Amb el pretext de fer una ressenya d’una obra de circ modern, en realitat, parlarem de com la societat de les plataformes s’ha ficat en les nostres vides fins a la medul·la. Si una obra com “Sotrac” permet acabar parlant de la complexitat de la fase del capitalisme que ens ha tocat viure, és que els artistes i el seu director, residents del Circ d’Hivern de l’Ateneu Popular 9Barris, ho han fet molt bé.
Per a començar, cal fer una petita síntesi de l’obra i el seu context. “Sotrac” és una sàtira que et va portant per diferents usos de les pantalles i els seus artefactes, posant-te enfront del paper fonamental -i poc desitjat- que tenen en la nostra vida i confrontant-te amb les conseqüències que suposa per a la manera d’experimentar el dia a dia. És un espectacle que combina teatre i circ, entremesclant números musicals, de dansa, trapezi, cèrcol i masteler d’una forma fluida, amb el fil conductor de la crítica davant l’ús i gaudi que li donem a les noves tecnologies. Amb un llenguatge pròxim i unes metàfores comprensibles per a gairebé totes les edats, permet obrir una conversa sobre les decisions que prenem, sense saber-ho, en el consum digital, fent que ens replantegem el seu per a què i, sobretot, el perquè.
El model de negoci basat en les plataformes el va inventar Google i Facebook per allà els 2000. Aquestes plataformes creen serveis pels usuaris amb l’objectiu de recaptar informació constant sobre ells mateixos en fer-los servir. Amb aquesta informació entrenen algorismes predictius d’intel·ligència artificial. Un exemple visible d’intel·ligència artificial d’aquest tipus és el següent: quan escrius en el cercador de Google “Per què Google…”, abans d’acabar la frase, t’ofereix una sèrie de possibilitats sobre el que vols dir, basada en els milers de cerques d’altres usuaris. Alhora, si selecciones una de les opcions, estàs ajudant a entrenar aquesta intel·ligència artificial, que comptabilitzara la teva cerca. De totes maneres, Google ja et coneix bastant, així que els suggeriments estaran adaptats, per endavant, al perfil que ha creat sobre tu, comparant-lo amb altres perfils similars. Quan fem servir Instagram, TikTok, Facebook, Tinder o l’app de fer esport, els algoritmes predictius processen la informació de la nostra activitat i generen models de comportament, després de correlacionar-la amb altres bases de dades que ja posseeixin. L’objectiu és clar: conèixer millor al consumidor i vendre les conclusions a les quals s’arriba, amb la informació que donem, a altres empreses. Ara ja saps una mica del que acceptes quan vas directament a clicar a “accepto els termes i condicions” de l’app que baixes.
L’obra “Sotrac” ens dona algunes dades de l’ús que li donem a “les pantalles”: Passem més de mes i mig mirant el mòbil a l’any i, en total, de mitjana, ocupem en aquestes activitats uns nou anys de la nostra vida; a més, és la primera i la darrera cosa que veiem abans d’anar a dormir. Tenim una nova manera de relacionar-nos amb el món, i ens costa horrors apartar-nos d’ella. Les apps creen una fidelització emocional i acabem tan enganxats als algorismes com ells necessiten de nosaltres, al que anomenen “la dopamina del clic”. I és que aquestes plataformes tenen una sèrie d’efectes secundaris: addicció, deshumanització, discriminació. No és tan senzill com decidir desenganxar-se d’elles, ja que hi ha un mecanisme ben pensat i personalitzat perquè et costi abandonar alguna cosa que, en realitat, t’agrada i t’entreté.
La mateixa obra ens explica que, avui dia, moren més persones per fer-se una selfie que per atacs de taurons en el món, posant en relleu l’extrem absurd d’aquest fet amb una cançó que diu “que dirà tu mare al teu funeral quan expliqui que una selfie et va matar”. Fent un repàs a totes les aplicacions digitals de moda, des de Tinder a Uber, l’obra t’introdueix lentament en l’acceleració, la imminència, en el ritme frenètic en què s’ha convertit el nostre dia a dia, portant la realitat a l’absurd al qual ens hem acostumat. Com més ritme, més velocitat i més consum. Som una societat cada vegada amb menys paciència i amb més exigència, més apartats de la resta de persones. Les diferents escenes, que se seqüencien cada vegada més ràpid, amb interrupcions i canvis bruscos, et permeten veure des de fora allò que des de dins ja hem naturalitzat completament. Els artistes i la direcció compleixen àmpliament amb el seu objectiu: fer-te sortir de la sala mirant el teu mòbil i preguntant-te si pots viure sense ell o si pots, almenys, usar-lo menys.
Si haig de posar-li una petita pega és la que l’espectacle peca de centrar la responsabilitat en l’individu, sense apuntar a una reflexió més àmplia sobre el mateix capitalisme. Cert és que nosaltres podem decidir apagar el mòbil per una estona i estar presents, però en quina mesura som plenament capaces de desaparèixer de les plataformes, si el nostre context ens fixa una vegada i una altra a elles? Com de lliures som realment de posar límit a un món que funciona ja, de manera fluida, per aquests canals? És clar que podem sortir-nos de la línia de punts i decidir no comprar i no relacionar-nos per les apps; tanmateix, a part de deixar-nos al marge de la resta del món i de dificultar-nos el nostre dia a dia, serà una opció minoritària. Els gestos individuals importen. Així i tot, estem afrontant un problema molt més gran que nosaltres mateixos, que està canviant la manera de viure de les generacions que van creixent. Hi ha un negoci milionari darrere del fet que el món funcioni així, el mateix sistema econòmic està emmotllant-se a les plataformes. Per tant, a l’individu mai li serà tan senzill com “decidir apartar-se d’això” i fer-ho amb èxit, perquè tota la maquinària del capitalisme actuarà en la direcció contrària.
Cal repensar la nostra vida, però també la forma en què volem consumir i produir col·lectivament. I és complicat fer-ho, perquè hi ha dificultats per a comprendre l’abstracte del que aquest mercat produeix, com si hi hagués hagut una desmaterialització del capital. No és nou que les empreses creïn profunds canvis en les estructures de la societat, però les anomenades “big tech” han aconseguit saltar-se les categories tradicionals de l’economia. Per a lluitar contra elles, hem de trencar en part amb la forma que tenim de percebre el mateix capitalisme actual. Si voleu saber més sobre la societat de les plataformes des d’un punt de vista centrat especialment en l’economia, us recomano el llibre del Nick Srnicek, “Capitalisme de plataformes” (Caixa Negra, 2018), disponible en la vostra llibreria de barri o biblioteca.
En general us diria que heu d’anar a veure, sempre que pugueu, el Circ d’Hivern de l’Ateneu Popular de Nou Barris, que se sol celebrar entre desembre i gener de cada any. Val la pena anar a veure les edicions anuals, sigui quin sigui l’espectacle que ofereixin, perquè sempre està bé deixar-se portar, experimentar sense expectatives i pagar -un preu realment simbòlic- perquè els artistes creixin i creïn espectacles fora del cànon. Enguany, si teniu adolescents a mà amb els quals vulgueu reflexionar sobre l’ús dels dispositius mòbils o de les aplicacions que fan servir, aquesta és la vostra obra. També si voleu aprofitar l’any nou per a donar-li una volta a això de gastar tantes hores al dia mirant una pantalla. Si voleu assistir a una de les últimes funcions en l’Ateneu Popular 9Barris, correu a comprar entrades per a les últimes funcions programades: Estaran fins al 23 de gener.
