El lloc de Barcelona al país i al món

Del mateix autor

Intervenció a les Jornades Barcelona, una ciutat per a qui?, 18-06-2022

Vivim les primeres passes d’una crisi que sembla ben profunda. A les desigualtats pròpies del capitalisme, que la pandèmia no va fer altra cosa que agreujar, s’hi afegeix una tensió creixent cap als límits biofísics del planeta. S’ha assolit el pic del petroli i de moltes altres matèries primeres, essencials en la nostra civilització industrial. I alhora, el capitalisme se’ns apareix del tot incompatible amb la ineludible mitigació de l’escalfament global: és necessari que la temperatura mitjana de la Terra, que ja ha augmentat 1,2º d’ençà de l’inici de la industrialització, no augmenti més enllà del 1,5º. Però per frenar aquestes tres dècimes serà necessària una reducció dràstica de les emissions.

Tot plegat augura, si no hi ha canvis radicals, un futur amb més guerres, més migracions forçades i un augment d’una extrema dreta amb propostes de darwinisme social i nacional: el món no dóna més de si, ens diran, però almenys salvem-nos nosaltres a costa dels altres. L’augment dels pressupostos militars dels països europeus, inclòs l’Estat espanyol, ens dóna una pista de com les elits imaginen la solució a aquestes crisis. Als problemes creixents de pobresa (per exemple, al Sahel el 80% de la població viu amb menys de dos dòlars al dia), els Estats del centre capitalista hi responen amb un blindatge i un augment dels seus exèrcits. Un futur gens afalagador.

Aquest context global és necessari de tenir en compte en qualsevol anàlisi política, per reduït que sigui l’àmbit d’aplicació. També si estem parlant d’una ciutat com la nostra, Barcelona. El municipalisme ha estat una aposta de diferents moviments socials i polítics, també l’esquerra independentista, que a finals dels vuitanta va començar a desplegar la CUP. És encertada des del punt de vista que permet un lligam més clar de l’acció política amb la quotidianitat, articula una organització de baix cap a dalt i arrela les alternatives socials i polítiques. Però també es fa evident la necessitat d’un poder estatal. Els grans reptes que he començat exposant superen l’escala municipal. És aquí on encaixa el projecte d’una República Catalana.

Sense una ruptura i un procés constituent, el municipalisme transformador queda clarament limitat. Les polítiques municipals poden donar exemple, poden posar les bases del que cal fer, contribueixen decisivament a articular la comunitat política, però és necessari un procés de més gran abast per a fer transformacions de fons: en fiscalitat, en planificació econòmica o en transició energètica, per posar alguns exemples clars.

Al procés independentista se l’ha volgut desprestigiar, des de certes dretes i certes esquerres, anomenant-lo burgès. És ben bé al contrari. És en el moment en el qual la burgesia barcelonina i catalana comença a perdre pes, per raons que escapen a aquest article, que emergeix un independentisme popular. Un independentisme que és un conglomerat de classes mitjanes i populars, per anomenar-ho d’alguna manera i fent-ho amb traç gruixut. Ara bé, aquest conglomerat necessita un projecte que l’aglutini i una direcció política. I està clar que en això, el paper de Barcelona és una qüestió central.

Barcelona té un bagatge de lluites que la posiciona bé per als processos transformadors. A banda de l’independentisme, és una ciutat on el feminisme, l’antifeixisme, l’antiracisme tenen múscul. El mateix es pot dir del teixit associatiu i de l’Economia Social i Solidària, prou forts en relació amb altres capitals europees.

En l’aspecte econòmic pateix els mateixos efectes que totes les societats castigades pel neoliberalisme: bombolla immobiliària, augment de la desigualtat social, segregació escolar i turistificació. El principal repte econòmic és preparar la ciutat pel post-turisme, que no és només un desig necessari sinó que serà una realitat més aviat que tard, per l’encariment del transport aeri i marí. Però hi haurà altres efectes de la crisi ecològica que obligaran a transformacions econòmiques d’arrel. Penso, per exemple, en els recursos compartits i l’economia dels comuns, necessària en una època de Descens Energètic. Penso, encara anant més enllà, en un retorn a la terra planificat, que hauria de desconcentrar la població urbana. La sobirania alimentària, el canvi de l’agroindústria per l’agroecologia (que voldrà més mà d’obra) i la dificultat dels subministraments necessaris de les grans urbs, són reptes estratègics que canviaran la dinàmica camp-ciutat en el sentit contrari al dels darrers segles.

És per això que els problemes de Barcelona no es poden deslligar del conjunt del país. La ciutat ha d’exercir de capital de Catalunya i, encara, com a co-capital d’aquest projecte confederal que són els Països Catalans. I per això, una última cosa a tenir en compte, és la promoció de la llengua. Barcelona és un dels principals forats negres en l’ús del català i això també vol de polítiques actives de normalització.

Qualsevol proposta municipalista per Barcelona ha d’entendre el lloc de la ciutat al país i al món, i aprofitar el procés obert cap a la República Catalana com a oportunitat de transformació.

Autoria

Articles relacionats

Darrers articles