El passat 17 de setembre, l’Associació Veïnal Prosperitat vam reunir un centenar de veïnes a la Zona Verda de la Prosperitat per celebrar el seu aniversari. Enguany l’associació fa 50 anys, com moltes altres associacions veïnals de la ciutat, així com la Federació d’Associacions Veïnals de Barcelona. Una celebració que és merescuda per cada any de lluita de la classe treballadora als barris de la ciutat.
Les veïnes, no només aquelles vinculades a l’associació veïnal, sinó també des del Casal de Joves de Prosperitat i la Comunitat Islàmica de Nou Barris vam organitzar tot un dia d’activitats com un mercat popular, una paellada o una degustació de te acompanyada d’un acte polític en memòria de les lluites que han acompanyat al barri en aquests darrers cinquanta anys.
A més a més, durant tota la jornada, les veïnes vam pintar un nou mural al carrer Vinyar sobre el mur de l’Escola Tibidabo, a continuació de l’històric mural de Radio Linea IV. Actualment, el mural consisteix en dues parts una amb el lema “50 anys de lluita” i l’altra que incorpora elements de les lluites del barri de les dècades dels 70 i 80, lluites encapçalades per lemes com “Pisos sí, barracas no” o la lluita dels semàfors, el “Mundialet” de futbol a la Meridiana per evitar que l’Avinguda Rio de Janeiro es convertís en una via ràpida (ja que és part del recorregut de la Ronda del Mig).
Aquest mural és un procés en marxa per la història de l’associació veïnal, però sobretot per la història d’uns barris combatius, d’un districte que sempre ha estat motor de la lluita veïnal de Barcelona. Haurem de completar aquest mural en les setmanes vinents, o mesos amb les lluites de la resta de dècades fins a l’actualitat.

Durant la jornada, vam reviure anècdotes i aventures de la mà de les persones més veteranes de l’associació, com per exemple perquè la plaça es diu “Zona Verda”. El nom s’origina en el tipus de qualificació que aquella zona urbanística tenia, i com successivament l’ajuntament corrupte de l’època (finals del franquisme) anava requalificant els terrenys i hipotecant el solar per fer més edificis. Concretament, l’illa compresa entre el carrer de Formentera i l’avinguda Rio de Janeiro hauria d’haver-se mantingut com a zona verda. Ens van explicar com els i les veïnes van construir bancs de fusta i plantar fins i tot pins! Fins que aconseguiren que la plaça s’urbanitzés efectivament com a zona verda.

Algú pot pensar que després de 50 anys de lluita, les AV ja no són necessàries o que han perdut la capacitat de mobilització que tenien. Jo opino que les lluites del passat connecten amb les lluites del dia a dia de les veïnes de forma molt orgànica. On abans cridàvem “Pisos sí, barracas no”, ara cridem “Respecteu l’Acord d’Ideal Plàstica Flor”. La Prosperitat és un barri resilient a la imposició, sempre proactiu en matèria urbanística, de drets bàsics i de lluita social. Volem decidir sobre com es transforma el nostre barri, i ho fem amb una proposta política activa des de les estructures que sempre ens han acompanyat en aquesta lluita: les associacions veïnals i el teixit del barri.
La lluita veïnal és un dels motors de canvi d’aquesta ciutat, com tot moviment social ha tingut alts i baixos, i ara s’enfronta a un moment de relleu generacional ineludible. Aquest relleu es dona en un moment d’impàs entre cicles polítics. Quan la permeabilitat entre institucions i moviments és en el seu punt més baix, qui va arribar a les institucions del consistori ara fa 8 anys per assaltar-les està gestionant les poques engrunes que té per gestionar.
En aquest relleu generacional, ens podem deixar portar pel pessimisme de la raó i considerar que aquest relleu arriba en el pitjor moment possible, quan els ànims estan més baixos i d’il·lusió per lluitar, ens en queda ben poca. Jo opino el contrari, és en aquests moments quan cal revifar l’optimisme de la voluntat. Optimisme, que no il·lusió. Precisament, el que cal és rebuscar en aquelles fórmules que van funcionar i no deixar-se emportar per la il·lusió de les campanyes electorals de marketing mil·limetrat: un mundialet de futbol sense avisar, sembrant el caos si cal, a Passeig Valldaura per reivindicar una bona pista esportiva al nou equipament de la Ideal Plàstica Flor, en comptes del mega-auditori del nostre estimat regidor. Serà més efectiu que cap campanya electoral jugant amb la il·lusió de canviar tot, per no canviar pas res al consistori.
Això també es trasllada a tota la ciutat. Barris en lluita contra la “marca Barcelona” que sembla, i és imparable. Les diferents candidatures d’esquerres, amb els seus matisos, semblen haver sucumbit al poder de la marca Barcelona. Marca de la ciutat turística, de la ciutat que pot aguantar tot: un 22@ que creix exponencialment, carrers desbordats de terrasses per compensar allò de la pandèmia; barris que ja no són barris, són aparadors. Una pressió gentrificadora del centre a la perifèria. Una ciutat antipersones.
Necessitem les AV, i també la FAVB, com a motor de lluita d’aquesta ciutat per uns altres 50 anys més. Cal recuperar el ritme mobilitzador prepandèmic, recuperar iniciatives com la plataforma “Barcelona no està en venda” que va néixer a partir de la Taula d’Urbanisme de la FAVB, obrint la porta a sindicats de barri i associacions de la ciutat. Que va arribar a convocar fins a tres manifestacions massives a la ciutat posant en el punt de mira el model de ciutat centrant-se en tres eixos fonamentals: el turisme, l’espai públic (terrasses) i l’accés a un habitatge digne.
Enfront de la Barcelona que acull congressos mundials de telefonia, la Barcelona que acull persones vingudes d’arreu del món. Enfront de la Barcelona de les festes prefabricades i els viatges guiats, la Barcelona que fa soroll, la que no queda bé a la foto. Enfront de la Barcelona supeditada als interessos del comerç (petit o gran) i del turisme, la Barcelona de la classe treballadora. Enfront de la seva Barcelona de barris artificials amb noms artificials, jo em quedo amb la Barcelona amb història popular, la Barcelona barrionalista.