Anti-manual electoral: municipals BCN 2023

Autor

  • Jordi Mir

    Doctor en Humanitats, professor universitari. Membre del Centre d'Estudis sobre Moviments Socials i de l'Observatori del Sistema Universitari.

Del mateix autor

De manuals per guanyar eleccions se n’escriuen des de fa segles. Fa més de 2000 anys Marc Tul·li Ciceró iniciava una campanya electoral per presentar-se al senat romà i el seu germà Quint li va escriure algunes reflexions, que encara avui es llegeixen, i va guanyar. Era l’any 64 abans de la nostra era. A la Barcelona de 2022, quan comença un nou curs polític que estarà marcat per les eleccions municipals, ens conviden a pensar sobre la ciutat, el poder i la societat mobilitzada. He pensat que una manera possible de presentar les meves reflexions és un esborrany d’un decàleg que conformi un anti-manual per fer front a les eleccions municipals que ja estan marcant la vida política de la ciutat. Un anti-manual, i no un manual, perquè difícilment ningú que es dediqui a la política institucional, a la comunicació política o a l’estratègia electoral, el compartirà com a document realista, pragmàtic, eficaç i eficient per guanyar unes eleccions. Però potser per això hem de pensar en un anti-manual, perquè els manuals es fan per tal que guanyi qui sempre ha guanyat, qui pot guanyar. I aquí estem pensant en què guanyi qui mai guanya, per tal que guanyin les idees i les propostes que no acostumen a guanyar a les eleccions. Comencem. 

  1. L’excepcionalitat de guanyar. Cal assumir l’excepcionalitat del fet que un projecte polític sorgit de la mobilització social, de moviments socials de la ciutat guanyés les eleccions municipals de 2015. És un fet excepcional perquè no acostuma a passar, gens habitual. Aquí i arreu. Un nou projecte nascut el 2014 que es va unir, va confluir, amb partits polítics tradicionals que havien governat, però sempre com a part petita d’un acord. Una okupa que arriba a alcaldessa. Gent provinent dels moviments socials més crítics amb la política institucional té la capacitat d’entrar a governar. Allò que no havia de passar va passar, sempre cal tenir present que el futur no està escrit. 
  1. Entendre com s’arriba a guanyar. Guanyem Barcelona va guanyar quan ni el mateix projecte s’ho pensava. ¿Qui imaginava aquell 2014, quan es presentava la proposta, que esdevindria una opció electoral majoritària a les eleccions de 2015? Cal tenir molt present que Guanyem va guanyar, aleshores ja era Barcelona en Comú, per l’impuls mobilitzador que s’havia anat generant des dels anys 2008, 2009… I que va esclatar amb el 15M el 2011. Sense aquestes mobilitzacions no hi hauria hagut candidatura i no hauria guanyat. La gran onada mobilitzadora va desbordar la política institucional i va portar dels carrers i les places al palau a un grup d’activistes. Es van fer moltes coses bé per tal que això fos possible, però cal identificar on estava l’impuls. I quan vols tornar a guanyar unes eleccions cal tenir present si tens l’impuls.  A les eleccions de 2019 aquell impuls ja no hi era, tot i que el 15M estava encara molt present. Tant present que ERC el va voler incorporar al seu projecte, també volien ser 15M. La seva número 2 ho volia representar. En aquella campanya el projecte de Barcelona en Comú va necessitar altres elements de mobilització per mantenir el seu projecte amb possibilitats de guanyar. Va optar per una campanya d’anar a buscar la gent i activar-la. I va acabar passant, però per molt, molt, poquet.  Cal doncs pensar i analitzar a fons com es poden guanyar unes eleccions i quins elements són necessaris per fer-ho. 
  1. Les eleccions no són per qui no té el poder. Josep Fontana, des del seu coneixement com historiador i activista, el 2014 avisava de les dificultats de voler competir en el terreny electoral. El terreny electoral no és l’espai propi de les classes populars i els moviments socials que intenten qüestionar el poder i arribar a governar. En tenim moltes evidències històriques i també en el nostre present. Podem observar, per exemple, com el bipartidisme ha forçat eleccions rere eleccions per debilitar els partits que els estaven fent ombra i que fins i tot han tingut l’ocasió de disputar-los la majoria de la representació. A Podemos van creure que podien superar al PSOE. A Ciudadanos van creure que podien superar el PP. Ja sabem què ha passat. Barcelona en Comú resisteix, però a cada elecció es desgasta una mica més i no és necessàriament per les seves polítiques. Algun dels partits que va créixer en les eleccions del 2015 farien més i millors polítiques pel conjunt de les classes populars que les que està intentant fent Barcelona en Comú? Tots governen en alguna institució i no ho estan fent. El seu creixement té a veure amb altres motius. El possible abandonament de vot de Barcelona en Comú té més a veure amb les dificultats que té un projecte sorgit de la mobilització social, dels marges, per arribar a governar o mantenir-se en el govern. I això no vol dir que el projecte tingui molt a reconsiderar. 
  1. Fracassar millor. La vida va de fracassar millor. Això és molt poc sexy, és difícil d’animar a la gent amb una lema que digui: “Voteu-nos, fracassarem millor!”. “Voteu-nos, fracassarem millor del que fracassen les altres opcions”. Qui ha fet més i millor per fer front als desnonaments des de la política institucional a Barcelona? Barcelona en Comú. Ha fet prou? No. Ha fracassat? Ha fracassat en el sentit que no ha aconseguit acabar amb els desnonaments i no ha pogut garantir el dret a l’habitatge. Ha aconseguit fer avenços en l’acompanyament i en les alternatives per a les persones que estan en aquesta situació? Sí. Han aconseguit avenços en les alternatives habitacionals? Han aconseguit mesures per controlar l’augment dels lloguers? Sí. És suficient? No podem deixar de reconèixer allò que es fa ni deixar d’exigir allò que no. No podem deixar de tenir present què passa quan governen altres opcions i què pot passar si qui governa no té el compromís per seguir avançant en aquesta direcció. És molt més sexy prometre que ho podrem tot, però sempre avancem en el millor dels casos amb victòries incompletes, fracassant millor. Assumir aquesta realitat no és cap derrota, no és una renúncia, més aviat és la consciència de les dificultats, la complexitat i els costos de la transformació.  De la mateixa manera que hem de tenir consciència, per exemple, de l’emergència climàtica que vivim i de la necessitat urgent d’adaptar-nos al canvi climàtic que ja patim i fer tot el possible per mitigar-lo. 
  1. La necessitat de la mobilització. Ada Colau, quan prenia possessió del seu càrrec d’alcaldessa en la primera legislatura demanava a la mobilització social que havia fet possible el seu triomf electoral que continués mobilitzada i reivindicativa. Ho deia des de la consciència de la diferència entre governar i tenir el poder. El projecte municipalista ha fet avenços substancials al meu entendre en diferents àmbits, penso principalment, en aquells que tenen a veure en buscar ampliar drets i millorar condicions de vida de les persones que pateixen més vulneracions. Però sap també que diferents poders no accepten les polítiques que volen desenvolupar i la manera d’avançar en elles és tenir la mobilització més activa i musculada possible. 
  1. Construir hegemonia. Com si fos la pregunta de què és abans l’ou o la gallina, mobilització i construcció d’hegemonia avancen sense saber què és primer. La mobilització contribueix a construir hegemonia i la construcció d’hegemonia contribueix a la mobilització. L’hegemonia contra-hegemònica capaç de qüestionar i canviar les idees dominants d’una societat és cabdal per avançar en un canvi d’idees, de propostes, de projectes, de mobilitzacions i, finalment, concretar un canvi político-institucional. Són moltes i diverses les reivindicacions, les idees, les mobilitzacions, que ho han aconseguit. Sense això no hi haurà victòries petites, mitjanes o grans. Totes són fonamentals.
  1. Fer possible la democràcia.  Una de les idees hegemòniques és la de la democràcia. És tan hegemònica que diferents poders des de fa molt temps treballen constantment per intentar establir una definició de democràcia que està molt lluny del govern del poble que farà possible l’alliberament de les opressions i poder decidir conjuntament present i futur. Aquella democràcia que Aristòtil va definir com el govern dels pobres, i que a ell no li acabava d’agradar, avui és un govern que governa, en massa ocasions, contra els pobres. Però l’anhel de la democràcia continua present i cal activar-lo perquè serà una gran eina a favor del projecte. 
  1. El poder de l’ètica. La història està plena de casos en els quals l’argumentació ètica d’una injustícia, el plantejament públic d’una opressió ha estat clau per fer augmentar els suports d’una causa. L’ètica fa present allò que ja no és tolerable, que ja no es pot mantenir, que es vol canviar. L’ètica no sempre és suficient, però és necessària per pensar i presentar allò just, correcte, bo, que ha de substituir allò injust, incorrecte o dolent. 
  1. Ser més que quan vam arribar. 

Ahora que estamos en pie
y parece que todo marcha bien
conviene no olvidar
lo que nos jugamos esta vez
Ganemos el porvenir
acercando a los que están allí
Seamos en cada lugar
más de los que fuimos al llegar

Així ho cantaven a Ahora que estamos en pie des de la Fundación Robo en posar música a les mobilitzacions del 15M. El projecte de Barcelona en Comú va articular col·lectius molt diversos i gran quantitat de gent molt diferents que coincidia en objectius prou concrets per fer possible arribar a governar Barcelona. La importància de treballar en el com es fan les coses per assolir el volum de gent mobilitzada, el convenciment, l’articulació de projectes, que es pugui enfrontar a poders que d’altra manera semblen intocables, dominadors, invencibles. 

  1. La coherència. Parlant de com es fan les coses, la importància de la coherència. La coherència entre el dir i el fer. Element fonamental de tot projecte que és capaç de qüestionar el poder existent, que mai acostuma a tenir aquesta coherència, i contraposar-li una alternativa que es consolidi. Els poders existents intentaran mostrar de la manera que sigui que qui arriba per substituir és igual o pitjor que qui ja hi era; aquests poders defensen la seva opció. Els projectes que sorgeixen des dels marges i són capaços d’arribar a la centralitat i guanyar eleccions, i generar alliberament i democràcia (que això és el veritablement  important) sempre hauran d’actuar des de la coherència si volen tenir continuïtat. Així es guanyaran el suport de qui els ha portat fins allà i els pot mantenir, fins i tot podran augmentar aquests suports. 

Aquest esborrany d’anti-manual acaba aquí, però està en construcció, sotmès a reflexió i debat, per pensar aquesta constant cursa de relleus que es va vivint al llarg de la història per transformar les nostres societats. Les mobilitzacions i els canvis que busquen venen de lluny i actuen en el present per fer possible un futur on altres generacions continuaran la cursa. Si voleu debatre o proposar res no deixeu de contactar.

Articles relacionats

Darrers articles