui una revolució genuïnament popular haurà de procedir a la destrucció de la màquina de l’Estat neocolonial i organitzar una nova màquina capaç de garantir la sobirania del poble. El problema de com s’haurà d’exercir aquest poder popular, com s’haurà d’organitzar aquest poder, és un problema essencial per al futur de la nostra revolució.
La història del nostre país fins als nostres dies ha estat dominada essencialment per les classes explotadores i conservadores, les quals han exercit la seva dictadura antidemocràtica i antipopular mitjançant el seu domini de la política, l’economia, la ideologia, la cultura, l’administració i la justícia.
La revolució té com a objectiu primordial el traspàs del poder de mans de la burgesia voltaica, aliada a l’imperialisme, a les mans de l’aliança de classes populars que constitueixen el poble. Això vol dir que, a partir d’ara, el poble en el poder haurà de contraposar el seu poder democràtic i popular a la dictadura antidemocràtica i antipopular de l’aliança reaccionària de les classes socials que afavoreixen a l’imperialisme.
Aquest poder democràtic i popular serà el fonament, la base sòlida, del poder revolucionari de l’Alt Volta. Tindrà com a tasca primordial la reconversió total de tot l’aparell estatal, amb les seves lleis, la seva administració, els seus tribunals, el seu policia i el seu exèrcit, que havien estat ideats per a servir i defensar els interessos egoistes de les classes i capes socials reaccionàries. Tindrà per tasca organitzar la lluita contra els intents contrarevolucionaris de reconquerir el “paradís perdut”, amb la intenció d’aixafar per complet la resistència dels reaccionaris nostàlgics del passat. Heus aquí que resideix la necessitat dels CDR i el seu paper com a punt de suport de les masses populars per a l’assalt dels baluards reaccionaris i contrarevolucionaris.
Per a una justa comprensió de la naturalesa, del paper i del funcionament dels CDR
La construcció d’un Estat de democràcia popular, que és l’objectiu final de la Revolució d’agost, no és ni serà obra d’un sol dia. Es tracta d’una tasca difícil que ens exigirà enormes sacrificis El caràcter democràtic d’aquesta revolució ens imposa una descentralització i una desconcentració del poder administratiu per a acostar l’administració al poble, amb la finalitat de fer de la cosa pública un assumpte que interessa a tots. En aquesta immensa obra de llarga durada, ens hem compromès a remodelar la carta administrativa del país per a una major eficàcia.
També ens hem compromès a renovar la direcció dels serveis administratius en un sentit més revolucionari. Al mateix temps, hem «alliberat» a funcionaris i militars que, per diverses raons, no poden seguir el ritme d’aquesta revolució. Encara ens queda molt per fer i som conscients d’això.
El Consell Nacional de la Revolució (CNR), que està en el procés revolucionari desencadenat des del 4 d’agost el poder de concepció, de direcció, i de control de la vida nacional tant en el pla polític, econòmic com social, ha de tenir instàncies locals en els diferents sectors de la vida nacional. I aquí resideix el sentit profund de la creació dels CDR que són els representants del poder revolucionari als pobles, els barris de les ciutats, els llocs de treball.
Els CDR constitueixen l’organització autèntica del poble en l’exercici del poder revolucionari. És l’instrument que el poble s’ha forjat per a fer-se veritablement sobirà del seu destí i ampliar així el seu control en tots els àmbits de la societat. Les armes del poble, el poder del poble, la riquesa del poble, seran els pobles els que les gestionaran i els CDR són aquí per a això.
Quant als seus papers, són immensos i diversificats. La seva primera missió va ser l’organització del poble voltaic sencer amb la finalitat de comprometre’l en el combat revolucionari. El poble així organitzat en els CDR adquireix no només el dret de control sobre els problemes del seu futur, sinó també participa en la presa de decisions sobre el seu futur i en la seva execució. La revolució com a teoria justa per a destruir l’ordre antic i, en canvi, construir una societat d’un tipus nou només podria ser duta a terme per aquells que tenen interès en ella.
Els CDR són llavors els destacaments d’assalt que atacaran tots els focus de resistència. Són els constructors de l’Alta Volta Revolucionària. Són els gèrmens que hauran de portar la revolució a totes les províncies, en tots els nostres pobles, en tots els serveis públics i privats, en tots els habitatges, en tots els mitjans. Per fer-ho, els militants revolucionaris en el si dels CDR han de rivalitzar en les tasques primordials següents:
1)) L’acció en direcció dels membres del CDR : correspon als militants revolucionaris el treball d’educació política dels seus camarades. Els CDR han de ser escoles de formació política. Els CDR són els marcs apropiats on els militants discuteixen les decisions de les instàncies superiors de la revolució, del CNR i del govern.
2)) L’acció en direcció a les masses populars pretén portar-les a adherir-se massivament als objectius del CNR mitjançant una propaganda i una agitació intrèpides i sense descans. Els CDR han de saber oposar una propaganda, una explicació revolucionària adequada, segons el principi de que només la veritat és revolucionària.
Els CDR han d’escoltar les masses per a adonar-se del seu estat d’ànim, de les seves necessitats, per a informar a temps al CNR i fer propostes concretes sobre aquest tema. Se’ls demana que examinin les qüestions relatives a la millora dels interessos de les masses populars, donant suport a les iniciatives adoptades per aquestes últimes.
El contacte directe amb les masses populars, per l’organització periòdica de les assemblees obertes on es discuteixen les qüestions que els interessen, és una necessitat imperiosa per als CDR si volen ajudar a l’aplicació correcta de les directives del CNR. Així, en l’acció de propaganda, les decisions del CNR seran explicades a les masses. També s’explicaran totes les mesures destinades a millorar les seves condicions de vida. Els CDR han de lluitar amb les masses populars de les ciutats i en les campanyes contra els seus enemics i l’adversitat de la naturalesa, per a la transformació de la seva existència material i moral.
3)) Els CDR hauran de treballar de manera racional il·lustrant així un dels trets de la nostra revolució: el rigor. Per tant, han de dotar-se de plans d’acció coherents i ambiciosos que s’imposin a tots els seus membres.
Des del 4 d’agost, data històrica per al nostre poble, en resposta a la crida del CNR, els voltaics han desenvolupat iniciatives per a dotar-se de CDR. Així, els CDR van néixer als pobles, als barris de les ciutats, aviat als llocs de treball, als serveis, a les fàbriques, en el si de l’exèrcit. Tot això és resultat de l’acció espontània de les masses. Ara cal treballar en la seva estructuració interna sobre una base clara i en la seva organització a escala nacional. Això és el que està fent actualment la Secretaria General Nacional dels CDR. A l’espera que els treballs de reflexió que es duen a terme actualment sobre la base de les experiències ja acumulades surtin resultats definitius, ens limitarem a esbossar l’esquema i els principis directors generals del funcionament dels CDR.
La primera idea que es persegueix amb la creació dels CDR és la democratització del poder. Els CDR es converteixen així en òrgans pels quals el poble exerceix el poder local derivat del poder central atribuït al CNR.
El CNR constitueix, a més de les bases del congrés nacional, el poder suprem. És l’òrgan rector de tot aquest edifici el principi director del qual és el centralisme democràtic.
El centralisme democràtic es basa, d’una banda, en la subordinació dels òrgans de l’esglaó inferior als organismes de l’esglaó superior dels quals el més alt és el CNR al qual se subordinen totes les organitzacions. D’altra banda, aquest centralisme continua sent democràtic, ja que el principi electiu és de rigor a tots els nivells i l’autonomia dels òrgans locals és reconeguda per a totes les qüestions que competeixen a ells, no obstant això, dins dels límits i el respecte de les directives generals traçades per l’òrgan superior.
De la moralitat revolucionària en el si dels CDR
La revolució té com a objectiu la transformació de la societat en tots els aspectes, econòmics, socials i culturals. Pretén crear un nou Voltaic, amb una moralitat i un comportament social exemplars que inspira l’admiració i la confiança de les masses. La dominació neocolonial ha col·locat a la nostra societat en una podridura tal que portarà anys purificar-la.
No obstant això, els militants dels CDR han de forjar-se una nova consciència i un nou comportament per donar un bon exemple a les masses populars. En fer la revolució, hem de vetllar per la nostra pròpia transformació qualitativa. Sense una transformació qualitativa d’aquells que se suposa que són els artífexs de la revolució, és pràcticament impossible crear una nova societat lliure de la corrupció, del robatori, de la mentida i de l’individualisme en general.
Hem d’esforçar-nos per fer coincidir les nostres paraules amb les nostres accions, per vigilar el nostre comportament social, per a no donar suport als atacs dels contrarevolucionaris que estan a l’aguait. Tenir sempre present que l’interès de les masses populars preval sobre l’interès personal ens protegirà de tot desencaminament.
Cal denunciar i combatre l’activisme d’alguns militants que acaricien el somni contrarevolucionari d’amuntegar béns i beneficis a través dels CDR. Cal eliminar el “vedetisme”. Com més aviat millor es combatin aquestes deficiències, millor serà per a la revolució. El revolucionari des del nostre punt de vista, és el que sap ser modest tot hi sent els més decidits en les tasques que li són confiades. Ho fa sense titubejos i no espera cap recompensa.
Aquests últims temps, constatem que elements que han participat activament en la revolució i que esperaven, per a això, que se’ls reservessin tractaments privilegiats, honors, llocs importants es lliuren, per contra, a un treball d’afeblir perquè no han tingut èxit. És la prova que van participar en la revolució sense comprendre mai els objectius reals. No es fa una revolució per a substituir simplement als antics potentats enderrocats. No es participa en la revolució sota una motivació vindicativa animada per l’enveja d’una situació avantatjosa: «surt d’allà que em poso jo». Aquest tipus de motivació és aliena a l’ideal de la revolució d’agost i els que ho porten demostren les seves tares de petits burgesos situacionistes quan no és el seu oportunisme de contrarevolucionaris perillosos.
La imatge del revolucionari que el CNR pretén imprimir en la consciència de tots, és la del militant que fa cos amb les masses, que té fe en elles i que les respecta. Es va allunyar de qualsevol actitud de menyspreu cap a elles. No es considera com un mestre a qui aquestes masses deuen obediència i submissió. Al contrari, va a la seva escola, els escolta atentament i para esment a les seves opinions. Es va separar dels mètodes autoritaris dignes dels buròcrates reaccionaris.
La revolució es distingeix de l’anarquia devastadora. Exigeix una disciplina i una orientació exemplars. Els actes de vandalisme i les accions aventureres de tota mena, en lloc de reforçar la revolució mitjançant l’adhesió de les masses, l’afebleix i repel·leixen les innombrables masses. Per això, els membres dels CDR han d’elevar el seu sentit de la responsabilitat davant el poble i intentar inspirar respecte i admiració.
Aquestes insuficiències en la majoria dels casos són desconeixements del caràcter i dels objectius de la revolució. I per a evitar-ho, hem de ficar-nos en l’estudi de la teoria revolucionària. L’estudi teòric eleva la nostra comprensió dels fenòmens, aclareix les nostres accions i ens prejutja moltes presumpcions. Ara hem de prestar especial atenció a aquest aspecte i esforçar-nos per ser exemples que animin als altres a seguir-nos.
Per revolucionar tots els sectors de la societat voltaica
Tots els règims polítics fins avui s’afanyaven per instaurar un conjunt de mesures per a millorar l’administració de la societat neocolonial. Els canvis operats pels diferents règims equivalien a instal·lar equips nous dins del marc de la continuïtat del poder neocolonial. Cap d’aquests règims volia ni podia desafiar els fonaments socioeconòmics de la societat voltaica. Per això tots van fracassar.
La revolució d’agost no aspira a instaurar un règim més a l’Alt Volta. Representa una ruptura amb tots els règims coneguts fins avui. Té per objectiu final la construcció d’una societat voltaica nova, en el si de la qual el ciutadà voltaic, animat per una consciència revolucionària, serà l’artesà de la seva pròpia felicitat, una felicitat que correspongui als esforços que hagi invertit.
Per a aconseguir això, la revolució —per molt que molesti a les forces conservadores retrogrades— un trasbals total i profund que no deixarà intacte un sol àmbit, un sol sector de l’activitat econòmica, social o cultural.
La revolucionarització de tots els àmbits, de totes les àrees d’activitat, aquesta és la consigna del moment. Enfortit amb la directriu aquí plantejada, cada ciutadà, sigui quin sigui el nivell al qual es trobi, haurà d’emprendre la tasca de revolucionar el seu sector d’activitat.
A partir d’ara, la filosofia de les transformacions revolucionàries s’aplicarà als següents sectors:
– (1) l’exèrcit nacional,
– (2) la política respecte a la dona i
– (3) el desenvolupament econòmic.
1. L’exèrcit nacional: el seu lloc en la revolució democràtica i popular
Segons la doctrina de la defensa de l’Alt Volta revolucionari, un poble conscient no li cedirà la defensa de la seva pàtria a un grup d’homes, per competents que siguin. Els pobles conscients assumeixen ells mateixos la defensa de la seva pàtria. En aquest sentit, les nostres forces armades constitueixen tan sols un destacament que està més especialitzat que la resta del poble per a les tasques de seguretat interna i externa de l’Alt Volta. D’igual forma, encara que la salut dels voltaics és assumpte tant del poble com de cada voltaic a nivell individual, existeix i existirà un cos mèdic més especialitzat i que consagri més temps al problema de la salut pública.
La revolució dicta tres missions a les nostres forces armades nacionals:
– 1. Estar llestes per a combatre a tot enemic intern i extern, i participar en la formació militar de la resta del poble. Això suposa una capacitat operativa acumulada, fent de cada militar un combatent competent en lloc del vell exèrcit, que no era més que una massa d’assalariats.
– 2 Participar en la producció nacional. En efecte, el nou militar ha de viure i sofrir en el si del poble al qual pertany. Es va acabar l’exèrcit que viu del pressupost. A partir d’ara, a més de fer anar les armes, estarà en els camps, i criarà vaques, ovelles i ocells. Construirà escoles i dispensaris on s’assegurarà del seu funcionament. Donarà manteniment a les carreteres i transportarà per via aèria el correu, els malalts i els productes agrícoles entre les diferents regions.
– 3. Formar a cada soldat com a militant revolucionari. S’han acabat els dies en què es pretenia que l’exèrcit era neutral i apolític, mentre en la realitat era baluard de la reacció i guardià dels interessos imperialistes. S’han acabat els dies en què el nostre exèrcit nacional actuava com un cos de mercenaris estrangers en territoris conquistats. Aquests dies s’han acabat per sempre. Armats de formació política i ideològica, els nostres soldats, els nostres sotsoficials i els nostres oficials dedicats al procés revolucionari deixen de ser criminals en el poder per a esdevenir revolucionaris conscients, trobant-se en el si del poble com a peixos en l’aigua.
Com a exèrcit al servei de la revolució, l’Exèrcit Nacional Popular no donarà cabuda a cap militar que menyspreï, vilipendiï i maltracti al seu poble. Un exèrcit del poble al servei del poble: tal és el nou exèrcit que estem construint en lloc de l’exèrcit neocolonial, veritable instrument d’opressió i de repressió en mans de la burgesia reaccionària, la qual ho va usar per a dominar al poble. Tal exèrcit, des del punt de vista mateix de l’organització interna i dels seus principis de funcionament, serà fonamentalment diferent del vell exèrcit. Per tant, en lloc de l’obediència cega dels soldats cap als seus caps, dels subalterns cap als seus superiors, es desenvoluparà una disciplina sana que, si bé estricta, es fonamentarà sobre l’adhesió conscient dels homes i de les tropes.
Contrariament als punts de vista dels oficials reaccionaris animats per l’esperit colonial, la politització de l’exèrcit, la seva revolucionarització, no significa la fi de la disciplina. En un exèrcit polititzat la disciplina tindrà un nou contingut. Serà una disciplina revolucionària. És a dir, una disciplina que derivi les seves forces del fet que l’oficial i el soldat, el que tingui grau i el ras, es valorin quant a la dignitat humana i no es diferenciïn entre si més que per les seves tasques concretes i les seves responsabilitats respectives. Enfortits de tal comprensió de les relacions entre els homes, els quadres militars hauran de respectar als seus homes, estimar-los i tractar-los amb equitat.
També aquí, els Comitès de Defensa de la Revolució tenen un paper fonamental per jugar. Els militants dels CDR en el si de l’exèrcit hauran de ser els pioners infatigables de la construcció de l’Exèrcit Nacional Popular de l’estat democràtic i popular, les tasques essencials del qual seran, en el pla intern, la defensa dels drets i interessos del poble, el manteniment de l’ordre revolucionari i la salvaguarda del poder democràtic i popular; en el pla exterior, la defensa de la integritat territorial.
2. La dona voltaica: el seu paper en la revolució democràtica i popular
El pes de les tradicions seculars de la nostra societat condemna a la dona al rang de bèstia de càrrega. La dona sofreix totes les xacres de la societat neocolonial per partida doble. En primer lloc, pateix els mateixos patiments que l’home; en segon lloc, rep altres patiments per part de l’home.
La nostra revolució interessa a tots els oprimits, a tots els que són explotats en la societat actual. Interessa, per tant, a la dona, ja que la base de la seva dominació per part de l’home radica en el sistema d’organització de la vida política i econòmica de la societat. La revolució, en canviar l’ordre social que oprimeix a la dona, crea les condicions per a la seva veritable emancipació.
Les dones i els homes de la nostra societat són tots víctimes de l’opressió i dominació imperialistes. Per això lliuren una mateixa batalla. La revolució i l’alliberament de la dona van agafats de la mà. No es tracta d’un acte de caritat ni d’un impuls humanista, és una necessitat fonamental pel triomf de la revolució. Les dones sostenen l’altra meitat del cel.
Crear una mentalitat nova entre la dona voltaica que li permeti assumir els destins del país al costat de l’home és una de les tasques primordials de la revolució, com ho és la transformació de les actituds de l’home respecte a la dona.
Fins a aquest moment, la dona ha estat exclosa de les esferes en què es prenen les decisions. La revolució, en confiar responsabilitats a la dona, crea les condicions per a alliberar la iniciativa combativa de les dones. El CNR, seguint la seva política revolucionària, es dedicarà a la mobilització, l’organització i la unificació de totes les forces vives de la nació, i la dona no anirà a la saga. La dona s’integrarà a totes les batalles que hem d’emprendre contra les diferents traves de la societat neocolonial i per l’edificació d’una societat nova. S’integrarà –a tots els nivells de concepció, de presa de decisions i d’execució– en l’organització de la vida de la nació sencera. L’objectiu final de tota aquesta gran empresa és construir una societat lliure i pròspera on la dona serà igual a l’home en tots els àmbits.
No obstant això, convé tenir una comprensió justa del problema de l’emancipació de la dona. No es tracta d’una igualtat mecànica entre l’home i la dona. No significa adquirir hàbits reconeguts a l’home: beure, fumar, portar pantalons. Això no és l’emancipació de la dona. Tampoc és l’adquisició de diplomes el que tornarà a la dona igual a l’home o més emancipada. El diploma no és una passa cap a l’emancipació.
La veritable emancipació de la dona és la que li confereix responsabilitats a la dona, que la vincula a les activitats productives, als diferents combats que enfronta el poble. La veritable emancipació de la dona és la que commina el respecte i la consideració de part de l’home. L’emancipació, com la llibertat, no s’atorga, es conquista. Incumbeix a les dones mateixes impulsar les seves reivindicacions i mobilitzar-se per a conquistar-les.
Per a això, la revolució democràtica i popular crearà les condicions necessàries per a permetre que la dona voltaica es realitzi d’una forma plena i total. Seria possible potser liquidar el sistema d’explotació mentre es manté explotades a les dones, els qui constitueixen més de la meitat de la nostra societat?
3. Una economia nacional independent, autosuficient i planificada al servei d’una societat democràtica i popular
El procés de les transformacions revolucionàries empreses després del 4 d’agost posa en l’ordre del dia grans reformes democràtiques i populars. Així el Consell Nacional de la Revolució és conscient que la construcció d’una economia nacional, independent, autosuficient i planificada passa per la transformació radical de la societat actual, una transformació que suposa les següents reformes importants:
– La reforma agrària
– La reforma administrativa
– La reforma educativa
– La reforma de les estructures de producció i distribució en el sector modern
La reforma agrària tindrà per objectiu:
– Incrementar la productivitat del treball a través d’una millor organització dels pagesos i la introducció en l’àmbit rural de tècniques modernes d’agricultura.
– El desenvolupament d’una agricultura diversificada al costat de l’especialització regional.
– L’abolició de totes les traves pròpies de les estructures socioeconòmiques tradicionals que oprimeixen als pagesos.
– Finalment, fer de l’agricultura el punt de suport del desenvolupament de la indústria.
Tot això és possible en donar-li un veritable sentit a la consigna d’autosuficiència alimentària, avui bastant antiquada a força d’haver estat proclamada sense convicció. En primer lloc, serà una lluita cruenta contra la naturalesa que, d’altra banda, no és més ingrata amb nosaltres del que ha estat amb altres pobles que van triomfar admirablement en el pla de l’agricultura. El Consell Nacional de la Revolució no tindrà il·lusions de projectes gegantescos i sofisticats. Per contra, nombrosos assoliments petits en el sistema agrícola permetran fer del nostre territori un camp vast, una sèrie infinita de granges.
Després vindrà la lluita contra els qui fan passar fam al poble, els especuladors i capitalistes agrícoles de tota mena. Finalment, hi haurà la protecció contra la dominació imperialista de la nostra agricultura quant a l’orientació, la despulla dels nostres recursos i la competència deslleial de les seves importacions amb els nostres productes locals, importacions sense més mèrit que el de ser empaquetades per a burgesos que pateixen d’esnobisme. Els preus remuneradors i les unitats industrials agroalimentàries asseguraran als pagesos mercats per als seus productes durant totes les estacions.
La reforma administrativa pretén tornar operativa l’administració heretada del colonialisme. Per a fer-ho, haurà d’eliminar tots els mals que la caracteritzen –a saber, la burocràcia pesada i enutjosa i les seves conseqüències– i procedir a una revisió completa dels estatuts de les funcions públiques. La reforma haurà de donar pas a una administració poc costosa, més eficaç i més flexible.
La reforma escolar pretén promoure una nova orientació de l’educació i de la cultura. Haurà de donar pas a la transformació de l’escola en un instrument al servei de la revolució. Els que es graduïn hauran de posar-se no al servei dels seus propis interessos i els de les classes explotadores, sinó al servei de les masses populars. L’educació revolucionària que s’imparteixi en la nova escola haurà d’inculcar a cadascun una ideologia, una personalitat voltaica que alliberi l’individu de tot mimetisme. Ensenyar als estudiants a assimilar de manera crítica i positiva les idees i les experiències d’altres pobles serà una de les vocacions de l’escola en la societat democràtica i popular.
Per a acabar amb l’analfabetisme i l’obscurantisme, s’haurà de posar l’accent en la mobilització de totes les energies amb la intenció d’organitzar a les masses per a sensibilitzar-les i crear en elles la set d’aprendre mostrant-los els desavantatges de la ignorància. Tota política de lluita contra l’analfabetisme que no compti amb la participació dels principals interessats està condemnada al fracàs.
Quant a la cultura en la societat democràtica i popular, haurà de revestir un caràcter triple: nacional, revolucionària i popular. Tot el que sigui antinacional, antirevolucionari i antipopular haurà de ser proscrit. En canvi, la nostra cultura –que ha celebrat la dignitat, la valentia, el nacionalisme i les grans virtuts humanes– serà enaltida.
La revolució democràtica i popular crearà les condicions propícies per a l’eclosió d’una cultura nova. Els nostres artistes tindran llibertat d’actuar per a avançar de manera audaç. No han de deixar escapar l’oportunitat que se’ls presenta d’elevar la nostra cultura a un nivell mundial. Que els escriptors posin la seva ploma al servei de la revolució! Que els músics cantin no sols les glòries passades del nostre poble, sinó també al seu futur radiant i prometedor!
La revolució espera dels nostres artistes que sàpiguen descriure la realitat, plasmar imatges vives i expressar notes melodioses, alhora que li assenyalin al nostre poble la via justa que condueixi a un futur millor. Espera que posin el seu geni creador al servei d’una cultura voltaica, nacional, revolucionària i popular.
Hem de saber prendre allò que és bo del passat –és a dir, de les nostres tradicions–, allò que és positiu de les cultures estrangeres, per a així donar-li una nova dimensió a la nostra cultura. La font inesgotable d’inspiració creadora de les masses es troba en les masses populars mateixes. Saber viure amb les masses, involucrar-se en el moviment popular, compartir les alegries i les penes del poble, treballar i lluitar al costat d’ell: tot això haurà de constituir la inquietud primordial dels nostres artistes. Abans de produir, hem de plantejar la pregunta: a qui està destinada la nostra creació? Si estem convençuts que creguem per al poble, llavors hem de saber clarament qui és el poble, quins són els seus components, quines són les seves aspiracions més profundes.
La reforma de les estructures de producció i de distribució de la nostra economia aspira a establir progressivament el control eficaç del poble voltaic sobre els canals de producció i de distribució. Perquè sense un veritable domini d’aquests canals, és pràcticament impossible edificar una economia independent al servei del poble.
Poble de l’Alt Volta!
Camarades militants i militants de la revolució,
Les necessitats del nostre poble són immenses. La satisfacció d’aquestes necessitats requereix que s’emprenguin transformacions revolucionàries en tots els àmbits.
En l’àmbit de la salut i de l’assistència social a favor de les masses populars, els objectius a aconseguir es poden resumir així:
– Salut a l’abast de tots.
– Emprendre l’assistència i protecció materna i infantil.
– Una política d’immunització contra les malalties transmissibles mitjançant la multiplicació de campanyes de vacunació.
– Sensibilització de les masses per a l’adquisició de bons hàbits higiènics.
Tots aquests objectius no es podran obtenir sense la participació conscient de les masses populars mateixes en el combat, sota l’orientació revolucionària dels serveis de salut.
En l’esfera de l’habitatge, esfera d’una importància crucial, haurem d’emprendre una política vigorosa per a acabar amb l’especulació immobiliària i l’explotació dels treballadors mitjançant lloguers excessius. En aquesta esfera, les mesures d’importància hauran d’aspirar a:
– Establir lloguers raonables.
– Procedir a la divisió ràpida en barris.
– Desenvolupar en gran escala la construcció d’habitatges residencials moderns en quantitats suficients i accessibles als treballadors.
Una de les inquietuds essencials del CNR és la unió de les diferents nacionalitats que componen l’Alt Volta en la lluita comuna contra els enemics de la nostra revolució. Existeix al nostre país, en efecte, una multitud d’ètnies que es distingeixen entre si per la seva llengua i els seus costums. El conjunt d’aquestes nacionalitats conforma la nació voltaica. L’imperialisme, amb la seva política de divideix i conquistaràs, es va esforçar per exacerbar les contradiccions existents entre elles, per a enfrontar-les entre si.
La política del CNR aspira a unir a aquestes diverses nacionalitats perquè visquin en igualtat i gaudeixin de les mateixes oportunitats d’èxit. Per a fer això, s’haurà de posar especial èmfasi en:
– El desenvolupament econòmic de les diferents regions.
– Promoure els intercanvis econòmics entre elles.
– Combatre els prejudicis entre les ètnies, resolent en un esperit d’unió els desacords que les enfronten.
– Castigar als qui instiguin les divisions.
En vista de tots els problemes que el nostre país ha d’afrontar, la revolució s’albira com un desafiament que, animats per la voluntat de vèncer, hem de superar amb la participació efectiva de les masses populars mobilitzades en el si dels CDR.
En el futur pròxim, amb l’elaboració de programes sectorials, tot el territori de l’Alt Volta serà una enorme obra de construcció on es requerirà la participació de tots els voltaics amb capacitat i en edat de treballar per al combat implacable que hem de lliurar per a transformar aquest país en un país pròsper i radiant, un país on el poble serà l’únic amo de les riqueses materials i espirituals de la nació.
Finalment, hem de definir el lloc que ocupa la revolució voltaica en el procés revolucionari mundial. La nostra revolució forma part integrant del moviment mundial per la pau i la democràcia, contra l’imperialisme i contra tota mena d’hegemonia. Per això ens esforçarem per establir relacions diplomàtiques amb els altres països, independentment del seu sistema polític i econòmic, sobre la base dels principis següents:
– El respecte recíproc de la independència, la integritat territorial i la sobirania nacional.
– La no-agressió mútua.
– La no-ingerència en els assumptes interns.
– El comerç amb tots els països en peus d’igualtat i sobre una base d’avantatges recíprocs.
La nostra solidaritat i el nostre suport militants aniran als moviments d’alliberament nacional que combaten per la independència del seu país i l’alliberament dels seus pobles. Aquest suport es dirigirà en particular:
– Al poble de Namíbia sota la direcció de la SWAPO [Organització Popular de l’Àfrica Sud-occidental].
– Al poble sahrauí en la seva lluita per recuperar el seu territori nacional.
– Al poble palestí pels seus drets nacionals.
En la nostra lluita, els països africans antiimperialistes són els nostres aliats objectius. L’acostament amb aquests països es fa necessari pels reagrupaments neocolonials que s’operen en el nostre continent.
Visca la revolució democràtica i popular!
Visca el Consell Nacional de la Revolució!
Pàtria o mort, vencerem!
