Resistir és vèncer

Autor

  • Joan Tafalla

    Historiador. Doctor en Història especialitzat en la Revolució francesa. President de l’Associació d’Estudis Gramscians de Catalunya. Membre de l'Arxiu Josep Serradell-Roman.

Del mateix autor

Fawzía Abu Jáled

Roque Dalton

Vladimir Maiakovski

Ja sé que la frase de Negrín: “Resistir es vencer“, ha estat molt discutida. Mon pare va considerar fins al darrer dels seus dies que aquesta consigna resumia l’única estratègia adequada a la conjuntura nacional e internacional en la lluita anti-feixista. Així m’ho explicava en les llargues converses que manteníem quan jo, amb a penes 17-18 anys, descobria la Guerra d’Espanya i començava a llegir alguns llibres, alguns dels quals, clandestins.

Durant el dur hivern de 1938, amb només 19 anys, defensà conscientment aquesta política amb les armes a la mà a la batalla de Terol. Era de la JSU. La defensà uns mesos després durant la batalla de l’Ebre ( entre juliol i novembre del mateix any) fent ponts perquè les tropes republicanes poguessin travessar el riu. Recordeu allò de: “tenemos cabeza dura los del cuerpo de ingenieros…“? Ell era un d’aquells constructors de ponts a l’esperança de vèncer el feixisme.

La va seguir defensant durant la retirada entre l’Ebre i Coll d’Ares entre desembre de 1938 i gener de 1939. Comandava com a sergent el darrer camió del cos d’enginyers. El petit grup de soldats que tripulava aquell camió tenia la missió de destruir tots els ponts per a dificultar l’avenç de les tropes feixistes i de destruir el material militar o civil que els qui fugien abandonaven. La consigna era que res no pogués ser aprofitat pels feixistes. I vaja si ho van fer! El camí entre Camprodon i coll d’Ares n’estava ple d’aquest material destruït!

Tot això a risc de la seva vida i sabent que potser l’havia de sacrificar per a salvar la democràcia i la República. Era una convicció moral i política encertada. Altres van defallir i can caure en la desmoralització. Una part dels que havien defallit arribaren a la traïció i a negociar amb Franco una rendició ignominiosa i, a més, inútil. Tingueren el final dels assassins de Viriato.

Jo he heretat aquesta convicció moral i política que guiava mon pare i els joves de la JSU així com als membres del PSUC. Aquesta convicció m’ha guiat sempre a la vida: resistir, perseverar, aixecar-se quan caus i seguir lluitant i resistint. És clar que la meva vida no ha estat, ni de bon tros, tan dura com la de la generació del meu pare.

Veure aquesta foguera de Sant Joan de 1938 a Barcelona m’ha emocionat. I m’ha dut a explicar-vos aquesta petita història. Perdoneu per aquest rotllo al “abuelo cebolleta” en què el temps m’ha convertit .

Articles relacionats

Darrers articles

Què pot la poesia?

Joana Raspall i Juanola

Gabriel Celaya

Àmal Yarrah