De l’esperit del temps

Del mateix autor

És habitual fer, de qualsevol nimietat, una fita històrica. Com si aquestes brollessin un dia i a una hora determinats. Però hi ha quelcom que sí apunta cap un canvi transcendental. No és quelcom que va succeir. És una cosa que succeeix.

La cosa va ser detectada molt aviat. William Morris ho va veure durant la Revolució Industrial anglesa. Detectar una tendència de forma anticipada és un mèrit intel·lectual, però l’excés d’antelació dificulta l’aplicació pràctica. Això és el que li va succeir a Morris.

Al període d’entreguerres, Walter Benjamin també es va anticipar. Europa era sumida en el pessimisme i l’alemany va articular el malestar esmenant les filosofies mecanicistes de la història: La història no és necessàriament un camí recte de cara a l’alliberament; a vegades, recórrer al fre d’emergència és més progressista que llençar carbó a la locomotora. El món, desbordat de petroli barat, encara viuria els 30 gloriosos euroamericans, la industrialització de l’URSS, les teories de modernització pel sud global (Espanya i Portugal inclosos) i les de la dependència dels moviments d’alliberament nacional.

La geopolítica va canviar. Ja no hi ha continents cap als que expandir el capitalisme. La realitat és una altra. També simbòlica. Els límits físics del planeta i la crisi ecològica dicten el que és factible al sistema productiu. La cooptació i resignificació neoliberal dels valors del 68 condicionen hàbits i discursos. El contingut associable a les categories «conservador» i «progressista», tant en allò material com en allò cultural, van canviar. Estan canviant.

A què ve tot això? Per què parlar aquí de coses que semblen tan teòriques? La traducció de tot això a la política pràctica és necessària per a no confondre debats del present amb debats del passat. Per a no confondre què significa avui «moderar-se» o «radicalitzar-se» amb el que significava, posem per cas, als anys 90, quan l’Estat espanyol vivia la il·lusió de la riquesa miraculosa del capitalisme financer. Avui es pot ser conservador i radical. Comunista i tolerant. No son ximpleries. La nova realitat material rebenta les dicotomies del passat. Això és encara més evident en fixar-nos en la dreta: dividida entre una branca neoliberal i progressista (en la vella acceptació del terme) i una de xovinista i reaccionària. Aquesta disjuntiva de l’adversari pot ser anul·lada i superada per una esquerra arrelada però indubtablement progressista. La quadratura del cercle? No, és el nostre present.

Articles relacionats

Darrers articles