En la bella façana del Col·legi de Sant Gregori de Valladolid es comprenia el poder dels Reis Catòlics: el seu escut presideix la part superior. Ocupen la part baixa uns curiosos homes peluts i barbuts, objecte d’interpretacions diverses, però que també podrien llegir-se com les presències espectrals de l’”indi” trobat en el Nou Món. La propietat va acollir la gran polèmica entre De las Casas i Sepúlveda sobre la legitimitat de la conquesta. Sota la doctrina del dret natural, De las Casas defensava la humanitat dels indis i, per tant, el seu dret a ser subjectes de dret. Sepúlveda, no obstant això, defensava la subalternitat de l’indi i la prerrogativa dels encomanats a la tutela d’algú.
El dret natural el van adoptar, més tard, els revolucionaris francesos del segle XVIII per a legitimar les demandes dels serfs enfront de noblesa, i inspirarà la Declaració Universal dels Drets Humans. Es pot dir que el dret natural és una argúcia de la raó contra l’statu quo. Argúcia que avui apareix en la forma laica de la sobirania popular com a oposada a la nacional. En la filosofia clàssica alemanya, Kant s’alinea amb la idea universalista, mentre que Hegel reconeix només les lleis estatals. Si bé acostuma a oblidar-se que aquestes havien de ser orgàniques a l’ètica de la societat (per això Hegel jutjava absurda la pretensió de Napoleó d’imposar una Constitució als espanyols). Castelao, el pensament del qual és una sort d’híbrid de les dues posicions, recorda que la Constitució de la Primera República també es basava en els principis jusnaturalistes, i, com Pi i Margall, pensava que no hi havia coherència entre les lleis de l’Estat i les dels diferents pobles d’Espanya.
Aquest és el vincle entre la subalternitat indígena i la subalternitat de les nacions sense Estat ibèriques. Són dos tipus d’exclusió. Una d’arrel. L’altra parcial. En la primera, de plena vigència com veiem al Perú, els indígenes no són reconeguts com a ciutadans i, per extensió, com a poble. En la segona, hi ha reconeixement com a ciutadans espanyols, però no com a integrants de les nacions que no coincideixen amb la de l’Estat. La no adequació de l’aparell legal s’aguditza amb l’arribada dels Borbons (la concepció dels quals de l’Estat heretarà a França el Termidor), i continua vigent. Potser per això, l’intel·lectual peruà Luis Guillermo Lumbreras diu dels seus compatriotes que abans que peruans “preferirien ser qualsevol altra cosa”. Gairebé una paràfrasi del Cánovas que havia afirmat que espanyol era, just, qui no podia ser una altra cosa. Fracàs històric i impotència, sensacions compartides.
Imatge de portada: Façana del Col·legi de Sant Gregori, Valladolid. Jose Luis Filpo Cabana, CC BY 3.0 https://creativecommons.org/licenses/by/3.0, via Wikimedia Commons
