Memòria no és Història

Del mateix autor

La protecció dels drets civils de la ciutadania és una part important i imprescindible dels valors democràtics d’un Estat de Dret, i és que els humans i les llibertats individuals són sagrats perquè permeten un tracte no discriminatori, la clau del que acaba sent una veritable igualtat. La memòria és, al cap i a la fi, un dret civil. Les víctimes de qualsevol mena de violència no poden oblidar, no volen oblidar i no han d’oblidar. 

En un Estat de Dret, la política ha de garantir a la ciutadania la construcció d’una Memòria pública als serveis dels seus interessos. Al seu torn, cal que aquesta mateixa ciutadania es comprometi en els debats sobre el que cal recordar i commemorar: tothom que així ho vulgui ha de poder participar en la construcció de la imatge del passat, establint un debat que plantegi, per exemple, com s’han produït els fets d’un conflicte violent i quins dret humans s’han vulnerat, per tal de construir amb tot aquest bagatge un relat que haurà de ser consensuat i acceptat per una majoria de la ciutadania. 

Les víctimes d’un conflicte violent han de poder manifestar la seva realitat i esbrinar les responsabilitats jurídiques que es puguin derivar de les atrocitats comeses per l’Estat, els estaments, les institucions i els particulars que hi hagin participat. A les responsabilitats locals i estatals s’hi hauran d’afegir, necessàriament, les responsabilitats atribuïbles a la comunitat internacional, que pot esdevenir culpable sigui per acció o per omissió. Aquestes víctimes, a més, hauran d’obtenir el reconeixement i la justícia que es mereixen: només així serà possible la reparació moral a la qual té un dret innegable tota víctima. Aquest reconeixement, aquesta justícia i aquesta reparació també han de ser internacionals. 

Per fer justícia als morts, als desapareguts, als empresonats, als bandejats, als violentats i als humiliats, que han patit limitacions en la seva llibertat i dignitat, que han lluitat de forma diversa en conflictes bèl·lics, en lluites antifeixistes o contra les tiranies i els explotadors, cal treballar per tal de poder destapar-ho tot, sense que quedi cap buit o cap ombra de dubte. Així, és el mateix Estat qui ha de permetre i facilitar el debat, tot gestionant els conflictes entre les parts que aquesta sinceritat en el diàleg genera. L’autoritat sobre la Memòria la té l’Estat, que ha de posar a l’abast de la ciutadania tots els instruments que siguin necessaris, incloses noves lleis, per assegurar-se un debat veritablement honest, sincer i útil. 

I és que, al final, els conflictes no es poden abolir ni estalviar. La Memòria ha de ser la imatge del passat construïda públicament, sense silenciar ni pacificar res: només així serà una Memòria Democràtica. Negar el passat no tanca les ferides i, a més, crea tensions socials que esclaten tard o d’hora. Perdonar i oblidar només és una opció per als criminals i opressors. 

D’altra banda, la feina de l’historiador és la de fer una lectura crítica i permanent del passat. No és pas un opinador, sinó que està subordinat als coneixements més estrictes i fiables dels fets històrics, tot investigant i contrastant les fonts directes i rigoroses del passat i del present, i també els silencis i les mentides. La veritat sempre és relativa, però cal aproximar-s’hi. L’historiador ha de posar la informació obtinguda a disposició de tothom, sense simplificacions, ajudant a construir aquest nou relat. Les atrocitats de la humanitat no poden desaparèixer en el rerefons de la història. Història i Memòria no són antagòniques: les dues comparteixen la tasca de gestionar el passat. I qui les controla, controla el coneixement, el poder cultural; ui controla el passat pot dirigir el present, i a la inversa. 

La reivindicació d’una Memòria Democràtica és un fenomen sorgit des d’un procés social, essent a la vegada expressió i conseqüència del desig de conèixer un període traumàtic com la Guerra d’Espanya, mal anomenada civil, i també el franquisme i les seves conseqüències. Però recordar no pot ser un punt final: ha de ser el començament d’un procés de nova convivència democràtica i de la reconciliació en una societat que ha estat dividida en vençuts i vencedors. 

Només una societat que recorda conjuntament pot respectar la dignitat de la diferència. 

Autoria

Articles relacionats

Darrers articles