Editorial de juliol: orgull!

Dimarts va ser el dia de l’orgull LGTBI+, una jornada de lluita i reivindicació molt necessària en un moment on l’avenç en els drets...

Irene Ortiz: “El conflicte de les cambreres de pisos serveix de guia per a la lluita sindical”

La teva trajectòria organitzativa dins de Comissions Obreres és molt llarga i reconeguda, tot i ser una persona molt jove. Com descriuries el teu...

La política de l’amor i del soc perquè som

La política de l'amor és una de les idees-força de Gustavo Petro. El soc perquè som és el contingut i el nom del moviment...

El Tribunal Suprem acaba amb el dret a l’avortament i situa una diana sobre la igualtat matrimonial i l’anticoncepció

Com era d'esperar, la Cort Suprema dels Estats Units ha votat a favor de l’anul·lació de la  “Roe contra Wade”, la sentència històrica que...

La maledicció de la resiliència

Aquest mes de juny, el Govern central ha aprovat un paquet de 110 milions d'euros destinat a la resiliència turística de les regions extrapeninsulars,...

Dretans i nazis… units!

U. A Brussel·les, un tribunal va dictar el veredicte final sobre Antony Givoine, el qual va tractar de calar foc a la porta de...

“Per la documentació que hem pogut treure dels nostres casos, és clar que hi havia connivència entre institucions i l’església”

Del mateix autor

L’Associació SOS Bebés Robados Catalunya va néixer l’any 2011. Des d’aquell any, desenvolupa les tasques conscienciació, difusió i coordinació de la lluita per la veritat i contra l’oblit del robatori de bebès que va tenir lloc entre l’any 1940 i els primers anys de la democràcia, un tràfic d’adopcions en el qual l’Església, però també les institucions i la societat, tenen molt a dir. I massa sovint guarden silenci. 

Conversem amb Adelina Ruiz Santos, presidenta de l’associació, i amb l’Ana Páez Garro, secretària.

El 18 juny del 2015 en una entrevista, també a La Realitat, ens dèieu: “Les institucions no han fet res per aclarir els casos de nens robats”. En aquests set anys, què ha canviat? 

En aquests set anys no ha canviat res. Des del passat 18 de desembre del 2020, a Catalunya tenim aprovada la Llei de Desaparicions Forçades de Menors. A partir d’aquest moment, el Govern té l’obligació de fer l’Oficina de la Víctima, des d’on es podran gestionar tots els documents de la suposada desaparició d’un familiar nostre en néixer. Però tenim un problema amb el qual continuem lluitant: no han dotat de pressupost aquesta llei, per la qual cosa estem al punt de partida. No pararem fins que la dotin de pressupost i deixi de ser una espècie de cortina de fum. És una frustració total, la que sentim!

Quina actitud han tingut el poder judicial i la fiscalia? I els diferents governs? I els partits polítics? Heu intentat accedir a la justícia europea?

El Poder Judicial i la Fiscalia segueixen com fa onze anys. No s’han investigat aquests casos amb la rigorositat que mereixen i ells, amb el poc que han fet, estan conformes. L’actual Govern Espanyol va semblar interessar-se molt pel cas, però ara que governa no està fent molt, per no dir res… Hi ha una proposició de llei que està parada des de fa molts mesos, esperant les al·legacions. Els partits polítics de dretes no estan per la labor d’ajudar, els de centre i esquerres prometen molt, però ens han deixat en l’oblit. Sempre diem el mateix: es recorden de nosaltres per a fer-se la foto, després res. Els nostres casos s’han portat al Parlament Europeu, que ha fet diverses recomanacions al Govern Espanyol per a fer justícia amb aquests casos. Però de moment no ha tingut efecte.

Hi ha algun tipus d’actuació diferent a Catalunya, a altres comunitats o a l’estat?

A Catalunya, l’actuació ha estat diferent, i volem creure que és a causa dels onze anys de lluita que portem la nostra Associació amb el Parlament. Es va signar precipitadament la Llei perquè sortís abans de l’últim tancament de Legislatura, no va ser la que nosaltres vàrem enviar, que era una proposició de llei molt elaborada, sinó que es va presentar un projecte de llei molt pobre amb el qual nosaltres no estàvem d’acord en algun apartat i en el fet que en aquesta llei a les mares, objecte primari del delicte, gairebé no se’ns contemplava. Ens van dir que havia urgència per signar-la, que després ja es farien les esmenes. El que s’ha fet és res, per no tenir dotació econòmica. La llei la va presentar el PSC, als quals vam reclamar la ineficàcia actual d’aquesta llei. Hem de dir que en l’última comissió de Justícia, el senyor Ferran Pedret va lluitar per la dotació de pressupostos i va demanar amb molt d’ímpetu respecte i actuació per a les mares que hem patit això, encara que, suposadament, algun grup ens ha titllat de boges. Uns altres creuen que no s’ha de dotar ara mateix de pressupost degut al COVID i a la guerra d’Ucraïna.

En quin tipus d’hospitals es varen produir aquests robatoris? La institució i l’església n’eren col·laboradors?

Tant a Catalunya com en la resta del país, les desaparicions forçades dels nostres fills es van realitzar en hospitals públics i privats. En els hospitals públics que tenien una gran capacitat hospitalària és on es produïen més casos, suposem que per ser un espai molt gran i amb molts facultatius. Com que en el servei hospitalari la gran majoria eren monges, els suposava menys problemes a l’hora de passar desapercebudes. 

Per la documentació que hem pogut treure dels nostres casos, és clar que hi havia connivència entre institucions i l’església en el robatori de nens i nenes.

Quin tipus de famílies patíeu aquests robatoris?

Els vam patir tota mena de classes. Al cap i a la fi, creiem que el factor determinant era estar de part en el moment adequat per a ells: era quan necessitaven a un bebè. En un primer moment es deia que eren famílies pobres, mares analfabetes, mares solteres, prostitutes. Amb el temps s’ha vist que no. Hi havia mares de molts fills i també mares d’un primer fill, mares casades… A les que tenien molts els deien que es preocupessin dels que ja tenien, que ja hi havia un altre angelet en el cel, a les primerenques ens deien que ja tindríem uns altres, que érem joves…

Què els deien a les famílies? Què us porta a pensar que us han robat la criatura? En sou conscients de seguida o passa temps fins que ho veieu clar?

A les famílies, de manera gairebé generalitzada, ens deien que havien nascut amb molts defectes, en algun cas es podia pensar que eren com monstres, no ens els deixaven veure i no ens els deixaven enterrar. Hi ha casos de mares que havien vist perfecte al bebè i se’ls moria quan se l’emportaven a canviar de mort sobtada, i altres casos que els van poder enterrar, però, si s’ha fet l’exhumació, o no són els seus fills o no han pogut treure mostres d’ADN que puguin determinar si ho eren o no.

Hi ha casos que des del principi veiem que havia estat un cas estrany, però com ignoràvem que hi havia més casos, pensàvem que érem únics i no sabíem què fer. En el mateix moment que va sortir a la revista lnterviú l’any 1981 el cas del bebè en el congelador, és quan contemplem la possibilitat del robatori. Però com que no coneixíem altres casos, vam quedar-nos de braços plegats.

A molta gent, li sembla que robar criatures era una pràctica de postguerra, però els robatoris que vosaltres denuncieu, entre quins anys es van produir?

Ara que ja ho hem pogut constatar, van començar amb la dictadura per a llevar-li a les preses republicanes els seus fills i donar-los a famílies afins al règim, amb el propòsit de netejar el “gen rojo” d’aquests nens (seguint els preceptes i teories de Vallejo-Nájera, psiquiatre afí al règim), però després es van adonar que era un negoci molt lucratiu i creiem  que des dels anys 60 fins als 90 va ser un negoci. Se sap que moltes famílies pagaven per un fill el valor d’un pis de l’època.

Un cop la família se n’ha adonat, com és el procés de recerca? Quins passos heu seguit al llarg dels anys? Quins entrebancs heu topat?

Una vegada ens adonem que el nostre cas pot ser de sostracció, perquè hem vist que hi ha un munt de famílies en les nostres circumstàncies, comencem demanant documentació. Fa onze anys ens va costar molt que ens la proporcionessin, tot i que a mesura que han passat els anys, i que sabem bé els drets que ens emparen, solen posar menys problemes. Encara, però, seguim enfrontant-nos a arxius que s’han inundat o que s’han incendiat, el que provoca que no tinguin accés a la nostra documentació.,

Per a iniciar la recerca se sol·licita a les famílies tres documents, però, per norma general, en ells hi ha irregularitats:

  1. De l’hospital on la mare va donar a llum, l’historial clínic del part.
  2. Del registre civil, certificat del lligall d’avortament (si el bebè va viure menys de 24 hores) o certificat de defunció (si va viure més de 24h).
  3. Dels serveis funeraris, el certificat d’inhumació.

Quan una persona ens demana orientació, mai els animem a començar alegrament a aquesta cerca, i és que és un procés veritablement emotiu i, sobretot, dur. En el moment que algú ens diu que se li va morir el fill, però que no saben ni quan ni com, els recomanem que comencin demanant papers perquè si no saben les dates, possiblement serà considerat un avortament: d’un part mai s’oblida una mare, del dia, de l’any ni de l’hora.

Entrebancs tots els que es puguin imaginar, des que no existeixi la documentació, que no consti el naixement, que no estigui registrat en el Registre Civil i a la vegada estigui enterrat, quan no es pot enterrar RES, ni un apèndix amputat sense estar en el Registre Civil o estar en el Registre Civil i no constar enterrament en cap cementiri.

Quedava algun tipus de rastre pel que fa a paperassa (expedients dels hospitals, al registre…)?

No sempre quedaven pistes a seguir que poguessin demostrar que s’hagués comès un robatori, però sí que és veritat que entre els documents, per exemple, no coincidien algunes dades. El que en aquells anys no podien imaginar-se és que amb els resultats de les proves d’ADN, podrien haver-hi retrobaments.

Aquesta recerca i totes les dificultats amb què us trobeu segur que suposen un cost personal molt elevat. Associar-vos, us ha ajudat? Encara hi ha persones que es posin en contacte amb vosaltres perquè sospiten que la seva criatura “va ser robada”?

Ningú es pot imaginar el cost emocional que suposa aquestes cerques, perquè si fa quaranta anys ens van fer sofrir per la perduda de les nostres filles, des de fa onze anys el nostre dolor és més gran perquè veient que hi ha irregularitats, no fan res per esclarir els fets.

Per descomptat que associar-nos ens ha anat bé, es podria dir que només sabem el dolor que ens ha suposat en les nostres vides aquesta pèrdua els qui ens trobem en la mateixa situació. I lluitem perquè ens ajudem i animem els uns als altres. La doctora en Psicologia Social  per les universitats de Missouri (EEUU) i Barcelona Carolina Escudero, també directora de la campanya de cerques “Te Estamos Buscando” ens ajuda en aquest camí.  Vam adoptar un lema Ubuntu que ens va dir: el “soc, perquè som”.

Quan surt alguna cosa pels mitjans de comunicació és sempre més probable que afectats apareguin, però des de la nostra associació és estranya la setmana que no donem resposta a, com a mínim, un parell de casos.

Quants casos us consten a Catalunya i Espanya?

Els casos són molt difícils de comptabilitzar, en principi perquè no hi ha un Registre oficial de Desaparicions Forcades de Menors en néixer. Es calculen fins a 300.000 casos a tota Espanya, però no podem afirmar-ho, ja que moltes de les famílies poden pertànyer a diverses associacions; la nostra, per exemple, és part de la Plataforma Internacional Te Estamos Buscando (TEB). El mateix passa a Catalunya: fins que la llei no funcioni i no siguem reconeguts com a Víctimes, no se sabrà. Però sabem que a Catalunya hi ha denunciats uns 400 casos.

Quina és la vostra reclamació concreta a les institucions?

El que hem demanat des del mateix dia que vam començar, que volem:

VERITAT, JUSTÍCIA, REPARACIÓ I GARANTIES DE NO REPETICIÓ.

 

Articles relacionats

Darrers articles