Ada Colau i la restauració maragalliana

Del mateix autor

Després de la dictadura, Barcelona va estar regida per governs progressistes durant trenta-dos anys, de 1979 a 2011. Aquest període està marcat pel lideratge de Pasqual Maragall, que ocupa el càrrec d’alcalde entre el 1982 i el 1997. És Maragall qui gesta i gestiona entorn del seu carisma personal el que va ser reconegut internacionalment com “model Barcelona”. Aquest llarg cicle de govern d’esquerres de Barcelona coneix un primera etapa especialment brillant, que va des de la restauració democràtica a nivell municipal –les eleccions locals del 1979– a la designació de Barcelona com a capital olímpica, el 1987. Es tracta d’un primer moment en què el canvi polític obre la perspectiva de realització de les il·lusions democràtiques que va acollir l’oposició antifranquista i els moviments veïnals. Va ser una fase de reconstrucció morfològica i simbòlica de Barcelona, ​​període il·lusionat i il·lusionant que va resultar alterat quan es va confirmar la designació de Barcelona per als Jocs Olímpics del 1992. Això va suposar el punt de partida per a maniobres urbanístiques i d’enginyeria que van implicar l’entrada en escena dels grans operadors immobiliaris, bancaris, hotelers, turístics, etc., que van fer prevaldre els imperatius de les dinàmiques de mundialització capitalista.

Aquest procés de decadència del que representaren els primers governs de Pasqual Maragall respecte dels posteriors –els darrers seus, Joan Clos, Joan Hereu, Xavier Trias– ha acabat provocant l’enyor del que fou l’edat d’or de Barcelona com a projecte urbanístic i civil innovador i carregat d’esperança. Aquesta visió idealista de l’etapa Maragall és un miratge. No recorda que va ser sota els seus primers mandats que es van començar o projectar les actuacions que col·locaren Barcelona en un lloc avantatjat al mercat de ciutats. Va ser el moment de les grans operacions de gentrificació, tematització, terciariatzació i turistificació: destrucció de Poblenou; invenció del [email protected]; reconversió de territoris industrials; homogeneïtzació dels barris; tematització del centre històric; destrucció de llocs emblemàtics de la memòria col·lectiva, sobretot els que evocaven el passat obrer i combatiu de la ciutat… La instal·lació de grans establiments culturals i d’espais de lleure, la sembra d’obres d’art a places i parcs o la generació d’espais públics “de qualitat”, van servir per encarir el preu del sòl i iniciar dinàmiques d’expulsió de veïnatges “insolvents”. Va ser també l’oportunitat per l’habilitació de grans infraestructures de transport al servei de la nova oferta de ciutat. 

Va ser aleshores que es van dur a terme projectes que havien estat concebuts pels ajuntaments franquistes, com el Pla de la Ribera: la reforma de la Barceloneta, la Vila Olímpica, tot en nom de l’obertura de la ciutat al mar. O l’esventrament de Ciutat Vella: Illa Robadors, Rambla del Raval, clúster cultural entorn del MACBA, barri de la Ribera, Born, començant per la reforma del barri de Sant Pere, que és anterior al nomenament olímpic. Va ser Maragall qui va realitzar el somni de José María de Porcioles d’una ciutat captadora de turisme. Tot això acompanyat d’una enginyeria festiva –la revitalització de la Mercè, festes de districte…– destinada a propiciar un centralisme simbòlic que contrarestés el poder social dels barris. I, sobretot, desactivació de les organitzacions i els líders que havien protagonitzat les lluites veïnals contra els ajuntaments franquistes. 

La realitat del que fou realment l’etapa suposadament esplendorosa del model Barcelona va quedar oblidada i obliquada quan va ser col·locada a la base el projecte polític de Guanyem Barcelona i després Barcelona en Comú. Que la llista electoral presentada a les eleccions del 2015, que van portar a l’alcaldia Ada Colau, assumia l’herència d’aquest “model” va passar a ser explícit quan va incorporar a la primera llista electoral, i després als seus successius equips polítics, a polítics, urbanistes i gerents de l’etapa Maragall i dels successius governs encapçalats pels socialistes. El resultat final va ser que el govern municipal dels comuns està format per forces i persones molt semblades a les que havien administrat la capital catalana al llarg de més de tres dècades.

La mateixa Ada Colau no va tardar a reclamar-se hereva de l’”autèntic” model Barcelona, degenerat pels alcaldes socialistes que van seguir Maragall i la dreta, que fan de la marca Barcelona una simple imatge de promoció de la ciutat com a macroproducte de consum. Aquesta assumpció es va plantejar quan, el març del 2015, dos mesos abans de la seva victòria, Colau proclamava que Pasqual Maragall havia estat el “millor alcalde que havia tingut Barcelona” (El Periódico de Catalunya, 23/3/2015). De manera encara més expressa, el novembre del 2016, l’alcaldesa es tornava a proclamar “hereva de Maragall” (Ara, 8/11/2016). Els elogis es van repetir a l’acte d’homenatge a Maragall a l’Ateneu Barcelonès l’abril de 2018. Amb motiu del seu vuitantè aniversari, el gener de 2021, Ada Colau va escriure un twitter adreçat a Pasqual Maragall: “El teu exemple segueix inspirant-nos”.

No per casualitat, els grans propòsits de reforma urbana centrals per a Barcelona a Comú reprenien projectes pendents iniciats pels governs d’esquerra de la ciutat. Per exemple, l’eix Besòs, que afecta barris com el Besòs i el Maresme, destinat a completar la reforma del carrer Pere IV i la seva conversió a “eix cívic i patrimonial” i “pol d’atracció d’activitat econòmica social i cooperativa”, és a dir, prolongació del [email protected] El projecte també empalmava aquest objectiu amb el de reconfiguració de la zona Diagonal-Besòs, amb l’antic objectiu de convertir Sant Adrià en clau per a l’expansió de la capital catalana. Continuava el procés de liquidació del barri de Cases Barates i s’aixecaven pisos per rendes mitjanes i altes al costat del centre comercial de la Maquinista. Es reprenien  les obres de la nova terminal de l’AVE de la Sagrera i el seu entorn i s’encarava una nova reforma de la Plaça de les Glòries, actuacions que de segur acabaran afectant el seu entorn en clau gentrificadora. Observeu una visió satèl·lital de tots els sectors esmentats i es veurà de seguida la connexió entre totes les zones a intervenir i es percebrà com afecten un ampli continu del nord-oest i est de la ciutat pendent de “renovació” en totes les etapes anteriors.

Però el més eloqüent dels elements que posen de manifest l’herència maragalliana és el que menys se li sembla formalment. Parlo de la gran aposta del govern Colau que són les reformes en matèria de mobilitat i reconfiguració de l’espai públic. En efecte, les superilles i les accions d’urbanisme tàctic –les estrelles de la recuperació de Barcelona com a model d’exportació– estan als antípodes de l’arrogància de les intervencions en urbanisme i arquitectura, basades en el disseny i la creativitat d’avantguarda. Front aquell esperit altisonant de l’arquitectura d’autor i les places dures, l’aportació del govern Colau són iniciatives deliberadament modestes, amb un look “alternatiu” i relativament barates. Són accions amb un fort impacte visual, però anecdòtiques, gens disruptives en relació a les agendes empresarials i que no solucionen cap de problemes greus de la ciutat, ni tan sols els que pretenen alleugerir. Això sense comptar que acaben incidint novament en un augment en la cotització dels espais intervinguts. 

En efecte, el model Barcelona no era un model urbanístic sols; era sobretot un model moral, el model imaginari d’una ciutat animada per una ciutadania cívica, àvida per col·laborar, farcida de valors, una ville en rose habitada per gent virtuosa. Una ciutat quasi filosòfica. Perquè això és el que distingeix el “model Barcelona” de la “marca Barcelona” en què van convertir la capital catalana els que malbarataren l’herència de Maragall. Va ser Maragall qui ens va convèncer que calia una Barcelona ètica i exemplar, una ciutat orientada per bones intencions socials, tot i que fos al servei del que mai va deixar de ser la conversió de la Barcelona en font de beneficis per a uns quants.

La restauració maragalliana que va suposar l’assalt al poder municipal de Barcelona a Comú es corrobora amb la repetició d’un dels seus grans èxits: el de fer callar el conflicte. Als anys vuitanta del segle passat, l’esquerra al Govern va desactivar-se a si mateixa de quan era l’esquerra a les lluites i va incorporar o fidelitzar el que foren els líders i teòrics de les resistències contra els Ajuntaments franquistes. El 2015, l’accés al poder municipal d’activistes i teòrics del moviment antiglobalització, de la lluita per un habitatge digne, de les acampades indignades, inclús d’un sector del moviment okupa, va implicar el desmantellament del que van ser moviments socials, que en bona part han deixat d’existir o han perdut la força que tingueren a Barcelona.

L’opció política que va guanyar les eleccions municipals del 2015 ha procurat que cada iniciativa urbanística vagi acompanyada de jaculatòries invocant paraules màgiques que no signifiquen res: “participació”, “sostenibilitat”, “empoderament”, “inclusivitat”, “dret a la ciutat”. Aquests són els nous repertoris retòrics del nou tipus de capitalisme per a les ciutats: el capitalisme del “bon to”, ecològic, amable, capaç de convèncer-nos que pot moderar la seva cobdícia i ser considerat amb els febles. 

Tot per incorporar Barcelona a les grans dinàmiques de rendibilització capitalista de l’espai, un objectiu que s’inicia a la dècada dels anys seixanta del segle passat, encara sota la dictadura franquista; que determina totes les polítiques municipals “democràtiques” –totes–, i que, davant la seva decrepitud, es rejoveneix gràcies al “nou municipalisme” dels comuns, la característica del qual és la seva capacitat d’arrebossar el saqueig i l’entristiment de les ciutats de mel·líflues invocacions a la mística dels drets i les oportunitats.

Autoria

Articles relacionats

Darrers articles