Les eleccions al Perú i el paper de les esquerres

Del mateix autor

Arriba la Festa Realitat 2021

4 sèries per aquest estiu

4 pel·lícules per aquest estiu

4 llibres per aquest estiu

El passat 6 de juny vaig participar en la delegació internacional del Partit de l’Esquerra Europea a la segona volta de les eleccions del Perú. Per a la majoria dels partits europeus presents en aquesta delegació, el contacte amb les esquerres peruanes era molt esperat, ja que, malgrat que alguns dels partits de l’esquerra peruana són històrics, com és el cas de Patria Roja o d’altres formen part del Fòrum de Sao Paulo, cap de les nostres direccions manteníem relacions històriques amb les forces peruanes, com pot passar amb altres països de la regió com Equador o Colòmbia.

La jornada electoral

La nostra presència no va estar exempta de polèmica, a escasses 48 hores de l’inici de les eleccions l’autoritat competent va informar la delegació del Parit de l’Esquerra Europea i a la de la Internacional Progressista que les nostres acreditacions oficials d’observadors no podrien ser atorgades atès que no havíem participat en la primera volta electoral. 

Malgrat aquest impediment, gràcies a la col·laboració dels companys vam poder accedir al centre de votació, observant el desenvolupament amb normalitat de la jornada electoral. Cal destacar que al Perú la incidència de la COVID els situa en un dels rànquings de més mortalitat al món, i per això l’assistència als col·legis electorals es va veure lleument ressentida.

El resultat electoral ja es preveia molt ajustat tal com havia estat a les eleccions del 2016, on la diferència de vots entre ambdós candidats (K. Fujimori i P. Kuczynski) de la dreta va ser pràcticament igual al resultat obtingut en aquests comicis.

La unitat de les esquerres

Possiblement el més interessant de la delegació oficial ha estat la possibilitat de reunir-nos amb tot un seguit d’actors de les esquerres peruanes que ens han donat pistes per resoldre el complicat panorama de les forces progressistes al país. 

L’esquerra peruana durant anys ha estat altament atomitzada i dividida. Els anys vuitanta va haver-hi un intent d’unitat popular amb el moviment Izquierda Unida aconseguint ser la segona força al país.

El 2011 guanya les eleccions amb un discurs d’esquerres el Partido Nacionalista Peruano amb Ollanta Humala com a president. La traïció a les idees amb les quals havia guanyat les eleccions van quedar paleses ben aviat, caracteritzant-se la presidència per l’aplicació de polítiques neoliberals i el conservadorisme. Això va provocar més divisió en les esquerres i desencís.

Els moviments i partits d’esquerres van aprofundir la seva debilitat des dels anys vuitanta fins a l’actualitat. En part és conseqüència de la lluita armada de Sendero Luminoso i el Moviment Armat Tupac Amaru que van comportar més de 70.000 morts i una profunda divisió del poble peruà, que va tendir al conservadorisme a les àrees urbanes com a rebuig contra les pràctiques de la guerrilla. La violència exercida per l’estat contra la guerrilla ha estat un tema omès durant dècades, contribuint a un relat de bons i dolents, simplista i esbiaixat cap al conservadorisme.

En les eleccions del 2016 l’esquerra torna a fer un intent d’unitat amb la presentació a les eleccions de la candidata Veronika Mendoza amb el partit Frente Amplio. El resultat va ser força favorable obtenint el tercer lloc, i per tant convertint-se en el grup de minoria més important de l’Assemblea Legislativa. La unitat en el marc del Frente Amplio va durar ben poc, l’eina electoral no va aconseguir unir agendes, estratègies i polítiques de les atomitzades forces que es van presentar amb el FA. Així doncs el grup parlamentari del FA actualment a l’assemblea està dividit, han sofert nombroses baixes, una part del grup hi ha contribuït al filibusterisme que ha comportat la renúncia de dos presidents de la república i les relacions s’han deteriorat profundament.

En aquest context arriba la primera volta de les eleccions postpandèmiques de l’abril del 2021. Es presenten 16 partits polítics, amb les esquerres i les dretes profundament dividides. Atesos els resultats electorals del 2016 la dreta mediàtica va atacar profundament la candidatura de Veronika Mendoza i Juntos por Perú, obtenint finalment un resultat del 8% i 5 diputats. Sorprenentment el candidat Pedro Castillo aconsegueix passar a segona volta sent la primera força política del país amb el seu partit Perú Libre.

És un fet casual la victòria de Castillo?

Malgrat totes les trobades mantingudes amb els partits i forces d’esquerres van ser molt interessants i constructives, va haver un fil conductor entre tots els partits d’esquerres: la crítica a l’altre partit d’esquerres. Com tots militem, a ningú ens va estranyar, ja que és una pràctica molt estesa entre les esquerres urbanites. La nostra sorpresa va ser quan ens vam reunir amb el grup de ronderos, moviment de base de Pedro Castillo, juntament amb el sindicat de mestres.

Les Rondas Campesinas són un grup autoorganitzat sorgit en un principi per reforçar la seguretat comunitària i que ha evolucionat en una veritable organització social, fruit de l’abandonament de l’estat capitalista a les zones més rurals.

A la reunió amb els ronderos vam sentir des del primer moment parlar de lluita de classes, de la necessitat de la sobirania alimentària, del procés constituent, de reforma agrària i de molts altres conceptes profundament revolucionaris. És palès que una bona part són conservadors en els seus pensaments, encara estan molt lluny de la defensa d’alguns drets bàsics com les llibertats sexuals o el feminisme. Però també ens va quedar molt clar el marcat esperit anticapitalista que els travessa, fet que els pot ajudar a evolucionar en la recerca de la igualtat de les persones.

D’altra banda cal destacar que el programa electoral de Perú Libre advoca per la despenalització de l’avortament, el combat contra el tràfic de persones i per la despatriarcalització de l’estat i de la societat.

És molt interessant que per primera vegada el moviment popular camperol lidera la unitat de les esquerres i marca l’agenda i el discurs. En paraules de Frei Betto “Quizás una de las imágenes más notorias del proceso electoral haya sido la de Castillo, este maestro rural que suele llevar sombrero y chicote, yendo a votar en una yegua encabritada. Y es que tal vez lo más singular de este outsider del siglo XXI es cuánto se parece a los caudillos del siglo XIX, lo cual nos lleva a preguntarnos cuánto se parece a sí misma la sociedad peruana, o cómo ha evolucionado de forma tan dispar una sociedad no solo surcada por el clivaje clasista y por el clivaje territorial Ande-Costa-Amazonía, sino también por el régimen más violentamente centralista que jamás ciudad-puerto alguna haya impuesto a su territorio circundante. Si a eso sumamos una larga historia de secular racismo, gamonalismo, servidumbre y pongueaje, podremos comprender cuántos Perús coexisten en el Perú.”

Així doncs, a més de tres setmanes de les eleccions i amb el fantasma del cop d’estat per part de la dreta peruana rondant sobre aquest procés electoral, els reptes i les dificultats que es trobarà Castillo i Perú Libre seran gegantins. D’una banda haurà de ser capaç de mantenir la dèbil unitat de les esquerres peruanes sense renunciar a la seva agenda política, una mica allunyada de la de les esquerres urbanites. D’altra banda amb un país dividit al 50% haurà de decidir quina serà la seva política d’aliances exterior, a l’espera de la victòria de Lula a Brasil i del canvi de Xile, el ressorgiment (o no) de l’UNASUR pot ser una alterativa viable. Però possiblement el repte més important serà superar la crisi de la COVID sense que, per primera vegada, la paguin les classes treballadores peruanes.

Autoria

Articles relacionats

Darrers articles

Arriba la Festa Realitat 2021

4 sèries per aquest estiu

4 pel·lícules per aquest estiu

4 llibres per aquest estiu

4 podcasts per aquest estiu