René Zavaleta Mercado i l’autodeterminació com a escola de la llibertat

Del mateix autor

L’acte d’autodeterminació com a moment constitutiu duu al seu ventre almenys dues tasques, Cal, en efecte, una fundació de poder, que és la irrestibilitat convertida en paüra incorporada; hi ha, per un altre cantó, la fundació de la llibertat, és a dir, la implantació de l’autodeterminació com a costum quotidià. És aquí on la massa ensenya l’aspecte crític de la seva pròpia grandesa.

René Zavaleta Mercado [1]

Pensar la història políticament

Aquest mateix any ha sortit publicada de la mà de Traficantes de Sueños i Sylone Editorial una antologia amb els millors textos d’un del marxistes bolivians més desconeguts a Catalunya i a Espanya. Es tracta d’Horizontes de visibilidad: aportes latinoamericanos marxistes (2021). No ha estat l’única aportació a l’hora de donar a conèixer Zavaleta, també en el curs fet per Debats pel Demà i Catarsi [2] vaig poder presentar una sessió sobre Zavaleta i la qüestió de l’autodeterminació [3]. 

Evidentment l’anomenat marxisme llatinoamericà és amplíssim i extraordinàriament ric; des dels gramscians argentins com José Aricó a l’escola peruana de José Carlos Mariátegui hi ha un munt d’afluents ben cabalosos que denoten un esforç compartit per a pensar cada país des d’un punt de vista marxista. Aquesta tasca durà com a resultat a una nacionalització del marxisme i alhora de manera simultània a pensar els respectius fets nacionals des d’una posició plebea completament original. Tal com es pot observar a tall d’exemple en els Siete ensayos de interpretación de la realidad peruana (Era, 1979 [1928]) de Mariátegui a La cola del diablo: itinerario de Gramsci en América Latina (1988) d’Aricó passant pels Apuntes para la militància (Tolemia, 2011 [1964]) del peronista marxista John William Cooke.

Val a dir, com apunta Aricó i explica en primera persona Zavaleta que la forja d’una doble identitat, boliviana i llatinoamericana, es donarà arran de la condició d’exiliat pel cop d’Estat produït el 1971 a Bolívia. Molts intel·lectuals, militants i líders d’esquerra s’exiliaran a Mèxic. Bolivians, xilens, argentins i brasilenys es reconeixeran com a llatinoamericans de manera conscient a causa del cicló de cops d’Estat promocionats pels Estats Units i les elits locals.

Dit això, jo voldria convidar a la lectura de Zavaleta no només a tot i tota lectora interessada en endinsar-se en el marxisme llatinoamericà sinó també tota persona militant que vulgui aprendre. Perquè trobo que hi ha tres raons suggerents per a dur a terme aquest esforç. En primer, lloc es tracta de la presentació d’un mètode d’anàlisi que recorre a les crisis de les estructures de poder i al plantejament d’alternatives a aquestes. És un mètode que pensa històricament la política i per tant políticament la història. Això ens condueix a la segona raó, com a conseqüència Zavaleta pensa en l’autodeterminació com a alternativa de poder per part dels subjectes exclosos, en la crisi de poder com a una experiència col·lectiva que fa que sigui l’única manera de conèixer i desitjar com a poble i en la dificultat de dur a terme una tasca com aquesta en una correlació de blocs populars fragmentats vers Estats dictatorials i autoritaris, l’hegemonia negativa [4]. Perquè aquest és el problema polític concret a que s’enfrontà Zavaleta en la Bolívia dels anys 50 i 70. 

El mètode d’anàlisi i l’aparell conceptual són conseqüència del compromís amb l’alternativa oberta en la revolució frustrada de 1952. Així, Zavaleta ofereix amb el seu rigor i nivell una anàlisi partisà lluny de l’academicisme estèril i justament per això tan estimulant intel·lectualment. I encara que la lectura de Zavaleta tingui un vital interès per a tota esquerra boliviana, tal com ha assenyalat més d’una vegada Álvaro García Linera, crec que des del mediterrani podem trobar sobretot en el mètode i en l’aparell conceptual un instrumental d’anàlisi útil a l’hora de pensar la nostra situació política. “Pels camins universals, ecumènics, que tant se’ns critica, ens anem apropant cada vegada més a nosaltres mateixos” [5] podríem dir à la Mariàtegui.

Per això, prefereixo fer una presentació de l’autor i les seves circumstàncies de manera sintètica i mostrar com l’impuls de Zavaleta, així com de l’escola marxista llatinoamericana, també ha tingut lloc al nostre país cada vegada que s’ha fet un esforç per a pensar política i intel·lectualment el problema de l’Estat, del doble poder i de l’autodeterminació. 

De Maurín a Federica Montseny passant per Comorera, Jordi Arquer, Joan Peiró, Pestaña, Jaume Miravitlles, Campalans, Serra i Moret o Jaume Compte, tenim una generació orgànicament vinculada amb les experiències més espectaculars de canvi social i polític de la història de Catalunya. 

Això és el que hauria d’animar a una lectura de la tradició nacional pròpia que pensava com a exigència política de primer ordre, els fets de poder, l’autodeterminació i el combat amb l’Estat. Perquè l’anàlisi del passat en el fons no deixa de ser una investigació sobre les causes del present i una indagació sobre les alternatives possibles de futur. Una política revolucionària intervé de manera dialèctica en aquesta tríada del temps, d’aquí que les maneres de pensar dels marxistes llatinoamericans arrelats siguin tan semblants a les dels marxistes ibèrics originals. Vet aquí un resum del dirigent peronista John William Cooke que perfectament podria ser de Joaquim Maurín o José Miguel Berañan:

el passat és el reconeixement dels pobles amb si mateixos que s’esdevé particularment agut en les èpoques revolucionàries, però no és la tornada al passat, és la projecció del passat cap a l’avenir, perquè el present embolcalla el passat i encapçala també l’avenir; i qualsevol política revolucionària conjuga dialècticament aquestes tres dimensions del temps sense fixar-se en cap d’elles, car llavors cauria en l’utopisme o en el reaccionarisme i en l’esterilitat històrica. [6]

Aquesta em sembla la similitud més interessant amb la tradició marxista llatinoamericana. Si a principis dels anys dos mil Linera i el grup-revista de La Comuna llegien a Zavaleta amb el so de fons de la guerra del gas i de l’aigua que haurien de conduir a un procés constituent republicà, socialista, plurinacional i indianista al 2006 a nosaltres ens toca dur a terme la pròpia nacionalització del marxisme i repensar de nou el fet nacional des d’una posició popular per poder dur a terme el nostre propi procés constituent.

Aprenentatge en la revolució: l’esperit del 52

En l’escola de Zavaleta, és a dir l’escola de tots els i les marxistes compromeses amb la seva realitat social, la forma de coneixement venia determinada pels successos col·lectius del país. 

És a dir, per les crisis en una formació social perifèrica tenallada des de la seva independència per les pressions exteriors, del capital britànic primer i ianqui després, i per l’elitització de la República pel lideratge d’una burgesia criolla que veia en la població indígena-originària la gran amenaça interior. El fet nacional a Bolívia consisteix en la superposició d’un Estat a una base social que no veu en cap cas reflectida les seves demandes en les noves institucions republicanes, tal com ocorria sota el colonialisme formal. El latifundisme i la mineria extractiva són les estructures definidores de la desigualtat i la servitud. El color de pell continua esdevenint-se un color de classe i, en conseqüència, de classe estatal però no pas de classe nacional. La burgesia criolla, subjecte d’Estat, havia bastit les institucions no pas per a construir alguna mena de vincle amb les classes subalternes sinó per a garantir la supeditació de Bolívia al model agro-minaire exportador i les estructures latifundistes i monopolistes. A aquesta construcció concreta de l’Estat Bolivià, del projecte econòmic de terratinents i miners contra la immensa majoria de la població, és el que Zavaleta inspirant-se en Marx anomenarà com a Estat Aparent. 

Front aquest estat de coses, la conformació d’un petit i combatiu proletariat miner que en provenir de l’economia moral indígena-originària traslladaria l’esperit i la combativitat comunal de l’ayllu a la mina suposaria l’intent més reeixit de les classes subalternes bolivianes per construir un vincle representatiu democràtic. De manera que el color de classe s’esdevingués color nacional-estatal i en el procés obrís una escletxa per al reconeixement indianista de les classes populars, per bé que la indianització de l’Estat no es produiria realment fins al cicle 2000-2006. 

Aquesta és la forma de l’autodeterminació que pren a Bolívia el moviment per rompre l’Estat aparent burgés i construir-ne un de diferent. Situació que ocorre efectivament en el 1952. Així l’autodeterminació és forma però també contingut. Per a Zavaleta la insurrecció dels miners i camperols, la desfeta de l’exèrcit professional, i la seva substitució per les milícies mineres, hauria obert a Bolívia una situació de poder dual que tanmateix hauria quedat frustrada per un episodi de bonapartisme burocràtic de primer i militar finalment.

Ara bé, la revolució de 1952 serà per a Zavaleta un exemple èpic i tràgic de com el coneixement, en tant que consciència política, és una relació social de dimensions col·lectives que es materialitza en els fets socials: des dels més quotidians fins als moments de força i combat obert. Per això, la crisi que en el cas Bolívia s’esdevé amb l’esfondrament de l’Estat és una de les més rellevants formes de coneixement de la realitat factual dels fets i de les possibilitats de canviar aquesta realitat. Una crisi és un moment amb una doble cara, per un cantó, desorganitza la unitat de poder existent, per l’altre, representa la possibilitat d’una nova unitat de poder, i per tant de noves col·locacions de classe respecte a l’Estat: “És la crisi, per exemple, la que fa possible una aliança de classes que no seria viable en la normalitat.” [7]

En aquest cas, el fet nacional, que era determinat pel fet que la gran majoria de la població vivia sota el latifundisme i un petit sector era explotat per la mineria exportadora, en cas d’esdevenir-se una voluntat activa, i transformadora, com a programa havia d’entomar necessàriament dos grans reclams: la reforma agrària i la nacionalització de les mines. El decret de reforma agrària de 1953 va expropiar el 80% de les terres disponibles i repartir-les dos milions de camperols minifundistes, d’una població total de tres milions en la Bolívia de l’època [8]. “Val a dir que, en gran manera per cert, la democràcia depèn de les maneres de resoldre la qüestió agrària. Si això és un moment llunyà per als europeus, no ho és per a nosaltres.” [9], dirà per aquest motiu Zavaleta.

Ara bé, d’aquesta conquesta del poder polític n’acabarà resultant una dictadura militar perquè en la situació oberta pel 52 els miners, i el seu sindicat la Central Obrera Boliviana, no es decidiran a transformar el moment constitutiu del seu poder en un nou règim. Enlloc d’això entraran al govern de la mà del Moviment Nacionalista Revolucionari establint un cogovern MNR-COB. L’MNR, federació de totes les crítiques antioligàrquiques, però que en esdevenir-se direcció de l’Estat anirà desplaçant les famílies internes més plebees, com el dirigent sindical de la COB (Lechín), en ares de la burocràcia dirigent del partit en mans del «pragmàtic» líder de partit Víctor Paz Estenssoro. Així, davant duna situació de crisi econòmica esperonada per la inflació l’MNR es llançarà als braços de l’FMI el 1956 que imposarà un pla econòmic devastador fins al punt de perdre l’Estat bolivià tota atribució sobirana. Per aquest motiu es trencarà el cogovern i alhora l’exèrcit es convertirà en la “zona d’emergència” de l’Estat per a resoldre manu militari les contradiccions socials que genera el pla de l’FMI vers els miners i els camperols. La solució política de buròcrates civils i militars consistirà en aïllar als miners i en no tocar la reforma agrària, establint així el Pacto Militar-Campesino, de tal manera que tot i la corrupció de l’esdeveniment del 52, l’autoritarisme cívic i militar mantenia la base social perquè garantia una de les més grans conquestes de la revolució. D’aquí la definició del bonapartisme bolivià que com el francès fou conscient que certes manetes del temps no es podien tornar enrere:

el bonapartisme és la modernització de l’Estat, en un Estat que ja està en moviment, és a dir, ja aleshores modernitzant-se almenys a mesura que crida a la modernització [però a Bolívia] aquelles mesures revolucionàries en la forma, adquiriren una derivació reformista; canviaren profundament les coses per a estancar-les immediatament i ara es podria dir que l’Estat que generà és una trampa. Les classes són part d’ell, com els camperols, en són captives; però el proletariat, senzillament, no se’n sent part. [10]

Per això, Zavaleta conclou que la dualitat de poders oberta a Bolívia no fou sinó en un estadi embrionari com a possibilitat frustrada per la deriva governamentalista de la COB. Als anys 70 amb l’Assemblea Popular, sota la direcció del país en mans d’un militar d’esquerres (Juan José Torres), es tornaria a donar una situació de poder dual però ja en d’altres i molt diferents termes. Però la manca d’un procés constituent que verifiqués la transformació efectiva de l’Estat faria pensar  a Zavaleta que; “Amb cogovern o amb pacte militar-camperol, es tractava del mateix Estat. Aquesta és la desgraciada història de la primera experiència boliviana quant a la dualitat de poders.” [11] Situació que com li etzibarà al seu rival intel·lectual, Carlos Mesa, en una entrevista el 1983 [12]; “és acadèmic discutir si un desitja el poder dual o no, perquè en realitat es tracta d’esdeveniments que són factuals”, la qüestió és com es resol una situació anòmala que duu a dos Estats antagònics a coexistir en un mateix lloc.

«Com un llampec». El poder dual a Catalunya

No han faltat pas a Catalunya una successió d’episodis o més ben dit de situacions d’autèntica dualitat de poders. Les més evidents són les de març de 1873 i juliol de 1936 perquè la disputa del poder simbòlic es fa sobre la consecució d’una força real garantida per l’existència de milícies populars, el control de les institucions i l’existència d’un programa polític i social. 

Tanmateix en un cas mancà la força i en l’altre l’audàcia. Si la República popular catalana de 1873 no passa al final sinó de consumar-se com a bullanga, a la de 1936 mancà el projecte d’Estat a aquells que representaven més honestament a les masses. De tota manera, val tenir en compte que el fracàs de 1936 estava contingut in nuce ja el 1931 perquè el procés d’autoderminació superava el regeneracionisme del Pacte de Sant de Sebastià que el centralisme hispà atorgà a aquest pacte-full estratègic en concebre el canvi de règim. 

Més interessant, però, d’estudiar és el cas de l’Assemblea de Parlamentaris de 1917 que de resultar exitosa podria haver saltat «l’etapa» de la dictadura de Primo de Rivera. I que si bé no arriba a conjurar-se materialment a Barcelona per la traïció conservadora de Cambó, a València s’arribà a prendre els carrers, com explica el republicà valencianista Vicent Marco Miranda en les seves memòries, fent intuir un potencial estroncat:

Vaig observar que ambdues forces, la pública i la nostra, havien estat sotmeses a una suggestió estranya. Les autoritats ens consideraven preparats per al xoc; nosaltres, sense preparació ni mitjans de combat, ens creiem vencedors abans d’iniciar-lo. [13]

Però cadascuna de les situacions mereixeria almenys una anàlisi tan exhaustiva com la feta per Zavaleta per determinar si hi ha un moment constitutiu republicà en la història de Catalunya que expressi aquesta voluntat d’autodeterminació de les classes populars, hipòtesi política suggerida per Antoni Rovira i Virgili:

“En totes les grans crisis, ha aparegut a Catalunya el projecte de República catalana: 1462, 1640, 1713, 1873, 1931. I la República catalana, que ha passat per la nostra història, cinc vegades, com un llampec de claror intensa, significa un Estat català amb un doble senyal de democràcia i de nació.” [14]

Aquesta és una tasca necessària, i pendent en gran manera, per abordar el problema de l’Estat, com han fet des del «centre» Poulantzas [15] i Miliband i des de la perifèria Zavaleta i Mariàtegui, com a estructura que no es correspon amb cap de les necessitats de la seva població. No per casualitat Poulantzas considerava que tot estudi de teoria política no pot fer-se sinó “mitjançant una investigació històrica a fons.”[16]

Això podria explicar un aposta que tingui present que “allò central del moment constitutiu està donat per la disponibilitat, pel moment de gratuïta hegemònica.” És evident que a Catalunya el sobiranisme i el republicanisme són elements ideològics disponibles i emmarcats en un esdeveniment de confrontació directa amb l’Estat perquè hi ha de fons una lluita per l’excedent i la redistribució de la riquesa bé en un sentit neoliberal centralista bé un sentit republicà, confederal o independentista i socialista.

El marxisme arrelat de Zavaleta és per això un exemple metòdic que posa atenció en els moments fundacionals de l’Estat per endevinar les esquerdes possibles i per tant les solucions democràtiques que permetin la viabilitat tàctica de l’autodeterminació: és a dir de la conversió de les classes socials populars en classes nacionals pel seu rol actiu. 

Per aquest motiu, com explicaven Luis Tapia i Oscar Vega en el pròleg d’Horizontes de visibilidad; “Zavaleta Mercado es dedicà a identificar aquests moments de crisi per a explotar-los en una ampliació del coneixement de la història del país.” I aquesta és avui en dia una tasca pendent per tornar a arrelar el marxisme com a mètode pràctic de coneixement del país. I alhora és tan esperançador que a Catalunya Tigre de Paper hagi publicat Francesc Layret: vida, obra i pensament (2020) o que al País Valencià hagi vist de nou la llum Classe obrera i qüestió nacional del col·lectiu Germania Socialista (Institució Alfons el Magnànim, 2019 [1972]). 

De manera que la presa de consciència històrica s’esdevingui una presa de consciència política que; “La burgesia no ha constituït una nació, la classe treballadora constituirà un poble lliure i solidari”[17]. L’autodeterminació com a traspàs de poder, tal com l’entenia també Layret, és així una necessitat de tot poble, comunitat, territori i nació, que pateixi els greuges del centralisme, arrel estructuradora de l’Estat aparent que és l’Estat de la monarquia espanyola. 

Per a Zavaleta, l’autodeterminació era l’escola dels homes i les dones lliures un élan democràtic que per aquest motiu adopta un caràcter universal com principi històric que integra en una equació la democratització social amb la seva corresponent estatalització. Tanmateix, a l’hora de prendre forma només pot concretar-se i arribar a encapçalar un triomf mitjançant la lluita, i res més que la lluita, com exemplifica el modern procés constituent xilè: 

És doncs la lluita política, perquè la política és el lloc on es fonen les hipòtesis teòriques i la factualitat de la determinació de la massa, el que defineix la forma d’explotació del moment constitutiu. [18]

En aquest sentit, tota lectura, com la de Zavaleta, serà actual a mesura que es correspongui amb una sentida necessitat de transformar de dalt a baix un determinat règim, sigui espontàniament o impulsada per un grup decidit en els seus fins, agosarat en la seva tàctica i conscient d’una vocació obligatòriament de majories.

Notes

[1] Zavaleta, R., “Cuatro conceptos de la democràcia” en Tapia, L. (ed.), La autodeterminación de las masas, México D. F., Siglo XXI, 2015 [1981], p. 142.

[2] https://catarsimagazin.cat/rene-zavaleta-i-lautodeterminacio-de-les-masses/

[3] https://latrivial.org/la-autodeterminacion-plebeya-pensando-catalunya-con-zavaleta-primera-parte-el-sentido-nacional-popular-y-su-practica/

[4] https://latrivial.org/hegemonia-negativa-y-voluntad-constituyente-en-catalunya/

[5] Mariàtegui, J. C., Siete ensayos de interpretación de la realidad peruana, México D. F., Serie Popular Era, 1979 [1928], p. 320.

[6] Cooke, J. W., Apuntes para la militancia, Entre Ríos, Editorial Tolemia, 2011 [1964], p. 86.

[7] Zavaleta, R., “Teoría general de la dualidad de poderes” en El poder dual en América Latina: estudio de los casos de Bolivia y Chile, México, Siglo XXI, 1974, p. 74.

[8] Veure a Chonchol, J., Proceso agrario en Bolivia y América Latina. La Paz, CIDES-UMSA (Posgrado en Ciencias del Desarrollo, Plural Editores), 2003, . 205-222.

[9] Zavaleta, R., “El Estado en América Latina” en Tapia, L. (ed.), La autodeterminación de las masas, México D. F., Siglo XXI, 2015 [1984], p. 322

[10] Zavaleta, “Algunos problemes izquierdistas en torno al gobierno Torres en Bolivia” en El poder dual en América Latina: estudio de los casos de Bolivia y Chile, México, Siglo XXI, 1974, p . 216.

[11] Zavaleta, R., “La dualidad de poderes en Bolivia” en El poder dual en América Latina: estudio de los casos de Bolivia y Chile, México, Siglo XXI, 1974, p. 93.

[12] https://www.youtube.com/watch?v=bhvEBX_lzn8

[13] Miranda, V. M., In illo tempore, València, Consell Valencià de Cultura, 2005 [1942], p. 363.

[14] A Duarte, A., Història del republicanisme a Catalunya, Vic, Pagès Editors, 2004, p. 37-38.

[15] https://vientosur.info/spip.php?article15924

[16] Poulantzas, N., Fascismo y dictadura. La III Internacional frente al fascismo, Madrid, Siglo XXI, 1973, p. 3.

[17] Germania Socialista [Josep Vicent Marqués], Classe obrera i qüestió nacional, Galiana, V. i Gomis, A. (ed.), València, Institució Alfons el Magnànim – Centre Valencià d’Estudis i d’Investigació, 2019 [1972], p. 107.

[18] Zavaleta, R., “Cuatro conceptos de la democràcia” en Tapia, L. (ed.), La autodeterminación de las masas, México D. F., Siglo XXI, 2015 [1981], p. 143.

Autoria

Articles relacionats

Darrers articles

L’ultradreta i les institucions

Cuba: La raó és el nostre escut

Homenatge a Juan Navarro