Setze jutges dels jutjats mengen llengua al Principat

Autor

Del mateix autor

Fawzía Abu Jáled

Roque Dalton

Vladimir Maiakovski

A l’entrada de la segona dècada del segle XXI, el català continua sent una singularitat incòmoda en el mapa europeu fixat pels estats. Una peça que no encaixa en una cotilla constitucional espanyola, cada cop més estreta i amb una pulsió unitarista permanent. El català és, en definitiva, la llengua d’una minoria nacional, la simple presència de la qual s’interpreta com un desafiament a uns valors unitaristes i excloents, que han conformat la gènesi de l’Estat espanyol. 

Una animadversió que es manifesta per terra, mar i aire i que ha convertit la llengua en un objecte de confrontació política en un intent de convertir el català en una llengua subalterna i, per tant, prescindible. Es tracta d’una constant ben arrelada en el substrat històric de l’estat espanyol que, si bé ha tingut el seu màxim exponent en les dictadures de Primo de Rivera i de Franco, continua operatiu en períodes formalment democràtics en què la glotofòbia imperant continua manifestant-se amb una política que bascula entre la incomprensió, el menyspreu o la bel·ligerància activa. 

Efectivament, la llarga i cruenta repressió franquista va accentuar la minorització del català i el va excloure de tots els àmbits públics en què es decidia el futur de les llengües en la segona meitat del segle XX: administració, escola i mitjans de comunicació. Però, a més, la seva estratègia repressora va reeixir a generalitzar com a norma d’ús la convergència general al castellà en aquells intercanvis comunicatius que s’esdevenien fora de l’àmbit privat. Una imposició que, en una primera fase, recull la màxima, “habla en cristiano”, i que, posteriorment, es concreta en la pretesa norma d’educació que obligava a canviar de llengua  davant d’un interlocutor que s’inferia que podia no entendre el català. D’aquesta manera, s’universalitzen uns usos lingüístics que dificultaven la integració lingüística i, en definitiva, nacional dels anomenats nou catalans que al llarg d’aquelles dècades van fer de Catalunya la seva terra, un país que calia construir amb l’esforç i la contribució de tothom.  

Sense la possibilitat d’exercir el control de les estructures de poder que defineixen els estats nació, la societat catalana, en general, havia convertit el català en un senyal  d’identitat col·lectiu compartit i en una eina integradora que permetia facilitar la inclusió de persones que, vingudes d’arreu, cercaven aquí noves oportunitats per construir un futur comú de llibertat, prosperitat i democràcia. La llengua catalana, arraconada de l’espai públic, era, paradoxalment, un instrument clau per a la vertebració social, econòmica i política del país. 

La fi de la dictadura va representar una oportunitat per recuperar el territori perdut. D’una banda, calia redefinir un marc legislatiu favorable a la llengua catalana; de l’altra, calia estendre’n l’ús a través de l’escola. Certament, la Constitució espanyola (CE) feia possible un primer pas despenalitzant l’ús del català, però, mentre que al castellà se li reservava el dret i el deure de conèixer-lo, a la resta de llengües, de les quals ni tan sols s’esmentava el nom,  se’n preveia només una possible oficialitat (si l’estatut d’autonomia corresponent així ho recollia), que es completava amb el brindis retòric  i mai no concretat de l’article 3.3, que fa referència a la protecció i respecte a les modalitats lingüístiques. 

Malgrat tot, l’escletxa oberta per la CE i el desplegament legislatiu ulterior: l’Estatut d’Autonomia de Catalunya (EAC, 1979/2006), la Llei de política lingüística (1998) o la mateixa LEC (2009) definien un marc flexible que admetia interpretacions generoses que haurien pogut ser favorables a la presència del català en tots els àmbits públics, especialment a l’escola. 

Però, ben aviat, aquestes possibles interpretacions favorables a la promoció de la diversitat lingüística i a l’impuls de la llengua minoritzada han estat avortades per les successives sentències del Tribunal Constitucional i per la interpretació que n’han fet el TS i el TSJC. En primer lloc, perquè atribueix al castellà el caràcter de “llengua comuna dels espanyols” (STC 82/ 1986) i, de l’altra, perquè retalla l’abast de l’oficialitat del català, l’obligació del coneixement del qual queda restringit a l’àmbit de l’ensenyament i la funció pública (STC 31/2010). O dit d’una altra manera, hi ha una llengua oficial prevalent i altres llengües, l’oficialitat de les quals se situa per sota de la llengua hegemònica. I pel que fa als parlants, n’hi ha que tenen uns drets reconeguts arreu i altres que els veuen permanentment limitats, fins i tot quan els pretenen exercir en el territori històric de la llengua.

Pel que fa a l’educació, l’extinció biològica de la dictadura va permetre retornar també el català a l’escola. D’aquesta manera, les noves generacions que hi accedien podien estudiar-lo, conèixer-lo i incorporar-lo a la seva vida, de manera complementària amb la llengua d’origen. Es tractava d’una iniciativa que comptava amb un ampli consens social i que situava el català com a punt de trobada i patrimoni comú del conjunt de la ciutadania

Una proposta educativa compromesa amb la democràcia, la llibertat i la renovació pedagògica, que defensava la cohesió social i que, per tant, rebutjava la separació en centres o grups per raó de la llengua inicial i que optava per un sistema de conjunció lingüística al català. Un consens articulat des de la base, que s’inicia a Santa Coloma de Gramenet (1983), quan un col·lectiu de pares i mares de la ciutat van impulsar el projecte d’immersió lingüística per tal d’assegurar el coneixement del català als seus fills i filles, i avançar, així, en la cohesió social i la igualtat d’oportunitats. Una iniciativa de la societat civil que va suposar un èxit col·lectiu indiscutible: va situar el català com a llengua vehicular del sistema educatiu, va eixamplar-ne el coneixement i va contribuir, d’aquesta manera, a augmentar la igualtat d’oportunitats del nostre jovent.

Però, passades quatre dècades, en aquest balanç altament positiu, cal afegir-hi alguns matisos i, sobretot, complementar-lo amb diverses reflexions orientades a adequar les eines legislatives i pedagògiques al nou context social i econòmic definit per la globalització, la davallada experimentada en l’ús del català, les innovacions pedagògiques i l’ofensiva judicial contra la llengua. Un seguit d’aspectes que repercuteixen de ple en el sistema educatiu i que amenacen d’escrostonar-ne els fonaments sobre els quals s’havien construït els consensos polítics, socials i pedagògics. 

En primer lloc, diversos estudis i enquestes sociolingüístiques (EULP-2018, EDIAC-2021 o l’Enquesta a la Joventut de Barcelona 2020)  alerten sobre el retrocés del català en els àmbits educatius i, en general, en els usos relacionats amb l’oci i les xarxes socials. Les causes d’aquesta davallada s’expliquen per raons d’índole diversa: canvis demogràfics, emergència de les xarxes socials, fixació de normes d’ús que afavoreixen la convergència al castellà, etc. Però, en qualsevol cas, no fan més que remarcar la necessitat ineludible que l’escola continuï garantint el dret de tot l’alumnat a una formació lingüística que asseguri la competència plena en català, castellà i, almenys, en una llengua estrangera. 

Però el repte transcendental a què novament ha de donar resposta l’escola s’ha vist darrerament condicionat pel desplegament legislatiu que els diversos governs de l’Estat han fet de les lleis de bases i les interpretacions que els tribunals (TS i TSJC) han establert arran de la sentència STC 31/2010. 

Malauradament, el debat no es planteja en termes educatius, sinó que té una evident intencionalitat política. No es qüestiona la formació i la competència lingüística dels joves que acaben l’etapa obligatòria, sinó que s’invoca “la doctrina constitucional” i “els drets individuals” dels parlants castellans de voluntat monolingüe. En definitiva, es tracta d’una maniobra per tal d’esbotzar el sistema educatiu i decidir com han de ser els projectes lingüístics, com s’ha d’estructurar el currículum i quines matèries són importants o accessòries en la formació dels infants i joves. La paradoxa resulta sagnant, si no grotesca: la institució que redacta un 6,9% de les sentències en català, considera que l’ús del castellà és “residual” al sistema educatiu, tot i que les dades extretes de l’informe del Síndic de Greuges situen l’ús en el 33% en el sistema educatiu obligatori i que els resultats de les competències bàsiques ens indiquen clarament que els nostres alumnes tenen un nivell de llengua catalana i de llengua castellana molt similar.

Com que sembla que la millora en la formació i en la competència lingüística de l’alumnat formi part dels objectius dels tribunals, ses senyories continuen insistint i redacten interlocutòries, en castellà, perquè es mantingui l’aplicació de les mesures cautelars que imposaven un mínim del 25% en castellà. No hi fa res  que hi hagi un nou marc legal (Decret llei 6/2022) que impedeix que es parli de percentatges, perquè recuperen la denominació de “matèries principals” i n’exigien que, almenys, una s’imparteixi de manera integral en castellà. 

Tot plegat denota un desconeixement profund del sistema educatiu i dels reptes als quals l’escola catalana ha de donar resposta en la pròxima dècada. Fa temps que els currículums van deixar de concebre’s com a compartiments estancs d’assignatures que s’impartien en un monolingüisme integral; de la mateixa manera que fa anys que les activitats d’aprenentatge van deixar de tenir una relació fixa i arbitrària amb l’assignació d’hores i minuts. 

Per això, els nous currículums insisteixen en les competències clau i en les específiques, en el perfil competencial de sortida, etc. i proposen de treballar de manera integrada i interdisciplinària per tal d’incrementar la competència comunicativa de l’alumnat, afavorir-ne el desenvolupament del pensament crític i preparar-lo per relacionar-se eficaçment en contextos plurilingües i multiculturals. En aquest sentit, l’escola continua tenint una funció nuclear i sent un espai d’acollida afavoridor dels aprenentatges lingüístics. Un model de compromís amb l’alumnat i amb la societat, que passa per estendre l’ús i el coneixement de la llengua catalana en el conjunt de la comunitat educativa per tal que els nostres infants i joves puguin desenvolupar, sense cap restricció, totes les seves capacitats personals, socials i, en un futur, professionals.  

Des del món educatiu estem convençuts que no podem construir el futur dels nostres joves amb esquemes i models educatius obsolets ni utilitzar plantejaments lingüístics estràbics i empobridors que no tenen un altre objectiu que perpetuar les desigualtats socials, econòmiques i culturals d’origen. L’escola ha tingut sempre una voluntat transformadora i ha exercit amb compromís i èxit reconeguts un paper compensatori de les desigualtats existents. Per continuar fent la seva feina amb eficàcia i solvència només cal que pugui desenvolupar les seves activitats en bones condicions, amb el suport de la comunitat educativa i, sobretot, sense interferències exògenes i desenfocades que compliquen encara més una feina tan difícil com apassionant, tant discreta com transcendental. Perquè, al capdavall, si bé és cert que amb l’escola no n’hi ha prou, també ho és que tot allò que és possible comença a l’escola.

Articles relacionats

Darrers articles

Què pot la poesia?

Joana Raspall i Juanola

Gabriel Celaya

Àmal Yarrah