Un “cuc” anomenat Allain Leprest

Del mateix autor

El domini de la llengua anglesa sobre la resta d’idiomes ha provocat, entre altres coses, que la música que es fa a altres països, en les llengües nacionals, hagi passat a un segon pla.

Els que a la nostra època d’estudiant vam conèixer com a llengua estrangera el francès, ho hem patit de forma sagnant. Els cantants ─molts d’ells quasi cantautors─ francesos van anar desapareixent de l’escena. Ja és cosa de vells parlar de Jean Ferrat, Léo Ferré, Georges Brassens, Jacques Brel, Edith Piaf, Yves Montand… i un llarg etcètera, sense oblidar els més joves. I ja no parlem de poetes reconeguts a França que cantaven els seus poemes. Vull recordar un dels menys coneguts al nostre país, Allain Leprest.

Havia nascut a Lestre (Manche) el 3 de juny de 1954. Però els naixements passen desapercebuts fins que, ja a l’escola, es comença a albirar un destí. Des de l’adolescència escriu textos i intenta tocar la guitarra ─que deixarà aviat─.  Essent son pare ebenista, no és gens d’estranyar que per ell “esculpir paraules sigui com tallar cadires”. Al setze anys comença a cantar en petits llocs de Normandia. Destaco Le Bateau-Ivre, un cafè-concert a Rouen, perquè l’any 2017 van rebatejar una plaça situada a dos passos d’allà com “Place Allain Lepreste”.

Als 27 fa les maletes, deixa la Normandia per la capital. És a Ivry-sur-Seine on, gràcies a Jean Ferrat, viurà l’essencial de la seva vida, tant familiar com artística.

Que difícil traduir les lletres ─poemes─ de les cançons d’un cantant/poeta premiat per la Sacem (Societat d’Autors, Compositors i Editors de Música, creada el 1851) amb el Gran Premi de poesia l’any 2010. Les rimes no respecten els idiomes i fan més cert aquell “traductor/traïdor”. I encara més difícil fer veure la forma de cantar, l’expressivitat dels ulls, la gesticulació de les mans,… semblant a Brel o al nostre Ovidi Montllor.

La seva mort no deixa d’estar carregada de simbolisme. De vacances a Antraigues-sur-Volane ─on havia viscut fins a la seva mort, Jean Ferrat─, es va suïcidar un any després de la mort del seu amic.

Militant del PCF, uns dies abans de la seva mort va fer entrega d’un text a Francesca Solleville sota la promesa que l’havia de cantar. Aquest és el text traduït:

Des impair pour un impair

Pont Mirabeau, pont dels Sospirs
Al dret o al revés
Abraçar-se, marxar
Per a pitjor i per a pitjor
Un vol d’anada sense retorn
Que visquin els morts d’amor

La llengua blava, els braços penjants
Pesat l’oblit, el cor menys pesat
Tres petits tombs al voltant d’un llaç
Orgullosos capitalistes de llarg recorregut
Viatjant en estel
Pregueu pels morts d’amor

Reis sense ulls, sense catedrals
Papes, llepaires, voltors
Qui us permet privar d’estrelles
D’un possible retorn?
Què en quedarà
Parlareu dels morts d’amor?

Oh, Déu boig que diem pietat
Perquè no tens ajuda,
Balancejat dels cels en lloc d’una corda
Dues espatlles de vellut
On penjar els braços i girar-se
La força dels teus discursos

El plor dels amants més temps et dura
Es fa a terra cada dia
Un gran buit després una sepultura
Sense trompetes, sense tambors
Ni epitafi ni gargot
Saludeu els morts d’amor

Hi ha tardes en que tot és sospitós
Eviteu els vostres llargs discursos
Falses homilies, falsos romanços
Ara no els importa
Cridant com els sords
“A la nostra” morts d’amor

Us deixo amb una cançó, de les molt nombroses, en la que es veu clarament la dificultat que representa mantenir la rima en una traducció.

Il pleut sur la mer et ça sert à rien
Qu’à noyer debout le gardien du phare
Le phare, y a beau temps qu’il a plus d’gardien
Tout est électrique, il peut bien pleuvoir
Aujourd’hui dimanche
Sur la Manche

Il pleut sur la mer, c’est bien inutile
Ca mouille la pluie, c’est du temps perdu
Les mouettes s’ennuient, blotties sous les tuiles
Il tombe des cordes et l’eau s’est pendue
Aux plus hautes branches
De la Manche

Il pleut sur la mer et ça sert à rien
A rien et à rien, mais quoi sert à quoi ?
Les cieux, c’est leur droit d’avoir du chagrin
Des nuages indiens vident leur carquois
C’est l’été comanche
Sur la Manche

Il pleut sur la mer, l’eau, quelle imbécile !
A croire que la mer se pisse dessus
Saborde ses ports, ses cargos, ses îles
T’as l’air d’un moineau sous mon pardessus
D’une corneille blanche
Sur la Manche

Il pleut sur la mer et ça nous ressemble
De l’eau dans de l’eau, c’est nous tout crachés
Et nos yeux fondus au coeur de septembre
Regardent rouler des larmes gâchées
Curieuse avalanche
Sur la Manche

Il pleut sur la mer, c’est con comme la pluie
Peut-être c’est nous qui sommes à l’envers
L’amour a des noeuds plein sa mise en plis
Ca nous fait marrer, il pleut sur la mer
Aujourd’hui dimanche
Sur la Manche

Plou sobre el mar i no serveix per a res
Que ofegar dempeus el guardià del far
El far, fa molt de temps que no té guardià
Tot és elèctric, ja pot ploure
Avui diumenge
A la Manche

Plou sobre el mar, és ben inútil
Es mulla la pluja, és temps perdut
Les gavines s’emprenyen, arraulides sota les teules
Cauen cordes i l’aigua s’ha penjat
A les més altes branques
De la Manche

Plou sobre el mar i no serveix per a res
A res de res, però què serveix per a què?
Els cels, tenen tot el dret  de tenir pena
Núvols indis buiden el seu carcaix
És l’estiu comanxe
Sobre la Manche

Plou sobre el mar, l’aigua, quina imbècil!
De creure que el mar es pixa a sobre
Forada els seus ports, els seus mercants, les seves illes
Et sembles un pardal sota el meu abric
Una cornella blanca
Sobre la Manche

Plou sobre el mar i això ens sembla
De l’aigua en l’aigua, i nosaltres escopits
I els nostres ulls fosos al cor de setembre
Mirant rodar les llàgrimes amargades
Curiosa allau
Sobre la Manche

Plou sobre el mar, és estúpid com la pluja
Potser som nosaltres els que som a l’inrevés
L’amor té ple de nusos la seva posada en pluja
Això ens diverteix, plou sobre el mar
Avui diumenge
Sobre la Manche

Sentim una altra cançó (“Nu”). Ens imaginem una possible traducció. I ja està.

Si he aconseguit que el “cuc” de l’Allain Lepreste us hagi penetrat, com em va passar a mi, feina feta.

Articles relacionats

Darrers articles