Al vespre el carrer Pins de La Florida de l’Hospitalet bullia de veïnes i veïns que es concentraven a les portes del local. A peu del carrer membres de l’AViV de La Florida conversaven afectuosament amb un grup de mares acompanyades dels seus fills. Allà hi eren, per exemple, la Fàtima, la Wassima, el Karim i l’Omar. Aquella nit era important per a tots ells: es celebrava l’Iftar, és a dir, el sopar que suposa el trencament del dejuni del mes de Ramadà. Des de l’associació veïnal del barri i la comunalitat urbana La Florida S’aveïna es va voler aprofitar l’ocasió per oferir un espai a la comunitat musulmana de La Florida per festejar de manera comunitària l’Iftar. Perquè la nit del dijous 6 d’abril, en plena Setmana Santa cristiana, va ser essencialment això, una nova oportunitat per fer comunitat i xarxa intercultural en un barri que des de l’arribada de les migracions dels anys 60 i 70 fins a les més recents ha hagut de practicar el suport entre tot el veïnat per mirar d’avançar i guanyar-se un futur.
Dues setmanes abans de l’Iftar, el dissabte 25 de març, es va celebrar la 38a Assemblea General de la CONFAVC (Confederació d’Associacions Veïnals de Catalunya) al Museu Marítim de Barcelona. L’entitat veïnal, que aplega a més de 460 associacions de veïns i 23 federacions, segueix sent després de trenta-cinc anys el pal de paller vertebrador del moviment veïnal de Catalunya. Nascuda a finals dels anys 80 sota l’impuls de diverses federacions, la CONFAVC ha exercit el paper gens fàcil de liderar un moviment veïnal que va viure la seva època daurada a la dècada dels 70 i que conjuntament amb el moviment sindical i l’esquerra política va esdevenir en una de les puntes de llança de la lluita antifranquista i de les mobilitzacions per la millora dels drets socials i laborals de les classes populars. Al mateix temps, el moviment veïnal, també amb els sindicats i els partits d’esquerres, va ser un espai de confluència per cohesionar la classe obrera catalana amb els treballadors i treballadores procedents d’altres indrets de l’Estat Espanyol.
Lluís Cabrera, que va viure en primera persona les lluites veïnals del barri de Verdun de Barcelona als anys 70, explica al seu assaig Catalunya serà impura o no serà que a les AAVV mai es preguntava a ningú on havia nascut i encara menys que es plantegessin accions recriminatòries en funció de l’origen. Fruit d’aquest lligam el moviment veïnal va arrelar plenament als barris de Catalunya i els va transformar fins a aconseguir condicions de vida dignes a les perifèries urbanes. L’erradicació del barraquisme, la construcció d’un sistema de clavegueram o la pavimentació dels carrers van ser algunes de les demandes populars del moviment veïnal per tal de garantir una sèrie d’infraestructures bàsiques als barris.
La memòria d’aquell associacionisme és avui part de l’imaginari col·lectiu de les classes populars de Catalunya. Documentals com Perifèria dels realitzadors Xavi Esteban i Odei Etxearte sobre la lluita del moviment veïnal de Santa Coloma de Gramenet o llibres com Construint la ciutat democràtica. El moviment veïnal durant el tardofranquisme i la transició coordinat per Carme Molinero i Pere Ysàs són un bon punt de partida per endinsar-se en la història de les associacions de veïns com agent social transformador i motor de mobilització ciutadana. Val a dir, però, que la societat catalana ja no és la dels anys 70. Tampoc ho és el moviment veïnal català. En aquest punt rau la nostra anàlisi i els reptes que haurien d’afrontar les organitzacions veïnals del segle XXI. Congelar el moviment veïnal i quedar-se ancorats en el passat és l’error més comú d’unes entitats veïnals que de portes enfora són vistes des de fa temps com un teixit associatiu envellit i de tall clàssic. En aquest sentit, la tasca prioritària hauria de ser la d’arrelar-se de nou al moll de la societat catalana i la d’adaptar les propostes del moviment veïnal als canvis sociològics i culturals que s’han produït a Catalunya durant les últimes dècades.
El moviment veïnal ha d’evolucionar tal com ha evolucionat la societat. A priori la tesi sembla fàcil però comporta una gran feinada de picar pedra als barris per tal d’atreure sectors de la població que no han sentit la necessitat de participar en les entitats veïnals. Hem de trencar amb la visió que molt sovint es té de les associacions de veïns com un espai reservat només a homes blancs de mitjana edat o jubilats. La participació del jovent, de les dones i molt especialment d’una població migrada que a molts barris de Catalunya representen gairebé la meitat de la població han de ser les claus perquè el moviment veïnal català torni a ser portaveu del sentir dels barris i representi al conjunt de la població. Des de la CONFAVC s’ha de dir que s’està treballant en aquesta línia. La creació de grups de treball enfocats, per exemple, en la gestió de la diversitat dels barris multiculturals o en la transformació de l’urbanisme des d’una perspectiva de gènere manifesten l’interès de la confederació veïnal de treballar realitats que fins fa uns anys no formaven part dels fulls de ruta del moviment veïnal.
La campanya encetada per la CONFAVC en defensa del dret a l’empadronament de les persones sense domicili fix ha donat visibilitat a un problema greu i estructural als barris: les traves institucionals que molts ajuntaments catalans, especialment de l’àrea metropolitana de Barcelona, posen a la tramitació del padró per a una part de la ciutadania que no pot certificar un habitatge o una adreça permanent. Aquesta irregularitat que a més vulnera la legislació vigent deixa al marge dels serveis socials més bàsics a les persones migrades sense recursos i a una població vulnerable que cada cop és més present als barris. Que el moviment veïnal atengui aquestes necessitats de la Catalunya actual posa en relleu que es vol tornar a la reivindicació d’allò més bàsic. Si als anys 60 i 70 es lluitava per la fi del barraquisme avui hem de mobilitzar-nos de nou per reclamar un dret tan bàsic com és l’empadronament. Així mateix, és cabdal treballar les noves bases socials i que aquestes s’incorporin al teixit associatiu dels seus barris. No només per garantir la representació de la nova immigració sinó per la mateixa renovació i subsistència del moviment veïnal.
Però aquest treball no només ha de ser una tasca teòrica o de diagnosi. La pràctica és al carrer i això es tradueix en una presència activa als barris que més necessitats presenten. La jornada de formació sobre el dret a l’empadronament que la CONFAVC va organitzar al barri de La Florida el passat 24 de febrer va servir per conèixer de primera mà les problemàtiques socials que pateixen diàriament moltes de les nostres veïnes. El debat i la interlocució amb les persones afectades i l’elaboració conjunta de propostes alternatives ens mostra com el moviment veïnal s’està implicant en aquests espais tradicionalment aliens a les associacions de veïns. Es tracta de la pedra angular del moviment veïnal del segle XXI: treballar la cohesió social, la solidaritat i la creació de xarxes de suport amb els més vulnerables.
La qüestió de gènere és una altra de les prioritats. Dones com Maruja Ruiz, Ivette Poveda, Custodia Moreno, Ana Diaz Rico o Pura Fernández són referents històrics del moviment veïnal de Catalunya. Però aquest reconeixement no sempre s’ha traduït en una presència en igualtat de condicions de les dones al capdavant de les associacions de veïns i de les federacions. La percepció del moviment veïnal com un espai profundament masculinitzat no és casual si fem un exercici d’analitzar la composició de les juntes de les entitats veïnals. Redreçar aquesta qüestió és essencial, no només perquè cal fer justícia i millorar la participació de les dones sinó perquè aquesta comportarà que es treballin temes com les desigualtats de gènere, la violència masclista, la pobresa en clau de dona o la demanda d’un urbanisme que reculli les necessitats i la visió de gènere.
El grup de treball Barris Violetes de la CONFAVC assumeix aquesta mirada feminista tan necessària als barris. Un cop més, ho fa alternant l’anàlisi i l’estudi amb el treball de camp. Aquest treball no és un altre que el de facilitar una recerca col·lectiva de les mateixes veïnes a l’hora d’assenyalar els punts foscos de l’urbanisme dels seus barris en matèria de gènere. Aquest projecte que s’està desenvolupant en diversos barris de Catalunya incorpora la interseccionalitat i la diversitat cultural. Perquè de fet aquesta és una constant a molts barris: la vulnerabilitat acostuma a tenir nom de dona migrada. En termes de gènere i de classe.
A l’Assemblea General de la CONFAVC es va aprovar un document de propostes de cara a la propera contesa electoral de maig. El moviment veïnal davant de les eleccions municipals és un document que lluny de limitar-se al decàleg arriba a plantejar fins a 18 propostes fruit del debat amb les associacions de veïns i les federacions. Des del moviment veïnal, i per extensió des del municipalisme, és hora de recuperar el temps perdut. Recordem que el lligam històric entre les entitats veïnals i les organitzacions d’esquerres ha estat sempre estret i profitós per ambdues parts, respectant, això sí, l’autonomia i la independència del teixit associatiu. Ara de nou cal posar al centre de la política municipal qüestions com els òrgans de participació ciutadana, la millora dels serveis socials, les polítiques contra la pobresa energètica i la crisi climàtica, la lluita contra la corrupció, el dret a l’empadronament, l’erradicació de l’amiant de les nostres ciutats i pobles, la interculturalitat, la cohesió social, les cures i el feminisme, el dret a un habitatge digne o el foment de l’economia social i solidària. El següent pas seria que des dels ajuntaments i partits governants s’assumís el repte.
Catalunya comença als barris va ser un dels lemes que la CONFAVC va exhibir a la seva Assemblea General. En aquestes quatre paraules es resumeix l’esperit del que hauria de ser el nou moviment veïnal vertebrat en uns barris que ja no són els dels anys 60 i 70 però que tornen a reclamar els drets més bàsics i fonamentals com fa mig segle. Ahir i avui el camí és el mateix: la solidaritat i la confluència entre les classes populars, diverses en el seu origen i al mateix temps unides en les lluites per dignificar la vida dels seus barris.
