Dibuixant escenaris jurídics (impossibles?) contra la violència sexual

Del mateix autor

Arriba la Festa Realitat 2021

4 sèries per aquest estiu

4 pel·lícules per aquest estiu

4 llibres per aquest estiu

La violència sexual és una de les xacres més grans que hi ha a la nostra societat, un exemple que evidencia aquest fet és que només en el primer trimestre de 2021 s’han denunciat 426 violacions a l’Estat Espanyol. 

D’aquest número tan concret se’n poden extreure diverses conclusions. En primer lloc, sabem que les dades només tenen present les denuncies per violació, això vol dir que no es tenen en compte ni els abusos sexuals ni les agressions sexuals sense penetració produïdes en aquest període. Això significa que aquesta xifra és només una petita mostra de totes les formes de violència sexual que s’exerceixen sobre les dones. I si a això li sumem  que no totes les persones que pateixen violència sexual denuncien, ja que, o no s’ho plantegen, o saben que és un procés molt dur i molt llarg en el qual la victimització i el qüestionament social està assegurat. El que sí que sabem és que la majoria de les persones que denuncien són dones i que, a més, són joves.

Una altra conclusió que es desprèn d’aquesta xifra és que les dades no han minorat amb la pandèmia, ja que els agressors sempre se les arreglen per agredir, no calen discoteques, no calen festes, som sempre les dones les que hem d’estar alerta i hem d’assegurar-nos d’estar segures i protegides. 

Per contextualitzar en termes jurídics, hem d’entendre que estem parlant de casos de violència sexual que segons l’Organització Mundial de la Salut es defineix com “tot acte sexual, la temptativa de consumar un acte sexual, els comentaris o insinuacions sexuals no desitjats, o les accions per a comercialitzar o utilitzar de qualsevol altra manera la sexualitat d’una persona mitjançant coacció per una altra persona, independentment de la relació d’aquesta amb la víctima, en qualsevol àmbit”.

Aquest tipus de violència a l’ordenament jurídic de l’Estat Espanyol es troba diferenciada entre abús sexual i agressió sexual, segons si aquesta s’ha efectuat amb violència o intimidació o no, quan l’agressor i la víctima no tinguin o hagin tingut una relació d’afectivitat. 

Però més enllà de tecnicismes, hem d’entendre que per a moltes dones és un procés que pot semblar etern, i que en el moment que decideixes continuar endavant, el rellotge comença a comptar. Un cop es posa la denúncia, en el cas que es demani ordre de protecció i mesures cautelars, al cap de 48 hores et truquen per anar a declarar. El teu món es para, i has de fer memòria, has de reviure, has d’intentar no contradir-te tot i estar exterioritzant un moment traumàtic que has viscut i que la teva ment vol oblidar.

És en aquest moment on es decidirà si hi ha un perill real –mesurat en termes masculins,  òbviament- i que en la gran majoria dels casos es considera que no existeix. Aquesta falta de protecció se suma al fet que les mesures cautelars també són pràcticament inexistents a la pràctica en els processos de violència sexual, ja que es considera, normalment, que no hi ha risc de fugida, de reiteració delictiva o d’atemptar contra la víctima entre altres requisits. 

Però és que, òbviament, en la majoria de casos no hi ha risc de fugida si l’investigat pot fer una vida completament normal sense cap mena de retret social. Pot viure amb la sensació d’impunitat d’aquell que encara creu que no ha fet res dolent. Pot no apropar-se a la víctima de casualitat o pot trobar-se-la pel carrer, pot continuar amb la seva vida normal de manera externa al procés judicial. Pot viure com si res no hagués passat, i aquest sentiment és quelcom que les dones que han patit violència mai podran viure. I no és això atemptar contra la víctima? No és poder trobar-se al teu agressor un tipus de violència? No es té en compte el dany emocional i psicològic que pot provocar?

És cert que aquest garantisme judicial, acompanyat d’una manca d’importància mediàtica que fa que no s’obrin titulars de diaris ni de telenotícies -ja que sembla que només és publicable si existeix un cert morbo o que sigui quelcom fora del comú- fa crear una sensació d’acceptació social. I això és el més trist: que la societat ha normalitzat que hi hagi una mitjana de 35 violacions setmanals el primer trimestre de l’any.

Però, què passaria si s’apliquessin les mesures cautelars sense excepció? Què passaria si cada vegada que una persona -per no dir home- que agredeix o abusa sexualment d’un altra persona anés directament a presó provisional? O tingués la prohibició d’apropar-se mil metres de la víctima? Que passaria si els mitjans de comunicació fessin ressò de cada agressió i abús sexual que es produeix? 

Totes sabem que això és impossible i que és incompatible amb la presumpció d’innocència d’aquell que està sent investigat, però posades a plantejar-nos escenaris impossibles, que passaria si tot allò passes? Potser els agressors deixarien de pensar d’una manera tan absolutament certa que les seves accions no eren constitutives d’un delicte. O potser la societat començaria a veure als agressors com el que són, persones sanes del patriarcat. Potser així se n’adonarien que blanquejar amics, companys, coneguts i familiars, acaba recolzant aquesta sensació d’impunitat que els caracteritza i que de manera indirecta fa que altres acabin reproduint aquests comportaments pensant que estan en el seu dret i que la societat es posarà del seu costat. 

Potser així les dones deixarien de patir una victimització constant i es trobarien més recolzades per una societat que sí que les creu i que no les qüestiona de cada moviment, comentari, actitud o escenari en el qual es troben abans, durant i després de l’agressió o abús sexual. 

Articles relacionats

Darrers articles

Arriba la Festa Realitat 2021

4 sèries per aquest estiu

4 pel·lícules per aquest estiu

4 llibres per aquest estiu

4 podcasts per aquest estiu