Ginestà: “Quan comences a la música tot és molt difícil, t’arruïnes”

Del mateix autor

De guanyar l’Enderrock a actuar en la investidura del President de la Generalitat. Ginestà és el grup que tota festa major i tot festival vol tenir, i actuaran en la festa realitat d’enguany, perquè en l’anterior no va poder ser (pel que tothom ja sap). I com que teníem una espina clavada per no poder gaudir del seu concert l’any passat, hem decidit fer-los una entrevista per parlar de la experiència en la música, de com es caminar per aquest món venint del jovent precari, de les xarxes socials, i de moltes més coses. Reflexionem de tot una mica, en una entrevista força extensa que podràs llegir en aquest número i que podràs veure al nostre canal de Youtube.

El primer que us volíem comentar és que l’any passat vau rebre un dels Premis Enderrock, volíem saber què ha suposat això per vosaltres? Ha sigut un salt endavant en la vostra carrera?

Pau: Ens va passar que just vam guanyar el Premi Enderrock al millor disc de cançó d’autor el 5 de març i el 15 de març estàvem confinats a casa. Va ser una alegria molt grossa, no ens ho haguéssim pensat mai. Però va arribar la pandèmia i ens va tallar una gira que teníem molt ben muntada i planificada, que ens havia de portar per tot arreu de Catalunya i una mica més enllà. 

Júlia: Ha sigut un pas endavant, perquè guanyar l’Enderrock vol dir que també hi ha més repercussió als mitjans, més escoltes a l’Spotify i al Youtube, això vol dir més gent que t’escolta i més concerts. Bones notícies. 

Suposo que la pandèmia us ha portat una mica a aprofitar les xarxes socials per poder exposar la vostra obra de cara en fora. De fet, fa unes setmanes vau publicar el senzill “L’Eva i la Jana”, que ho va petar a les xarxes socials amb la coreografia, sobretot a Instagram i Tik Tok. Creieu que aquestes xarxes socials són una nova manera de relacionar-se amb el públic?

J: Al final no és “la manera”, però potser és la segona manera. La primera manera de relacionar-se com artista és fent un concert; ara mateix la segona és les xarxes socials, que és el que més estona es passa fent la gent al dia. 

P: I aquest senzill concretament ens ha portat a connectar amb un públic diferent. Per exemple, una nova manera és el Tik Tok, que és una xarxa que no havíem explorat mai (i que no en tenim, ni entenem gaire), però gràcies a aquesta coreografia que està molt present a les xarxes, una mica més jove que nosaltres i que està obert a ballar i a passar-s’ho bé. És una xarxa que desconeixíem, a la qual hem pogut accedir i arribar a altra gent que no ens seguia i que s’ha enganxat a nosaltres gràcies a la coreografia. 

Dieu que la gent es passa el dia a les xarxes i és cert, ens passem el dia enganxats a la pantalla, però també n’hi ha que estan enganxats a coreografies. Pau, tinc una amiga de Copons que està molt preocupada per com portes això de les coreografies. Us hi trobeu còmodes? Ho repetireu?

J: Nosaltres som persones que no som molt balladores, ens costa molt. De fet va venir una noia a fer-nos la coreografia perquè som negats. Encara va sortir prou bé, perquè justament el Pau el dia abans es va fer un esquinç…

P: Sí, una setmana abans em vaig fer un esquinç bastant gros al turmell, de segon grau, que anava realment coix. Però no és una excusa, jo ballo malament, no hi ha cap problema

J: I si ho repetiríem? Jo crec que sí.

P: Ho repetiríem, que no es preocupi. 

Li diré a l’Adela que no es preocupi, però has de tenir en compte que els que ballem malament també tenim dret a ballar. Una de les coses que més van destacar quan vau treure el single van ser els comentaris sobre que parléssiu d’una relació entre dues dones, molt positius, però com si la gent estigués sorpresa.  Com valoreu que s’hagi parlat tant d’haver fet una cançó romàntic entorn a una relació lèsbica? 

J: El que passa és que no hi ha molts precedents, s’han fet cançons que parlen del desig i s’han fet novel·les, però sempre les lesbianes acaben malament o són heteros o es suiciden… Nosaltres hem volgut fer una cançó que parla del que és l’existència, del créixer i del viure, ho hem trobat necessari.

És simptomàtic que no s’hagués fet.  

P: Sí que s’havia fet però a aquí Catalunya no. Un procés de vida descrit d’aquesta manera, en el qual no hi ha cap creu, cap cosa que marca la relació i acaba malament, una història dramàtica. En la música es treballa molt el dramatisme i amb aquesta cançó el que vam buscar era sortir de tot això, que sigui una història preciosa, bonica i que acaba superbé. 

J: Hi ha molts grups de música que als vídeoclips posen una parella de lesbianes, però és un petó o una escena sexual i ja està.

Sí, com una quota, com una cosa que és bonica visualment i és comercial. 

J: Cada dia estan més a l’ordre del dia aquests temes.

P: Sí, com si “hem tocat el tema”, ja està. 

És com si ja haguessin tocat el tema per obrir un segment de mercat des de la indústria musical. 

P: Intenten seguir la tendència, el feminisme està a l’ordre del dia, s’han de fer cançons feministes. Volen aprofitar les onades aquestes. Crec que nosaltres hem fet tot just el contrari. 

J: De fet, hem col·laborat amb un col·lectiu que es diu Bunyol TV. Nosaltres no som lesbianes, jo sóc bisexual i el Pau és heterosexual, a mi se’m pot llegir com a lesbiana però no en el meu dia a dia. Llavors, hem volgut comptar amb Bunyol TV, elles ens han ajudat amb el casting, que és amb parelles reals, no hem buscat dues actrius i els hem dit que avui són lesbianes i aquest és el teu dia a dia. No, ha sigut molt orgànic. 

A les xarxes llegies comentaris de moltes noies que se sentien identificades amb la història. Heu pogut explicar d’una manera senzilla i bonica la vida de moltes persones i posar-la sobre la taula.

P: No sé si hi ha moltes històries tan boniques, però sí que està bé que una història bonica estigui allà perquè la puguis mirar quan tu vulguis. Crec que sí que ha servit (i potser me l’estic jugant massa) és perquè una determinada persona, un noi o una noia, surti de l’armari i digui “ostres, és possible, puc explicar-li als meus pares i els meus amics que tinc aquesta opció sexual i que em ve de gust, he vist que això és possible i pot anar bé”.

Diuen, els que en saben, que heu anat evolucionant d’un estil més de cantautors, amb influències de diferents estils musicals com el folk, cap a un rollo més popero. Hi esteu d’acord? Ho heu viscut de manera natural o ha sigut buscat?

J: Ho hem viscut de manera natural, el primer disc el vam fer en un moment vital diferent i amb uns referents musicals diferents, veníem d’un altre lloc, més de la Festa Major, del CSO i escoltàvem un tipus de música. Hem anat creixent o evolucionant musicalment i al final ens hem trobat aquí, molt contentes d’haver fet aquest pas. 

P: També hi ha una part de mitjans, abans féiem la música amb la nostra guitarra i a l’hora d’anar a l’estudi es tractava simplement d’afegir-li coses. I ara, gràcies a la feina que hem fet, tenim un productor que es dedica a pensar una mica més que nosaltres sobre com fer les cançons, com produir-les millor i també el públic al que volem arribar. Hi ha molta gent pensant a l’hora sobre cap a on volem anar, si vols tocar a festivals, que és una mica la nostra per l’any que ve, doncs els cantautors no van a tocar a festivals, has de fer una música que tingui una mica més de ritme. És perfectament adaptable a l’essència de Ginestà, ja ens va bé, ens agrada.  

J: A la vegada que tenim gent pensant en el tema musical, hi ha gent pensant en el tema d’imatge i que quadri amb el tema musical. Aquesta suma fa que arribi, que sigui creíble, que ja ho és, però sigui encara molt més creíble. No semblar uns punkis fent pop o uns popis de cop i volta amb estètica queer fent punk. Som això.   

Allò complicat deu ser mantenir la vostra essència i fer aquesta proposta que arribi a grans públics.

P: Crec que no, les lletres les seguim fent nosaltres, si alguna cosa canvia és l’estil musical, no crec que canvii tant. El canvi del segons disc al que vindrà ara és un canvi de productor i una idea més pensada del que anirà el disc. No és un recull de cançons, són cançons amb una idea central i a partir d’aquesta és quan es creen. Però crec que l’essència està allà, perquè la manera d’escriure, la manera de composar segueix sent la mateixa.  

El disc es pensa d’extrem a extrem o les cançons tenen vida pròpia i cadascú es posa a l’Spotify i escolta el tema que li ve de gust. Potser abans un disc era una obra sencera, continua tenint aquesta homogeneitat?

J: Depèn del disc. El segon disc nostres es pot escoltar dispers, però després hi ha altres discos que sí que són una història o una evolució. 

P: El tercer sí que serà un disc més pensat, més lligat. 

Per buscar una mica de polèmica, heu tingut mai por que us classifiquessin com a cantautors sensibles però avorrits?

P: Cansautors que diuen, oi?

J: Ens podríem haver quedat en el cansautors, però hem tret una cançó que és ballable. La gent ja s’aixeca als concerts i no estan tota l’estona com plorant.

P: Ens ho hem tret de sobre això, amb tot els respecte als cantautors. És una etapa que hem passat, que no dic que estigui malament fer música d’autor, però és una cosa que hem superat i anem cap a un altre lloc.   

No sé si aquesta afirmació serà una mica agosarada: sou especialistes a transmetre la sensació de quotidianitat, el vessant costumista de la vida de les persones, amb la vostra música i les vostres lletres; però a la vegada, la pell de les cançons traspua reivindicació i fins i tot combat social. Aquest equilibri no és senzill, trobar una música que parli de la teva vida sense que sigui una música combativa, però que a la vegada va deixant anar gota a gota aquest missatge i es vagi ficant a les nostres ments. Com us el plantegeu, aquest equilibri? 

P: Jo crec que és una mica el que la Júlia explica de vegades als concerts: que som joves i ens ha tocat viure el que ens ha tocat viure, però seguim sent joves, seguim sent super intensos, ens passen un munt de coses a nivell sentimental i emocional i, alhora, hem de gestionar el que és viure precàriament i la reivindicació que brota de tot això. No podíem evadir les cançons del que ens passava a la vida i del que patim com a joves precaris. Crec que no hem fet un bolcat d’això explícitament a les cançons, perquè tampoc creiem que això fos un producte que es vengués massa bé ara mateix…

J: …i que tampoc ens ve de gust perquè tampoc som persones que ens passem el dia parlant tota l’estona de política, a nivell teòric intens. Nosaltres parlem des del nostre dia a dia. I també tenim sort que sempre hem estat en certs entorns polítics i hem pogut posar noms a les coses i ens hem pogut explicar, perquè aquesta precarietat li passa a totes les joves del món (bueno, amb una barrera de classe, no?). Però no ho explica tothom, i nosaltres tenim aquesta sort de poder-ho fer, i ho adaptem a aquest llenguatge perquè és el que ens és més còmode. 

P: Metafòric una mica sempre, però sí.

Clar, de vegades, les coses que queden mig velades o mig explicades activen més l’atenció que les coses tan explícites. A l’hora d’escriure, teniu maneres diferents i acabeu fent una barreja després, un fa més que l’altre en el sentit que un parla de posar més cosa política i l’altre més coses sentimentals, o m’ho estic imaginant jo tot molt estrany?

J: Sí, les cançons les ha escrit més aviat en Pau. Ell és el lletrista. 

P: Sí, llavors el que està passant en aquest últim disc és que jo faig la cançó partint d’una idea que més o menys hem triat entre tots, “hem de parlar d’això, d’aquest tema”, llavors jo pensava en una cançó i la portem a l’estudi o a una reunió prèvia i llavors hi ha coses que les toquem una mica entre tots. No és allò, no són pedrades meves, són coses més pensades. 

J: Sí, i que al final no és tan allunyat de coses que em passen a mi perquè igual que t’ha passat, tu podries pensar que les lletres les hem escrit els dos, o jo, perquè tenim més o menys les mateixes experiències, ens passen més o menys les mateixes coses.

P: I perquè hem arribat també a un punt de consens a l’hora que ens agradi la mateixa manera d’explicar les coses.

J: Exacte, és molt natural i jo estic molt còmoda amb això. 

Ara que heu fet aquest salt endavant, potser s’ha passat ha a un punt més conscienciat, més de segments molt polititzats de la joventut i de les classes populars, i ara doncs s’us escolta més pel contingut de les vostres lletres, encara que de vegades feu molt missatge social. Heu fet un salt cap a un públic més ampli. Això també és una petita victòria a nivell ideològic? És un “anem a buscar una mica d’hegemonia als grans públics”? 

J: Potser sí, eh.

P: No ho sé. No és una cosa que hàgim pensat, de veritat que no m’ho havia plantejat així, però potser sí.

J: Jo crec que sí, que potser aconseguim que més gent es plantegi algunes coses que no se les plantejaria. Amb l’Eva i la Jana, per exemple amb la cançó des del sofà, parlar de la precarietat juvenil i pensar “hòstia, igual això li està passant a molta més gent que és com jo, m’està passant una cosa que és un problema global i que potser li podem posar nom” i, a partir d’aquí, doncs pensar en organitzar-me. Potser sí. 

P: Sí. 

J: Victòria!

S’han d’aconseguir petites victòries. Potser, salvant les distàncies, és relativament senzill fer música amb contingut ideològic per gent que ja està convençuda, però el cas és ser capaços d’ampliar, d’organitzar-nos com a classe  i anar a buscar segments més amples que puguin dir “ostres, doncs això que estan dient, té raó, o té coherència”. Al final, si fas cafè per cafeters, acabem sent els quatre de sempre, i el més xulo és poder fer aquest salt, i aquí penso que és una petita victòria. 

P: Sí, sí que ho és. 

La covid ha fet molt mal a nivell sanitari i social, és evident, però heu trobat molt a faltar els directes durant tot aquest temps de pandèmia? Creieu que sense la covid haguéssiu fet un boom molt més gran aquest últim any i mig?

J: Sí que l’haguéssim fet molt més gran, però igualment, per sort, com que tenim un format que s’adapta molt als protocols perquè no som un grup que la gent vingui a ballar i desmedrar-se,  som un grup que se’ns pot programar des del matí… bé, potser al matí no, però sí a les cinc de la tarda, fins a les dotze de la nit, ens dona molt ventall perquè ens puguin programar, i per sort aquest estiu passat, que era bastant pandèmic, vam poder fer bastants concerts. En aquest sentit estem contents. Però sí, evidentment probablement hauríem fet molt més boom perquè haguéssim tocat a festivals més grans, i sí.

P: Sí.

I aquest tracte amb el públic, que potser haurieu tingut amb més concerts, l’heu suplert d’altres maneres? A través de les xarxes? Us acosta a la gent o és només una manera d’expressar-vos?

P: a veure, tenim els nostres perfils personals, que sí que anem una mica més a la nostra, i la veritat és que no som molt de fer servir el Twitter o de mirar l’Instagram de Ginestà per adreçar-nos al nostre públic, la veritat és que no és un costum que tenim. L’haguéssim pogut agafar més. El que sí que vam fer van ser alguns directes d’Instagram tocant, en època de confinament, per distreure a la gent i per distreure’ns nosaltres sobretot. Però sí, les xarxes són un tema pendent de Ginestà també perquè ens hi hauríem d’aplicar una miqueta més.

A l’hora de fer servir un perfil de Twitter com us el plantegeu: és “sóc la Júlia, sóc el Pau, i dieu una mica el que us passa pel cap”, o aneu a buscar més una altra cosa?

P: Això és el que sol passar. Jo soc molt de Twitter i llavors allà sí que dic la meva i més d’una vegada m’he de frenar una mica, però des del Twitter de Ginestà sóc supercorrecte.

J: És com que ja hi ha un llenguatge, al de Ginestà, i ja t’has trobat (…).

P: Sí, hi ha dos llenguatges: el meu i el de Ginestà.

J: Però també irònic, eh, alhora, perquè el de Ginestà també té el punt aquest de “nyi”. 

P: Han d’estar una mica més a prop, potser

Quina diferència destacaríeu de començar autoeditant-vos els vostres a començar a entrar en aquest circuit professionalitzat? Són mons molt diferents?

J: Sí. En el primer disc érem una banda de 6 persones, horitzontal, havíem de prendre les decisions, tots els diners sortien de les nostres butxaques, després no teníem cap productora. Tot era molt més difícil. Després comences a trobar un equip de gent amb qui treballar, que acabes creixent amb ella i fa que tot sigui més fàcil. En arribar al moment en què vam aconseguir tenir una discogràfica ens va ajudar molt.

P: En inversió de diners sobretot. Abans ho pagàvem nosaltres tot, i ara hi ha una inversió fixa per contracte que serveix per pagar videoclips, per pagar promocions, per pagar moltes coses. Crec que és tot just ara que ens sentim una mica dins del circuit professional, però fa un any quan acabàvem de treure el disc encara ens costava imaginar-nos que tot aniria d’aquesta manera.

Com ho fas per començar a fer música i no arruïnar-se en l’intent?

J: És que t’arruïnes.

P: És que és molt difícil.

J: Sí, la cosa és que fas la inversió per exemple en un single, i després s’espera de tu que treguis una altra cosa, i si tens sort vas aconseguint mitjans, si no tens sort… A vegades és trobar l’estil o la manera de dir les coses, el moment de treure-ho…

P: També hi ha un sostre de vidre. La gent que està a dalt, que està programada per tothom, les festes majors s’estiren els cabells per intentar programar Oques Grasses, Zoo, però entrar en aquest circuit perquè tots els ajuntaments et vulguin programar és molt complicat, perquè també hi ha promotores i gent que s’encarrega de distribuir els pobles…

J:… I hi ha coses que fan pudor…

P: En aquest circuit has d’entrar-hi d’alguna manera, i costa que et facin cas.

Suposo que hi ha punt que dius he de treballar les meves vuit hores o he d’estudiar, o el que hagis de fer per garantir-te el futur, perquè no saps si triomfaràs en el projecte musical o no. És molt complicat compaginar la feina i el teu dia a dia amb tirar endavant un projecte com aquest?

J: Mogollón. Fins ara vivíem una mica així… Ginestà implica molta feina, moltes hores, però també hem de pagar un lloguer, perquè al final no vivim amb els nostres pares. És complicat. Ara el Pau ha fet el pas de deixar la feina, jo ho he deixat només a l’estiu i després al setembre tornaré a treballar en una escola. És difícil llançar-se a la piscina perquè a nivell econòmic és complicat i a més estem en mig d’una pandèmia, i no saps que passarà la setmana vinent, si de cop hi ha noves mesures i no hi ha cap concert. És difícil.

P: Sí, estem en un limbe. Jo acabo de deixar la feina just ara i me l’estic jugant, però perquè també em falta temps per acabar de fer el disc, i per fer tots els concerts de l’estiu i poder descansar una mica. Porto sense parar un any i mig igual, des que va començar la pandèmia. Estic en aquest punt.

Aquesta incertesa d’aquest salt que t’has plantejat ara com ho vius? Tens por, respecte, il·lusió, tot barrejat…

P: Por no, perquè miro endavant i pinta bé, però clar, és el que deia la Júlia. Si ens tornen a tancar a casa, d’aquí a un mes, doncs serà un pal terrible i no sabré què fer.

J: I que tampoc és una decisió de per vida. Igual si no funciona doncs te’n vas a buscar feina.

P: Evidentment. Feina sempre en puc buscar. Més que por és incertesa, de l’endemà a veure que passa.

Com compagines la vida laboral del jovent precari, que ha de menjar i pagar el lloguer, amb la música. Entenc que no us ha de quedar espai per poder tenir vida personal, l’oci…

P: Jo ho he viscut amb una pressió molt forta perquè aquests últims dos mesos han sigut treballar de dilluns a divendres, el cap de setmana anar a tocar, i a la vegada s’ha de fer un disc que ha de sortir… Doncs no queda temps per posar-te a compondre. Et ve de gust estar al sofà, anar-te’n de birres…

J: O anar a fer la compra, o posar una rentadora…

P: Exacte. Et genera pressió i estrès. Per això també he fet el pas, perquè ara que puc em ve de gust poder fer el disc amb més tranquil·litat, fer els concerts d’estiu sense arribar el dissabte al concert amb l’aigua el coll pel cansament. És un pas lògic.

J: És això que diu. No és només tenir al cap Ginestà, és tenir al cap que demà has d’anar a treballar, o a vegades l’angoixa del dia a dia, de “m’he deixat no sé què” o “he d’anar a fer tal”, o la compra, o la rentadora…

P: Puges a l’escenari un diumenge al vespre i tu estàs pensat que el dilluns al matí t’has de llevar per anar a treballar. Vulguis o no, l’energia no la tens.

Segurament quan pensem en un artista no pensem en aquella persona cuinant, posant la rentadora, estenent la roba, fent la compra… Segurament la capacitat de crear va bastant lligada amb el fet de temps lliure…

J: I tant! O la militància. Per mi ara mateix és impossible militar, perquè no sé què passarà l’endemà o que tindré el cap de setmana. No podria anar a una assemblea fixa cada setmana. Al final acabes prioritzant, i ara prioritzem la música com a eina de militància.

P: Jo ho visc molt. Des que he fet el pas de deixar la feina les idees surten molt millor…

J: Sí, de fet has fet mogollón de feina.

P: Es nota molt quan tens energia i quan tens el cap centrat en una cosa, i no en trenta mil coses al dia.

Esperem poder veure els resultats d’aquesta feina que portes fent aquesta setmana i mitja, i tota la que porteu aquests mesos. Ens trobem el pròxim 18 de setembre. Moltes gràcies per haver compartit aquesta estona.

Articles relacionats

Darrers articles

L’ultradreta i les institucions

Cuba: La raó és el nostre escut

Homenatge a Juan Navarro