Nosaltres, els “ortodoxos”

Autor

  • Joan Tafalla

    Historiador. Doctor en Història especialitzat en la Revolució francesa. President de l’Associació d’Estudis Gramscians de Catalunya. Membre de l'Arxiu Josep Serradell-Roman.

Del mateix autor

Fawzía Abu Jáled

Roque Dalton

Vladimir Maiakovski

Notes per a ser llegides en la presentació del llibre d’Eduardo Abad García, “A contracorriente: Las disidencias ortodoxas en el comunismo español (1968-1989)” [1], a la Festa de Realitat, Parc Josep Serra i Martí, barri de Canyelles, Barcelona, 28 de maig de 2022.

A l’hora d’intervenir en la presentació d’aquest llibre, no puc deixar de recordar una entrevista que l’autor en va fer un matí de l’1 de juliol de l’any 2018, a Xixón, aviat farà quatre anys. A partir aquell moment, Eduardo m’havia transformat en font oral, o sigui en peça de museu. Avui quatre anys després, es fa difícil fer de presentador d’un llibre del qual tu mateix ets font oral. 

Passats aquests anys, la lectura del llibre m’ha portat a pensar en el col·lectiu de més de set mil militants que vàrem formar el PCC com a part de la tercera onada d’allò que l’autor anomena com una “dissidència ortodoxa”. Mai no havia pensat en la nostra experiència des d’aquesta òptica. 

Certament, nosaltres, érem aquells que en el cinquè congrés del PSUC, vàrem derrotar l’euro-comunisme amb un moviment endogen i sorgit des de baix. Érem aquells que, un cop purgats, expulsats i reprimits vam haver de formar el PCC en el sisè congrès els dies 10, 11, 12 i 13 d’abril de 1982. Nosaltres érem els que no acceptàrem mai cap dels sambenitos que ens varen penjar: que si pro-soviètics, que si sectaris, que si dogmàtics, que si afganesos, Arribaren a qualificar-nos, amb un punt de racisme euro-cèntric com a “afros”. Hem dut aquests qualificatius penjats a l’esquena en forma de llufa durant dècades. Alguns els portem penjats encara.

Davant la campanya denigradora de la premsa burgesa i dels eurocomunistes,  gent com Joan Ramos, en Pere Ardiaca, Josep Serradell, Lluís Romero, Esteban Cerdan, Josep Miquel Céspedes, Dolors Solis, Aurora Gómez, Margarida Abril, Neus Català, Leopoldo Espuny o tants d’altres que ja no estan entre nosaltres solien contestar el mateix: “Simplement, comunistes” o bé: “Comunistes i punt”. 

Pels testimonis recollits entre gener i abril d’enguany entre els supervivents del primer Comitè Central per a un llibre sobre aquell 40 aniversari puc afirmar que tant Mari Àngels Martínez, Lluïsa Muni, Montserrat Domingo, Joan Pallisé, la Maribel Nogué, en Manuel Gago, en Fernando González, Alfredo Clemente o la resta de testimonis recollits i que ja formen part del llibre no estan gens d’acord amb cap d’aquests sambenitos. La majoria d’ells segueixen considerant-se “comunistes i punt”. No tots es consideren comunistes, però això, quaranta anys després, també és natural.

Entre parèntesis, el llibre està a punt d’entrar a impremta [2]. Esperem que surti a la llum durant la tardor d’enguany. I compta també amb una participació de l’amic Eduardo Abad, a qui des d’aquí li agraeixo molt la peça que ha escrit sobre la presència, o millor dit l’absència del PCC en la historiografia sobre el comunisme català.

Aquell orgull identitari comunista no va ser prou per a combatre l’estigma i la desqualificació, o simplement, per a trencar el silenci entorn de nosaltres. Quaranta anys d’història ens ho demostren. Una forta identitat política, una cosmovisió és condició necessària per a bastir un projecte emancipatori. Però insuficient és una condició insuficient. 

A més d’identitat cal tenir una estratègia per a la via catalana al socialisme, cal tenir una política sindical i d’aliances, cal construir un partit, entès com a intel·lectual col·lectiu. Soc testimoni, molts dels que esteu aquí avui amb nosaltres també en sou de testimonis del fet que ens vàrem lliurar a aquesta tasca de construcció amb totes les nostres forces. 

Per posar un sol exemple, la proposta de Front d’Esquerres feta pel PCC i que data de 1986 segueix essent un eix imprescindible de la política democràtica i de progrés a Catalunya.

Llavors, crec que la majoria dels del PCC podríem dir que volíem ser “ortodoxament” comunistes. Fèiem del comunisme i de la seva història, una història recreada, una comunitat imaginada tal com ens hauria agradat que fora. En fèiem una espècie d’allò que Gramsci i Mariàtegui, seguint a Georges Sorel anomenaven un mite mobilitzador. Per a nosaltres, el comunisme era una cosmovisió, una concepció del món que donava sentit a la nostra vida. Per a molts aquesta visió segueix ben vigent.

És en aquest sentit que crec que es podria dir que sí, que nosaltres érem un conjunt comunistes ortodoxos. Un conjunt actiu i operant. No un conjunt d’estàtues de sal amb el cap girat cap enrere. Érem ortodoxos en el sentit que Georges Luckács donava a aquesta paraula: «Aquesta ortodòxia no és la guardiana de les tradicions, sinó l’anunciadora sempre alerta de la relació de l’instant present i les seves tasques amb la totalitat del procés històric. Així les paraules del Manifest comunista sobre les tasques de l’ortodòxia i dels seus portadors, els comunistes, no han envellit i segueixen essent vàlides». Fa molt bé Eduardo Abad en haver posat aquestes paraules com exerg del seu llibre. Aclareix suficientment el significat que ell li dona.

De tota manera no està gens de més que recordi que nosaltres la gent del PCC, en la pràctica no estàvem gens d’acord amb una idea d’ortodòxia entesa com a encarcarament, com a rigidesa, com a visió estàtica i congelada de la nostra cultura de vida, de la nostra concepció del món. Al contrari, per a nosaltres el comunisme, la història del PSUC i del PCE que reivindicàvem com un mite positiu, obert, dinamitzador, trencador, revolucionari. 

Nosaltres érem una altra cosa. Nosaltres érem una anomalia, una molèstia, un gra al cul en el procés de consolidació del règim del 78. Érem els que no ens conformarem a la transacció entre Carrillo i el post-franquisme. Érem aquells que ens varen resistir als Pactes de la Moncloa.

Érem aquells que no van acceptar la bandera borbònica com a símbol del partit. Érem els no hem abandonat mai la proposta republicana i del dret d’autodeterminació. Érem aquells que no volguerem que l’amnistia servís per a donar immunitat als assassins i torturadors. Érem els que sempre hem estat en contra de l’enterrament euro-comunista de la memòria del maquis, o de les desenes de morts a les cunetes.   

Érem els que ens resistirem a la liquidació del caràcter socio-polític i de classe del sindicalisme. Érem els que s’oposaven a l’entrada a la Comunitat Econòmica Europea i a l’OTAN. Érem els que ens oposàvem a l’ús civil i militar de l’energia nuclear. Érem les restes resistents del moviment popular dels barris que no havien estat cooptades a les institucions amb l’arribada dels ajuntaments escollits per sufragi universal. Érem aquells que ens oposàvem al model de creixement urbà en taca d’oli de l’àrea metropolitana. 

Calia anorrear-nos, combatre’ns sense pietat, calia fer-nos desaparèixer.

Els instruments usats foren la repressió, l’estigma i la desqualificació o el silenci. També la repressió i la cooptació. Un editorial de La Vanguardia va arribar a reclamar la intervenció del ministeri de l’Interior; la resta de la premsa burgesa udolava insults i amenaces tot donant tot l’espai informatiu a Jordi Solé Tura, a Jordi Borja, a Antoni Gutiérrez Díaz a Gregorio López Raimundo i tant d’altres, mentre ens negava el més mínim dret de rèplica. A petició dels euro-comunistes, el govern civil destituí diversos equips municipals, inclosos els alcaldes de Montcada i de Barberà del Vallès tot fent servir una llei de règim local franquista. Els euro-comunistes dissolgueren Federacions de CCOO i seccions sindicals. Res no era prou contra nosaltres, els comunistes ortodoxos.

Sobre tots aquests fets la immensa majoria de la historiografia del comunisme català i espanyol, s’ha mogut sobre aquestes mateixes dues vies: l’estigma reduccionista o el silenci. Hi ha excepcions, és clar, però confirmen la regla.

Eduardo Abad trenca el silenci

Ara, per primer cop, aquesta obra d’Eduardo Abad ve a trencar el silenci sobre nosaltres, els del PCC. Ho fa, és clar, dins del marc més ampli d’una recerca sobre un fenomen més ampli que nosaltres. Allò que l’autor anomena les “tres onades de la dissidència ortodoxa”. L’obra que tenim a les mans i davant dels ulls és l’adaptació editorial de la tesi doctoral que, dirigida per Francisco Erice fou llegida per l’autor a Oviedo l’any 2018. 

A partir d’ara ja no es podrà dir que el PCC no té qui li escrigui. Encara que, donat que l’arc cronòlogic abordat en aquest llibre arriba fins a 1989, ho he de dir una història del PCC que arribi fins al congrés d’unitat de 2014 està per escriure. També estan per escriure monografies sobre la composició social, sobre la lluita feminista de les comunistes, sobre el nostre treball sindical o sobre la militància ecologista i anti-nuclear del nostre partit. També està per escriure una història dels CJC, una organització que ha donat tants quadres al comunisme i, en general a l’esquerra catalana. A l’Arxiu Josep Serradell hi desem tota la documentació necessària per a fer totes aquestes recerques. I, naturalment la posem a disposició dels investigadors.

Per ara cal parlar del llibre pioner de l’amic Eduardo Abad. Un llibre trencador de silencis.

Per a fer història en el sentit historiogràfic de la paraula calen fonts. Eduardo ha basat la seva investigació en nombroses fonts orals i escrites. Entre les fonts orals ha realitzat 46 entrevistes a persones de tota Espanya. Per tant crec que es pot afirmar que el llibre ha comptat amb una representació suficient de tot el vano de forces i tendències que formaren part d’aquelles tres onades de dissidència respecte de l’eurocomunisme. Ha comptat també amb nombroses fonts escrites desades de diversos arxius, tant institucionals com personals. L’equip que treballem en la construcció de l’arxiu Josep Serradell ens honorem en haver-li obert les nostres portes i en haver-lo ajudat en tot allò que ha estat possible. 

Acabo amb una petita observació que no és crítica sinó que és per al diàleg sobre nosaltres, els del PCC. Com alguns potser sabeu, he avançat la hipòtesi interpretativa que el trencament del PSUC i, per tant, la formació del PCC no foren ni producte de la intervenció estrangera ni l’origen del retrocés del PSUC i del PCE [3]. Coincidim plenament amb l’Eduardo en el fet que les causes foren endògenes i que la derrota del comunisme català i espanyol en la transició fou la causa de la divisió i no pas a l’inrevés. També he avançat la hipòtesi que la crisi del comunisme català d’aquells anys fou un epifenomen de la derrota del projecte de ruptura democràtica en la “transacció” de la dictadura al règim del 78. 

La lectura del llibre m’ha permès tenir una visió més global d’aquell procés, formular-me noves preguntes sobre aquesta qüestió, ampliar la problemàtica i els camps de recerca. En una espècie de feed-back, l’arxiver en què la vida m’ha transformat rep d’aquest llibre noves inspiracions a l’hora de classificar de catalogar els nostres forns documentals i a l’hora de cercar-ne de nous. Tot l’equip de l’Arxiu Josep Serradell li està molt agraït a l’Eduardo Abad per aquest llibre inspirador.

Esperem amb impaciència els seus propers treballs i recerques.

Moltes gràcies Eduardo, pel teu treball de recerca. Moltes gràcies per trencar el silenci. Moltes gràcies per tota la resta del teu projecte d’investigació. Moltes gràcies per accedir a fer la primera presentació a Catalunya del teu llibre en el marc de la festa dels comunistes de Catalunya, en la festa de Realitat!

Notes

[1] Eduardo Abad García, “A contracorriente: Las disidencias ortodoxas en el comunismo español (1968-1989)”, prólogo de Francisco Erice, València, Publicacions de la Universitat de València, 2022.

[2] AAVV, Volem i podrem transformar la societat, Documents i testimonis sobre la formació del PCC, de propera aparició, després de l’estiu.

[3] Joan Tafalla, Les conseqüències de la transició en el PSUC, https://arxiujosepserradell.cat/estudis-historiografics/

Altres treballs historiogràfics d’Eduardo Abad

El lector podrà trobar altres treballs historiogràfics d’ Eduardo Abad a la web de l’ Arxiu Josep Serradell: https://arxiujosepserradell.cat/estudis-historiografics/ 

Articles relacionats

Darrers articles

Què pot la poesia?

Joana Raspall i Juanola

Gabriel Celaya

Àmal Yarrah