«El problema real no és l’energia, sinó el capitalisme». Ressenya de Petrocalipsis, d’Antonio Turiel

Del mateix autor

El darrer llibre de l’Antonio Turiel no és apte per a tecnooptimistes. Capítol rere capítol, l’autor es dedica a desmuntar les falses solucions als problemes energètics derivats de la manca de petroli. En un ambient en què gairebé sembla que estem deixant el petroli per altres energies perquè som molt responsables amb la natura, i que la ciència i la tecnologia ens proveiran amb noves fonts d’energia més netes i eficients, l’autor ens recorda que no: estem deixant el petroli perquè no tenim més remei, i les energies alternatives no ens permetran viure com fins ara.

De fet, aquest és el llibre del “no”. Anticipat ja al subtítol: “Crisis energética global y cómo (no) la vamos a solucionar”, l’obra és un resum de com no podem esperar salvacions tecnocientífiques a un problema social i de model econòmic: el capitalisme. Alerta, que això ho diu un científic del CSIC basant-se en anys d’estudi, no un perillós propagandista roig.

Els primers capítols tracten sobre el petroli, i al final del primer ja ens adverteix: “el petroli ens abandonarà molt abans que nosaltres renunciem a ell”. En efecte, cada cop tindrem menys petroli i de pitjor qualitat, perquè cada cop costa més d’extreure de la Terra. No és que d’un dia per l’altre ens quedarem sense petroli, però en una economia que només sap créixer, dependre d’un recurs que només pot decréixer és un problema immens.

Ni fractura hidràulica (fracking), ni petrolis extrapesants, ni biocombustibles. Tot això són intents a la desesperada de tenir succedanis de petroli, però que ni tan sols resulten rendibles des d’un punt de vista econòmic. Pel que fa al gas natural, la seva producció a escala mundial està arribant als seus màxims, de manera que ara només li queda decréixer. De fet, els principals subministradors de gas a Europa ja han superat aquest punt. Des d’aquesta perspectiva, podríem començar a sospitar que el fet que des del novembre Algèria ens deixés d’enviar gas pel gasoducte Magrib-Europa pot tenir més a veure amb això que no pas amb tensions amb el Marroc.

El carbó tampoc ens servirà com a substitut del petroli. Si bé la davallada en la seva producció s’espera que sigui més atenuada, el cert és que també hem superat ja el seu pic de màxima extracció. És un combustible molt contaminant, però se segueix fent servir perquè és útil per a produir electricitat. La producció d’acer, fonamental a les societats industrialitzades, també es veurà afectada de retruc quan el carbó vagi a menys.

És interessant (o potser alarmant…) notar que, segons el darrer anuari estadístic de BP (Statistical Review 2021), el petroli representa el 31% del consum energètic mundial. El carbó té el 27% del pastís; el gas natural, el 25% i l’energia nuclear, el 4%. Gairebé el 90% del consum energètic prové, doncs, de fonts no renovables. L’autor no creu que el paper de l’energia nuclear canviï massa en el futur: no és una energia tan barata com diuen, i l’urani tampoc és infinit. Pel que fa a les promeses dels anomenats reactors de IV generació o els de fusió nuclear, l’Antonio Turiel no hi diposita massa esperances.

Arribem així a la meitat del llibre i constatem el que semblaria gairebé una obvietat: les fonts no renovables no ens poden ajudar massa en la transició energètica perquè… són no renovables, és a dir, s’esgoten. El punt clau, no tan evident, és que s’estan «esgotant» (decreixent els seus ritmes d’extracció) totes a la vegada, més o menys. Aquesta és la tempesta perfecta a la qual ens hem d’enfrontar. Ara bé, com diem, fins aquí, tot això podia ser raonablement conegut o suposat per molta gent. La gran garrotada que ens clava aquest llibre és que ens diu quelcom similar a: no us penseu que es pot viure igual que fins ara però canviant petroli per aigua, carbó per Sol i gas natural per vent. No. Les energies renovables no poden substituir completament les no renovables. 

Comença ara un recorregut per les energies hidroelèctrica, eòlica i solar. I ens trobem amb una sèrie de contradiccions i limitacions materials que ens posen de peus a terra. La més òbvia és que estem parlant d’energies que, en principi, es transformen en electricitat. A països com Espanya només un 20% del consum energètic és elèctric i, de fet, ja tenim una potència elèctrica instal·lada més gran que la que consumim. Per tant, estem abocant recursos a obtenir més energia elèctrica quan sembla més urgent veure què farem amb el 80% de consum energètic que avui dia no és elèctric ni de fàcil electrificació.

Una altra «paradoxa» interessant és la quantitat de combustibles fòssils que es necessiten per produir i mantenir una instal·lació eòlica (en la fabricació de ciment, acer, en els camions que transporten les peces del molí, les excavadores que preparen el terreny, les grues…). En una època de davallada del petroli, això pot ser una limitació. Pel que fa als panells solars fotovoltaics, sembla que el principal problema és l’escassetat de plata, material clau en aquesta tecnologia. 

Com veiem, l’autor no es cansa de dir tot el que no ens «salvarà». Així doncs, no podia faltar el tema de l’estalvi i l’eficiència. En aquesta mateixa revista ja vam comentar que com més eficient és una màquina, més es fa servir, amb la qual cosa no s’estalvia en recursos, sinó més aviat el contrari. Més eficiència vol dir més facilitat de fer servir quelcom, i això implica més ús i, per tant, més consum energètic i material. De fet, el creixement econòmic va estretament lligat a l’energètic, la qual cosa ens augura mals presagis: un decreixement energètic es traduirà en un decreixement econòmic. En aquest context, però, en què l’energia disponible cada cop serà menor, sí que té sentit mirar de ser eficients i estalviar per no malbaratar els recursos (justament, perquè ja no volem créixer, ja hem sortit de les lògiques capitalistes).

Petrocalipsis també aporta dades interessants sobre l’hidrogen com a font d’energia, el cotxe elèctric, el canvi climàtic i altres problemes ambientals, la COVID-19… Però no us vull fer més spoilers. Sí que vull dir que el llibre és una explícita esmena a la totalitat al sistema capitalista en què vivim: «Reconeguem-ho: no hi ha marge per a la negociació. No hi ha res que es pugui fer dins del capitalisme. Mentre no abandonem aquest sistema, aquesta crisi no acabarà mai». Així de clar.

Així doncs, després de veure totes les «no-solucions», tot el que no cal fer, què cal fer? El llibre també parla d’això, si bé molt més succintament. Enumero només algunes idees: anul·lació dels deutes (impossibles de pagar en un món en decreixement), reforma del sistema financer, definició de plans de transició locals, preservació dels serveis bàsics… Més enllà d’aquestes mesures de caire social, també es proposen solucions tècniques que poc tenen a veure amb totes les «no-solucions» descrites fins ara: aprofitar l’energia renovable sense necessitat de convertir-la en electricitat (energia solar per escalfar, energia eòlica per moure objectes…), canviar models de propietat i d’ús (per exemple, que en lloc de comprar una rentadora, adquireixis el dret a fer-la servir a casa teva, i el fabricant es comprometi a reparar-la quan calgui, incentivant la durabilitat i no l’obsolescència dels productes), etc.

Petrocalipsis és un llibre àgil, ple de dades útils que mostren com no tots els problemes es poden resoldre amb la ciència o la tecnologia. Perquè, com diu l’autor, a la comunitat científica li plantegen un problema sense solució. Diguem-ho un cop més: en el capitalisme, no hi ha solució. Si apareguessin ara reserves de petroli completament inesperades, només li estaríem donant una puntada de peu al problema, guanyaríem uns quants anys… i empitjoraríem encara més els greus problemes ambientals que ja patim, de manera que per posposar el problema de l’escassetat energètica, accentuaríem els derivats del canvi climàtic. No es tracta d’aquesta o aquella font d’energia, es tracta de viure d’una altra manera. Així de fàcil, i així de difícil. El mateix autor relata que quan explica aquestes coses i la gent entén el problema real, sovint apareix el desànim. Allò que «és més fàcil imaginar la fi del món que la fi del capitalisme». Però nosaltres no tenim temps per a desanimar-nos. Ara que ja sabem què no s’ha de fer, cal organitzar-se per pensar bé què fer. I per fer-ho. Se’ns gira feina!

Articles relacionats

Darrers articles