A un any del començament de la invasió russa els aires de guerra s’han ensenyorit arreu d’Europa i encara més enllà. Doncs, a escala mundial el rearmament a base d’esprints per part de països com el Japó o Alemanya ha estat la nota d’una cursa armamentística generalitzada que manlleva centenars de milers de milions de dòlars de tota eventual transició energètica i, alhora, dels serveis públics civils i de benestar.
A més a més, la cursa armamentística mundial consagra uns blocs geopolítics en tensió militar, ja que els EUA i els països de l’OTAN no s’estan d’assenyalar enemics, i plans de guerra, en les seves cimeres i en els seus documents estratègics. Aires de guerra freda que disparen de forma espectacular les despeses militars en els pressupostos, encareixen brutalment el cost de la vida i serveixen en safata uns cruels marges de benefici per a moltes multinacionals energètiques. Certament, la mateixa dinàmica militar no ho explica tot, però donada la seva importància és lògic considerar que les esquerres hagin de proposar solucions específiques per a arranjar una guerra que només beneficia a oligarquies.
Ara bé, el que hem vist a Europa és el viratge de l’ecologisme institucional cap al color verd caqui militar -molt especialment els Verds alemanys-, l’apologia per part de la socialdemocràcia de les virtuts progressistes de la guerra i de militaritzar l’economia, i, un silenci sorollós en bona part de l’esquerra alternativa en aquest afer. A tal punt que aquest tema sembla un tabú d’acer impossible d’abordar.
En el cas català és tan greu aquesta situació que ni tan sols entre les esquerres més radicals, amb lloables excepcions, es considera d’alguna importància quan s’ha d’organitzar escoles d’estiu o formacions per a la militància. En el debat públic i mediàtic ni rastre de cap crítica a la guerra i encara menys al Complex Militar Industrial; amb fàbriques, laboratoris i facultats universitàries a Catalunya, motiu pel qual segurament hauríem de parlar més aviat del Complex Militar Industrial Acadèmic, com feia l’Arcadi Oliveres, o, si incloem el vincle entre polítics i indústries d’armament, del Complex Industrial Militar Parlamentari, que Eisenhower pretenia incloure, i finalment no s’hi va atrevir, en el seu famós discurs de denúncia de la cursa armamentística.
El tabú reprimit remou de manera subterrània fins i tot al moviment per la pau de tal manera que és possible que en la propera manifestació contra la guerra, el 25 de febrer, s’arrosseguin mancances similars a les de bona part de les esquerres catalanes. Ara bé, podem seguir indefinidament en aquesta situació de tabús vergonyants i anòmies paralitzants? Si hem de fer cas del secretari general de Nacions Unides, António Guterres [1], de cap manera: doncs, amb els aires de guerra freda ha tornat l’amenaça de la Destrucció Mútua Assegurada, és a dir, l’amenaça d’ús de bombes atòmiques. Una apocalíptica espasa de Damocles que penja sobre el conjunt de la humanitat i, de retruc, encara fa més estrany aquest silenci.
Per això, encara és més inquietant llegir les reflexions dels intel·lectuals orgànics de l’Exèrcit espanyol. A tall d’exemple, Javier Saldaña Sagredo, coronel retirat de l’Exèrcit de Terra, escriu a l’Instituto Español de Estudios Estratègicos, un think tank militar creat pel franquisme que avui en dia pertany oficialment al Ministeri de Defensa, insinuant que la generalització d’armament nuclear impediria guerres com la russo-ucraïnesa [2].
És l’horrorosa teoria de la dissuasió nuclear segons la qual generar situacions com la destrucció mútua assegurada entre rivals, com ocorria en la guerra freda, és la millor manera de garantir la seguretat d’un país. Una orientació que no sols no resol el conflicte polític subjacent a la guerra russo-ucraïnesa sinó que insinua un topall pitjor i més perillós encara que enviar tancs i avions a Ucraïna.
Per si no n’hi hagués prou, en la darrera Cimera de l’OTAN a Madrid el Complex Militar Industrial va assenyalar els seus propis interessos amb l’excusa de la guerra russo-ucraïnesa: «el Flanc Sud», una mena d’El Dorado energètic i amb la mateixa Corona animant als nous conquistadores cap a la regió africana del Sahel. Com s’esbrava Ignacio Fuente Cobo, coronel d’artilleria diplomat de l’Estat Major, de moment, però; “el més realista resulta contemplar petites intervencions militars en el flanc sud” [3], ja que el «flanc est» absorbeix bona part de l’atenció i dels recursos.
De fet, aquest va ser un dels temes conversats, sempre de manera progressista i liberal, per Macron i Sánchez en la cimera entre França i Espanya celebrada a Montjuïc just aquest gener. Poc abans que Macron anunciés el rearmament francès, per un valor 413.000 milions d’euros fins a 2025, compartia amb Sánchez, en la declaració conjunta d’ambdós presidents [4], una voracitat per: “altres reptes comuns a la nostra seguretat, especialment els provinents del flanc sud.” Una obsessió repetitiva en el flanc sud d’ençà que el rei Felip VI la va proclamar als quatre vents en la Cimera de Madrid. Sempre, però, amb el pretext de la inseguretat al Sahel, en paraules del coronel d’artilleria esmentat abans; “[ja que] abunden els espais físics que, com el Sahel, ara com ara, resten descontrolats” [5]. I és que, de facto, la intervenció militar ja es produeix amb una repressió de la migració civil cada cop més sagnant; ofegats al Mediterrani, massacrats com al Tarajal, Ceuta i Melilla…, de manera que les fronteres es van convertint en trinxeres de guerra, això sí, contra civils desarmats.
Amb aquestes remors de fons i amb la constatació de l’ensulsiada dels partits verds i socialdemòcrates en la gola d’una unió sagrada bel·licista semblaria que Europa, a diferència d’Amèrica Llatina, queda condemnada a una disciplina de quarter, sense veu ni vot. Per això cobra un enorme interès l’escletxa assenyalada per Raúl Sánchez Cedillo a Esta guerra no termina en Ucrania (Katakrak, 2022). Malgrat totes les dificultats, en la lluita per la pau i contra el militarisme hi tenim la possibilitat de reconstituir un projecte comunista, és a dir, un projecte d’esquerres, popular i radicalment democràtic. És una tasca heroica que segurament pesi sobre les noves generacions militants davant les adversitats titàniques en presència.
“Cada home [i dona] ha de ser un poeta i un heroi, i en l’obra que es proposi dur a terme ha de deixar aquesta doble influència si vol ennoblir-se i remuntar-se”, així animava Joaquim Maurín als joves carregats de futur, doncs, al cap i a la fi, el comunisme és la joventut del món i, per tant, “susceptible de canalitzar tota mena d’aspiracions i rebel·lies” [6]. En un esperit hereu d’aquell Robespierre que en el seu discurs contra la guerra ressituava l’eix polític en dir; “El que importa, per sobre de tot, sigui quin sigui el fruit dels nostres esforços, és il·lustrar a la nació sobre els seus vertaders interessos i els dels seus enemics” [7]. Una síntesi hàbilment abanderada per Pi i Margall:
“No acabaria fàcilment si volgués determinar tots els punts de contacte que hi ha entre socialistes i federals. Amb el socialisme universal coincidim en la generosa aspiració de substituir la guerra per la pau i el dret.” [8]
Una aspiració que trobo fàcilment comprensible en un clam més actual com podria ser: «Ni Putin, ni OTAN, no a la guerra!».
Notes
[1] https://twitter.com/antonioguterres/status/1623097776471932930
[2] SALDAÑA SAGREDO, Francisco Javier. Ucrania y la historia interminable de la disuasión nuclear. Documento de Opinión, IEEE 106/2022. Publicat el 28 de novembre de 2022. Disponible aquí:
https://www.ieee.es/Galerias/fichero/docs_opinion/2022/DIEEEO106_2022_FRASAL_Ucrania.pdf
[3] FUENTE COBO, Ignacio. La OTAN y el “Flanco Sur”. Balance y perspectivas de futuro a la luz de la Cumbre de Madrid 2022. Documento de Análisis IEEE 49/2022. Publicat el 6 de juliol de 2022, p. 16. Disponible aquí:
https://www.ieee.es/Galerias/fichero/docs_analisis/2022/DIEEEA49_2022_IGNFUE_OTAN.pdf
[4] https://www.lamoncloa.gob.es/presidente/actividades/Paginas/2023/190123-sanchez-cumbre-hispano-francesa.aspx
[5] Op. Cit., p. 18
[6] MAURÍN, Joaquim, “El deber de la juventud”, Boletín del Liceo Escolar, núm. 97, Lleida, desembre de 1916.
[7] ROBESPIERRE, Maximilien. “Extracto «Sobre la guerra»”, Robespierre. Virtud y terror, Madrid, Akal, 2007, p. 102.
[8] PI i MARGALL, Francesc. “Miting en el Círculo Federal de Madrid”, El nuevo régimen: semanario federal, año IX, núm. 43, 15 de abril de 1899, p. 1.
