“Iugoslàvia s’alliberà del feixisme ella mateixa”. Entrevista a Jordi Cumplido

Autor

Del mateix autor

Fawzía Abu Jáled

Roque Dalton

Vladimir Maiakovski

Avui us presentem una nova entrevista de la Realitat, aquesta vegada parlem amb en Jordi Cumplido, que és periodista i historiador especialitzat en la història dels Balcans i de l’Europa de l’Est. En l’actualitat resideix a Belgrad i està treballant en un llibre sobre la història de Iugoslàvia, des de la seva fundació el 1918, fins a la seva desintegració. 

La primera pregunta que hem de fer, és si encara queden ferides obertes de les guerres que es van produir als Balcans i quina és la situació actual, què en queda d’aquella guerra.

Sobre el tema de les ferides obertes a Iugoslàvia, tot plegat és la conseqüència del fenomen d’implosió de l’estat iugoslau d’abans de les guerres, que salta pels aires els anys noranta. El que es produeix és el pas d’un estat federal, en el qual convivien sis repúbliques, amb nacionalitats i minories ètniques de tota mena, a estats independents, molts d’ells estats fallits, que no han aconseguit una estabilitat, ni ètnica, ni política, ni econòmica, i que avui en dia conviuen en una tensió permanent, en una impossibilitat de trobar un espai comú de convivència.

En el dia a dia es pot veure que cal diferenciar les generacions, per exemple, dels 45 o 50 anys en amunt, que ha viscut les guerres i el que era Iugoslàvia, d’alguna manera estan influenciats pel discurs dominant dels nacionalismes excloents. I, per altra banda, una generació més jove, que és una generació més apolítica i que no tenen tants problemes en relacionar-se entre si, entre croats, eslovens, albanesos, macedonis, serbis… No tenen problemes d’anar d’un estat a l’altre, de moure’s i conviure. En canvi, sí que hi ha l’altra generació que ha quedat més condicionada. En l’actualitat política hi ha exemples de tensions polítiques fomentades pels poders locals, que en tant que el nacionalisme és la ideologia més cohesionadora, utilitzen aquestes rivalitats en benefici del mateix joc polític. 

Existeix el perill o el risc que hi hagi un nou conflicte?

Crec que no, per diferents raons, però sobretot per un tema pragmàtic. Les guerres dels anys noranta es van produir en un context de crisi econòmica, en tant que la Iugoslàvia pròspera, que havia sigut la Iugoslàvia de Tito, al llarg dels anys vuitanta havia entrat en una crisi econòmica profunda, amb altes taxes d’atur, amb una destrucció dels elements que havien permès cohesionar l’estat, una falta de perspectiva per les generacions més joves… tot això va ser un caldo de cultiu que va propiciar que en el moment que l’estat salta pels aires, les diferents pulsions nacionalistes derivin en unes guerres.

El context ara és diferent. Primer, el context internacional és diferent, les relacions internacionals han canviat, els estats balcànics estan en procés d’integració en la Unió Europea i hi ha una sèrie d’interessos contraris als conflictes armats. I també per una qüestió econòmica, les regions que estan en l’espai iugoslau com estats, tenen una sèrie d’interessos comercials entre ells i de cara a l’estranger, per tant, no els interessa.

Poso dos exemples molt ràpids, un és el conflicte que hi ha actualment a Bòsnia Hercegovina, és a dir, la part sèrbia de Bòsnia Hercegovina, que és la república Srpska, que està fent passos per la independència, el que suposaria un trencament de l’equilibri ètnic que s’havia imposat després de la pau de 1995; això, en termes de seguretat militar, podria arribar en una guerra, però crec que no ho farà perquè Sèrbia, que és el gran protector de la República Srpska, és també el gran motor econòmic dels Balcans, té una sèrie d’interessos comercials, està en procés d’integració a la Unió Europea i l’últim que l’interessa és un conflicte a les seves fronteres o donar suport al poble serbi de Bòsnia.

El mateix passa Kosovo, allà hi ha una creixent tensió, des de fa dos o tres anys, per part dels líders nacionals de Sèrbia i de Kosovo, però aquesta escalada penso que no es materialitzarà en un conflicte armat perquè Sèrbia està en procés de negociacions amb Brussel·les i amb Washington de cara a Kosovo i perquè Kosovo és la moneda de canvi de Brussel·les perquè Sèrbia acabi entrant a la UE. Resumint-ho, no crec que acabin esclatant conflictes com els dels anys noranta, per un fet purament pragmàtic.

Tornant al tema que comentaves sobre el model socialista: Què passa perquè, després de la mort de Tito, caigui la federació, el sistema polític i econòmic?

És el gran tema de la historiografia balcànica: Per què van començar les guerres, per què va caure Iugoslàvia. De fet, el llibre que estic escrivint ara és un intent de comprendre per què aquell estat pròsper i amb un prestigi internacional, que va ser Iugoslàvia, de la nit al dia, va acabar convertint-se en la gran tragèdia de fi de segle que van ser les guerres balcàniques. Crec que, durant molts anys, es va enfocar aquest tema de forma errònia, donant massa importància al que havien estat els nacionalismes i les rivalitats nacionalistes, en definitiva. Crec que, en els darrers anys, s’han fet esforços, sobretot, des de la historiografia, per entendre aquesta qüestió des d’una perspectiva multidisciplinària. Crec que això ajuda per entendre molt millor per què va caure Iugoslàvia. Per explicar-ho molt ràpidament: Es donen una confluència de factors. Un internacional, pel qual Iugoslàvia perd la funció útil que havia tingut dins del sistema de relacions internacionals durant la Guerra Freda. Iugoslàvia havia estat, a partir del seu trencament amb l’URSS, el 1948, el gran dic de contenció del comunisme estalinista de l’URSS a l’Europa de l’est de cara a Occident. Per tant, Occident utilitzava Iugoslàvia com un factor de contenció del bloc comunista. Durant els anys que va durar la Guerra Freda, Iugoslàvia va tenir una utilitat. En el moment en què l’URSS cau, Iugoslàvia deixa de tenir-la i, per tant, Occident mira cap a una altra banda en el moment en què s’està desintegrant. Moltes vegades es pregunta per què Occident no va intentar salvar Iugoslàvia i és per això.

L’altre factor que explica la desintegració de Iugoslàvia és el procés de crisi econòmica. Iugoslàvia havia implantat un sistema econòmic genuí, l’autogestió, que havia funcionat molt bé els primers anys, però que, a partir de la crisi econòmica dels anys setanta, la crisi global del petroli, i la falla d’alguns dels mecanismes d’aquest sistema autogestionari, ja que es produeix una ràpida desacceleració econòmica. Aquesta, unida al procés de desintegració política a partir de la mort de Tito, acaba donant ales a uns nacionalismes que s’havien començat a gestar a finals dels anys seixanta. Crec que la clau està a entendre el gir que dona el règim de la Iugoslàvia socialista a finals dels anys seixanta quan Tito decideix evolucionar des d’un estat centralitzat fort cap a un estat descentralitzat. En buscar aquesta via de la descentralització comencen a sorgir tot un conjunt de moviments nacionalistes -el croat, l’albanès, l’eslovè, el postmusulmà…- I tots aquests moviments, als anys setanta, estan sota control, però amb la mort de Tito, quan desapareix la gran figura que sostenia l’estat, quan es produeixen aquesta sèrie de crisis econòmiques, aquests nacionalismes troben un terreny fèrtil per radicalitzar-se, fins que esclata el conflicte a inicis dels anys noranta.

Parles del sorgiment o de l’efortiment dels diferents nacionalismes: Ens pots caracteritzar la convivència de les diferents nacions que hi havia dins de Iugoslàvia durant l’època de Tito? Com s’arriba a aquestes tensions ètniques i nacionalistes?

El meu llibre arranca el 1918, precisament, perquè per entendre moltes de les coses que passen després, cal entendre el que va passar a la primera Iugoslàvia, el que es va anomenar com a “Regne dels croats, serbis i eslovens” o “regne de Iugoslàvia”. Era un estat monàrquic, conservador i hegemonitzat per la burgesia sèrbia. Totes les altres nacions incloses dins d’aquest estat, especialment, la croata, però també, la Bòsnia, se senten agreujats. Ells creuen que Iugoslàvia és una eina dels serbis per imposar la seva hegemonia a la regió. El que fa Tito, quan guanya la guerra, crea un concepte que vol dir la “germandat i la unitat”; és a dir, formar la unitat a partir del reconeixement de les particularitats i dels drets nacionals de cada poble que forma Iugoslàvia, la unitat a partir de la diferència. Aquest era l’esperit de la Iugoslàvia que durant quaranta anys va aconseguir aquestes tensions nacionals fossin més o menys estables. En els primers anys de Iugoslàvia, això es va aconseguir, primer, perquè el mite de la victòria contra el feixisme era prou fort per justificar aquesta germandat i unitat, aquesta política nacional de Tito, i, segon, perquè Tito va fer una cosa molt intel·ligent, quan acaba la guerra crea sis unitats federals: Eslovènia, Croàcia, Bòsnia, Sèrbia, Macedònia i Montenegro, però divideix Sèrbia en tres unitats (la Sèrbia Central, la Voivodina al nord i Kosovo al sud) i en els diferents plenaris i congressos on es prenien les decisions hi havia sis entitats federals, però no hi havia sis vots, sinó que n’hi havia vuit perquè Voivodina i Kosovo tenien vot particular.

Amb això vull dir que Tito havia entès que el principal problema de la primera Iugoslàvia havia estat el pes que tenia Sèrbia dins d’aquell estat, ell intenta reduir el pes de Sèrbia en l’estat i repartir molt més els contrapesos. Ho va fer molt bé, però com et deia abans, però a partir que el règim es comença a descentralitzar, el 1974 fa una nova constitució, una reforma constitucional que descentralitza l’estat i partir d’aquesta descentralització es comencen a donar cada cop més terreny als moviments nacionals, que primer són moviments molt culturals i identitaris, però amb el pas dels anys es van convertint en moviments més polítics. Al final, un cop mort Tito, acaben esclatant i radicalitzant-se.

Els anys vuitanta hi ha un procés de radicalització dels moviments nacionals dins de Sèrbia, que recuperen totes aquelles rivalitats que hi havia hagut a la Segona Guerra Mundial. El nacionalisme serbi acusa la Iugoslàvia socialista d’haver dividit Sèrbia en tres parts, el nacionalisme croat radical reivindica l’estat croat independent de la Segona Guerra Mundial, que era l’estat tutelat pels nazis, i els bosnis musulmans intenten posar en marxa el que havia estat el seu gran somni d’un estat islàmic als Balcans. Tots aquests factors es comencen a accelerar i al final s’acaben trobant en les diferents guerres dels anys noranta.

Seguint amb la part històrica, en el món occidental acostuma a satanitzar els països comunistes, però el cas de Iugoslàvia una mica contradictori, ja que va rebre ajudes dels Estats Units. Com podríem explicar que rebés aquestes ajudes i com els va impactar en la seva economia o, com comentaves abans, en el sorgiment d’aquest model econòmic tan genuí?

El prestigi de Iugoslàvia, en el context de la guerra freda, ve pel que havia suposat el trencament de Tito amb Stalin i després el procés de creació del moviment dels no-alineats. Quan Tito trenca amb Stalin, posant-nos en aquell context, això va ser vist amb la persona que havia trencat ni més ni menys que amb Stalin i això ja volia dir alguna cosa. Però a més, durant la Segona Guerra Mundial, el fet que Iugoslàvia es pot alliberar ella mateixa, s’allibera del feixisme sense l’ajuda de la Unió Soviètica i el que va suposar l’èpica de la lluita dels partisans a Iugoslàvia, tot això havia generat a tot el món antifeixista una admiració. Tot això queda i quan, es trenca amb Stalin i Iugoslàvia encapçala el moviment dels no-alineats, aquest prestigi de cop es dispara.

El moviment dels no alienats era una sèrie de països que no formaven part ni del bloc comunista ni del bloc capitalista en el context de la guerra freda i que dins del context de la descolonització, eren estats en procés de desenvolupament i que es reivindicaven el principi de la coexistència pacífica, en contra de la carrera armamentística entre l’URSS i els EUA; reivindicaven unes relacions internacionals més igualitàries, no en grans blocs, sinó a partir del respecte de la independència de cada país; reivindicaven la democratització de les relacions internacionals, dels processos econòmics, etc. Era com una tercera via al socialisme i Tito en va ser l’inspirador, de fet la primera conferència del moviment dels no-alineats se celebra a Belgrad i Tito és el gran ambaixador del moviment i comença a fer tota una sèrie de gires pel món, per Amèrica Llatina, Egipte, l’Índia, Líbia… Ell ja havia estat el gran líder de l’antifeixisme en la Segona Guerra Mundial i ara es converteix en el gran líder d’aquest moviment dels no-alineats, a més venint d’una Iugoslàvia multicultural on les ètnies convivien entre si en una aparent harmonia, amb una estabilitat econòmica important. Tot això és el que dona aquest prestigi a Iugoslàvia.

I pel que fa a el que m’has preguntat sobre els Estats Units; inicialment no rep les ajudes del Pla Marshall perquè, quan es reparteixen, el Tito encara està dins de la influència de l’URSS. Ell va deixar escrit que es va penedir moltes vegades de no haver acceptat les ajudes del Pla Marshall. Posava l’exemple d’Alemanya, que es va desenvolupar econòmicament molt més ràpid gràcies a aquestes ajudes. Iugoslàvia va rebre moltes ajudes dels Estats Units, de Líbia i d’altres països Occidentals i, amb elles, van anar creant el problema del deute. Als anys vuitanta aquest deute es va anar acumulant fins al punt que, avui dia, per cert, encara no ha tornat del tot.

Continuant amb la política internacional: Al principi de la pandèmia van ser molt sonades les declaracions del primer ministre de Sèrbia que criticava la Unió Europea per l’abandonament en que els havia deixant, acostant-se així a la Xina. Ens pots explicar quin paper juga en l’actualitat, no només a Sèrbia, sinó a tots els països de l’antiga Iugoslàvia, al tauler mundial, l’acostament a potències com Xina?

El que està fent el govern serbi és molt interessant. Ara, quan hi va haver l’aniversari dels països no-alineats es van fer una sèrie d’actes a Belgrad. En ells, el règim actual de Sèrbia s’intentava comparar una mica amb el Tito dels moviments no-alineats. És una mica agosarat, però té una certa lògica, perquè el govern d’ara, sent manifestament de dretes, ha recuperat una mica el multilateralisme d’aquelles relacions. El que ha fet el règim de Sèrbia és molt particular: És una escissió de l’extrema dreta sèrbia que, des de la caiguda de Milosevic el 2000, s’havia mantingut més o menys reduïda. El 2008, quan Kosovo proclama la independència, el 17 de febrer, l’extrema dreta esclata. De cop, totes les enquestes la donen com a guanyadora a Sèrbia. La Unió Europea, especialment, s’espanta, també els Estats Units, ja que temen un retorn del nacionalisme radical serbi a Sèrbia, una espècie de retorn a l’època de Milosevic als noranta. El que fan és injectar diners per propiciar una escissió de l’extrema dreta a Sèrbia, que era el Partit Radical. El número dos d’aquest partit, Aleksandar Vučić, funda el Partit Progressista -que es diu així malgrat ser de dretes-. Primer Vučić governa com a primer ministre i, ara, com a president de Sèrbia, des del 2012. En totes les eleccions treu al voltant d’un 60% o 70% dels vots, és el partit hegemònic, quasi no hi ha oposició… Ell ha aconseguit aquesta hegemonia política incontestable a través de l’abandonament de la ideologia, per una banda, i d’abraçar el pragmatisme, per l’altre. És un partit i un règim molt pragmàtic, amb cap ideologia: Quan convé defensar els drets LGTBI de cara a Europa, els defensa, però quan cal defensar els conflictes nacionalistes que defensen els partits de l’extrema dreta a Kosovo o a la República Srpska, els defensa. És el que en ciència política diuen que és un “catch all party”, abraça totes les ideologies i totes les sensibilitats i té un element cohesionador, que és la pertinença nacional a Sèrbia. Quant a les relacions internacionals passa el mateix: És un règim molt pragmàtic. Quan li interessa comercialitzar amb la Xina, ho fa; quan li convé estar bé amb la Unió europea perquè, per exemple, hi ha el procés de negociació amb Kosovo i Brussel·les pressiona perquè se la reconegui com a estat, Sèrbia hi va amb bons ànims, a la negociació. Rússia, amb els problemes que hi ha a Sèrbia i a la resta d’Europa amb el subministrament del gas, doncs s’apropa a Rússia… Recupera l’esperit del multilateralisme que havia fet servir Tito durant la Guerra Freda, encara que sembli contradictori.

També hem d’entendre que a Sèrbia li passa el mateix que els hi va passar a tots els estats de l’Europa de l’Est quan va saltar pels aires l’URSS: davant de la crisi econòmica i de la incapacitat de la mateixa estructura econòmica del país de tirar endavant, el que fan és importació d’inversió estrangera. Reduir el preu de la mà d’obra, els salaris, i afavorir la deslocalització i l’arribada de capital estranger. Aquest multilateralisme té a veure amb això, per exemple, amb la quantitat de milers de milions que està invertint Xina en, per exemple, no només en Sèrbia, sinó en tota l’Europa de l’Est. O, si no, els diners que estan invertint els Països Àrabs en tota la regió. Tot això té un paper important.

I continuant també amb la política internacional, i per fer el tancament d’aquest àmbit, durant el moment àlgid del Procés es feien molts paral·lelismes amb els Balcans, des del centralisme per inocular la por i des dels sectors independentistes per agafar referències com la de la via eslovena o la de la via kosovar. La pregunta és molt simple, però dona peu a moltes reflexions: tenen sentit aquestes comparacions?

De sentit no en tenen cap, però el que més greu em sap quan escolto aquest tipus de paral·lelismes i històries és el poc respecte que, al final, demostrem cap a una regió que encara continua sent molt desconeguda, com és la dels Balcans, i que continua mereixent un esforç intel·lectual i d’analisi prou seriós per a utilitzar les qüestions balcàniques per una realitat o per una altra. I tu ho has dit molt bé: aquí no hi ha hagut ningú que ho hagi fet millor que els altres. A Catalunya, que ens queda més a prop, el nacionalisme català ha utilitzat de forma barroera i sense cap mena de fidelitat històrica i política el que representa o el que ells diuen. Jo crec que al final es demostra que són comparacions sense cap mena de sentit. És a dir, quan es posa d’exemple la via kosovar, o a Kosovo, com el gran exemple d’un estat independent que s’ha independitzat en els darrers anys, és desconèixer profundament d’on parteix la independència de Kosovo. Quan es parla de la via eslovena, també. Quan Espanya no reconeix a Kosovo pels temes de Catalunya i d’Euskadi em sembla, igualment, una absurditat. I, com et dic, em sap greu perquè al final és caricaturitzar unes qüestions que, sovint, són desconegudes pel públic occidental, pel públic català i espanyol en el nostre cas, i que al final porten a la població a entendre els conflictes i entendre els problemes de la regió d’una forma tergiversada. Els processos d’independència a l’espai exiugoslau parteixen d’una situació de conflicte armat i d’unes dinàmiques nacionals ètniques que provenen d’una realitat molt diferent del que són els conflictes nacionals a Espanya i que, a més, es produeixen a Espanya no a través d’un conflicte armat, sinó en un context de pau; a partir d’aquí, qualsevol comparació i qualsevol ús polític que es faci de Kosovo, Bòsnia o Eslovènia em sembla fora de lloc.

En els últims anys estan apareixent noves organitzacions d’esquerres a Croàcia i Sèrbia. Quin és el seu pes? Estem davant d’un ressorgiment de l’esquerra als Balcans?

Sóc molt pessimista en aquest àmbit. Sí que és cert que en algunes eleccions locals a Croàcia s’havien vist algunes tendències, però crec que des de la desintegració de Iugoslàvia el que hi ha és una desintegració absoluta de l’espai de l’esquerra, no del comunisme, sinó de l’espai de l’esquerra. El que havia estat el marxisme crític, que eren una mica les tendències comunistes més antiautoritàries, antitotalitàries i més democratitzadores, al llarg dels anys es van anar metabolitzant i convertint en el liberalisme pur i dur. El marxisme crític dels anys 50 i 60, als anys 80 dóna lloc al naixement dels partits liberals.

Quan desapareix Iugoslàvia, Slovodan Milosevic li canvia el nom al Partit Comunista a Sèrbia, i passa de ser la Lliga dels Comunistes de Sèrbia al Partit Socialista de Sèrbia, abandona tots els postulats comunistes, i avança cap a un règim conservador. L’única oposició a Milosevic és el Partit Demòcrata, que és un partit liberal, i entremig ja no hi ha res. Això és el que ha quedat després. Ara mateix, la realitat a Sèrbia, que és el que millor conec, és que als anys 90 no només es va destruir la ideologia comunista, sinó tot el teixit social i associatiu (els sindicats, organitzacions de dones, organitzacions laborals, de veïns, etc.). Tot això es va destruir completament, i no s’ha reconstruït.

La gran alternativa al règim autoritari de Milosevic sempre va ser el liberalisme, i quan Milosevic va caure l’any 2000, el nou govern que encapçalava aquesta oposició liberal, la seva proposta econòmica era el neoliberalisme absolut, el capitalisme salvatge. Van abaixar els sous, van afavorir la inversió estrangera, que vinguin aquí les multinacionals, sense drets laborals. Es va destruir la poca classe mitjana que quedava, i ara hi ha una classe treballadora empobrida i una elit dirigent econòmica també molt relacionada amb el món de les màfies, i al mig no hi ha res.

L’esquerra, per tant, pràcticament no existeix. Tot el que hauria de reivindicar l’esquerra s’ho ha apropiat l’extrema dreta. És el que la historiografia ha anomenat com el fenomen dels perdedors de la transició. Les classes populars són els perdedors de la transició dels països comunistes d’Europa de l’est cap al capitalisme. Els perdedors de la transició es queden sense un referent de l’esquerra, perquè simplement desapareix, i l’únic que defensa la cohesió nacional de la classe treballadora és l’extrema dreta, i és el que hi ha avui en dia. És veritat que a Sèrbia, des de fa alguns anys, des que el president actual va pujar al poder, hi ha hagut alguns moviments més d’esquerres, que estan més englobats en tota aquesta esquerra ecologista, i és l’únic que hi ha d’esquerres ara mateix als estats balcànics.

Articles relacionats

Darrers articles

Què pot la poesia?

Joana Raspall i Juanola

Gabriel Celaya

Àmal Yarrah