Aquest article, aportat per Viento Sur, forma part del monogràfic “La Primera República, la utopia de 1873”, elaborat conjuntament per les revistes Realitat, Debats pel Demà, Sobiranies, Revista la U, Viento Sur, CTXT, Nortes, El Salto, Memoria del futuro i Universitat Progressista d’Estiu de Catalunya (UPEC). Pots descarregar el dossier en PDF en aquest enllaç.
“De la foscor dels més densos núvols,
De les ruïnes feudals i dels esquelets amuntegats dels reis,
De totes aquelles velles runes d’Europa, de les mascarades destrossades,
De les catedrals ruïnoses, dels palaus destruïts, de les tombes dels sacerdots,
Vet aquí que treuen el cap les faccions ufanoses i clares de la Llibertat -aboca el mateix rostre immortal
(Visió fugaç, quan la cara de la teva Mare, Amèrica,
Espurneig significatiu com el d’una espasa,
Llança els seus raigs cap a tu).
No et pensis que t’oblidem, mare nostra;
T’has endarrerit tant de temps? Es tancaran una altra vegada els núvols sobre tu?
Ah! Però acabes d’aparèixer-te a nosaltres en persona -et coneixem,
Ens has donat una prova segura, la visió fugaç de tu mateixa,
Tu esperes allà, com a tot arreu, la teva hora.”
Walt Whitman, “Espanya, 1873-1874”
Així saludava el gran poeta nord-americà el període que havia començat amb la proclamació de la Primera República l’11 de febrer de 1873, transformada després en federal el 8 de juny i més tard víctima del cop d’Estat del capità general Pavía el 3 de gener de 1874 quan s’estava procedint a triar un nou President a les Corts. Nou dies després, es rendia el cantó de Cartagena després de la brutal repressió que amb el suport clau de l’Armada britànica es va desencadenar contra aquest moviment. Es tancava així definitivament el darrer capítol d’una revolució que, malgrat la bel·ligerància constant de la reacció, aspirava a construir una Espanya republicana, laica, federal, municipalista i antioligàrquica. Un projecte que, malgrat el temps transcorregut, continua sent el malson de les dretes espanyoles, com va venir a recordar-nos-ho recentment la presidenta de la Comunitat de Madrid, la trumpista Ayuso quan va animar a “no dormirse” contra l’intent d’establir una ”República federal laica”.
Amb el cop de Pavía i després del ja definitiu de Martínez Campos arribava el final d’un procés que s’havia iniciat el setembre del 1868 i que, després de la renúncia del rei Amadeu de Savoia, va obrir pas a una República Federal. Un període que va marcar un punt d’inflexió en la nostra història comuna i que va donar lloc a una “revolució popular federalista” (Miguel, 2007), enmig d’una confrontació creixent no només contra l’oligarquia dominant, sinó també entre els diferents corrents republicans.
En el marc d’una crisi estructural del capitalisme espanyol i de la creixent decadència imperial, quatre línies de fractura s’anirien aprofundint al llarg d’aquells anys i perdurarien sota el nou règim de la Restauració borbònica: la de monarquia davant de república; la de centralisme estatal davant de diferents variants de federalisme; la del creixent antagonisme entre, per una banda, una burgesia que acabaria aliant-se amb la vella oligarquia i, de l’altra, una petita burgesia i un moviment obrer sota el predomini anarquista; finalment, la de colonialisme davant d’independència. Aquesta última és la que acabaria culminant el 1898 amb l’emancipació de Cuba, Puerto Rico i les Filipines, recolzades per la nova gran potència emergent nord-americana, amb la consegüent crisi que s’obre en el procés de construcció de l’Estat-nació espanyol. A partir de llavors, com va escriure Pierre Vilar, “perquè la potència exterior va ser posada en qüestió, la coincidència Estat-nació va ser posada en dubte. Espanya es va convertir en problema” (1984: 35).
El Sexenni revolucionari
Recordem que tot va començar amb la caiguda d’Isabel II el setembre del 1868, el cop del general Prim i l’extensió de juntes revolucionàries i milícies i insurreccions republicanes a diferents ciutats, entre elles Cadis, Màlaga i Barcelona. Un procés que es dóna al rerefons d’una crisi econòmica i social profunda i mentre prossegueixen la guerra empresa pel carlisme a l’interior i esclata la insurrecció independentista a Cuba, iniciada el mateix mes de setembre de 1868, cosa que no faria més que estimular els motins populars contra les quintes, expressió del rebuig al reclutament militar per a una guerra colonial.
La conquesta per primera vegada del sufragi universal masculí, abans que la Gran Bretanya, es produïa paral·lelament al creixement del Partit Republicà Democràtic Federal (PRDF), aviat dividit entre benèvols i intransigents; a la creació de la Federació Regional Espanyola de l’Associació Internacional de Treballadors (AIT) i a l’extensió dels clubs i les diferents formes d’associacionisme que reflectien l’accelerat procés de socialització política de les classes populars.
Al desembre de 1868 se celebrava el primer Congrés Obrer a Barcelona, demostració pràctica del progressiu procés de formació d’un moviment obrer a Catalunya, aleshores principal zona d’industrialització, que després s’estendria a escala estatal. Una dinàmica ascendent que es dóna en confrontació creixent amb el republicanisme demoliberal, representat principalment per Castelar i Salmerón.
Davant l’aprovació parlamentària d’una Constitució monàrquica i el govern presidit per Sagasta, el republicanisme federalista va tenir llavors en Valentí Almirall, deixeble de Francesc Pi i Margall, un dels seus principals promotors. Així, al Pacte de Tortosa (que reunia els antics territoris de la Corona d’Aragó) el maig de 1869 el van seguir els de Còrdova (Andalusia, Extremadura i Múrcia), Valladolid (Castella la Vella i Castella la Nova), La Corunya ( Galícia i Astúries) i Eibar (País Basc i Navarra) (Domènech, 2020: 79). Confluirien tots ells en un pacte general a Madrid a finals de juny, en què es creava un “Consell nacional” que, tanmateix, calia que “no podrà mai, per això mateix, pertorbar la vida de les federacions ni menyscabar la autonomia de les juntes provincials o locals. A les confederacions, al revés del que succeeix a les repúbliques unitàries, el poder es desenvolupa i s’organitza de baix a dalt” (cit. Nieto, 2021: 11).
Aquest procés es donava en una conjuntura internacional en què França adquiria un paper central. La proclamació de la República en aquest país el setembre del 1870 i, després, la irrupció de la Comuna de París el 18 de març del 1871 van tenir un enorme impacte en la situació que s’estava vivint a Espanya. Bona prova d’això van ser els debats parlamentaris que van suscitar (per exemple, entre Sagasta, d’una banda, i Pi i Margall i Baldomer Lostau, de l’altra) i, sobretot, la repressió que es va desencadenar contra l’AIT i la crisi interna que es va produir al PRDF fins al punt de provocar una ruptura al seu si. També llavors, com ja estava passant a França des del 1848, començaria a difondre’s aquí la bandera vermella com a símbol de la irrupció d’un moviment obrer independent de la burgesia progressista.
Per això, malgrat que finalment Prim va aconseguir que Amadeu de Savoia fos proclamat rei d’Espanya, el clima d’inestabilitat política i social permanent el va portar a dimitir el 9 de febrer del 1873 (“el primer rei en vaga”, reconeixeran Karl Marx i Friedrich Engels). Això va fer ja inevitable la proclamació de la República dos dies després, la qual va iniciar el seu camí aprovant una llei d’amnistia i reconstituint una milícia armada, els Voluntaris de la República.
Quina República, quin federalisme?
Amb tot, la República no havia arribat directament de baix i no responia, per tant, a les previsions que Francesc Pi i Margall havia fet i defensat. Per això mateix, molt aviat es va generar un procés de diferenciació creixent al si del republicanisme federal, amb el líder i intel·lectual català a la recerca d’un equilibri cada cop més difícil de mantenir entre tots dos (Maurín, (1977 [1931]). Mentrestant, les demandes de mesures com l’eliminació de l’impost de consum, el repartiment de terres, la fi de les guerres colonials i l’abolició de l’esclavitud aconseguien un suport popular creixent (Moisand, 2021: 220).
S’iniciava així una nova fase en què es va anar obrint el debat al voltant de les diferents idees de república i de federalisme, no només al parlament, sinó també entre les capes petitburgeses i populars. Així cal entendre com a partir del juliol es desencadena a Alcoi, Cartagena, Cadis i altres llocs el que després s’anomenaria “moviment cantonalista”. En realitat, aquest era l’expressió de la desconfiança que s’havia anat estenent davant la lentitud i la resistència que s’oposava des del Congrés (com va reconèixer el mateix Pi i Margall (Miguel, 2007: 380-381) a la deliberació i aprovació d’un projecte constitucional que donés resposta a les seves aspiracions. Aquestes van ser acusades immediatament de “separatistes”, com va fer el dirigent de la dreta demoliberal, Castelar, emprant un llenguatge que ens segueix sonant encara freqüent avui malgrat els 150 anys transcorreguts:
“I tingueu-ho entès d’ara per sempre més; jo estimo amb exaltació la meva Pàtria i abans que la llibertat, abans que la República, abans que la Federació, abans que la democràcia, pertanyo a la meva idolatrada Espanya” (cit. Miguel, 2007: 453).
Un discurs que va acompanyar la brutal repressió de l’exèrcit contra aquest moviment i al qual va respondre amb contundència el diputat Ramón de Cala acusant el govern i la majoria parlamentària de “dilapidar el capital democràtic adquirit per part de les classes populars, així com del desenllaç sagnant que va tenir la Revolució popular federalista” (Miguel, 2007: 456).
El mateix Pi i Margall, que havia estat elegit president de la República després del cop frustrat del 23 d’abril, impotent davant la via repressiva que ja havia començat sota el seu mandat, va dimitir del seu càrrec el 18 de juliol. Superat aquest obstacle, el camí cap a la Restauració de la monarquia borbònica quedava definitivament lliure, com va passar amb els dos successius cops d’Estat que van precedir la proclamació d’Alfons XII.
En realitat, allò que temia el bloc de poder dominant, i també les grans potències europees (com ho van demostrar intervenint militarment contra el cantó de Cartagena), no era només el caràcter federal que tindria la República, sinó també el desbordament d’aquest procés per un moviment popular amb fort contingut social. Perquè, malgrat la derrota que havia patit la Comuna de París el 1871, el seu esperit federalista i comunal havia arribat també a molts homes i dones que van participar als cantons, com va passar al de Cartagena fins i tot a través alguns dels seus protagonistes que havien participat a l’epopeia parisenca, com ens ha recordat, entre d’altres, Jeanne Moisand (2021 i 2023).
Joaquim Maurín, rememorant aquell període pocs mesos abans de l’arribada de la II República, extreia una lliçó que creiem encara continua vigent: “La República, aleshores com avui, en un país com Espanya, no es pot assegurar sense el triomf d’una revolució social de gran envergadura”. El mateix podríem dir avui de l’aspiració a construir un projecte que sigui republicà, però també (con)federal, plurinacional –i, per tant, basat en el dret a decidir dels diferents pobles, inclosa la independència-, antioligàrquic i disposat a continuar lluitant per superar totes les formes de dominació, explotació, saqueig i destrucció. Aquest projecte s’ha demostrat incompatible amb el règim borbònic actual i, per tant, caldrà redoblar els esforços per anar forjant una nova aliança confederal, basada en el protagonisme popular i la voluntat col·lectiva de compartir un horitzó comú de ruptura constituent.
Referències
Domènech, Xavier (2020) Un haz de naciones. Barcelona: Península.
Maurín, Joaquín (1977 [1931]) “La República de 1873”, en J. Maurín, Los hombres de la dictadura, Barcelona, Anagrama, pp. 214-226.
Miguel González, Román (2007) La pasión revolucionaria. Culturas políticas republicanas y movilización popular en la España del siglo XIX. Madrid: Centro de Estudios Políticos y Constitucionales.
Moisand, Jeanne (2021) “Los ecos españoles de la Comuna. La República federal y social entre Francia y España alrededor de 1871”, en Miguel Urbán y Jaime Pastor (coord.), ¡Viva la Comuna!, Barcelona, Bellaterra, pp. 211-227.
(2023) Federación o muerte. Los mundos posibles del Cantón de Cartagena (1873). Madrid: Catarata (en prensa).
Nieto, Alejandro (2021) La Primera República. Granada: Comares.
Vilar, Pierre (1984) “Estado, nación y patria en España y Francia, 1870-1914”, Estudios de Historia Social, 28-29, pp. 7-41.
