Es parla sovint de la necessitat que tenim totes les persones joves i adultes de continuar aprenent al llarg de la vida tenint en compte els canvis en les demandes laborals i socials que els avenços científics i tecnològics estan introduint de forma permanent i ràpida. És cert. La tecnologia i la digitalització ens obliguen a aprendre noves formes de treballar i de relacionar-nos, i la globalització i les migracions noves formes de conviure-hi. Però grosso modo podem distingir dos sectors de la població: aquells que han rebut formació acadèmica o tenen cert nivell de qualificació laboral o les dues coses alhora, i els que estan poc o gens qualificats i tenen un baix nivell d’instrucció, és a dir, educació primària o secundària obligatòria com a molt.
Al primer grup, en general, no cal que la societat li recordi que ha de continuar formant-se al llarg de la vida, fa temps que ho ha assumit i assisteix a congressos, jornades de la seva especialitat, o qualsevol mena de formació que el vagi posant al dia dels nous avenços o tendències. El segon grup, en canvi, va sortir del sistema acadèmic sovint amb profundes ferides emocionals que li recorden que ell no és vàlid pels estudis (sensacions personals sovint falses), una baixa autoestima acadèmica que acompanya el seu fracàs escolar o, més ben dit, el fracàs de l’escola amb ell o ella, i amb més o menys animadversió a la formació estructurada. És d’aquest segon sector de la població, que necessita també estar al dia, que necessita també formar-se en espais estructurats del que tracta aquest article i d’alguns requisits que hauria de tenir aquesta formació.
Creiem que cal fer algunes consideracions abans d’abordar directament l’educació d’aquest segon sector de persones joves i adultes. La primera. Contràriament al que es podria deduir les persones amb baix nivell d’instrucció són “persones cultes”, poden saber cuinar, tenir cura de la casa i saber-la administrar amb recursos escassos, saber cosir, ser “manetes”, saber ballar i moure el cos amb ritme, tenir sensibilitat musical, conèixer els ocells pel seu cant, etc. El problema és que no tenen “cultura acadèmica” i vivim en una societat academitzada i creditícia, en la que es valoren les titulacions acadèmiques i no es valoren les “altres cultures”. La dicotomia no està entre persones cultes i persones incultes, sinó entre persones que han rebut i han anat transformant la seva cultura acadèmica i laboral, i persones que la van rebre de forma deficient (o no la van rebre simplement) i no han vist la possibilitat d’adquirir-la en edat adulta. O no hi han pogut.
En segon lloc. He insistit en el concepte de formació estructurada, perquè normalment quan es parla de la formació al llarg de la vida no es té en compte el que s’ha anomenat educació informal, la que es desencadena quan parlem amb els amics i familiars, quan anem al cinema, quan veiem una sèrie de la televisió, quan anem a comprar, quan passegem pel carrer… que com a tota educació ens pot fer reafirmar o modificar els nostres punts de vista i pot fer-nos plantejar nous interrogants i actituds davant la realitat i la vida. Tots i totes ens formem al llarg de la vida, però no tothom fa el pas d’assistir a un espai formatiu estructurat que, precisament per estar estructurat, pot condensar i organitzar els nous i vells coneixements i posicionaments sobre un tema determinat.
Un altre apunt és la importància numèrica del sector de població amb baix nivell de formació. Aquest concepte, baix nivell de formació, ha anat canviant amb el pas del temps. Sortosament, el nivell de formació acadèmica de la població catalana i espanyola s’ha anat incrementant a mesura que han passat els anys. Si en la dècada dels setanta, quan neixen moltes de les actuals escoles de persones adultes gestionades directament per la Generalitat, l’índex d’analfabetisme era elevat, en els moments actuals és irrellevant, 1,3% a Catalunya de la població de 16 i més anys, segons l’Enquesta de Població Activa (EPA) del segon trimestre de 2022, últimes dades publicades.
La població ha anat incrementant la seva formació, s’han incrementat el nombre de titulacions aconseguides i les exigències laborals i socioculturals del moment. Paral·lelament, ha anat variant el concepte “baix nivell de formació” o d’instrucció que no és, per tant, un concepte estàtic, sinó que està en relació amb els estàndards socials. En aquests moments es considera que la titulació de secundària obligatòria és la línia que indica un baix nivell d’instrucció. Doncs bé, segons la citada EPA, 2.849.700 ciutadans i ciutadanes de Catalunya més grans de 16 anys, un 44,8% d’aquest segment de la població catalana, com a molt té el graduat en educació secundària, gairebé la meitat de la població jove i adulta de Catalunya. Una xifra gens menyspreable.
Sens dubte es poden matisar i interpretar aquestes xifres. Pels més grans de 45 anys el títol d’ESO no existia quan eren adolescents, per tant, no el poden tenir si no l’han obtingut en edat adulta. Tanmateix, si deixatem una mica més les dades, d’aquests dos milions, gairebé tres, més d’un milió de persones més grans de 16 anys, 1.761.300 segons l’EPA, no tenen ni el títol d’ESO, més d’una quarta part de la població, a la que cal afegir les desenes de milers de persones immigrades que desconeixen o no dominen la nostra llengua i esdevenen uns nous veïns amb dificultats per accedir i participar en la nostra societat. En qualsevol cas, si no volem ignorar la realitat, si no ens volem gronxar en el cofoisme, representen un nombre prou important que manifesta una profunda fissura i desigualtat educativa ignorada per la majoria de la població, per tots els partits polítics, pels sindicats i per les administracions públiques.
No continuarem avorrint amb xifres i estadístiques, però a ningú se li escapa que la població amb nivells educatius baixos té més probabilitats d’estar desocupada que la que té nivells educatius alts, ja que aquesta última pot aconseguir feines qualificades i, en cas de necessitat, feines menys qualificades; que en cas de crisi disminueix el factor “protector” de la formació; que menys qualificació equival en general a menor salari i menor satisfacció laboral; que augmenta el risc d’exclusió social i de pobresa com s’està fent ben palès en els últims temps, quan treballar no assegura econòmicament arribar a final de mes; que s’incrementa la possibilitat de caure en situacions extremes com la de perdre la llar i haver de viure sense sostre; que la poca formació sovint habita la fractura digital i, de nou, amb conseqüències econòmiques i en la recerca de feina; que arribada l’edat de jubilació les pensions són més baixes i el grau de dependència més gran. Conseqüències personals i socials importants i greus.
Conseqüències també cíviques. Les estadístiques conclouen que les persones que tenen menor nivell acadèmic tenen una menor participació social i política comparant les mateixes franges d’edat, i menor implicació en associacions ciutadanes i culturals. La baixa autoestima “cultural” provoca que els hi costi més opinar, tot i que no necessàriament tenen criteris menys elaborats, però que poden no exposar-los per por a no tenir un llenguatge “a l’alçada”. L’experiència és una font de coneixement per a tothom, però la forma d’expressar les idees valorada col·lectivament, requereix còdex lingüístics determinats.
En el camp cultural acadèmic lògicament un baix nivell d’instrucció acostuma a anar acompanyat de menor nombre de llibres a la llar, menor hàbit de lectura paterna, una amplitud de lèxic acadèmic més limitat i per raons culturals i econòmiques els fills i filles petites triguen més temps a incorporar-se al món escolar a través de les escoles bressol o l’educació infantil no obligatòria. Tot plegat alimenta el cercle pervers que les estadístiques confirmen: de pares amb menor nivell d’instrucció fills amb dificultats escolars que nodriran els percentatges de “fracàs” escolar i abandonament prematur dels estudis des de la secundària a la universitat o a la formació professional. És la motxilla cultural-acadèmica que acompanya l’alumnat el primer dia que entren a l’escola, mentre uns es troben ja en el primer pis de la cultura acadèmica, d’altres entren pel soterrani. Van pujant els del soterrani, però pugen simultàniament també els del primer pis. Els ritmes de cada infant són diferents i això permet que el procés de cadascú no estigui predeterminat en cap cas, això no obstant, les dades són tossudes, any rere any, dècada rere dècada, el “fracàs” o l’abandonament prematur dels estudis està nodrit per adolescents o joves els pares dels quals, especialment la mare, tenen com a molt els estudis obligatoris.
No podem oblidar que el nivell acadèmic acostuma a acompanyar al nivell socioeconòmic de la població, a les profundes desigualtats socials que en comptes de disminuir s’estan incrementant. La maleïda pobresa a la qual es refereix la cantant Miss Raisa en el seu llibre Porque me da la gana (Lunwerg): “Maldito círculo de la pobreza. Una familia con ingresos limitados no puede cubrir una buena educación para sus hijos, por lo que sus hijos acabarán entrando a trabajar en cualquier sitio que no requiera formación académica ni preparación y tendrán un sueldo mísero debido a esta falta de formación. Como los ingresos que podrán generar para su propia familia seguirán siendo escasos, tampoco podrán pagar una educación de calidad para sus propios hijos. Y este círculo sigue, sigue y sigue.”
Les profundes desigualtats socials fruit del sistema econòmic i polític exigeixen compromisos personals per lluitar contra les injustícies de tota mena i per intentar anar modificant els paràmetres establerts. Una de les injustícies és que gairebé dos milions de persones a Catalunya no hagin arribat als estàndards de la secundària obligatòria, com hem vist, i prop de tres milions hagin assolit només aquesta titulació. Hem vist també que les cohorts més grans de 45 anys no el poden haver assolit, perquè no existia quan ells eren adolescents. Però el problema no és el títol en si, tampoc els coneixements de tota mena que l’acompanyaven en el moment en què eren adolescents, la qüestió important és l’estatus social que comporta en una societat de cultura acadèmica i el nivell d’autoconfiança per afrontar els nous reptes que la persona en la seva vida ha d’anar encarant i que la societat en el seu esdevenir va configurant.
Quan parlem d’un col·lectiu de milions de persones sabem d’entrada que no és homogeni, que és profundament i extensament divers. Dintre d’aquest col·lectiu existeix un sector important que serien els “nadie” de Galeano, un no-públic. Aquelles persones joves o adultes que difícilment aniran a un centre cívic, a una biblioteca o a qualsevol espai cultural. Les que difícilment s’apuntaran motu propio a un espai educatiu. La seva baixa autoestima en aquest aspecte – possiblement només en aquest aspecte – els té garratibats. Quan a les darreries del franquisme van néixer moltes de les escoles de persones adultes de l’actualitat, van néixer en un clima social i en un ambient de lluita ateses la falta de serveis (escoles, guarderies, escoles d’adults,…), d’infraestructures (semàfors, clavegueram…), de condicions laborals dignes i de llibertats polítiques. Era un esforç reivindicatiu comú de bona part de la ciutadania, de tot un barri o d’una zona determinada. La manca de cultura acadèmica es percebia com a part d’aquesta herència espoliadora de la dictadura. Es lluitava per una escola d’adults i s’assistia a les classes que un voluntariat entusiasta impartia.
Una altra herència, la del neoliberalisme de Thatcher i Reagan a partir dels vuitanta, assumit socialment per osmosi, ha fet que la manca de cultura acadèmica hagi passat de problema estructural a problema individual que ha de resoldre l’individu, que en l’imaginari col·lectiu no deixa de ser responsable per no haver aprofitat les oportunitats que la societat li ha anat oferint. Manca de cultura que la persona intenta amagar sovint, fins i tot no anant a un espai educatiu en què el sol fet d’anar-hi podria delatar les seves mancances, o per ignorància de la seva existència – no entra en el seu circuit vital – o, com hem dit, per desconfiança de la seva pròpia capacitat per aprendre.
Si en el començament, les actuals escoles de persones adultes formaven part d’un magma comunitari, amb el pas del temps la comunitat es va anar diluint i les escoles entotsolant. Són un servei, en general, que espera que arribi l’alumnat. I hi arriba, però possiblement no el que més ho necessita. Perquè aquest acudeixi sembla que cal establir de nou una xarxa comunitària en unes circumstàncies totalment diferents de les del setanta, amb eines i estratègies distintes, que facin possible l’acostament d’aquest sector de població. I un cop arribat, caldrà que el primer contacte sigui molt acollidor – amb aquest sector de la població i amb qualsevol altre – i, a partir d’aquí, podrà començar a funcionar el sistema més eficaç de difusió, el boca-orella.
En el clima actual d’agonia del règim del 78 sortosament han anat sortint experiències com la Troca de Sants, l’Escola de Vida de l’Hospitalet i quantitat d’altres entitats ciutadanes que ja existien que intenten des de la precarietat econòmica arribar a aquest sector de la població i a un altre de característiques diferents, els nouvinguts, perquè tots plegats esdevinguem ciutadans i ciutadanes que col·laborem i gestionem la societat en la qual estem immersos. Tot projecte educatiu, com tot projecte social, és un projecte implícitament o explícitament polític. Aquests també ho són per intentar anivellar la desigualtat educativa de joves i persones adultes.
Els “nadie” han de ser el sector prioritari de la formació en competències bàsiques de les persones joves i adultes. Però no són els únics. La formació bàsica no queda limitada a la formació en competències acadèmiques bàsiques, hi ha competències en l’àmbit de la salut, també bàsiques, que tothom hauria de conèixer i practicar, o sobre el canvi climàtic, o sobre l’educació dels fills i filles, o en el marc de l’ecologia, o en els perímetres socials i personals quotidians, o en els coneixements digitals, o en el pensament crític i el reconeixement compartit dels fake news,… Necessitats i coneixements que es poden presentar simultàniament a un grup de persones, o espaiats en els temps personals. La formació en competències bàsiques, per tant, és molt àmplia i, el que és més important, no únicament omple buits de coneixements i actituds del sector que hem assenyalat com a prioritari, sinó de qualsevol persona, sigui o no sigui titulada. La formació de tota la població en competències bàsiques és un repte permanent de la societat, de tota la societat, que de forma insòlita està permanent invisibilitzat i ignorat.
