Es poden dir moltes coses de l’última cançó de Shakira, però aquí ens quedem amb la idea que “las mujeres ya no lloran, las mujeres facturan”. Que s’hagi d’afirmar aquesta obvietat ens diu molt sobre l’estranyesa que encara genera la relació de les dones i els diners. La meva filla, quan cantava la lletra, li va costa identificar el que deia. Ella cantava: “las mujeres maduran”… allò de facturar era difícil d’entendre.
Doncs sí, les dones facturen i a les dones ens agraden els diners. I a les organitzacions feministes? També ens agraden els diners? Això ja és una altra cosa.
Quan vam obrir el fons de dones Calala a l’Estat espanyol, les primeres respostes van ser de rebuig. El moviment feminista no necessita diners, l’activisme no es fa amb diners; els diners comporten conflictes i corrupció, generen relacions de poders i dependència. Aquesta idea de l’activisme com a sacrifici, com a dedicació desinteressada, com a lluita contra el sistema capitalista, i que, per tant, no necessita capital per portar-se a terme, no és una idea assentada només al moviment feminista, crec que, de fet, molts altres moviments socials defensarien aquesta postura.
Ens va costar construir tot un argumentari per defensar que sí, que l’activisme també necessita recursos. Que amb diners podem fer més coses, i que sobretot podem generar condicions més saludables i sostenibles per a la nostra participació, condicions que ajuden a no cremar gent pel camí. Però sobretot vam descobrir que hi ha gent que sí que necessita recursos per poder comptar amb el privilegi d’alliberar hores del seu dia a dia per dedicar als col·lectius i moviments en què participen, tot allò que a Calala anomenem “feminismes en els marges”: dones migrades, treballadores de la llar i les cures, dones racialitzades, treballadores sexuals, ens vam dir que sí a la pregunta de si necessitaven finançament per a les seves organitzacions.
Des de 2012, a Calala financem organitzacions de dones i feministes liderades per aquests col·lectius, a qui hem donat més d’un milió d’euros, i que se’ls han gastat en pagar sous a les dones que estan barallant amb les injustícies del dia a dia, en pagar transport i berenars per facilitar que les dones puguin participar en les reunions, expertes que ajudin a amplificar els discursos i demandes, i en crear menjadors, bancs d’aliments i altres productes que necessitaven les dones de les seves organitzacions. De la mà d’aquests grups hem après que la manera en què veiem l’activisme des d’aquí, aquell que es fa de 5 a 9, una vegada surts de la feina, no és l’activisme que pot gaudir tothom. Hem après que per poder participar i construir xarxes i moviments necessitem atendre també les necessitats bàsiques de les dones.
Viva el mal, viva el capital
I d’on trèiem els diners a Calala, per poder donar suport a les organitzacions feministes? Doncs d’allà on es pugui. Calala compta amb una estructura de finançament amb un 50% dels ingressos provinents de fonts públics i un 50% de fonts privades. Els diners públics són els que tots i totes estem acostumats a demanar: convocatòries públiques de subvencions per a organitzacions de dones, a projectes de cooperació, a les entitats d’acció social. Són recursos rellevants, molt per sota dels recursos que es distribueixen en forma de licitacions i que acaben normalment en mans del sector privat amb ànim de lucre, però rellevants. Però aquests recursos són molt rígids, molt poc imaginatius, no ens deixen fer el que nosaltres voldríem i atendre les necessitats reals de les organitzacions que donem suport: són recursos que t’has de gastar normalment en forma de projecte i que tenen fortes limitacions sobre què es pot pagar i com s’ha de justificar.
Així que a nosaltres ens agraden els diners que venen del sector privat, d’allò que coneixem com a filantropia. Són donacions de fundacions privades que ens donen molta més llibertat per actuar i per gastar com realment es necessita. Això sí, són diners que provenen de grans fortunes que s’han enriquit dins aquest sistema capitalista, gràcies a l’explotació laboral i l’acumulació de plusvàlua. Vaja, que sí, que són el mal. Així i tot, a Calala pensem que aquests diners els hem de gastar nosaltres, fent que arribin a les organitzacions de base i als moviments socials.
Aquí tenim un debat important amb el sector de les finances ètiques i l’economia social, que tenen la hipòtesi que amb el capitalisme no hi fem res. Que hem de generar la nostra pròpia economia amb aquests recursos que aconseguim treure del sistema. És una visió molt valuosa i que donarà els seus fruits en el llarg termini, però nosaltres pensem que ara necessitem la pasta, i que aquesta està acumulada al sector privat, així que hem d’anar allà a buscar-la.
Infrafinançament dels projectes liderats per dones
I és que els diners els necessitem ara. Volem diners per fer. I és que les dades diuen que les organitzacions de dones són les més infrafinançades de les entitats del sectors socials, digues-los Tercer Sector, Economia Social o Cooperació. No falla, sempre estem a la cua del finançament.
Segons la investigació feta en 2021 “¿Dónde está el dinero para los derechos de las mujeres?”, de l’Associació per als Drets de les Dones i el Desenvolupament (AWID), a escala global, el 99% de les donacions provinents de fundacions i de l’ajut per al desenvolupament encara no arriba de forma directa a les organitzacions feministes i pels drets de les dones. D’acord amb les nostres dades, un 55% dels col·lectius de dones i feministes a qui donem suport a l’Estat espanyol no té accés a altres finançadors. El 2021, un 37% dels grups tenien un pressupost de 5.000 euros o menys i un 28% un d’entre 5.000 i 20.000 euros. Només el 9% de les organitzacions que vam finançar comptava amb un pressupost superior als 100.000 euros.
L’estudi que vam fer el 2021, sobre la situació econòmica de les cooperatives i organitzacions de l’economia social liderades per dones, va mostrar que 41,3% tenia uns ingressos de menys de 20.000 euros, un 20% entre 20.000 i 100.000; un 22% entre 100.000 i 250.000 i només un 9% de més de 250.000.
Estem parlant d’organitzacions professionalitzades, amb recursos humans i una estructura estable, que fan feina tan important com ara atenció a dones que han patit violència, formació i educació, recerca i comunicació, assessoria tècnica i tecnològica… Serveis que les administracions acostumen a subcontractar i que normalment es gestionen per grans empreses del sector d’Acció Social que accedeixen a importants quantitats de recursos públics.
El sector de les cures i la indústria del rescat
A principis de 2022, juntament amb entitats ecologistes i de finances ètiques, vam fer un anàlisi sobre el destí dels fons europeus que rebria Espanya dins el paquet d’ajudes del Next Generation Europe. El govern espanyol va elaborar un pla amb 30 mesures clau destinades a impulsar sectors econòmics lligats a la transició verda i a l’economia feminista. D’aquests 30 programes, només dos tenien un clar component de gènere, el programa destinat a l’economia de les cures, i el que vetllava per un mercat de treball més inclusiu. Vam analitzar en profunditat el component 22 d’economia de les cures, i vam veure que el 60% dels recursos destinats a implementar aquest programa anaven a parar al sector de la construcció, per generar i millorar les places de les institucions dedicades a la cura de les persones. També vam veure que els recursos destinats a les entitats que gestionen aquestes places es quedaven en mans de les grans empreses del sector de les cures, empreses com CLECE de Florentino Pérez, o altres amb format ONG, però que també formen part d’allò que anomenem la indústria del rescat (1), aquelles entitats que fan diners amb la pobresa.
No seria meravellós que les dones que treballen al sector de les cures, de l’atenció a persones en situació de dependència, com ara persones grans, amb problemes de salut mental, persones que usen drogues, dones que viuen violències, fossin qui dirigeixin les empreses que gestionen aquests serveis, i les que gestionessin els recursos que s’hi destinen? Podríem somiar amb un sector, el de les cures, amb feina digna, socialment valorada, amb condicions raonables i ben pagades?
Per demanar, que no quedi. Tenim el dret a somiar, i volem posar les condicions perquè els somnis es facin realitat, i per això, sí, necessitem diners. Necessitem diners, però també canviar els esquemes mentals i socials que afirmen que els diners no són cosa de dones, que la feina reproductiva no s’ha de pagar, que els recursos públics s’han de gastar amb eficiència i, per tant, s’han de destinar a les entitats i empreses grans i consolidades, normalment gestionades per homes. Així que sí, necessitem cada vegada més dones parlant de diners, decidint sobre els seus diners i demanant els diners que els pertoquen.
Notes
(1) Terme adoptat per Laura Agustín, per ressaltar el desenvolupament d’un sector social i econòmic que prolifera en projectes no sols de caràcter caritatiu sinó governamental, policial, mèdic, psicològic i comercial i que tracta amb persones en situació de vulnerabilitat.
