Paco Heredia és guitarrista flamenc, de Parets del Vallès, amb un extens recorregut i prestigi dins del món flamenc. Artista polifacètic, treballa en projectes dins del món audiovisual, va dirigir musicalment obres de teatre com “Las Bodas de Sangre”, pel·lícules com “Lola vende ca”, ha treballat en diversos programes de TV i ha col·laborat amb músics de primer nivell.
Paco Heredia i la seva banda, presentaran l’obra «Lorca, Orgullo Flamenco» dins l’acte d’homenatge a Federico García Lorca organitzat pel Casal Popular la República de Mollet, el dia 20 de novembre de 2021.
Quin és l’origen de “Lorca, Orgullo Flamenco”?
Sempre he sentit simpatia per Lorca, des de ben petit. Jo vaig néixer el 1979, que és quan Camarón de la Isla va gravar “La leyenda del tiempo” que contenia diversos poemes de Lorca. Durant la meva infància, era força comú que en les converses entre flamencs i gitanos, es parlés de Lorca.
Televisió Espanyola feia programes nocturns, amb música en directe i em van proposar fer-ne un, harmonitzant els poemes de Lorca més populars i així ho vaig fer. Després de compondre i gravar els temes, es va aturar el projecte a causa d’un litigi legal i l’enregistrament no es va emetre. Passat un temps, vaig tornar a escoltar aquests temes i vaig pensar a recuperar-los perquè estan bé, es van fer amb un treball molt intens i aquí estan.
Aquest treball és el que presentaré a la sala Fiveller de Mollet.
Lorca és un personatge singular, de família acomodada, s’interessa per la cultura popular i s’arrela al poble, viatger incansable que sempre torna als seus orígens, font d’inspiració per a artistes de tots els gèneres. Quines facetes de Lorca t’han portat a crear aquest espectacle?
El més inspirador de Lorca, és la seva empatia envers els més desafavorits i de forma especial, cap al poble gitano a qui sempre va dur per bandera, perquè el coneixia bé i perquè era el col·lectiu que suportava un ambient més hostil. Aquestes posicions el van condicionar molt en tot el seu entorn. A Lorca se li qüestionava la seva pròpia honorabilitat. La seva procedència de família acomodada feia que la seva vida fos com l’antítesi del que ell hauria d’haver estat i això m’encanta. Pertànyer a una família acomodada no vol dir ser una persona buida, l’exemple de Lorca, contradiu aquesta teoria.
L’atracció que sent Lorca pel flamenc i especialment pel poble gitano, és recíproca. Com es pot explicar aquesta atracció mútua que no s’ha trobat amb altres poetes?
Lorca va viure en un context complex i va rebre moltes crítiques per fer odes als desafavorits, al poble gitano, a la pobresa, a la tragèdia. Lorca va ser repudiat per molts sectors, fins i tot Dalí i Luís Buñuel li van retreure que fes odes als gitanos perquè consideraven que això li treia excel·lència. No aprovaven la proximitat amb un col·lectiu deplorable, tal com ells, consideraven el poble gitano.
Els gitanos, cada dia que passa, ens sentim més propers a Federico García Lorca i acabarà sent, si no ho és, un patrimoni del poble gitano. Hi ha dues maneres de ser gitano, la biològica per ser concebuts per la unió d’un gitano i una gitana i una altra és una condició, una forma de ser i pensar. Lorca, des de ben petit, sentia empatia amb els gitanos perquè ell tenia una forma de ser molt gitana i això m’agrada remarcar-ho.
Hi ha infinitat de gent, que formen part de l’elit cultural, social i política del país i no es paren a pensar com viu la gent ni comprenen com hi ha altres pobles, que arriben a fregar l’excel·lència en felicitat, d’una manera natural.
La pandèmia ha estat molt dura per a tothom, però per als artistes dedicats a la creació i la transmissió de l’art, ha d’haver estat especialment dolorosa. Com has viscut aquest període?
Ho he viscut amb molt estupor, no pensava que m’afectaria tant en tantes àrees. Ha estat el cop emocional més dur que he viscut a la meva vida. Afortunadament no he vist morir gent del meu àmbit familiar més proper, però si he vist molta incertesa. Quan no saps què passarà i aquesta incertesa afecta la teva economia, les teves emocions i els teus sentiments, et vas ensorrant i això m’ha portat a una pseudodepressió i dic pseudo perquè entenc el que és i amb les meves eines, intento superar-la, però ha estat un cop molt dur.
Espanya no està pensada per als artistes, i és un país de grans artistes. Paradoxalment Espanya no té cura dels seus artistes perquè els té com una cosa molt comuna. Jo he estat a països on el nivell artístic és més aviat baix, que cuiden molt la seva cultura, perquè entenen que la cultura és una de les seves riqueses, però a Espanya, que té tanta barreja de cultures, sembla que ho passa per alt i no té cura dels seus artistes.
Tret de quatre o cinc noms d’estrelles mundials, tots els músics ho passem força malament. Recordo que Rodríguez Uribe, ministre de Cultura, no preveia cap mesura per protegir els artistes durant la pandèmia. Quan un ministre de Cultura no protegeix la gent que consolida el teixit cultural del seu país, demostra que no se’ns té gaire en compte.
Paco de Lucía definia el Flamenc com una reunió. Gent del poble que s’ajunta per manifestar les seves penes i alegries a través del cant, el toc i el ball. Aquesta percepció del flamenc més pur, de pati, a peu de carrer, de família i veïns, segueix sent vigent?
Hauria de ser així, però això no vol dir que ho sigui. He viscut moltes reunions als espais post-concert, quan ens quedàvem als camerinos i muntàvem una festa, però cada cop menys. És un fenomen molt del sud, potser pel clima o per un ambient més festiu però és així.
Fa un temps, totes les manifestacions d’oci/cultura, es gaudien compartint-les mentre que actualment, es consumeix amb un individualisme increïble, tot es consumeix a través d’un mòbil, s’ha perdut la sensació de l’esdeveniment, ja res és un esdeveniment, res no crida suficientment l’atenció per ser un esdeveniment i en conseqüència, tot el que es feia col·lectivament, ha minvat.
La societat està pensada per consumir i penso que per les músiques tradicionals i viscerals, com el flamenc, qualsevol temps passat va ser millor. Aposto per recuperar l’activitat col·lectiva. El silenci és més perillós que el soroll i la gent s’obsessiona pel soroll d’una ciutat mediterrània com Barcelona.
Els pobles mediterranis no poden ser com els escandinaus. M’encanta Escandinàvia, sobretot per estar a casa i al costat de la xemeneia, però quan pretens que en una ciutat mediterrània, imperi el silenci, estàs trencant un teixit cultural, una sensació d’esdeveniments constants i estàs destruint una qualitat de vida. Jo no sé mesurar la felicitat, però quan em faig un fart de riure, em sento com el més feliç del món i quan gaudeixes d’una obra de teatre i t’emociones, plores, tens una enorme sensació d’estar viu. Volem semblar Suècia pel seu benestar econòmic?, Doncs hauríem de copiar el seu model econòmic amb lleis fiscals i alhora protegir el nostre model cultural mediterrani, que és molt superior.
Hi va haver un temps en què el flamenc es va associar a un model de diversió per a toreros, nobles i famosos i més recentment, com a un producte per a turistes. Això ha beneficiat o perjudicat el flamenc?
No és per una cosa ni per l’altra, és per l’objectivitat que té el flamenc. Si hi ha alguna cosa que és purament antidictatorial, és el flamenc. És clar que hi ha un sector que es va aprofitar de les festes de toreros, nobles i la gent del règim, per tenir activitat, però també hi ha molts flamencs republicans que cantaven en forma de protesta i que se la van jugar molt. El flamenc no és de ningú, el flamenc és dels flamencs i no es pot opinar des d’un sol prisma. Hi ha moltíssims flamencs que van reivindicar les llibertats mentre estaven de moda els “Hombres G”.
M’agrada la pregunta perquè és una cosa que em molesta i alhora m’enorgulleix. Al flamenc hi ha lloc per a tothom, encara que jo tingui les meves tendències.
El 2010, la UNESCO va declarar el Flamenc com a patrimoni immaterial de la humanitat i recentment, a Andalusia s’ha elaborat una llei de protecció i difusió del flamenc. El flamenc està prou protegit?
Sempre he tingut la sensació que el flamenc hauria d’estar més protegit. Totes les lleis que es facin amb l’objectiu de protegir el flamenc, seran ben rebudes encara que tot allò relatiu al flamenc hauria d’estar contrastat amb els flamencs.
No estic descontent amb això, estic expectant en com es farà tot plegat, ja que en els continguts, hi coincidirem. Qui veurà malament que el flamenc s’estudiï a les escoles?. En aquest país, El Ministre Wert, va fer que desaparegués l’assignatura de música, el mateix ministre va expressar que els músics no podíem viure únicament de la música. Aquest ministre era d’un color i segurament, el ministre actual, tindrà una visió diferent, però hauríem de blindar uns nivells mínims en educació i cultura, ja que ningú no ens garanteix que es respectin aquests mínims i no m’agradaria que l’art flamenc es convertís en una estratègia pel confrontament polític. Això ho hauríem de tenir clar tots els flamencs, els famosos i els menys famosos.
Al meu entendre, tot el que fa referència a l’educació, les tradicions i la cultura, haurien d’estar legislades a nivell constitucional per evitar que en cada etapa política, s’adapti al color de qui manegi el poder.
A Catalunya hi ha hagut una forta tradició de flamenc, amb l’aportació de grans artistes i activitat continuada. Què ens pots comentar sobre això i quina és la situació en el moment actual?
La tradició flamenca a Catalunya és real, quan les coses passen, ja són història i quan la història ho diu, és irrefutable. Fa uns dies ho comentava amb una persona molt important del Taller de Músics i li recordava que el nombre més gran d’actuacions que es fan durant l’any a Catalunya són de flamenc i això és molt significatiu. La visió de la importància del flamenc a Catalunya sols la recullen les xifres. Per aquí passa gent de tot el món, hi ha moltes actuacions, els artistes treballen i tothom content, però no s’ha reconegut el flamenc com a part de la tradició a Catalunya i aquesta és una de les meves lluites.
Pau Casals m’agrada moltíssim, estimo la seva música i m’emociona. Casals era un ésser que es guiava per estímuls i per mi, la gent que té aquest punt d’autenticitat, és digna d’admiració. Carmen Amaya també tenia aquesta autenticitat, era una dona revolucionària perquè tenia unes mires molt avançades, com a dona, gitana i catalana. Si parlem de cultura i tradició a Catalunya, no podem oblidar Carmen Amaya.
Els guitarristes flamencs teniu una tècnica molt especial, que valoren molt els músics de Jazz, però queda la sensació que ho fan des d’una certa superioritat dels seus estils. Quins són els límits del flamenc per a ser reconegut com a un gran estil universal?
Per què el flamenc pot tocar amb tota mena de músics i ens tenen en consideració? Els flamencs podem tocar amb qui ens doni la gana perquè tenim una capacitat musical, rítmica i emotiva de tal magnitud, que ens podem moure perfectament per emocions i per intuïció. Tenim aquesta peculiaritat.
Pel que fa que no se’ns consideri músics d’elit, és un handicap que es produeix aquí, a l’estranger no en dubten pas. Quan dius que ets guitarrista flamenc, d’entrada, et respecten i donen per fet que ets un gran músic, perquè és una música complexa i dins del món musical, se’t té respecte i admiració. És aquí on perviu aquest complex. Quina música és més complexa i reconeixible, el flamenc o el pop espanyol? Amb tots els meus respectes per als músics, però és una cosa òbvia. Jo crec que els millors músics d’aquest país, des de Falla fins a Serrat, Alejandro Sanz, etc., sempre han estat molt empàtics amb el flamenc.
Quan escoltes “El Amor Brujo” de Falla i et sona com molt espanyol, t’equivoques, en realitat sona a flamenc. És una melodia tan característica i amb tanta emoció i qualitat que et persegueix i t’influeix. Com a exemple pots veure l’actuació de Stevie Wonder al funeral de Michael Jackson. Fa un tema amb l’harmonia del flamenc. Stevie volia presentar una cançó que commogués i estigués a l’altura de la solemnitat del moment, en record d’aquest geni de la música, i va pensar en l’harmonia del flamenc. Això descriu la qualitat i el reconeixement que té el flamenc.
La fusió és la incorporació al flamenc d’instruments i llenguatges musicals procedents d’altres estils. Fins a quin punt pot evolucionar el flamenc sense perdre les seves arrels tradicionals?
Per tenir més recursos que no quedi. Jo això ho extrapolo al bon orador, un bon orador té un llenguatge molt col·loquial i coneix els millors recursos perquè tothom l’entengui. Per a un músic, tot recurs musical li aporta qualitat, vingui del clàssic, del jazz, d’on vingui. Conèixer altres llenguatges fa que la teva música sigui cada cop més rica, sempre que tot funcioni a través de l’emoció, del cor. Insisteixo, això és com el bon orador, el teu llenguatge ha d’arribar ràpid, emocionar, de manera quotidiana i potent.
La guitarra flamenca va aconseguir la seva màxima esplendor amb Paco de Lucía i la seva figura sembla irrepetible. Veus possible que la guitarra flamenca arribi a recuperar el nivell que va deixar el Mestre Paco de Lucía?
No i tampoc m’interessa. Jo ja no en vull més. Per a mi, amb el Paco es va acabar. Tot el que vingui després de Paco de Lucía em semblarà interessant, però no admet cap comparació amb en Paco. No estic parlant de desvirtuar ni de desprestigiar els guitarristes actuals, simplement dic que allò que va fer en Paco de Lucía, està tan avançat al seu temps que encara no estem en la qualitat i en les condicions musicals d’entendre el que aquest home va fer i això passa en molt poques professions.
El que van fer Camarón i Paco de Lucía, va ser extraordinari, dues persones que van fer d’un gènere, un subgènere. Van engrandir el flamenc a tal nivell, que van crear un nou gènere l’origen del qual és el flamenc. Més d’un s’estirarà els cabells, però jo ho veig així.
No m’interessa que surti una cosa semblant a Paco de Lucía perquè seria una revolució que jo ja no entendria.
En un moment de músiques globals, plataformes globals, artistes globals, produccions globals. Estem perdent l’essència cultural dels pobles i de les classes més desafavorides?
Sí, rotundament sí. Nosaltres quan parlem de protecció ho fem a nivell col·lectiu, mai individual. La protecció de la cultura ha de ser dins l’àmbit del poble i pràcticament del barri. Cal protegir les característiques culturals de cada barri perquè les tradicions, ens donen una identitat i un caràcter que pot perdurar al llarg de moltíssims anys, d’una manera intacta perquè no és res físic, és emotiu i col·lectiu.
Al flamenc som molt localistes, molt de barri. La manera de cantar per “bulerías” d’un barri de Jerez canvia respecte a un altre barri de Jerez. No estan esbojarrats, és pur recel artístic, respecte al patrimoni rebut i passió per l’art.
Com veus la relació entre l’era digital i les formes tradicionals de cultura popular?
Hem anat molt més ràpid deshumanitzant-nos que creant un món millor per als éssers humans. El més important era fer que l’ésser humà fos el centre de tot i després, crear les màquines que fessin les tasques fora de l’abast dels humans. Ho vam fer tot a l’inrevés. L’ésser humà ha comès dos errors gravíssims, la Revolució Industrial i la digitalització, perquè vam obrir la porta a què la persona no serveixi per a res, a ser prescindibles. Si l’ésser humà és prescindible, tot allò que omple l’esperit de les persones, la cultura, també és prescindible.
En els darrers anys, la cultura s’ha utilitzat més com a un element per oferir i manegar políticament, que no pas com una realitat al servei d’una humanitat més lliure. No crec que la cultura sigui un bastió de la societat a l’era moderna.
La música s’ha convertit en quelcom elitista, en un producte. A l’era digital s’estan fent discs amb sons virtuals, aplicacions que sintetitzen cops virtuals de percussió en espais precisos i sincerament… ens n’anem a la merda. Al cinema, passa quelcom semblant, va ser un espai obert a la crítica social i ha esdevingut un canal de difusió d’una manera de pensar molt concreta. Digueu-me catastrofista, però jo ho veig així.
