Llatinoamericanització

Del mateix autor

Un fenomen que marca la història de la pobra vertebració nacional d’Espanya té a veure amb l’ambivalència entre el passat com a cap de l’Imperi Catòlic i els intents liberals de conformar-se com a estat-nació modern. 

Si la pèrdua de les colònies d’ultramar al segle XIX, coincidint amb el declivi total de la metròpoli, va ser una verificació que els castellans eren uns imperialistes fallits, la incapacitat d’impedir la restauració de la independència portuguesa al segle XVII i d’homogeneïtzar la pluralitat nacional al segle XIX i al segle XX  van mostrar  com aquest fracàs també es va estendre a la mateixa península.

Esgotat el temps de l’antifranquisme retòric de la Transició, el nacionalisme espanyol torna a atacar, amb una obsessió taurina cega, a través d’aquestes dues vessants, imperial i estatal, fonamentalment incompatibles. D’alguna manera, el PSOE ja ho havia fet el 1992; però va ser l’arribada d’Aznar la que va desempolsar obertament l’esperit renacionalitzador cap a l’interior i l’atlantista-imperial cap a l’exterior. En el present, tot aquell conglomerat ideològic gaudeix de bona salut. Com a exemple, l’última ocurrència d’un grup de freaks per conjugar l’imperial-catolicisme amb l’esperit francès. Un autèntic torticoli intel·lectual.

La conjunció del nacionalisme castellà intern i el neoimperialisme “ibero-esfèric” extern és paradoxal: la metròpoli s’assembla més a les seves antigues colònies i no només a causa del declivi de la classe mitjana. L’estatus privilegiat atorgat a Madrid com a megaciutat d’elits polítiques i econòmiques mundials envoltades d’una perifèria d’indígenes arrelats i hostils recorda la fàscia de països com Colòmbia (on els caps d’estàtues dels “descobridors” espanyols tornen a rodar) o Perú (que assisteix a la presa electoral de Lima per part dels indígenes rurals). Potser les perifèries del regne d’Espanya hauríem d’honrar la semblança imitant els indígenes bolivians d’El Alto quan van prendre els carrers de La Paz per la força.

Les connexions financeres de Madrid amb el gran capital sud-americà (veneçolà, mexicà) són ben conegudes. Aquí és on cal emmarcar les invitacions que Ayuso fa al seu paradís fiscal, el nou Miami. A aquesta connexió cal afegir-ne una altra, assenyalada per Villacañas, entre les elits de Madrid i el catolicisme hispànic dels Estats Units. Un atlantisme aïllacionista cap a Europa que es reactivarà, en el futur, si s’arriba a un xoc de jurisdiccions a causa de les resolucions del Tribunal Europeu de Drets Humans sobre les represàlies abans de l’1 d’octubre o si Escòcia obre un camí polític dins de la UE per al reconeixement de Catalunya.

Traducció: Joan Tafalla. Versió en gallec de l’article publicat al diari Nos el 17 de juny de 2021. 

Articles relacionats

Darrers articles