El 15 de febrer de 2003 els carrers de moltes ciutats del món reuniren milions de persones, convocades des del Fòrum Social de Porto Alegre per dir no a la guerra, no en el nostre nom. Malgrat un èxit notori de les mobilitzacions, hi hagué intervenció, il·legal en no ser autoritzada pel Consell de Seguretat, i després guerra i ocupació. Tanmateix, fou una fita important que marcà un abans i un després pel moviment per la pau i els moviments socials. Per tres raons.
Primera, en mostrar que a la política, en particular a la internacional, no només cal considerar subjectes, que tenen dret legal reconegut a decidir, sinó també actors amb capacitat d’influir fins i tot sense dret a fer-ho. Segona, en mostrar un cop més capacitat de determinar l’agenda, com palesà la creació de la Cort Penal internacional i el tractat per prohibir les mines contrapersona. I tercera, en mostrar novament que el que preocupava no era la por a morir sinó el desig de no matar, de no legitimar moralment el recurs la guerra. Tot plegat ha marcat molt la política recent.
Però, molts pregunten, i on és el moviment davant la invasió i la guerra a Ucraïna? Aquí van algunes reflexions
La balena està i opera, encara que estigui submergida, però no creix
En commemorar els vint anys de l’inici de la guerra d’Iraq, vull dir la meva sobre “on és el pacifisme? Vet aquí, directe i sense matisos, per constriccions d’espai.
Primer, el pacifisme és on sempre ha estat, perquè no s’ha de confondre amb el moviment per la pau. El pacifisme, de naturalesa religiosa en alguns casos i sobretot ètica, s’oposa –de manera personal i sense condemnar els qui en cas d’extrema necessitat per a la seva vida recorren a ella- a tot ús de la violència directa i a tota guerra o conflicte armat, per tenir la convicció que l’ús de la violència per resoldre disputes genera a mitjà i llarg termini problemes, dificultats, malgrat que a primer cop d’ull resolgui el motiu de la disputa. D’aquí el conegut lema, no hi ha camí per a la pau, la pau és el camí. En resum, cercar la plena coherència entre fins i mitjans. Això explica que el pacifisme sigui el nucli dur del moviment per la pau, un dels seus impulsors, però que sempre hagi estat, i continuï sent, minoritari. El seu lema, “no volem matar, i, a més, fer-ho acaba empitjorant les coses”. I ha estat la Internacional de Resistents a la Guerra, denunciant la persecució d’objectors a Rússia i Ucraïna.
El moviment per la pau, però, és un moviment interclassista i d’agenda molt àmplia, que, entorn de l’oposició a unes armes (nuclears, per exemple), a unes guerres concretes (Vietnam, intervenció a l’Iraq, 2003) o a certes polítiques bel·licistes, aconsegueix periòdicament generar mobilitzacions massives, de milions de persones. I també victòries, com la prohibició de les mines contrapersona.
Segon, el moviment per la pau, com vaig escriure fa anys, és una balena: passa més temps submergit, sense que se’l vegi, que emergit. I només veiem el poder quan està emergit. I els cicles d’immersió poden ser molt llargs. Per emergir necessita tenir objectius molt clars i fàcilment comprensibles per a la ciutadania, i transversals a idearis i grups socials. Els seus lemes s’articulen al voltant de “no volem morir” o “no volem que es faci alguna cosa en nom nostre”.
Tercer, el moviment per la pau, com tantes persones i institucions, ha quedat desconcertat per l’agressió i la guerra iniciada el 24 de febrer de 2022 No ha sabut articular grans resistències, crear un lema articulador capaç de concitar grans mobilitzacions, encara que sí que ha reaccionat. Exposar les raons resulta impossible en un curt espai, però insistiré en una: els conflictes armats són ara, i ho seran cada cop més, “bruts”, difícils de captar amb lògiques binàries, a favor i en contra, bons i dolents. Recordem: encara que amb gran avantatge per part de Rússia, les Nacions Unides i els Estats Units, han informat de violacions dels dos costats del dret humanitari i de guerra. I, per exemple, ni Rússia ni Ucraïna no han signat ni i ratificat plenament l’Estatut de la Cort de Roma i no són membres del Tribunal Penal Internacional.
Quart i final, la balena està, opera, però no ha sabut emergir perquè els seus nutrients per créixer, engreixar i mobilitzar –el seu plàncton– ja no serveixen, no són els d’abans, estan alhora contaminats i esgotats. Cal cercar nous nutrients i afinar-ne les anàlisis i les propostes d’acció.
Imatge de portada: Mural a Alpatró, la Vall de Gallinera, País Valencià. Joanbanjo, via Wikipedia.
