“Ser a internet en català és més necessari que mai” – Entrevista a Norman López

Del mateix autor

Juanma Rodriguez

La pandèmia ha portat una gran revolució en el món de l’entreteniment i el contingut audiovisual. 2020 i 2021 han estat els anys dels streamers, creadors de contingut que passen hores davant d’una pantalla jugant a videojocs, o simplement parlant de tot una mica. Aquest nou fenomen audiovisual és desconegut i incomprès per totes les generacions que s’han entretingut tradicionalment amb la televisió, el cinema o el teatre, a la vegada que cautiva cada vegada a més joves, que gaudeixen d’un entreteniment que no només els ha fet companyia en els moments més durs, sinó que a més els permet formar part d’una comunitat i connectar de forma directa amb els seus referents. 

Hi ha streamers i gamers molt coneguts, però els de parla catalana ho són força menys. De fet la comunitat de parla catalana, tot i que va creixent, és encara molt minoritària. Per conèixer més sobre el món dels eSports i de la creació de contingut en català vam parlar fa una setmana amb en Norman López, manresà i creador de contingut i comunicador en català. A continuació podràs llegir la transcripció del directe que hem fet des del Consell de Redacció. 

Abans de fer la primera pregunta, voldríem saber una mica a què et dediques i qui ets, més enllà dels streamings.

Primer de tot moltes gràcies per convidar-me. T’he de dir que em fa molta il·lusió. Segueixo molt les vostres entrevistes i per tant ser partícip em fa molta il·lusió.

Sóc en Norman López, sóc creador de contingut, però més enllà d’això jo treballo en una cooperativa que es diu GEDI. Una cooperativa de treball. Jo treballo específicament en un projecte que es diu GEDI Mèdia, que és un projecte de comunicació. Fa quatre anys que hi sóc, primer sent treballador i ara ja sóc soci de la cooperativa. Sempre vinculat al món de la comunicació: fem des de comunicació corporativa -empreses, cooperatives, institucions, actes puntuals-, ara també fem streamings d’actes virtuals, fem formació, i també creació de contingut en català.

Relacionat amb els directes que fas, últimament estàs jugant bastant a l’Euro Truck Simulator 2, recentment han tret una nova DLC (expansió) de la península Ibèrica que costa gairebé com el joc. La pregunta que es pot fer un és i que et volem fer és si aquest tipus d’expansió, o aquest tipus de producte, són una necessitat del món del videojoc o són una estafa?

Crec que podem diferenciar diferents tipus de DLC. En el cas d’aquest joc al final que afegeix és un tros de mapa més. L’Euro Truck és un joc que tu pots voltar amb el camió per Europa. Per tota? No, perquè hi havia moltes parts del mapa que no hi eren al joc. De fet, l’expansió d’Ibèria l’han tret ara i el joc ja té uns anys. Em vaig comprar el joc per cinc euros i el DCL divuit, és a dir tres vegades més que el mateix joc. Era necessari? Bé, era necessari perquè no l’havien introduït al principi. Entenc que en aquest cas, es tracta d’un joc que requereix força desenvolupament, perquè és un mapa d’Europa a escala 1:19. Per tant no hi són totes les carreteres d’Europa, ni de bon tros -al revés, la gent es queixa que n’hi ha poques-, però bé que el programador ha de fer tot el mapa.

Aquí s’ajunta una mica de tot. Des d’un bon inici no han posat tot el que potser caldria, i decideixen treure el joc i més endavant ja ho aniran afegint. Ara bé, hi ha jocs que tenen una durada d’un any, perquè són els típics d’esports que surten cada any, i encara introdueixen DLC. Hi ha jocs que no tenen data de caducitat tan propera, i potser ho podria arribar a justificar una mica més. Ara bé, els jocs que saps que tenen data de caducitat, que vagin introduint contingut a través d’expansions, que acostumen a estar a uns preus força elevats, perquè la veritat sí que mostren la necessitat de la indústria per incrementar les vendes i treure-li suc de la manera que sigui.

Això em recorda bastant al món del FIFA (videojoc de futbol), que al final sembla que estiguis comprant el mateix videojoc cada any, però li canvien la portada, les alineacions i les samarretes, i te’l venen com un joc nou per 60 o 80 euros.

És criminal. El pitjor del FIFA, o de l’NBA, el Fórmula, i gairebé tots els d’esports, és que cada any van traient el mateix joc, canviat una mica. A sobre hi afegeixen màquines escura-butxaques encobertes. Això és realment preocupant. Sembla que ni ells mateixos s’ho creguin perquè treuen el joc a 60 € i al cap de dues setmanes està a 20 €. Ni les mateixes desenvolupadores sembla que s’acabin de creure aquests jocs d’un any de durada.

Comentaves precisament el fenomen de les màquines escura-butxaques encobertes, i també hi ha un altre mode del món dels videojocs que són els pay-to-win (pagar per guanyar), que normalment està relacionat amb els jocs free-to-play (gratuïts). Et voldria preguntar què opines dels pay-to-win i dels free-to-play, i de si de debò són gratuïts o si són uns escura-butxaques?

De jocs gratuïts n’hi ha molt pocs. Al final, la majoria de jocs gratuïts acaben sent pay-to-win, i normalment hi juga la gent jove, adolescent i infants. Per desconeixença segurament de la persona responsable moltes vegades pensa “no li compro cap joc perquè costen molts diners i millor que jugui a aquest joc gratuït”. Moltes vegades aquests jocs gratuïts tenen dinàmiques dins del mateix joc que no són gens favorables com el pay-to-win, que és al final que o hi estàs mil hores o no hi ha manera d’avançar, i per tant passes per caixa per avançar més ràpid, o jocs que no tenen pay-to-win, com per exemple el Fornite, però on hi ha negoci amb les skin, amb el vestuari i l’estètica que pagant la pots variar. Per tant, no acaben sent gratuïts i molts cops aquest tipus de videojocs acaben costant més diners que un joc de 60-70 €.

En el món dels eSports es dóna una situació en la qual hi ha clubs de futbol com el Barça que tenen equips d’eSports, o empreses molt grans que tenen seu a Barcelona com Mediapro, que és la propietària de la LVP (Lliga de Videojocs Professional), que han fet una aposta per aquest sector des d’institucions privades catalanes, però que no ho ha potenciat en català, o fins i tot no ho fan ni en castellà. En el cas de la LVP van apostar molt fort pel món hispanoparlant, descobrint talents com l’Ibai Llanos. Perquè aquestes empreses radicades a Catalunya, com també els creadors de continguts, no han apostat mai pel català o perquè no els hi ha sortit fer-ho en català. No hi ha possibilitat de fer negoci, és per desídia, o perquè és?

Jo crec que és perquè no hi ha referents. És a dir, no hi ha un precedent, no hi ha ningú que hagi apostat fermament per fer contingut en català. El fet que no hi hagi una persona o una empresa que hi hagi apostat fort fa que la resta vagin al més còmode, que és fer-ho en castellà. A més, en el cas de Mediapro fa molts anys que aposta pels eSports i són pioners a escala europea en apostar-hi. Ara per sort a Catalunya sembla que la Generalitat i les federacions esportives s’hi estan posant una mica. Fa poc s’ha creat la Lliga Catalana d’eSports, però està encara en una fase molt embrionària. Només cinc esports han agafat el videojoc del seu esport i fan una lliga, i a poc a poc s’aniran afegint coses.

Sembla que ara es comença a apostar, però costa. Costa molt, ha costat arribar al 2021 i crec que és precisament per la falta de referents. No perquè no hi hagi mercat, perquè al final en català hi ha 10 milions de persones que el parlen, sinó perquè ningú hi ha apostat fermament i algú ha de fer la primera passa.

A més, per aquesta lògica, i abans d’entrar a la següent pregunta, no hi hauria mercat del llibre o no hi hauria mercat de l’audiovisual en català.

Ni de ràdio, ni de tele, ni de res…

Lligat amb això, et vull preguntar primer sobre quin és l’estat ara mateix del món del streaming en català. A partir del 2021 ha crescut significativament, però encara continua estant una mica en números baixos. Com està i quin és el pronòstic que faries? Té potencial? Costarà molt?

Costar, costarà. I costarà sempre, igual que segurament ha costat sempre fer ràdio, ha costat sempre fer tele, ha costat sempre fer llibres i ha costat sempre fer diaris. Però això no treu que no sigui possible, i jo crec que l’estat és ascendent, cada vegada hi ha més gent que fa streaming en català. Hi ha una plataforma que és Creadors.tv, que aglutina la majoria de streamers catalans, i si no m’equivoco tenen comptades unes 300 persones.

El que passa és que costa despuntar. Al final el que coneix el públic que no està habituat a Twitch serà un, dos o tres persones, i és una mica el que m’ha passat a mi. A mi a nivell de gaming m’ha passat que de cop molts joves m’han començat a seguir i per això vosaltres m’heu conegut i m’heu contactat. Però no hi ha referents, no hi ha gaire lloc on emmirallar-se. Però jo crec que la posició és ascendent. Vaig llegir ahir que a Twitch el català és la 27è idioma del món, que no està malament d’entrada. 27 està bé, no sé quants n’hi ha al món però uns quants!

Falta que hi hagi visibilitat, no només que hi hagi gent fent-ne sinó que des de les institucions tant públiques com privades s’aposti per la creació de contingut en català.

Què creus que haurien de fer les institucions, o per què no han fet gairebé res? Amb el llibre o amb diferents àmbits de la cultura catalana la Generalitat s’implica molt, i és normal perquè el català és una llengua minoritzada i se li ha de donar suport públic. És una qüestió generacional, o té a veure amb el mateix que dèiem abans del negoci?

Jo no crec que sigui pel negoci, perquè precisament jo crec que el món del gaming, el món del streaming està a l’alça. Cada vegada consumim més contingut a Internet, cada vegada el món del videojoc té més adeptes. És un món a l’alça, cada cop hi ha més videojocs sobre tot… “És que a mi no m’agraden els dispars”, no, si de videojocs n’hi ha d’absolutament de tot el que et pugui passar pel cap.

Pel negoci jo crec que no, és més pel desconeixement, potser per un salt generacional, i ara poc a poc van entrant. I ara he tingut la sort que m’hagin escollit ambaixador de la lliga catalana de e-sports on la Generalitat hi ha posat diners, a banda d’una empresa privada de telefonia. Estan apostant per això, per crear per fi una lliga catalana d’e-sports més gran, no només el típic torneig. I jo crec que això és un pas important. Ara està en fase embrionària, al setembre comencen eliminatòries i al desembre començarem segona temporada. Però ara està en una fase per tastar com es pot fer, quina acceptació té… Però jo crec que aquestes són les primeres passes que ha de fer la institució, veure que hi ha un munt de gent interessada i apostar per la creació de continguts.

Més enllà del videojoc, la creació de contingut audiovisual en català de YouTube té una mica més de presència que a Twitch però encara no acaba de despuntar. A banda de la falta de suport institucional, poder donar cobertura a que materialment la gent pugui viure d’això fins que no despunti, és perquè la gent no està acostumada a consumir contingut audiovisual en català? O és perquè no n’hi ha hagut abans i no es coneix?

Jo crec que és per la manca de referents. La gent bé que veu televisió en català, la gent llegeix diaris -cada vegada menys-, llegeix pàgines en català, escolta la ràdio en català, consumeix molts cops YouTube o sèries en català… però potser a Internet no estem acostumats encara. Mires Netflix, mires les plataformes digitals, i tot el que hi ha són en castellà, i suposo que la gent quan es posa davant de l’ordinador no està acostumada a veure coses en català. A mi em passa que sovint em trobo molts cops que la gent entra al meu directe i diu “ostres, és el primer streamer que veig en català”, i com et deia n’hi ha 300.

Doncs passa això, no hi ha gaire visibilitat, la gent no està acostumada, però per sort a Twitch a vegades em descobreix gent, a vegades a través de TikTok em descobreix gent, d’Instagram, de Twitter… jo crec que és falta de costum al final.

Et volia preguntar per les polèmiques de les polítiques d’identitat, com va passar amb el The Last of Us 2, que una dona era protagonista d’un videojoc. Hi ha una crítica que es fa que es troba massa forçat, que no es fa dins de la narrativa o massa evident que t’estan intentant vendre alguna cosa. Creus que és una crítica assenyada?

Igual que passa amb les pel·lícules. Al final en els videojocs ens trobem amb moltes de les coses que ens trobem en sèries i pel·lícules, ens fiquen amb pinces temes d’aquests, com temes racials, agafats amb pinces.

Però sí que hi ha un bon exemple, m’atreviria a dir. Tinc aquí un dels escàndols de l’any passat, el Cyberpunk 2077, que per qui no ho sàpiga és un desastre de joc pel qual ens van vendre una expectativa molt alta i quan arriba el joc no ofereix ni la meitat del que t’havien dit. Dins d’això, jo li he dedicat unes hores i hi ha personatges que són transgènere i no es comenta en cap moment. És a dir, ho sabem perquè s’intueix dins de la narrativa, però està molt ben integrat, no és allò “ei, mira, aquesta persona és tal”. I això em va semblar un exemple molt bo, dins del desastre que és aquest joc, crec que és la dinàmica a seguir, em va donar un bri d’esperança.

Però el mateix passa amb que no hi ha dones protagonistes als videojocs, i quan hi són segueixen amb el mateix rol.

Amb el “GamerGate” potser et pots perdre, però el tema gènere és el que has anat comentant. Comentaves que hi ha una falta de referents, però a la vegada, quan entren referents nous (com el cas de Last of Us II), es forma una zapatiesta. Per què passa això?

Bueno, també passa amb Lara Croft, que al final és el mateix personatge de Nathan Drake de l’Uncharted passat a Lara Croft. Bé, ara no sé quin anava abans, de fet potser era la Lara Croft. 

Però bé, és igual, en tot cas és aquest tipus de personatge. Sempre s’introdueixen així, igual que hi ha molts videojocs on surt un home fort disparant una arma cada vegada més gran on situacions on la pròpia narrativa no ho requereix. Al final, són tics masclistes que tenim a la nostra societat i que queden reflectits a la indústria del videojoc. 

I parlant de videojocs, hi ha una altra qüestió que és l’escassetat de targetes gràfiques, que ho parlàvem de fet abans de l’entrevista. Per què passa això? És per la febre de l’or que hi ha amb el Bitcoin? Forma part de les modes d’internet, o té a veure amb una altra cosa? Com afectarà això el món del videojoc, tenint en compte que, sense gràfiques, tot sembla indicar que es vendran menys videojocs i, de fet, hi haurà un estancament? 

Ja existeix l’estancament degut, precisament, a l’escassetat de targetes gràfiques. Aquí jo vaig tenir sort per aconseguir la Play Station 5 perquè ara mateix, després de 6 mesos d’ençà que va sortir, és pràcticament impossible aconseguir-la perquè no s’estan produint unitats per la falta, si no m’equivoco el silici. Hi ha un component, si no m’equivoco és el mateix silici, que s’utilitza per a les targetes gràfiques, i del qual hi ha escassetat perquè els miners de criptomoneda els estan comprant a desenes. Per tant, ni XBOX ni Play Station estan podent generar les unitats que voldrien o que els usuaris voldrien comprar. 

De fet, tu ara mateix no podries anar a qualsevol botiga i comprar-la, és a dir, has de comprar-la per internet com puguis, i si tens sort, perquè s’acaben en qüestió de segons. I això passa també amb els ordinadors: ara mateix, muntar-te un ordinador és pràcticament impossible i, si ho aconsegueixes, és a partir de preus desorbitats. Les targetes gràfiques estan a preus tres vegades més alts del que tocaria, i això és degut al fet que el món de les criptomonedes està afectant molt fort al sector dels videojocs perquè és molt difícil fer-te amb una màquina d’última generació, cosa que també em fa pensar que aquesta situació farà allargar la vida útil de les consoles: la Play 5 s’ha quedat sense Nadal, sense la festa de la venda capitalista de videojocs a saco, per tant espero que tot això allargui la vida útil i no estiguem produint productes nous constantment. 

Clar, perquè quan es va anunciar la Play Station 5, es va anunciar com la gran revolució, i al final no n’hi ha. Estem davant d’un pic, de la mateixa manera que es parla del pic del petroli o altres pics a nivell ecològic? Amb això potser m’aventuro a una pregunta sense resposta, però les videoconsoles semblen ser les més afectades.

Tant de bo ho sabés, però el que crec és que, de tota manera, es prioritzen XBOX i Play Station 5 davant la producció de gràfiques. El que passa és que de les gràfiques hi ha un estoc tan petit que el preu està infladíssim. 

Jo crec que la consola seguirà existint, però el que sí que passa és que s’hauran de replantejar com ho fan, com venen, a quin preu… Perquè no estan podent oferir el producte que havien promès. De fet, tinc la Play 5, però a la majoria de jocs que jugo són de la Play 4 perquè no s’estan produint jocs de la Play 5. Per què? Perquè no s’estan venent Plays 5 perquè no n’hi ha. Llavors, això genera un cercle viciós que provoca que els videojocs estiguin anant un pèl enrere, i aquí et donaré la raó amb això, que els videojocs de consola estan anant enrere perquè no es produeixen els exclusius a 4K, retracing i no sé què més, perquè no estan venent Plays 5 i, per tant, no vendrien jocs si són exclusius per Play 5, que ja ha passat.

Després continuarem parlant d’això, però ara ens centrarem en preguntes que fan referència a coses que hem comentat abans. Què creus que és més complicat: ser dona al món dels streamings i el gaming, o introduir i obrir-te camí en català? 

No en tinc ni idea. Ser dona als mons dels streamings, per desgràcia, és estar en minoria. Són molt poques, està costant perquè el món dels videojocs és un món molt masculinitzat, en general (en el món dels videojocs), però també individual (en la persona que hi juga). Igual que en altres aspectes de la vida, aquí també hi ha una porta d’entrada pel fet de ser dona, seguríssim. I si miréssim les streamers catalanes, que hi ha, per desgràcia n’hi ha moltes menys que homes. És realment complicat. 

Això em recorda a programes de televisió com l’APM o el Polònia que es fan en català però que tenen molta difusió nivell de tot l’estat, sense traduir ni subtitular, la gent s’ho mira en català, es riu en català … la qüestió també està en que si el contingut és bo, encara que sigui en una llengua que potser no es coneix, estem parlant de llengües que venen del llatí, per tant són bastant fàcils d’entendre a la que pares una mica l’orella. Creus que si es fomenta un contingut de qualitat en català podria tenir sortida en altres zones de l’estat?

Sí, joc crec que poc a poc. De moment prous problemes tenim en consolidar el projecte dins del territori de parla catalana. Això ve sol, l’APM en cap moment es va plantejar “anem a penjar els nostres vídeos a Youtube que ho podran veure per tot l’estat”, sinó que això ha vingut sol. Jo crec que amb això passarà el mateix, tenim prous problemes en consolidar el projecte dins dels mateixos catalanoparlants, que et coneguin, que et vegin, “mireu, jo faig això… Twitch funciona així …”. Ja costa prou consolidar el projecte, la resta ve sol. Segur que pot passar que arreu de l’estat un producte català triomfi. 

Seguint amb la cultura i la llengua catalana, creus que té futur si no s’adapta als nous formats? És a dir, és possible que continuï a l’escola perquè continua el sistema de normalització lingüística, que hi hagi gent llegeixi en català, però deixi de ser una llengua de socialització si no hi ha prou contingut audiovisual en català pels sectors més joves.

El contingut digital en català és molt necessari perquè és que els joves d’avui en dia, sí que veuen televisió certs programes, com l’APM, però on majoritàriament consumeixen entreteniment és a internet. Ser-hi en català és més necessari perquè tinguin opcions en l’idioma que parlen a l’escola, al carrer, amb els seus amics i familiars. Cal fer una aposta per això, ja que m’hi he trobat en el Tik Tok, on m’hi he ficat per experiment i m’hi he acabat quedant. Allà la gent és molt jove i em trobo a vegades amb missatges del rollo “el català és un idioma de iaio” o “de pagès”, crec que he rebut les dos per parlar català. En lloc d’agafar-m’ho com una crítica he dit “anem a analitzar-ho, què m’està dient realment amb això”. Aquest noi o aquesta noia de 10 o 12 anys ho veu com a un idioma distant, com a un idioma de gent gran. Com que ells consumeixen tot el contingut que veuen a internet en castellà, ho veuen com a molt distant i això és un problema greu.

A més és molt probable que ho vegin com la llengua de l’escola, és el que passa amb la infància i la joventut que associes amb el cole o l’insti tot allò dolent. Hi ha aquesta associació, com en el cas de la lectura, associant-la amb fer coses que no et venen de gust. Seguint amb això que comentaves, jo desconec Tik Tok, però tinc la impressió que hi ha més contingut en català que a Twitch.

Per sort, hi ha molta gent en català que està entrant ara. En Gerry, en Long, que potser són els més coneguts, ara també hi ha la Juliana Canet, que potser són els màxims exponents del català a internet, amb un contingut molt genèric. Però sí que m’he trobat entre els joves, es té la sensació que si no fan les coses en castellà no triomfaran. Tenim un problema i hem de canviar el discurs, ja que no entenen que fent les coses en català també et pot veure gent, tens un públic potencial de 10 milions de persones. És obvi que el camí serà més difícil, ja que el castellà el parla molta més gent, però aquí hi ha una llengua que s’ha de preservar, que s’ha de cuidar, s’ha de mimar i s’ha de parlar. Cal fer el contingut en l’idioma que tu et sentis còmode, hi ha molta gent que veus que s’està forçant a fer-ho en castellà quan ell no hi parla mai, perquè té a dins aquest discurs de que si no ho fas en castellà no triomfaràs. Últimament m’hi estic trobant, hi ha molts nois i noies, que jo els dic “Sagals”, és la salutació que tenim al canal (era el noi o la noia que guardava el gra a les masies, jo sóc de la Catalunya Central i això ho diem bastant), doncs em trobo en que hi ha nois i noies que em veuen i després fan el contingut de Twitch en català perquè han vist que es pot fer, com en el meu cas. El final és crear unes referències, un contingut, que els joves puguin emmirallar-s’hi, que puguin veure que és possible fer el contingut en català i aquest és una mica l’objectiu, que ho vegin possible. 

Hem parlat de tot una mica, del català en el món de l’streaming i el gaming, el gènere en aquest món i de les polítiques d’identitat, de les estafes que es monten entorn als vídeojocs. Està sent una entrevista diferent.

A mi m’encanta trencar els esquemes, jo per exemple he fet televisió esportiva, però trencar aquests esquemes de no tenir guió (encara que sí que el tens amb tots els temes que vols tractar en aquell directe) però pots trencar-lo i “ai, me’n vaig a fer això”, “xat, va digueu alguna cosa”, anem a una altra cosa. Això és màgic i està trencant els esquemes de la comunicació i està canviant totalment la manera de consumir i de veure i de fer. 

Sí, és molt més fresc. Lligat amb això, la gran polèmica d’aquestes setmanes, que és el tema de la SuperLliga. Florentino Pérez va dir, per defensar el format, és que els joves ja no veuen el futbol, que veuen altres coses, i que per combatre aquest desinterès, la seva aposta és fer un Liverpool-Madrid cada dijous. El món del futbol pot fer alguna cosa per ser més interessant? Perquè al final és veure 22 paios o 22 paies donant-li a una pilota, però no hi ha interacció, no hi ha frescura i els ídols són molt més llunyans que els que poden tenir en el món de l’streaming, per exemple. El món del futbol pot fer alguna cosa d’aquest estil o són estrelles inaccessibles i això no ho veurem en tota la vida?

Primer, ens trobem amb que això del Florentino és mentida: Quin és el joc més venut cada any? El FIFA. Un joc que és clavat, cada any, segueix sent el més venut, sempre. Això de que als joves no els hi interesa el futbol és mentida. El que passa és que els joves no volen pagar 100 euros per veure el futbol. Crec que hi ha un error de lectura, si no els hi interesés, no es vendrien jocs de futbol. 

Per altre banda, les “estrelles” que no són del món dels videojocs cada cop estan més a Twitch, com els jugadors de la NBA o els futbolistes, i això els fa més accessibles. Al meu canal, fa unes setmanes, vaig entrevistar a l’Aitor Luivar, capdavanter del Betis, que té Twitch, i deia que li agrada ser allà perquè té una certa connexió amb l’aficionat, que li agrada molt, i crec que aquesta és una de les claus. Com més gent hi hagi, faci coses a internet, millor, perquè més gent s’acostarà a veure streamings. 

És una iniciativa individual o és dels clubs? I si és individual, no deixa de formar part del món de les “estrelles”, no canvia el format del futbol. El format televisiu haurà d’acavar-se canviant? 

Efectivament. No sé si ho dius per la televisió… Segurament ha de canviar. És obvi que hi ha formats que hi són i que convenen, com els informatius. I aquests estaran a la tele o a internet, això el temps ho dirà. Però jo m’entero de les notícies perquè hi ha certs streamers que, a les 9 del matí, repassen les notícies d’una forma més distesa. La comunicació està canviant i ja no és tan encarcarada, pot ser millor dit, tan guionitzada. Aquí es pot fer un guió i, en determinat moment, l’estripo. Però trigarà en veure’s aquest canvi, és tot molt embrionari. El referent d’això és l’Ibai Llanos, és el referent de la comunicació, que porta més de bòlit a les persones que s’hi dediquen de forma més professional. 

Al xat pregunten si et planteges diferents registres quan fas streaming o ets a la ràdio. 

Jo he intentat sempre no crear-me un personatge quan faig un streaming, he intentat no crear-me un personatge, encara que segurament el tinc. I, per tant, el registre és informal, normalment, encara que hi hagi moments de seriositat. A vegades se m’escapen tacos; insults no, perquè no sóc així… Hi ha coses que a la ràdio convencional, ara mateix, no és que no les pugui dir, sinó que el registre és diferent. Però això segurament també canviarà per la manera en que tot està fet ara. Jo intento sempre ser natural, tant si sóc a la ràdio convencional com a Twitch, encara que el registre sigui diferent. Molts cops segurament acabo fent-ho diferent. 

Dins de la teva experiència, quins consells donaries als nous streamers quan entren en aquest món.

Tant de bo que n’entrin molt. Amb quatre coses pots començar, no cal posar-se leds, com jo, que fa de gamer. Però, sobre tot, paciència. L’altre dia vaig veure estadístiques en castellà: el 90% dels streamings en castellà no arriben als 3 viewers de mitja. Primer, doncs, si teniu poca gent, no us desespereu. Segon, a Twitch, no és una plataforma per crèixer. No funciona si crees un Twitch i no ho dius enlloc. Per com son els algoritmes, és important que les persones arribin al teu canal a través d’altres llocs. I, després, tenir un bon so. Crec que són els tres pilars bàsics i animo a tothom que faci directes perquè segur que tothom té coses a dir. 

Agraïr moltíssim al Norman per venir i dir la seva sobre el món del gaming i de l’streaming en català en directe. 
Si t’ha agradat l’entrevista i vols donar suport al contingut en català a internet segueix en Norman a Twitch.

Autoria

Articles relacionats

Darrers articles