Els obrers tenen pàtria?

  • Historiador. Doctor en Història especialitzat en la Revolució francesa. President de l’Associació d’Estudis Gramscians de Catalunya. Membre de l'Arxiu Josep Serradell-Roman.

  • Historiador. Professor jubilat d'Història contemporània de la Universitat Autònoma de Barcelona.

Del mateix autor

Fer història sempre és fer història en relació amb les preocupacions del present. El llibre ¿Tienen patria los obreros? Rosa Luxemburg y la cuestión nacional (1895-1918), del qual som coautors, és un fruit d’un debat contemporani. Durant els últims deu anys, la crisi de relació entre Catalunya i el Regne d’Espanya va produir en una part de l’esquerra catalana i en la majoria de l’espanyola una reculada política-cultural d’enormes dimensions i conseqüències polítiques.

S’ha esmentat fins a l’avorriment la frase del Manifest Comunista: “Els obrers no tenen pàtria”. S’oblida per complet la resta del paràgraf: “No és possible llevar-los allò que no tenen. Ja que el proletariat encara ha de conquerir, en primer terme, l’hegemonia política, elevar-se a classe nacional, constituir-se a si mateix en nació, encara és nacional, tot i que de cap manera en el sentit que li dona la burgesia.”

Una altra autora utilitzada com a argument d’autoritat és Rosa Luxemburg, espigolant aquí i allà cites del tipus: “La tendència a garantir a tots els pobles, països, grups i criatures humanes el dret a la llibertat, a la igualtat i a altres joies semblants d’un cop de ploma és característic del període adolescent del moviment socialista, i sobretot típic de la fanfarroneria anarquista […] la possibilitat real d’autodeterminació per a tots els grups ètnics o nacionalitats és una utopia precisament a causa de la tendència del desenvolupament històric de les societats contemporànies”.

Amb cites com aquesta, considerades com a dogma intangible, i extretes del seu context es pretén reforçar un nacionalisme d’estat (oblidant que aquest nacionalisme és sempre de dretes), es pretén ignorar el caràcter plurinacional de l’Estat espanyol i es vol fonamentar la negativa al dret a l’autodeterminació dels pobles sotmesos pel Regne d’Espanya.

Davant d’aquesta situació de desorientació i reculada cultural, tots dos autors decidim iniciar una recerca sobre el pensament de Rosa Luxemburg. La nostra intenció era tractar de restablir el pensament de la revolucionària polonesa examinant-lo no sols en la seva evolució, si no també en el seu context. Per tant, en aquest llibre fem història motivats per un debat actual.

No era tasca senzilla. Hem hagut de fer una àrdua recerca. A Espanya s’ha editat poc i incompletament el pensament de Luxemburg. Així que vam haver de tractar de reunir les obres, usant fonts publicades en alemany, anglès i castellà a Amèrica Llatina. Moltes d’aquestes obres estan esgotades i fora de la circulació des de fa dècades. Així que els lectors en castellà s’han vist privats fins a aquest llibre d’una síntesi del pensament luxemburguià sobre el fet nacional i han tingut accés pràcticament a una sola de les seves obres. Terreny fèrtil per a les simplificacions que empobreixen i impossibiliten un debat enriquidor i propositiu.

El nostre esforç ha consistit a oferir al lector una síntesi del pensament luxemburguià respecte a aquesta qüestió en les seves quatre etapes principals: 1.- Luxemburg, i el debat sobre la qüestió polonesa i la Internacional Socialista (1893-1904), període que inclou la seva tesi sobre el desenvolupament del capitalisme a Polònia (1897); 2.- Les intervencions de Luxemburg en els debats del socialisme polonès i rus entre 1900 i 1907; 3.- Una síntesi crítica però molt exhaustiva de la seva obra “La qüestió nacional i l’autonomia” (1908-1909), de la qual oferim, en un annex, la traducció per primera vegada en castellà d’un dels sis articles d’aquest llibre: La autonomía del Reino de Polonia; 4.- Rosa Luxemburg, la qüestió nacional i la Gran Guerra de 1914-1918 i en la Revolució Russa.

A manera de context, aquesta síntesi ve precedida per una introducció al debat sobre el fet nacional en el marxisme i en general en les ciències socials. Ens ha semblat necessària aquesta introducció per a assenyalar la complexitat teòrica del tema nacional, complexitat que el nostre temps no ha estat capaç de reduir ni resoldre. Aquesta introducció ve seguida per tres capítols en els quals s’ofereix primer una síntesi de la història de Polònia entre la partició de 1772 i la reunificació de 1918; en segon lloc una síntesi del pensament de Marx i Engels sobre la qüestió polonesa, així com un resum sobre els debats sobre la qüestió nacional en general en la Segona Internacional. Sense aquests quatre elements de context, les posicions de Rosa no Luxemburg poden ser compreses en la seva complexitat.

Rosa Luxemburg comença l’abordatge de la qüestió nacional oposant-se a la independència de Polònia i acaba rebutjant la vigència del dret d’autodeterminació en general. Adduïa que aquest dret era aliè al socialisme marxista, i era de la mateixa qualitat metafísica o suprahistòrica que altres drets invocats (drets de l’home o dels ciutadans, democràcia, igualtat, llibertat nacional), la vigència de la qual corresponia exclusivament a l’època de les revolucions burgeses en el seu enfrontament amb l’Antic Règim i havien servit per a sumar a les classes subalternes a la lluita antifeudal.

La crítica al capitalisme no pot desembocar en la negació dels valors esmentats per Rosa Luxemburg, sinó en la de les barreres amb les quals el capitalisme impedeix que siguin realment vigents, i no per a una classe sinó per a la totalitat social. Aquests conceptes no pertanyen intrínsecament a la cultura burgesa, sinó que justament són irrealitzables en la civilització del capitalisme. Aquests valors universals no surten de cap llimbs burgès de les idees, sinó que són el producte de la reflexió que els explotats i dominats fan de les seves pròpies experiències vitals i de la seva confrontació amb les classes dominants.

La tradició revolucionària ens deixa aquests valors que, en correspondre al nucli general conceptual -no formal- de les experiències de sotmetiment i lluita contra aquest, es fan transhistòriques i per tant universals, no suprahistòriques. Estarien presents al llarg de la història humana ja sigui en forma negativa per a assenyalar l’agressivitat de formes socials opressives, o positiva com a horitzó que guiarà la lluita emancipatòria.

Rosa Luxemburg, quan es refereix a la qüestió nacional polonesa, no aplica aquests conceptes i no la jutja observant quina és la posició real, amb tots els seus matisos, de la classe obrera sobre aquesta qüestió, sinó que la resol mitjançant una fórmula en la qual la classe obrera és una entitat només «estructural». Llavors decideix, fora de tota prova factual, que la qüestió nacional és pròpia exclusivament de la burgesia o de sectors socials afins. I acaba transformant la qüestió nacional i el dret d’autodeterminació en un «universal negatiu», només comprensible des del punt de vista de la burgesia. Des d’aquesta perspectiva també nega la possibilitat futura de guerres nacionals.

No obstant això, des de la lluita d’Irlanda contra el domini britànic fins a la guerra de Vietnam passant per la defensa de l’URSS contra la invasió nazi, la lluita de la República xinesa contra l’invasor japonès, totes elles són exemples de la combinació de lluites d’alliberament social i nacional. Fet que retorna en aquestes circumstàncies el caràcter de principi de validesa universal a la qüestió nacional quan està relacionada clarament amb la lluita contra l’opressió, per la justícia, la igualtat i la llibertat.

A més, Rosa Luxemburg ignora en les seves anàlisis a la pagesia, que va tenir una gran importància social i política en l’època en què escrivia sobre la qüestió nacional. Cosa que no sols restringeix la seva anàlisi a l’àmbit de la classe obrera urbana sinó que limita la comprensió de les qüestions que podien preocupar la totalitat de les classes subalternes tant de l’Imperi rus com de Polònia -entre elles, la qüestió nacional- en els moments previs i posteriors a la revolució de 1905, en la qual la pagesia havia tingut un paper molt important.

La conquesta de la llibertat, la instauració de la igualtat i l’exercici de la fraternitat van ser objectius de les classes oprimides, assumits en el decurs de la lluita de classes i erigits en principis rectors de la societat emancipada. Aquells principis van esdevenir, per tant, els horitzons orientadors de les classes explotades, amb un objectiu històricament diferent del de l’etapa de l’aliança antifeudal, que ja no va ser el de la substitució d’una classe dominant per una altra sinó el de l’abolició definitiva de totes les classes.

El mateix pot argumentar-se respecte al dret d’autodeterminació i a la resolució de la qüestió nacional. La universalitat del dret d’autodeterminació s’incardina amb els altres principis emancipatoris si col·labora en la consecució i consumació d’aquests principis, com a part de la lluita emancipatòria, no com un resultat passiu, un «efecte col·lateral» del triomf de la llibertat, la igualtat i la fraternitat, com Kautsky pensava en el seu article «Finis Poloniae?». Engels advertia en la seva carta de 1882 a Kautsky que hi havia dues nacions a Europa «que no sols tenen el dret sinó també l’obligació de ser nacionals abans de ser internacionals: Irlanda i Polònia». Com afirma Lenin el 1903, “Aquest programa de cap manera exclou la possibilitat que el proletariat polonès faci seva la consigna d’una república polonesa lliure i independent, encara quan sigui ínfima la probabilitat d’aquest pugui realitzar-se abans del socialisme”.

Per a finalitzar volem deixar constància que tots dos autors vivim en una nació que lluita per aconseguir la llibertat i exercir el dret d’autodeterminació. Aquest fet decisiu ha estat determinant en la recerca, elaboració, debat i suport mutu necessaris per a l’escriptura d’aquest llibre.

La versió en castellà d’aquest article es va publicar originalment a Catalunya Plural el 24 de novembre.

Articles relacionats

Darrers articles