Adoni i l’estrella polar

Del mateix autor

Arriba la Festa Realitat 2021

4 sèries per aquest estiu

4 pel·lícules per aquest estiu

4 llibres per aquest estiu

Intervenció de Joan Tafalla en la presentació del llibre d’Adonio Gozález Mateos, “Con pasado y con futuro”, organitzada per la Fundació de la Revolució Democràtica el passat 5 de juny de 2021 al pati de recepció de la Presó Model de Barcelona. 

Vull començar amb una salutació a l’Adoni, als iaios-flautes de Barcelona així com a la resta dels assistents a aquest acte d’homenatge tant nombrós i merescut pel nostre camarada Adoni Gonzalez Mateos.

Agraeixo a la Fundació de la Revolució Democràtica per confiar que les meves paraules puguin fer alguna aportació útil en aquesta presentació del seu llibre de memòries “Con pasado y con futuro”.

Sosté Adonio González: “Un mariner comunista em va dir que es guiava per l’estrella polar, però que de vegades feien un altre camí pels vents i les tempestes, perquè anant recte s’enfonsarien. Però sempre seguint l’estrella polar. I això és el que hem de fer els comunistes”. El llibre de memòries que avui presentem perfectament podria ser resumit amb aquesta esclaridora metàfora.

Unes planes més endavant, tot glossant l’estil de treball dels comunistes durant els anys de plom de la dictadura Adoni fa un elogi a Tomás Chicharro, i, per a descriure’l afirma: “L’únic objectiu que el feia feliç no era el poder, sinó el fer”. Tot llegint això em va venir immediatament al cap la coneguda dita de José Martí: “Hacer es la mejor forma de decir”.

Si ens aturem un moment a rumiar sobre aquestes dues invitacions al pensament i a l’acció, veurem que l’autor d’aquestes memòries practica un tipus de comunisme ben especial. L’entén, no pas com una proposta utòpica que, procedent de l’exterior convenç als treballadors, sinó com quelcom més material, més sensorial i sensible alhora. Quelcom que es pot tocar, veure i viure: un comunisme que és el moviment real que anul·la i supera l’estat de coses actual. És a dir, com una filosofia de la praxi, entesa tal com la formulà Marx a la vuitena tesi sobre Feuerbach: “Tota vida social és essencialment pràctica. Tots els misteris, que duen la teoria cap al misticisme, troben la solució radical en la praxi humana i en la comprensió d’aquesta praxi”.

Aquells que, per edat vam entrar a la militància en els entorns del procés de Burgos (novembre-desembre de 1970) vam començar la nostra militància en el declivi de la dictadura feixista. Però ho vam tenir infinitament més fàcil que la generació d’Adonio: avançàvem muntats a coll de gegants. Uns gegants que van reconstruir una classe obrera derrotada pel feixisme, delmada per la repressió, per l’exili, pel desarrelament, per la misèria i per l’explotació.

Aquells gegants es movien amb el lema “tot a tots, res per a mi”. Muntats sobre les espatlles d’aquests gegants era, per a nosaltres, pobres aprenents, molt més fàcil afrontar les dificultats, les aspreses, la llarga durada de la lluita, que com diu un xiquet de Xàtiva: “és sorda i constant”.

Sosté Adonio González que: “El maig de l’68 espanyol va ser molt més important que el francès, tot i que es parla molt d’aquest i poc de el nostre. El maig francès va tenir el resultat d’aconseguir més llibertats individuals de les que ja tenien. El maig espanyol va ser per les llibertats, per totes les llibertats … Molt se sap del maig francès, però molt poc de l’espanyol. El camp, les fàbriques, les universitats, les escoles … tot el país estava en lluita. “

I té tota la raó. Entre 1957 i 1978 la classe obrera catalana, al costat de la de la resta del pobles d’Espanya, va protagonitzar un immens cicle de lluites, que li van permetre la seva reconstitució com a classe. Perquè la classe a si mateixa actuant com a classe. Aquell formidable cicle de lluites formava integrant part d’un cicle de França, d’Itàlia, d’Alemanya és a dir del conjunt d’Europa occidental.

Al nostre país, això tenia una característica especial: nosaltres estàvem sota una dictadura feixista. Però el nou moviment obrer va ser capaç de desafiar la dictadura i de forçar el canvi de forma de dominació. Reivindicar avui el paper de la classe obrera en aquell canvi significa reconèixer el paper de desenes de milers de quadres obrers, que van ser-ne el protagonista col·lectiu. Molts entre ells, potser la majoria, eren comunistes.

Reconèixer el seu treball sord, pacient, molecular, capil·lar, difús a través dels teixits de les fàbriques i dels barris, d’aquella ciutat-fàbrica que la globalització i la divisió internacional del treballa han disgregat, és una tasca essencial. Significa reconèixer el paper de la tota una generació d’Adonios, Lluises, Manolos, Migueles, de Joseps i de Josés, de Margarides, de Soledats, de Manolas, de Quims, de Juanes, i de Joans…

… imagineu un mosaic romà d’aquells d’Empúries. O potser un d’aquells bellíssims mosaics de l’època del modernisme. Imagineu-vos com aquell mosaic està format per desenes de milers de tessel·les. El mosaic no és res sense cada una de les tessel·les.

Penseu ara en aquest llibre. Imagineu que és una tessel·la de la memòria col·lectiva. Tessel·la a tessel·la, el mosaic de la classe va recuperant la seva imatge. Però si us acosteu una mica, si l’obriu tal com aneu llegint us adonareu que aquest llibre al mateix temps és un mosaic compost. Cadascun dels noms que Adonio ha compilat amb la seva memòria prodigiosa i, envejable és una vida sencera, és una tessel·la d’aquell immens mosaic de vides, de lluites. Cadascun dels fets que aquestes vides protagonitzen componen, al seu torn un aspecte nou, sovint desconegut, però essencial per a comprendre el conjunt de la memòria col·lectiva de la classe. La contribució de l’obra de l’Adoni a aquesta reconstrucció de la memòria de la nostra classe i del nostre poble, és molt important.

A la banda dels comunistes, acompanyant-los en les seves accions, oferint refugi a les parròquies, donant suport i en moltes ocasions encapçalant les accions estaven els cristians: els capellans obrers, la cristians pel socialisme i, més enllà d’ells una capa àmplia de cristians que sense estar pel socialisme eren demòcrates, i se sentien part de la lluita. Adoni, comunista i ateu de pedra picada els inclou en aquest complex mosaic que són les seves memòries, sense reticències, amb generositat. Perquè aquesta és una altra característica del nostre Adoni: la fermesa combinada amb la flexibilitat. I si el cristià antifranquista José Bergamin va dir “con los comunistas hasta la muerte, pero ni un paso más”. L’Adoni en el seu relat i les seves llistes li fa la recíproca.

Els lectors del llibre també trobareu d’un altre fenomen històric, sense el qual tampoc seria explicable creixement del moviment obrer i popular tant a les empreses, com als barris. Es tracta del moviment de les comissions de solidaritat en el qual Adonio, destinat pel partit, va treballar amb dedicació i, cal dir-ho, amb una eficàcia notable. La lluita anti-repressiva, la recollida de fons per als presos i les seves famílies era la palanca que permetia que la repressió no pogués deturar la lluita. Crec que ho segueix essent.

L’hegemonia del partit dels comunistes entre el poble treballador en els anys del  tardo-franquisme i fins a la transició és un fenomen que avui pot semblar insòlit. El secret ens és desvelat en gran part en aquest llibre: els comunistes no eren una gent aliena a la classe. Per contra, brollaven de la classe quan aquesta es posaven en moviment. Amb la seva acció i amb la seva organització expressaven el creixement de la consciència i de l’autonomia de classe. Era una hegemonia, que no era imposició burocràtica des de fora de la classe o des de dalt de la institució. Era fruit del treball en la base de la societat per part de persones que n’eren membres. Era fruit de l’anàlisi concret de la situació concreta fet possible per la intervenció eficient en el moll de l’os del conflicte. Era capacitat real d’organització i de direcció.

L’Adoni González, la persona que ha recordat i recollit aquest immens elenc de persones i d’esdeveniments i les ha ressenyat en aquest llibre, insisteix en el fet que ell era un entre molts. D’aquí prové la seva insistència, gairebé obsessió en què constessin en el llibre les extenses llistes de persones i grups amb els quals Adoni i els seus han construït la història del nostre país i de la nostra classe. El treball col·lectiu és, per a ell, l’eina sense la qual no es pot fer res. D’aquí la seva crítica radical allò que ell anomena “yoismos”, és dir el “jo, jo, jo …”. A aquest fenomen propi de la societat capitalista en la qual el jo substitueix al nosaltres.

Com recordava al principi, Adoni sosté que allò que va permetre a aquelles generacions mantenir el fil vermell de la lluita obrera i popular pel socialisme i per la democràcia fou la seva capacitat per no perdre el rumb, la seva capacitat de, sempre, guiar-se per l’estrella polar.

Amic i camarada Adoni, tu i la teva generació, com les que us van precedir vau ser la nostra estrella polar. Ho seguiu essent.

Així que, para-frasejant la nostra estimada Rosa Luxemburg: “… perquè vosaltres heu estat, nosaltres som i aquells que vinguin després de nosaltres també seran”.

Autoria

Articles relacionats

Darrers articles

Arriba la Festa Realitat 2021

4 sèries per aquest estiu

4 pel·lícules per aquest estiu

4 llibres per aquest estiu

4 podcasts per aquest estiu