Editorial de juliol: orgull!

Dimarts va ser el dia de l’orgull LGTBI+, una jornada de lluita i reivindicació molt necessària en un moment on l’avenç en els drets...

Irene Ortiz: “El conflicte de les cambreres de pisos serveix de guia per a la lluita sindical”

La teva trajectòria organitzativa dins de Comissions Obreres és molt llarga i reconeguda, tot i ser una persona molt jove. Com descriuries el teu...

La política de l’amor i del soc perquè som

La política de l'amor és una de les idees-força de Gustavo Petro. El soc perquè som és el contingut i el nom del moviment...

El Tribunal Suprem acaba amb el dret a l’avortament i situa una diana sobre la igualtat matrimonial i l’anticoncepció

Com era d'esperar, la Cort Suprema dels Estats Units ha votat a favor de l’anul·lació de la  “Roe contra Wade”, la sentència històrica que...

La maledicció de la resiliència

Aquest mes de juny, el Govern central ha aprovat un paquet de 110 milions d'euros destinat a la resiliència turística de les regions extrapeninsulars,...

Dretans i nazis… units!

U. A Brussel·les, un tribunal va dictar el veredicte final sobre Antony Givoine, el qual va tractar de calar foc a la porta de...

Quan parles del que volen

Del mateix autor

Hi ha un extens article d’en Daniel Varona Gómez, catedràtic i professor de Dret Penal i Criminologia a la Universitat de Girona, titulat Medios de Comunicación y Punitivismo, on parla de la influència que tenen els mitjans de comunicació en la percepció que tenen les persones sobre la seva pròpia seguretat.

Varona comença donant suport a la seva idea explicant-nos el fenomen d’Agenda Setting, una teoria que sosté que els mitjans de comunicació tenen el poder per escollir de què parlarà el poble independentment de la importància que tingui el tema, i això crea tal pressió als poders polítics, que aquests acaben determinant les seves actuacions segons amb el que demana el poble.

Aquesta teoria es va demostrar per primera vegada l’any 1972 a Carolina del Nord pels seus dos teòrics Maxwell McCombs i Donald Shaw, els quals van estudiar el paper dels mitjans de comunicació durant la campanya presidencial del 1968, comprovant que aquells assumptes que els votants trobaven prioritaris, eren justament els que els mass media havien preseleccionat, matxucat i sobre els que havien bolcat tota la seva activitat informadora. Anys més tard, s’han dut a terme altres estudis que també demostren el mateix, com per exemple, el realitzat a Espanya, on es va demostrar una correlació quasi perfecta entre l’atenció mediàtica i la preocupació social per l’augment de la delinqüència, quan el dit augment no era tant com es feia creure. 

Una cosa semblant vam viure a Barcelona a finals del 2019 quan les notícies ens bombardejaven amb la delinqüència al carrer i tothom parlava d’això, però quan comprovàvem les estadístiques dels crims, el nivell ínfim d’augment de la dita violència als carrers amb la insistència dels mitjans, no era per res proporcional. A part, això va ser usat pels partits d’extrema dreta per fer els seus discursos d’odi contra les persones migrades, culpabilitzant a gent nouvinguda o racialitzada dels delictes.

L’autor deixa molt clar que per res això implica que s’inventin les notícies (tot i que tampoc es pot descartar sempre) sinó que se sobredimensiona el tòpic i es tracta de forma desproporcionada.

Aclarir també, que quan ens referim a mass media parlem del poder polític, econòmic i mediàtic; i en cap cas es poden entendre de forma aïllada i independent, perquè tot i que cadascú té els seus propis interessos, valors, ideologies, etc. sempre troben acords entre ells per treure un benefici comú.

També cal tenir en compte que amb la privatització dels mitjans de comunicació – i, per tant, de la informació – l’objectiu dels mass media ja no és pas la formació d’una opinió pública sobre assumptes rellevants, sinó el benefici econòmic i fer de la informació un negoci rendible. Qui paga és qui escull de què s’informa i com s’informa.

L’altre concepte que usa Daniel és el de Framing, que fa referència al context o marc en el qual un succés és enquadrat i que és clau per poder-lo interpretar. Aquí entra en joc el com es comunica una cosa, quines paraules s’utilitzen, quin to es fa servir, des de quina perspectiva s’enfoca, amb quines imatges es contraresta, etc., fent que qui rep la notícia, la rebi d’una manera o altra. O sigui, que no només ens influeixen en què hem de pensar, sinó també en com pensem respecte al tema.

L’exemple clau que ens facilita el catedràtic per entendre aquesta teoria té a veure amb la delinqüència: segons un estudi fet el 2004 per Rechea, Fernández i Benítez, el tòpic immigració – delinqüència apareix amb més força per culpa del PP quan va començar a basar les seves campanyes en això, davant les crítiques que rebien per part del PSOE per l’augment de la delinqüència durant el 2002. També va ajudar molt el diari El Mundo, on el 68,4% de totes les notícies publicades, relacionaven la immigració amb la delinqüència.
És per això que cal fomentar l’esperit crític i l’anàlisi social com a defensa a la desinformació. Hem de ser conscients que els mitjans de comunicació són empreses (algunes de més petites, altres de més grans), però que, com totes, busquen el màxim benefici possible. Amb els milers d’inputs que tenim en un sol dia, no podem decidir què mirem, què escoltem o què llegim, i no podem decidir què incideix en el nostre subconscient, no obstant això, sí que podem decidir què fer amb aquesta informació, com classificar-la i com interpretar-la. Per això també és important fer una feina de deconstrucció dels prejudicis, per no caure en el parany dels discursos d’odi.

Articles relacionats

Darrers articles