A finals del 2021 la ferreteria Porxas, un dels establiments històrics de la Carretera de Sants, abaixava la seva persiana definitivament. Un negoci familiar que va obrir les seves portes cent vint-i-dos anys enrere, concretament l’1 de juliol de 1899. Aquest tancament s’ha sumat al d’altres negocis tan coneguts a Hostafrancs com el de la cistelleria Siscart, un negoci que també va obrir a finals del segle XIX. Aquests tancaments confirmen una dinàmica general de la Carretera, del barri i, de fet, de tota la ciutat.
Al llarg dels darrers dos segles, la Carretera, que segueix sent el nom amb què els santsencs i santsenques coneixem al carrer de Sants, ha sigut un dels principals eixos comercials de la ciutat. Les campanyes publicitàries dels comerciants de la Creu Coberta i del Carrer de Sants han fixat a la nostra memòria que aquest és “el carrer comercial més llarg d’Europa”. I no és per menys, ja que de la plaça d’Espanya a la Riera Blanca, on trobem la frontera amb l’Hospitalet, hi ha més de dos quilòmetres, als que encara podríem sumar quasi un quilòmetre més comptant el tram comercial de la carretera de Collblanc, el nom que pren la mateixa via quan s’endinsa per la ciutat veïna.
Per trobar els orígens d’aquesta via caldria fer un salt en el temps fins al 1764 quan, sota la direcció de Pedro Martín Cermeño, començava la construcció d’una carretera nova. Un eix que, sortint de Barcelona, es dirigia cap a Sants i des d’allà seguia en direcció a Molins de Rei, Vilafranca i Tarragona. La carretera, que arribava a Sants per la Creu Coberta, creu de terme que marcava el límit amb Barcelona, seguia els traçats de les antigues vies romanes i medievals.
Aviat la nova carretera, que era una de les principals portes d’entrada a Barcelona, va ser molt freqüentada pels traginers que anaven i venien a la ciutat i que, arribats a l’altura de la Creu Coberta, havien d’aturar-se als burots per pagar els consums. Des de mitjans del segle XIX, aquest tribut gravava les mercaderies de primera necessitat que entraven a les poblacions; a aquelles amb més habitants, la quantitat que s’havia de pagar era major. Sants es trobava molt ben comunicat amb Barcelona, a través de la carretera; amb el Baix Llobregat, per la carretera de Sant Boi; i també amb el port. A més, en aquell mateix moment havia començat a créixer amb la instal·lació de grans vapors tèxtils i amb l’arribada de milers de treballadors i treballadores. No formar part de Barcelona feia que molts productes de primera necessitat, sobre els quals es pagaven menys consums, fossin molt més econòmics que a la ciutat. Així, a poc a poc, la carretera de Sants va esdevenir un important eix comercial.
Els comerciants es van anar instal·lant a la Carretera, que es va convertir en un aparador: a mesura que hi creixien blocs, amb projectes arquitectònics d’un modernisme més popular, molts d’ells signats per l’arquitecte Modest Feu, s’hi anaven obrint botigues de tota mena: pastisseries, colmados, sastres, sabateries, barreteries, merceries i fins i tot uns grans magatzems, el Barato de Sants. Una oferta que es complementava amb negocis de restauració, amb bars i tavernes de tota mena, on també hi figuraven nius d’art com El Tupinet.
Majoritàriament, el comerç santsenc era format per negocis familiars que, al llarg de tots aquests anys, van anar passant de generació en generació. D’aquesta manera es va anar consolidant un tipus de comerç basat en la proximitat, en el fet que clients i botiguers, que es coneixien pel nom, eren tots veïns del mateix barri. Una xarxa que, en moments difícils, com la guerra o els anys posteriors en què es va seguir patint el racionament, també podia arribar a servir de suport per a algunes famílies.
Tot i els canvis que des de fa molts anys s’han anat produint a través de l’arribada de les multinacionals, les franquícies, les grans superfícies o la irrupció d’internet i el capitalisme salvatge de plataforma, fins fa una dècada a la Carretera encara havien aconseguit sobreviure moltes d’aquestes botigues històriques. En els darrers anys, però, les dinàmiques s’han accentuat agreujades per d’altres molts factors com l’encariment dels lloguers o la dificultat de trobar relleus generacionals a les famílies que fins aquell moment havien impulsat els negocis.
També per les campanyes publicitàries hem escoltat, de vegades fins a no poder més, que “Al barri hi ha de tot”, tot i que malauradament aquest és un eslògan que cada cop és menys cert. Entre els negocis històrics que al llarg de la darrera dècada hem perdut a la Carretera de Sants i a la Creu Coberta hi trobem, per citar-ne alguns: Joguines Milà, una botiga de joguets que durant molt de temps va funcionar com a clínica de nines, quan comprar una nina nova no es podia fer sovint, i que va estar oberta durant 75 anys; la sastreria Marticella, que va obrir les seves portes el 1920, originalment al carrer de Galileu; la joieria Alper, on van treballar quatre generacions de la mateixa família; o la Xurreria Montse, que va arribar a tenir fins a quatre ubicacions diferents a la mateixa plaça de Sants.
Correm el risc de perdre un ric patrimoni comercial i artesà, que a la vegada està íntimament relacionat amb un model de ciutat més humà, més proper. D’exemples, per sort, encara en tenim alguns, com la Terrisseria Batllori, un autèntic museu viu que es troba al carrer Cros i que troba el seu origen al llunyà 1793, el mateix any en que a França Lluís XVI perdria el cap durant la Revolució Francesa; i d’altres també amb quatre generacions al darrere, com els electrodomèstics Estrada, la sastreria Sospedra, les pastisseries Kessler o Vives, o l’estudi fotogràfic Daguerre, un negoci que va obrir portes el 1915 i que es troba a un edifici únic, construït pensat en les necessitats de la fotografia.
