Entrevista a Paqui Perona: “El Rei d’Espanya i l’Església catòlica ens haurien de demanar perdó”

Autor

Del mateix autor

Fawzía Abu Jáled

Roque Dalton

Vladimir Maiakovski

Aquest lliurament tanca un cicle de tres entrevistes que tenen com a objectiu, donar a conèixer el sentiment de tres persones compromeses amb el poble gitano, amb perfils personals i trajectòries diferents però units per l’amor al poble Romaní. En Paco Heredia, guitarrista flamenc professional, ens va oferir la seva visió sobre l’art i la cultura al segle XXI i les dificultats de la cultura popular per sobreviure a la globalització. En Manuel Jiménez, venedor ambulant i professor de guitarra flamenca, ens va parlar dels intents de genocidi que ha patit el poble gitano, des de les pragmàtiques de Carles III fins a les barbaritats que estan succeint a la Guerra d’Ucraïna passant per l’holocaust nazi. Na Paqui Perona ens explica la transició des de les barraques del Camp de la Bota fins al barri de la Mina, de l’antigitanisme, de la dona gitana i de les particularitats del feminisme gitano. Si a través d’aquesta lectura, s’aconsegueix que algunes persones reflexionin i aconsegueixin arraconar alguns dels prejudicis mantinguts tant a nivell popular com a institucional cap al poble gitano, haurem fet un petit pas per foragitar l’antigitanisme.

Paqui Perona és una dona treballadora, compromesa socialment. Difon la història del poble romaní entre els més joves i promou la creació d’un model feminista que reculli la idiosincràsia de la dona gitana i per sobre de tot, és una activista pels drets del poble gitano. Parla amb una passió que es reflecteix a la seva viva mirada, transmetent veracitat en el seu discurs, valors i propostes. Tant ella com la família Perona, són referents al barri de la Mina. Des de la Fundació Surt, treballa per a la inserció al món laboral i l’empoderament de la dona gitana, presideix l’Associació RRomanne Glasura – Veus Gitanes. Ha estat guionista dels documentals Samudaripen, l’holocaust oblidat, sobre els milers de gitanos que van morir als camps de concentració nazis i Sara, que relata el procés de coneixement i conscienciació d’una jove gitana de Mina, sobre la història del poble, la cultura i el seu futur.

Durant la meva infantesa, al Poble Sec, recordo una precarietat econòmica generalitzada, sobretot entre els immigrants nouvinguts que vivien en barraques a Montjuïc mentre cercaven feina. No obstant això, els que patien unes condicions de vida més precàries eren els gitanos de Can Valero o de Can Tunis. Tu has viscut a les barraques del Camp de la Bota, igual que molts gitanos a Pekín, Somorrostro, la Perona o Can Valero. Quins records guardes d’aquella època?

Jo vaig néixer al Camp de la Bota i la meva infància va ser molt feliç tot i viure en una barraca, sobretot pel sentiment d’unitat i solidaritat que hi havia entre tots els veïns. La nostra família procedeix de Jaén i hem estat tractants des de fa segles; havíem viscut bé amb la nostra feina i en la meva memòria més propera, no havíem conegut el nomadisme. 

Els meus pares van viure amb angoixa el temps de la barraca perquè ells estaven ben establerts però en arribar a Catalunya, tot va ser diferent, van passar de viure a casa seva i de la seva feina a viure a la barraca de fusta sobre la sorra i al costat del mar. Cada cop que venia tempesta i s’escoltava rugir el mar, temien que el mar se’ns emportes a tots en qualsevol moment. Jo tenia una sensació diferent, la meva realitat era la platja, la barraca i la comunitat. No coneixia res més i vivia les tempestes com una festa. Quan la meva mare posava galledes per a les goteres, el meu germà i jo ho veiem com una festa perquè la meva barraca era la més allunyada del mar i venia tota la família a refugiar-s’hi i per a nosaltres era una gran celebració.

Per les teves paraules dedueixo que no senties estar vivint en una situació de pobresa i marginació.

La consciència del nen és molt relativa per a aquestes misèries. Quan no has conegut una altra vida amb més comoditats, però a canvi tens una bona família, una bona unió amb els veïns, uns pares que t’estimen i et protegeixen, no necessites res més per a ser feliç. Jo no era conscient de la discriminació perquè allà tots érem iguals i no trobava a faltar els luxes perquè no els havia conegut mai.

Del Camp de la Bota se’n diu que era un lloc on tot era compartit i hi havia un alt nivell d’organització social.

Així és, al Camp de la Bota, la vida comunitària era el prioritari, per sobre de la teva procedència o de si eres paio o gitano. El meu germà estava malalt i havia d’anar cada dia a l’hospital i jo em quedava amb la veïna del davant que era paia i em cuidava als matins, a les tardes em cuidaven les seves filles i els caps de setmana, la meva mare em feia les cues i sortia amb la filla de la veïna i el seu xicot, que em duien a missa i després passejàvem una bona estona. La pobresa et dona aquest regal, quan no tens res, t’agafes al valor de les persones i de la comunitat. Al Camp de la Bota no hi havia segregació, allà érem tots obrers, tots iguals i ho compartíem tot.

Es pot ser feliç vivint a una barraca de fusta davant del mar?

Els primers records i els més feliços que tinc a la meva vida són del Camp de la Bota i si pogués tancar els ulls i viure de nou allà, ho intentaria. Soc conscient que no soc la mateixa ara que amb cinc anys, però els records són tan agradables que ho provaria. Ahir vam estar veient una pel·lícula de súper-8 de quan érem al Camp de la Bota i teníem tots unes cares de felicitat que avui dia no les veus, ni tan sols a les criatures. Aquesta alegria per estar vius, envoltats de gent que ens vol i ens cuida, és el que fa falta a la societat actual.

El 1969, es comença a construir la Mina, per eliminar les barraques de Barcelona i acollir 15.000 persones, sense serveis públics, sense planificació i sense més interès que crear un gueto marginal, el més allunyat possible de la ciutat. Com recordes el canvi de la barraca a un pis?

El trasllat a la Mina va ser el més traumàtic per a mi. Quan van donar un pis al meu oncle, el veníem a veure cada dia i el que més em cridava l’atenció era l’aigua corrent. Em passava hores senceres obrint i tancant les aixetes, tirant la cadena del vàter o amb el telèfon de la dutxa, perquè jo anava dient-li a tothom que el meu oncle tenia un telèfon que llençava aigua. La meva família sempre havia viscut a cases i valorava les comoditats d’un pis, però jo era diferent, només coneixia la barraca i per a mi, tot era nou i sorprenent.

Quan vam començar a viure entre quatre parets, jo vaig sentir una gran pena, una sensació d’ofec que ara analitzo com el resultat de veure’m engabiada. La meva mare estava contentíssima d’estar en un pis amb aigua i electricitat, però aviat vam començar a trobar a faltar aquesta unió entre els veïns que hi havia a les barraques. Havíem guanyat en luxe i comoditat, però havíem perdut altres coses.

Aquí sols existien els edificis, no estaven previstos els serveis públics propis d’un barri, les escoles, la sanitat, el transport públic i d’aquestes mancances i de la lluita veïnal, neix el Centre Cultural Gitano. El barri va acollir un munt de barraquistes i mai va existir un interès per crear unes condicions de vida dignes, i per això sempre ha existit una gran politització, però, així i tot, a la Mina es produeix una segregació que al Camp de la Bota no existia.

El 1973 comença l’època del cinema quinqui, de la mà, principalment, dels directors Eloy de la Iglesia i José Antonio de la Loma, on apareix la Mina com un barri de pobresa i de marginació. Com afecta aquest fenomen la població?

El cinema quinqui va ser un boom que va fer famosa la Mina i aquest boom va beneficiar molts, però també ens va perjudicar molts. D’una banda, els nens els van prendre com a referents i les administracions van començar a recollir diners per a la Mina que es va acabar utilitzant per a altres coses i mai van arribar a fer-se servir per al veïnat.

La Mina va ser víctima de l’epidèmia de la droga. Ens atribueixen el paper de botxins, però vam ser víctimes d’aquesta epidèmia, vam patir el mateix que molts altres barris. Moltes famílies van perdre tots els seus fills, ens falta una generació sencera i vam haver d’aprendre a sobreviure amb allò que podíem. Mai no hem d’oblidar les condicions de vida de les persones i quan no hi ha feina ni condicions per viure amb dignitat és senzill buscar solucions ràpides. Solem jutjar ràpidament les persones o col·lectius, però aquestes situacions tenen molt a veure amb les polítiques que es van adoptar a la Mina.

Al Brasil hi ha tribus que viuen a l’Amazònia i que convé que segueixin allí per conservar la selva. Als anys vuitanta van arribar científics europeus per a estudiar-les i alguns indis van anar a Europa per conèixer les ciutats modernes i els científics els van facilitar uns televisors perquè poguessin estar informats i conèixer el món exterior més enllà de la selva. Aquestes persones van començar a veure Falcon Crest i Dallas, van conèixer el tipus de vida i les comoditats de les ciutats modernes i això els va fer desitjar aquests béns i van acabar venent la fusta que havien de protegir. A molta gent d’aquí els hi va passar exactament igual i és natural que les persones vulguin viure amb la mateixa dignitat que altres éssers humans i aquí no hi ha culpables i innocents. Aquí hi ha pobresa i desigualtat.

En aquella època hi havia paios i gitanos que menjaven una galleda de peix que agafaven del mar i si no pescaven, no menjaven. Molts gitanos vivien d’un mercat on amb prou feines es venia res i en el fons, tots som éssers humans i vivim en una societat basada en un consum exagerat, però alhora patim l’escassetat i arriba a un punt on veus que els teus fills no poden viure com els altres nens, però no tens cap possibilitat de fer-ho possible. No hi ha una anàlisi social sobre tot això, només hi ha culpables i innocents i no és això. Hi ha un sistema que genera aquestes situacions.

Les Olimpíades del 1992, van ser un punt de transformació radical de Barcelona. Com es van viure aquests canvis a la Mina?

El 1992, amb motiu de les Olimpíades, va desaparèixer Can Tunis i van portar els seus habitants i les seves activitats a la Mina. La plaça Reial de Barcelona era un centre de compra/venda de drogues i això no quedava bé per a la ciutat olímpica i es va traslladar a la Mina. La situació de la Mina no l’hem creada els veïns, l’han creada les polítiques que s’han pres des de fora i que ens han afectat plenament. Hi ha d’altres barris que han rebut barraquistes i estan en una situació normal. Què ha passat aquí? Tot el que passa a la Mina és culpa dels seus veïns?… Perdoneu, però tots els problemes que pateix la Mina han estat creats per les administracions.

El 2004 arriba el Fòrum de les Cultures i apareix la Nova Diagonal, els pisos de luxe prop del mar i el que era un barri pensat com un gueto, es converteix en un espai desitjable per a l’especulació. Ho vau viure, com una oportunitat o com un perill?

Per començar, la majoria de famílies gitanes, vivíem d’un mercat ambulant il·legal que teníem aquí i d’un dia per l’altre, van aparèixer màquines i van destruir el mercat ambulant i totes aquelles famílies que s’hi guanyaven la vida, es van quedar sense cap font d’ingressos. Així va començar el Fòrum de les Cultures a la Mina.

Després ens van posar la comissaria dels Mossos i molts ho vam veure com una oportunitat, però en realitat van entrar pegant-nos pals. Recordo que el meu oncle portava sempre el barret i la vara. Era un ancià gitano i li agradava vestir així i un dia el van parar mentre esperava l’autobús per identificar-lo i això es va anar repetint moltes vegades, fins i tot estant assegut en un banc, xerrant amb diversos paios i arribaven els Mossos i li demanaven el DNI només a ell, a un home de 70 anys, per tenir aspecte de gitano. De cop i volta vam passar de ser veïns a sentir-nos tractats com a presumptes delinqüents, al nostre propi barri i sols per la manera de vestir o pel color de la pell.

Quan van començar les obres del Fòrum, ens sentíem com a conillets d’índies, vam veure que es començava a construir edificis per a gent que no eren com nosaltres, però aquí hi vivíem nosaltres i no sabíem com ens podria afectar aquesta nova Mina,

És veritat que el pla urbanístic es va acompanyar d’un pla social, on estic treballant, perquè és impossible justificar un pla urbanístic tan potent i en un espai tan vulnerable sense un pla social. Però el pla urbanístic es va pensar, es va crear i es va treballar des de les administracions, no l’hem creat pas nosaltres, ens ho han creat des de fora. Tots els projectes, totes les polítiques que ens afecten, ens les creen des del que la societat pensa que nosaltres necessitem però sense cap mena de participació nostra. Deixeu de pensar per nosaltres, de decidir per nosaltres, que som éssers humans, majors d’edat i tenim dret a decidir sobre la nostra vida!

Les polítiques de Carles III segueixen vives i aquestes polítiques et diuen, assimilat, estudia, treballa, però no tinguis massa identitat ni eines culturals perquè d’aquesta manera anirà desapareixent aquesta “xacra cultural” que creuen que representem els gitanos. Les administracions només busquen l’assimilació, que deixem de ser allò que som i què oblidem la nostra cultura, les nostres tradicions, la nostra música, perquè això no els interessa i després ens diuen que les polítiques envers els gitanos, no funcionen.

Els gitanos no som beneits, portem 600 anys de resistència i per moltes estratègies que facin per assimilar-nos, no funcionaran perquè ja les coneixem i qualsevol política cap al poble gitano funcionarà quan comptin amb nosaltres per elaborar-la i es basin en el reconeixement i el respecte per què som. No hi ha cap respecte cap a la diferència. Hi ha unes normes «blanques» pensades per a una societat uniforme i que no deixa espai per a les nostres peculiaritats.

Des de Carles III, els gitanos, vàreu ser obligats per les diferents pragmàtiques a treballar en els oficis que us obligaven les administracions i a viure en determinats espais. El món està canviant i aquests oficis que es van imposar al poble gitano estan decaient. Com us afecta aquesta transformació del món laboral?

Hi ha el mite que el gitano no vol treballar, però no és cert. El pintor Helios Gómez, explicava que durant la seva estada a la Unió Soviètica, l’administració va assignar la gestió d’una fàbrica, íntegrament a gitanos i ells van organitzar els seus torns i regles i van aconseguir millorar la producció d’altres fàbriques similars.

A la gran batuda (1749) va passar el mateix amb les gitanes que eren a les cases de misericòrdia. Se les tractava malament i se les pagava pitjor que a la resta de dones pobres que cosien i elles es van rebel·lar i van deixar de cosir i d’aprendre i les anomenaven inútils, però quan van començar a donar-los confiança i els van pagar igual que a les altres pobres, el nivell de producció i la qualitat de les costures va ser el mateix o fins i tot superior.

La venda ambulant és una forma de treball tradicional del poble gitano i s’està empobrint dia a dia. Tot està plantejat amb les normes que afecten una empresa normal quan els gitanos concebem la venda ambulant com una forma de treball col·lectiu i familiar, de manera que no pots portar el teu fill a una parada i deixar-lo allà mentre vas al lavabo o a fer un cafè. Caldria donar d’alta a tota la família i si t’enxampen algú ajudant o atenent la clientela et caurà el pèl. No parlem de casos d’explotació, parlem de la forma gitana d’entendre allò col·lectiu, la família i el treball. Aquestes regles uniformadores ens empobreixen, limiten les nostres opcions de guanyar-nos la vida i trenquen una tradició familiar de moltes generacions. A la Mina tenim molta economia d’intercanvi, venda ambulant, llocs de treball normals, molt atur i gent que es busca la vida com pot.

Està molt estesa, la idea que el poble gitano no se sap organitzar, que és caòtic i que no accepta lideratges, i per això volia preguntar-te per la figura del teu germà, Rafael Perona, que té un carrer al seu nom a la Mina i que continua estant al cap de tots els veïns pel seu compromís amb la comunitat.

El meu germà es va quedar a quart curs de dret, perquè va arribar un moment en què va haver de decidir entre acabar la carrera o mantenir el seu activisme i dedicar més temps a la seva família. Va optar pel seu poble i la seva família, encara que no va parar d’estudiar en tota la vida.

Era una persona amb una capacitat intel·lectual altíssima. Recordo que sent molt petit, la seva professora al Camp de la Bota, que es deia Sor Javier, va trucar als meus pares per demanar-los que cuidessin els estudis de Rafael perquè tenia reaccions i contestacions de persona gran. Des de molt petit, s’ajuntava amb els més vells, els escoltava i els donava uns raonaments que els deixava sorpresos. Potser la seva malaltia li va impedir moure’s i jugar com els altres nens i això li va permetre passar més temps llegint i donant-li voltes al cap. Llegia els llibres un darrere l’altre i absorbia tot el coneixement. Si t’acompanyava a una conferència, tenia la capacitat de recordar-la fotogràficament i al complet, i després de quatre o cinc anys et podia explicar tots els arguments i els contraarguments com si hagués estat ahir.

Tenia aquest do com ho pot tenir qualsevol altra persona però a més. Tenia un amor, per damunt de tot, per la seva comunitat, el seu poble i la seva cultura, Sempre va lluitar per la gitanitat del Camp de la Bota i per mantenir la vida comunitària. Es va criar en l’activisme i no callava res perquè tenia una gran eloqüència i podia argumentar el que fos sense ofendre ningú, però aquest compromís social també li va comportar molts problemes.

Tenia un altre do ocult, que era el “cante”, Els artistes que dúiem  al festival de flamenc, el tractaven amb un gran respecte perquè Rafael sempre va ser considerat com un intel·lectual, però un cop acabat el festival, ens reuníem en “petit comitè” i en Rafael arrencava a cantar i els artistes quedaven aclaparats. No es podien creure l’art que tenia.

Responent a la teva pregunta, els gitanos no necessitem ningú què ens organitzi o ens tuteli. Tenim gent preparada i reconeguda per la comunitat que exerceixen aquest paper de lideratge i el meu germà en va ser un exemple.

El guitarrista Paco Heredia em va comentar que donant classes de guitarra al Centre Cultural Gitano, va observar que no coneixia cap altre lloc amb tant de talent per metre quadrat. En el món actual on la cultura de consum està globalitzada, com es pot gestionar i potenciar aquest talent innat del gitano i aquest patrimoni cultural que és el flamenc?

Recordo que entre els anys seixanta i vuitanta, a totes les cases gitanes hi havia quatre o cinc guitarres, jo mateixa tocava la guitarra, era una cosa molt natural i llavors van arribar les polítiques integracionistes i ens van dir que ens havíem de desprendre de tots aquests estereotips que la societat paia tenia de nosaltres i d’aquest romanticisme, que ja no calia que tots els gitanos sabéssim cantar, ballar, tocar la guitarra i les palmes.

Això va calar entre els gitanos que des de l’associacionisme defensàvem que el gitano pot fer moltes més coses que cantar i ballar i aleshores vam passar d’un extrem a l’altre. Creiem que estàvem en un procés d’empoderament del poble gitano i vam començar a perdre les tradicions i d’aquest talent innat que tenim amb la nostra música. Una cosa semblant va succeir al Mississipí amb la gent de color i el jazz i el blues.

A la Mina vivim segregats, per una banda, tenim la sensació de ser el pitjor, arrossegada durant segles a causa de les pragmàtiques, les polítiques integradores ens volen portar a la uniformització, a perdre la nostra cultura i la nostra manera de ser. Quan perds la teva cultura, apareix la subcultura i et quedes amb el pitjor. Actualment, molts nens gitanos ja no saben què és una soleà o una seguiriya i mentrestant, la nostra cultura musical s’està ensenyant al Taller de Músics a 200 euros l’hora.

Els gitanos hem tingut sempre una idiosincràsia especial i malgrat les pragmàtiques i prohibicions que ens han imposat, sempre trobem noves maneres de ser i semblar gitanos. Els gitanos no estem incorporats a la cultura espanyola perquè tot el que hem aportat a la societat, s’ha integrat a la cultura espanyola com si nosaltres no hi tinguéssim res a veure.

Un exemple seria la Fira d’Abril. Als gitanos no ens permetien ajuntar-nos, havíem de viure on ens obligaven les autoritats per les pragmàtiques i l’únic lloc on teníem permès veure’ns, era a les fires de bestiar. Allà, les famílies gitanes muntaven les seves parades amb els  rucs, cavalls i el bestiar i les gitanes s’engalanaven amb els vestits colorits, els volants, les flors, els abaloris i acabava sent una gran festa. La Fira d’Abril va començar sent això, una fira de tractants de bestiar gitanos que no podien veure’s enlloc que no fos al mercat i allà hi havia una acumulació de talent molt gran i unes ganes de festa enormes. Els senyorets de Sevilla van començar a venir i les dones es van començar a vestir com nosaltres. La fira es va popularitzar i comercialitzar i es va anar convertint en una altra cosa. Avui dia, ningú diu que la Fira de l’Abril ve d’una trobada de tractants gitanos ni que el vestit de sevillana és en realitat, un vestit de gitana.

Carmen Amaya és un monstre com podrien ser Michael Jackson, Mick Jagger o Camarón de la Isla. Són artistes amb un talent fora del comú, dels que surten molt pocs en cada generació, però ara mateix, Carmen Amaya és al llimbs, Andalusia no la vol reconèixer perquè no és andalusa i a Catalunya no se la reconeix perquè és gitana. A Catalunya, trigarem segles a tenir una altra artista amb un talent tan gran com Carmen Amaya.

La Rumba Catalana també és una aportació gitana a la cultura catalana i això ho explicava molt bé el Chacho, que és un rumber català del carrer de la Cera i que és el gran oblidat de la rumba. Ell deia que la rumba catalana no la va inventar ningú, la vam inventar els gitanos catalans que vivíem aquí, teníem la influència del flamenc i ens trobàvem amb noves músiques que arribaven al Paral·lel de les mans d’artistes cubans. Nosaltres escoltàvem aquestes músiques que venien de fora i després les portàvem al nostre terreny, al carrer la Cera, i les vam integrar a les nostres festes. Aquí neix la rumba catalana.

Sobre la segregació, recordo que en documental “Sara” (filmin) es parlava d’un policia anomenat “el gravao”, que a l’època del Camp de la Bota, es va atribuir la potestat de fer el que li vingués de gust amb qualsevol persona d’ètnia gitana, així que podia robar, detenir, humiliar i fins i tot matar qui considerés oportú, al marge de la llei i sense cap conseqüència per a ell. Aquesta manifestació tan brutal de l’antigitanisme fa pensar si es tracta d’un fenomen que es pot gestionar des de la legislació o es tracta de quelcom més profund.

L’abús de poder cap als gitanos ha estat sempre i continua estant, a les finestretes de les administracions, als policies que et paren i et demanen la documentació per ser gitana i si el policia m’acusa d’alguna cosa, la paraula del policia sempre valdrà més que la d’una gitana bruna amb monyo. L’antigitanisme és a tot arreu, a les persones no gitanes, a les administracions, als serveis públics i és una discriminació racial plenament vigent.

Això ve de lluny, just des del moment en què es va posar la llavor blanca, colonial, que va organitzar el Nou Món d’acord amb interessos econòmics, deshumanitzant tot allò racialitzat, incloent els gitanos. Es va començar per l’explotació d’altres cultures, però els gitanos ja érem aquí, feia segles que havíem arribat a Espanya i ens van aplicar els mateixos paràmetres de deshumanització que a la resta de cultures i el més greu és que mai no n’ha existit un reconeixement cap a nosaltres.

Aquesta mentalitat espanyola de deshumanització del poble gitano, ha estat aquí sempre encara que no ho sembla. Està tan arrelada que de vegades la tenim els mateixos gitanos i per canviar-ho cal recuperar la nostra història, conèixer i reconèixer tot el que ha fet el poder espanyol en contra del poble gitano. El Rei d’Espanya i l’Església catòlica ens haurien de demanar perdó pel dany fet a la població gitana. La societat blanca ha de fer un procés de coneixement, reconeixement i reparació de les barbaritats fetes amb el nostre poble i la nostra cultura. No es pot treballar aquest problema des d’un punt de vista racista i actualment, les mentalitats dominants espanyoles, catalanes, franceses, etc., és antigitana, encara que ens costi veure-ho o reconèixer-ho, és així.

Fa set-cents anys que estem a Occident i seguim aquí, malgrat les pragmàtiques que hem patit. Som una cultura de resistència, camaleònica, que fins i tot hem sobreviscut, a intents de genocidi que a més han estat invisibilitzats, la Gran Batuda a Espanya i els camps d’extermini nazis. El poder permet canviar coses, però els gitanos no tenim poder, som els desposseïts i podem fer fins a cert punt perquè les idees que va transmetre Cervantes a La Gitanilla, on deia “els gitanos i gitanes només van néixer al món per ser lladres” segueix sent tan vigent que fins i tot està escrit al Diccionari de la “Real Academia de la Lengua”, en ple segle XXI.

Els gitanos no hem de trencar un sostre de vidre, nosaltres patim un terra de ciment i ho tenim molt difícil. En aquest moment hi ha diputats gitanos al Parlament i estan treballant molt, però tota aquesta feina no serà efectiva sense canviar les mentalitats perquè mentre hi hagi antigitanisme en un jutge, un advocat, un policia, un funcionari o fins i tot un gitano que assumeix els estigmes que li crea la societat, tot serà molt complicat.

La cultura gitana es basa en principis col·lectius i en una concepció de la vida, del treball i de la felicitat que tenen poc a veure amb els valors dominants del món globalitzat. Penses que la cultura gitana és incompatible amb el capitalisme?

El capitalisme és incompatible amb la humanitat. El capitalisme no està interessat que els éssers humans pensin en la col·lectivitat, que s’ajudin, que millorin les condicions de vida. Al capitalisme només li interessa potenciar l’individualisme, la cobdícia i la manca d’empatia cap a altres cultures o formes d’organització social. El capitalisme fins i tot ha destruït els  valors que va tenir la cultura blanca perquè en aquest moment la cultura blanca és la cultura del capitalisme. Cal repensar moltes coses i si no construïm un model de societat alternatiu al que proposa el capitalisme, sempre quedaran necessitats socials per resoldre i la gestió d’aquestes necessitats sempre recau sobre les dones.

Existeix un model de feminisme gitano?

El feminisme hegemònic ha adoptat uns valors que parteixen més d’una visió individual o sectorial de la lluita contra el patriarcat i, des del punt de vista de la dona gitana, ens cal incorporar les nostres visions específiques, des de la concepció comunitària de l’alternativa al patriarcat com de la integració de la lluita contra l’antigitanisme al feminisme gitano.

El patriarcat es basa en la manca obligacions de l’home cap al col·lectiu, la família i la societat en general i des de la introducció de la dona a l’àmbit laboral, el rol de l’home s’ha mantingut mentre que el de la dona s’ha vist sobrecarregat amb més obligacions i pel camí ens hem deixat coses com la cura dels nens, de la gent gran i de la cohesió social, que majoritàriament recauen en les dones. Per això el feminisme ha de donar resposta a totes les deficiències de la societat que recauen a l’esquena de les dones.

La meva cultura, els meus ancestres fa sis-cents anys que lluiten i pateixen per aquesta idea de la comunitat davant la individualitat i crec que les dones gitanes hem de construir el nostre propi model de feminisme.

A la Mina treballem amb les dones i en els temps de crisi hem observat que les dones que millor han superat aquesta crisi són les gitanes i no és per casualitat. Això passa perquè entre nosaltres, a nivell de carrer i de barri, hem construït una xarxa de suport social molt potent i la dona que s’incorpora a un lloc de treball pot estar tranquil·la que els seus fills i persones grans estaran ben atesos durant la seva absència. Aquest concepte de solidaritat i suport mutu, que els gitanos portem al nostre ADN, s’està perdent a la cultura blanca i nosaltres ho hem de preservar perquè forma part de la nostra identitat.

El tema del feminisme gitano és molt complex, primer ens hem de preguntar quines característiques ha de tenir, qui el construeix i si realment existeix aquest moviment. Si m’ho preguntes a mi, ho tinc claríssim, però jo no em puc atribuir la veu de les gitanes.

El 95% del poble gitano viu a barris com aquest i no és possible construir un corrent feminista, en una cultura comunitària, sense comptar amb l’opinió i la participació de les dones dels barris. El feminisme gitano s’ha de crear i evolucionar des de criteris reals, des del sentiment i la voluntat de les gitanes. El que no podem fer és un feminisme de laboratori, a partir del feminisme blanc i amb gent que viu en realitat que no és la de les gitanes d’aquests barris. El feminisme romaní ha de partir de zero als barris i ha de ser un procés empoderament comunitari.

Les administracions no estan interessades a facilitar cap procés d’apoderament de la dona gitana i serà un procés molt complicat, però nosaltres estarem en la lluita, com sempre.

Articles relacionats

Darrers articles

Què pot la poesia?

Joana Raspall i Juanola

Gabriel Celaya

Àmal Yarrah