Aixecar la mirada

Autor

Del mateix autor

Fawzía Abu Jáled

Roque Dalton

Vladimir Maiakovski

Estem en un moment en què, a més de la importància d’analitzar el nostre present per a construir horitzons des d’allò popular, és important fer balanços. El present sempre és una conclusió del que ha esdevingut en el passat. I no serem capaços de mirar al futur sense analitzar aquest present des de la lògica de com hem arribat fins aquí.

Ha passat una dècada des del 15M. Vivim la paradoxa que l’actual govern d’Espanya es conformà en ple esgotament del cicle polític que es va obrir fa una dècada. El PSOE torna a ser l’element articulador i hegemònic del bloc progressista alhora que el garant governamental del poder econòmic. El denominat “espai del canvi” és un actor subordinat que ha fet de ser govern el seu objectiu i estratègia en tots els àmbits. A costa de reduir la seva grandària a la meitat des del 2015, havent-se perdut les alcaldies del canvi (només es va guanyar a València i Cadis, ambdues fora del món UP, i es va mantenir Barcelona – gràcies als vots d’un francès de dreta connectat amb Madrid i l’Elisi-), i haver expulsat de l’espai a gairebé totes les millors ments i estructures i sense pràcticament militància. Al llarg del camí es van quedar també el que van ser els motius de les principals lluites i mobilitzacions populars de la dècada.

En aquests moments vivim una ofensiva cultural, judicial i política de la dreta, de contrapèndol del 15M, combinada amb les dificultats que té la gent del carrer per a defensar al govern progressista en relació amb les seves polítiques i reformes. Només la por al monstre no serveix, com tampoc serveixen les grans paraules i anuncis tan difícils de tocar i viure per a la gent en el seu dia a dia. I aquesta dinàmica es reprodueix contínuament, cada avanç està envoltat de mil condicionants: un Ingrés Mínim Vital, al qual té accés una reduïda part dels seus sol·licitants; una Llei d’Habitatge que s’aprova, però per a d’aquí a un any i mig i sense obligatorietat de compliment; o la pervivència de la cronicitat que els rics no paguin a penes impostos. Així com, una derogació de la reforma laboral que no tocarà l’acomiadament; una gestió dels fons europeus que portarà al fet que es concentrin en les grans empreses i corporacions, combinat amb un procés d’inflació que fa que els salaris i pensions pateixin cada dia més; una dinàmica sobre el sistema de pensions que consolida en allò estructural el present heretat de les contrareformes de Zapatero i Rajoy; o, també, una Llei de canvi climàtic que va néixer vella.

En aquest context, el clima social és de cinisme, desafecció, desconfiança, i de falta de seguretats i certeses de cara al futur. Un clima de precarietat en les vides de la gent, sense que notin en el seu dia a dia més seguretat econòmica i de protecció per conquesta de drets. I el conseqüent clima d’extensió de les lògiques de salvar-se individualment, la qual cosa sempre és un impossible. I això és el que alimenta al monstre per molta inflamació verbal antifeixista de la qual vulguem fer gala. Al govern cal demanar-li que governi, que avanci en drets i seguretat econòmica per a la gent. És l’única cosa que donarà motius a la gent per a no entrar en un costat fosc que a l’Espanya castellanoparlant és cada vegada més gran i nodrit.

I als qui militem per la democratització de l’Estat, de l’economia i de la mateixa política combinant la justícia social amb la impostergable lluita per una transició ecològica -que tingui cura del planeta i de les persones-, cal que ens exigim nous projectes que construeixin majories socials, evitant els errors comesos aquests anys. Exigir-nos espais democràtics, àmbits de reflexió comuna d’organitzacions que ens identifiquem com a referents, que integri la plurinacionalitat i alimenti la construcció des dels territoris. Això requereix aixecar la mirada, assumir la derrota política del cicle i treballar per a la pròxima onada popular; teixir organització i organitzacions (que no és el mateix que un partit polític); reconèixer i integrar en àmbits comuns el que està construït i arrelat socialment i políticament en els territoris. En la Transició es va signar venent-la com una victòria, ara es parla del Gobierno Más Progresista de la Historia. En definitiva, cal aixecar la mirada per a no tornar on sempre.

Pedro De Palacio Maguregui és Responsable d’Organització de Más País.

Article anteriorLevantar la mirada
Article següentHora de hacer balance

Articles relacionats

Darrers articles

Què pot la poesia?

Joana Raspall i Juanola

Gabriel Celaya

Àmal Yarrah