Los “nadies”: crònica de la presentació de les memòries d’Adoni González

Del mateix autor

Diu Pi de la Serra

Cultura és una paraula delicada,
tan perillosa com la dinamita;
generalment en manca més que en sobra;
generalment tothom en necessita.

Aquest és un article per parlar de «los nadies», la nostra gent. La gent que va donar el millor d’elles i ells mateixos  en la lluita antifeixista i per la recuperació de la democràcia. Gent que han escrit un passat, amb els seus encerts i errors, com en qualsevol activitat humana.

Dissabte 5 de juny es va presentar a la Presó Model de Barcelona el llibre “Con pasado y con futuro” d’Adoni González, una d’aquestes persones – un d’aquests «nadies» -: un  comunista de pedra picada. El lloc va ser escollit pel seu simbolisme perquè l’Adoni hi va passar uns quants anys de la seva vida.

Joan Tafalla en el pròleg del llibre d’Adoni González ens parla d’una frase que li va explicar el mateix Adoni “Un marinero comunista me dijo que se guiaba por la estrella polar, pero que a veces hacían otro camino por los vientos y las tormentas, porque yendo recto se hundirían. Pero siempre siguiendo la estrella polar. Y eso es lo que debemos hacer los comunistas”. I per seguir l’estrella polar, ens cal conèixer la història d’aquella generació.

És curiós: quan es presenta un llibre amb la història d’una escola o de qualsevol entitat la sala s’omple. Gent gran que van engegar el projecte es barregen aquell dia amb la gent més jove, que el desenvolupa en el moment actual. Veure els esforços col.lectius és motiu d’orgull per tothom que viu d’aprop el projecte.

I què passa amb la gent comunista? Si entenem per cultura el conjunt de coneixements, idees, tradicions i costums que caracteritzen un poble, una classe social, una època… No hauria de ser la presentació d’un llibre amb la història d’un camarada un moment cultural important en la vida col.lectiva? De la gent gran, però també de la de mitjana edat i de la gent jove.

I això no va ser així. La majoria de la gent que vam anar a la presentació érem d’una generació que ja ha complert els seixanta. Que vam ser socialitzades i socialitzats en el valor a seguir el fil roig de la nostra història.

El pensament neoliberal potencia una cultura i un coneixement que trenqui amb el fil històric; ho veiem amb la història de les dones, on, massa sovint es propicia pensament deslligats de la seva història; ho veiem en la història de la pedagogia: mentre la gent que vam dedicar els esforços a desenvolupar un model d’escola pública ens els anys 60 i 70 teníem clar que seguíem el fil de l’escola republicana (i Freinet i Makarenko…); ara es parla d’innovació com si comencés i acabés avui. Semblava que el fil roig seria indestructible; massa sang vessada per construir un futur digne. Però el pensament neoliberal és molt fort, impregna tota la nostra vida i no ens en salvem malgrat ens posem l’etiqueta de comunistes.

En la mateixa presentació del llibre, en el reconeixement a l’Adoni hi havia la base d’un partit comunista: importància de l’organització, la importància de les persones “nadies”, de la importància de l’estudi, de saber seguir l’estrella polar… Però qui hi vam ser, ja ho sabíem, i per això hi vam anar. I la pregunta és: com ho fem per acostar la cultura comunista a la gent que es diu comunista? Com ho hem de fer per acostar-ho també més enllà? Com es passa el testimoni d’una generació a la següent?  Ara que tant es parla de “tenir cura”, no ens hauríem de plantejar “tenir cura” de la nostra pròpia memòria?

Articles relacionats

Darrers articles