Quan es compleixen vint anys de les mobilitzacions contra la invasió d’Iraq per part dels Estats Units, és inevitable que ens envolti certa melancolia, no només pel pas del temps, que segurament també, sinó per la diferent resposta que observem en la societat davant la guerra d’Ucraïna i les diferents guerres que continuen assolant el món.
El 2003, davant de la invasió d’Iraq, la indignació social es va estendre pel món. Fins i tot abans de començar hi va haver una massiva oposició social a la que es va anunciar com una guerra preventiva. El 15 de febrer, 600 ciutats van respondre al clam: milions de ciutadans i ciutadanes van sortir al carrer contra la guerra. El meu record més emocionat és de la manifestació que va tenir lloc un mes més tard, al març del mateix any, a Sant Francisco, als Estats Units, on estava en aquell moment per tal d’assistir a un esdeveniment. Aquell era el país agressor, plovia moltíssim, però la manifestació va ser immensa. Allà hi vaig conèixer a Code Pink, una organització de dones per la pau que va adoptar aquest nom subvertint, així, tots els codis de perill – assenyalats amb colors – instaurats per l’Administració Bush per tal d’alertar qualsevol possible acció terrorista. Les dones de Code Pink continuen oposant-se avui que el seu país enviï armes a Ucraïna i entreni als seus soldats. (1)
Venim d’aquest massiu “No a la guerra”, de la crítica conscient de la ciutadania davant de la manipulació dels seus governants, projectada en el potent “No en el meu nom” que es va generar en aquelles mobilitzacions i que ja abans havien sostingut les Dones de Negre de Belgrad. La guerra-invasió d’Iraq es presentava com a justa i necessària – les guerres sempre es presenten així -, com una acció necessària per a la seguretat, l’estabilitat i la democràcia. Però les armes de destrucció massiva que suposadament guardava l’Iraq i que ens amenaçaven mai van ser trobades. Més tard vam saber que les grans paraules, com democràcia i llibertat davant d’un dictador, es van utilitzar per a amagar altres intencions menys confessables: els projectes de negoci i plans de domini estratègic sobre una important zona petroliera.
Venim també del rebuig a la política de blocs i a les armes nuclears en el període de la Guerra Freda, en els anys 80 del segle passa. Estan en el nostre bagatge d’experiència les cadenes humanes i mobilitzacions europees, les convencions per una Europa desnuclearitzada, els campaments de dones per la pau, com els de Greenham Common a Anglaterra o Comiso a Itàlia. En suma, venim d’un pacifisme viu que va saber deixar marca i va proporcionar un període d’acords i convivència en pau i eliminació de murs entre països. Algunes dècades abans, dues guerres mundials i dues bombes atòmiques, llançades sobre Hiroshima i Nagasaki, van sacsejar les consciències fins a l’arrel, després de deixar darrere seu milions de morts.
Mantenir el llegat de les constructores de pau
Les confrontacions armades, les baralles del passat, predominen fins a tal punt a la història transmesa que arriben a naturalitzar-les, i és que se’ns presenten com a inevitables. A contracorrent, vam anar descobrint que el passat alberga també amplis períodes de cooperació, ajuda mútua i moviments socials antibel·licistes. Un exemple el vam viure fa vint anys. Vam descobrir les veus dissidents, la resistència a admetre la inevitabilitat de la guerra, el rebuig a intercanviar vides d’éssers humans com a mitjà per a assolir altres fins: territori, poder, riquesa, imposició de creences o ideologies, entre d’altres. És en aquestes veus dissidents on és possible trobar claus per a l’esperança d’un món més pacífic. Una d’elles és la de les constructores de pau. I no, no és que totes les dones siguin pacifistes, tampoc tots els feminismes ho són, però existeix una genealogia de dones que es van posicionar contra la guerra i que, amb la seva acció i compromís, van anar delimitant un feminisme pacifista, un feminisme en el qual decidir sobre la pau i la guerra es va prendre com a part de la igualtat reclamada.
La línia de continuïtat de les constructores de pau va anar construint un cos de pensament, un llegat ric en pràctiques tenyides del que hem anat anomenant racionalitat civilitzatòria. Al contingut d’aquest llegat hi van contribuir al llarg del temps pensadores (entre d’altres, Berta von Suttner i altres dones Premi Nobel de la Pau; Rosa Luxemburg, Virginia Woolf, Petra Kelly, …); grups organitzats de dones (la Lliga internacional de Dones per la Pau i la Llibertat – WILPF; Dones de Negre, Dones del campament de Greenham Common, Dones de la revista En peu de pau, mares de la Plaza de Mayo, Vídues de Guatemala, etc.); i també dones anònimes que, amb les seves pràctiques de cures, van assumir – i segueixen assumint – la vulnerabilitat radical humana, prenent-la com a nucli per a qualsevol altre tipus de política. La racionalitat civilitzatòria contribueix a un mode d’estar al món que col·loca als éssers humans en el centre. No a les fronteres. No als Estats.
Aquesta racionalitat apunta i denuncia de manera clara les arrels de la guerra. Ho fa des del 1915, quan, en mig de la Primera Guerra Mundial, més de mil dones de dotze països, bel·ligerants i neutrals, es van reunir a la Haia en un congrés internacional per a intentar aturar la guerra en marxa. Ningú no pot dir que aquella situació fos fàcil, però les dificultats no els van impedir buscar sortides negociades.
Les dones d’aquest congrés van proposar la instal·lació immediata d’una conferència internacional per la pau de països neutrals, que exercís una mediació i un arbitratge entre les parts. Van aprovar fins a vint resolucions (2) que assenyalaven els principis per tal d’assolir una pau permanent; entre ells, el reconeixement del dret dels pobles a l’autogovern, la integritat territorial, l’autonomia i un parlament democràtic (Resolució 5); la urgència que els governs de totes les nacions acordessin sotmetre les futures disputes internacionals a la conciliació i l’arbitratge (Resolució 6) i acordessin, també, unir-se per tal d’exercir pressió econòmica, moral i social sobre qualsevol país que recorri a les armes (Resolució 7); sotmetiment de la Política Exterior a control democràtic, ja que la guerra no respon a la voluntat de la majoria, sinó a interessos particulars i – com només es pot reconèixer com a democràtic un sistema que inclogui una representació igualitària entre homes i dones – que s’instauri el sufragi femení (Resolució 9).
La Resolució 12 reclamava el desarmament universal i, com aquest només es pot assegurar mitjançant un acord internacional, urgia els països a posar fi a la producció d’armes i municions de guerra, i a controlar el trànsit internacional d’aquestes, ja que “en els beneficis privats derivats de les grans fàbriques d’armament hi viu un poderós obstacle per a l’abolició de la guerra”. La Resolució 13 apuntava als mars i rutes de comerç, que s’obrissin en condicions d’igualtat als carregaments de totes les nacions i, “donat que la inversió per part dels capitalistes d’un país en els recursos de l’altre i les reclamacions que sorgeixen d’allà són una font fèrtil de complicacions internacionals… s’insta a (que s’imposi el principi de) que aquestes inversions es facin a risc de l’inversor, sense reclamar la protecció oficial del seu govern”.
Aquelles dones, malgrat que els seus països no els reconeixien el dret de vot, es van prendre la llibertat de pensar l’acció política des d’un altre paradigma, conscients que la guerra és el fracàs de la política. D’entre les seves propostes destacades està la de crear un fòrum internacional en el qual poguessin dirimir-se els conflictes entre països sense recórrer a les armes, i d’aquí que se les consideri les mares remotes de les Nacions Unides. Una vegada finalitzat el congrés, dues delegacions van portar les resolucions aprovades als cancellers i caps de govern dels països europeus, també al president Woodrow Wilson i al Papa. No van aconseguir aturar la guerra, però les seves resolucions tindrien impacte en la governança internacional: van ser preses com a base pel disseny de la Societat de Nacions. En aquest congrés va néixer la WILPF, l’organització més longeva de dones per la pau. La veu i la iniciativa de les dones de la Haia segueixen sent un exemple de lideratge col·lectiu i incidència política contra la guerra.
Mantenir el discurs pacifista, construir esperança
Quan la guerra d’Ucraïna va començar, alguns van preguntar on estan els pacifistes, què fan, per què no se’ls sent. Encara en minoria, els pacifistes seguíem aquí. Érem conscients que, a diferència dels tempos de les armes, els tempos de la cultura de la pau no disposen d’un automatisme eficaç que permeti la solució a un atac, d’avui per demà. En veure el seu país envaït, la ciutadania ucraïnesa va resistir i va demanar armes; no la jutgem. Algunes amigues les van demanar. Però qui ens situem en l’estela de les dones del congrés de la Haia no podíem fer costat a la solució de les armes. Davant la pregunta de què fer, no em resisteixo a incloure la llegenda d’una vinyeta d’El Roto de l’1 de febrer de 2023, que deia així: “Els meus pares em van ensenyar que quan dos es barallaven, calia intentar separar-los, no donar-los una arma”(3). No es pot dir de forma més clara i breu.
Amb escassíssims mitjans – davant les enormes sumes dedicades al rearmament – els i les pacifistes segueixen deslegitimant l’embrincada convicció en les societats de la inevitabilitat de la guerra; afirmem que avui les despeses en armament aguditzen la precarització de les vides, estan fent retrocedir les polítiques alternatives davant de l’escalfament global i deteriorant el multilateralisme en encaminar el món, de nou, cap a la reproducció de l’enfrontament de blocs. Davant del dubte de si la postura pacifista s’adequa a la realitat, s’imposa preguntar si, en tot cas, és realista estar parlant de guanyar la guerra amb un munt de tancs mentre la part contrària té armes nuclears.
En general, davant d’una guerra es pensa que tot s’estableix entre la dicotomia de guanyar i perdre: guanyar què, perdre què, em pregunto. No és així. Molts conflictes armats acaben en negociació. Per què hi ha tan pocs esforços en empènyer als contendents de Síria, Iemen o Ucraïna a la negociació? No es veuen esforços de lideratge ni iniciatives decidides per tal d’assolir una sortida que acabi amb la guerra. Tots esperen guanyar, o aconseguir un equilibri més favorable que els permeti no perdre massa. Mentrestant, els qui estan guanyant realment són els fabricants d’armes i aquells qui competeixen en el repartiment de poder després del desequilibri generat per la guerra. Mentrestant, allargar les guerres suposa augmentar el nombre de morts.
Finalment, cal dir que el lema de La Realitat, “donar fonament científic a l’esperança”, em porta al físic Max Born (1882-1970), un dels pares de la Mecànica Quàntica, qui va mostrar el seu compromís contra la guerra nuclear en el seu llibre Ciència i consciència en l’era atòmica. Born va escriure que l’esperança és una força motriu perquè només quan esperem alguna cosa, treballem per a aconseguir-ho. L’esperança que l’objectiu d’abolir la guerra és possible es tradueix en força motriu que pot ajudar a aconseguir-ho. Mantenir la dissidència de la guerra construeix aquesta esperança.
Notes
1 – La seva postura i campanyes es poden consultar a www.codepink.org
2 – La versió original, en anglès, d’aquestes resolucions es pot llegir a la pàgina de WILPF Internacional: https://www.wilpf.org/wp-content/uploads/2012/08/WILPF_triennial_congress_1915.pdf
3 – El Roto, El País, 1 de febrer de 2023.
