Un anàlisi crític de l’Ingrés Mínim Vital a un any de la seva posada en marxa

Del mateix autor

Bru Laín, professor de sociologia a la Universitat de Barcelona i investigador en filosofia política a la Universitat de Minho, Portugal. Secretari de la Xarxa Renda Bàsica i membre del consell de redacció de la revista SinPermiso.

L’empitjorament de la pobresa i la desigualtat degut a la crisi de 2008 i la catàstrofe de la pandèmia de la Covid-19, ha fet que els programes i les polítiques d’ingressos mínims hagin guanyat un inusitat protagonisme i s’hagin situat al centre del debat polític, tant a l’Estat espanyol, com a Catalunya. L’Instituto Nacional de Estadística ja apuntava l’any passat que la taxa de risc de pobresa s’havia incrementat del 19,8% el 2008, al 21,5% el 2018. Això vol dir que, abans de la Covid-19, ja hi havia al voltant d’un milió més de persones en risc de pobresa que a l’inici de la crisi del 2008. El cas espanyol és especialment preocupant perquè ja partia d’una situació especialment greu al situar-se com a tercer país amb major taxa de pobresa d’Europa, només per davant de Romania i Bulgària.

És enmig d’aquest nou escenari que ara fa un any, el 29 de maig de 2020, el Congrés espanyol decidia aprovar el tant esperat com decebedor Ingrés Mínim Vital (IMV) publicat al Real Decret Llei, del 20/2020. Era esperat perquè a l’Estat sempre hi ha hagut un dèficit en polítiques de protecció social i, particularment, en polítiques de renda o d’ingressos mínims que, semblava que havia de solucionar l’ IMV, tot i que no ha estat així. L’aprovació de l’IMV ha estat també decebedor, i molt, pel curt abast, per l’escassa cobertura, pel seu limitat disseny i per la falta de valentia en la seva implementació. Segons s’estipula en el preàmbul de la llei, l’objectiu és posar fi “al dèbil efecte redistributiu del conjunt de la intervenció de l’Estat a Espanya en comparació amb la majoria dels països del nostre entorn”, una debilitat que reconeix, “deriva en part del menor desenvolupament i finançament de partides amb un clar impacte redistributiu (en especial la absència d’una política estatal de garantia última d’ingressos,) […] i en part també pel disseny concret que han adoptat les polítiques públiques”. És doncs el mateix govern qui afirma que ens trobem a la cua d’Europa pel que fa a la lluita contra la desigualtat, un fet que atribueix a un menor “desenvolupament” i “finançament” de les polítiques de garantia de renda, així com pel disseny que han adoptat aquestes. El problema és que l’IMV es queda curt, molt curt, en resoldre aquestes deficiències.

A continuació exposaré vuit punts referents tant a alguns dels requisits exigits per sol·licitar l’IMV com a algunes de les característiques del seu disseny i la seva implementació. L’anàlisi detallat de tots ells, així com la posterior valoració general dels mateixos, permet fer-nos una idea de la naturalesa i de l’abast de la llei i de quina és la lògica polítics i ideològica subjacent a la mateixa.

  1. El primer que crida l’atenció és que l’objectiu declarat de la llei és “garantir, a través de la satisfacció de d’unes condicions materials mínimes, la participació plena de tota la ciutadania en la vida social i econòmica”. El problema és que la mateixa llei reconeix que, a mitjans de 2020, el 21% de la població (prop de 10 milions de persones o 4 milions de llars) ja es trobava en risc de pobresa (amb renda inferior al 60% de la mediana estatal). L’IMV preveia cobrir fins a un màxim de 2,3 milions de persones o 850.000 llars. És a dir que la seva taxa de cobertura no arriba ni tant sols al 25% del total de llars que oficialment es troben en risc de pobresa! En el programa de PODEMOS de 2015 es preveien 15.000 milions per finançar el seu programa de Renda Garantida, mentre que el PSOE prometia prop de 6.000 per una política similar. Finalment, la dotació per a l’IMV és de 3.000 milions, dels quals 1.500 corresponen al que ja destinen les Comunitats Autònomes als seus respectius programes de renda mínima (la Renda Garantida de Ciutadania en el cas de Catalunya). Això ens porta a tres conclusions ràpides: 1) resulta que ara el número de persones o llars considerades pobres ja no el defineix les estadístiques oficials, sinó la capacitat pressupostària del govern; b) dissenyar un programa de renda mínima que, ja d’entrada admet que no cobrirà ni tant sols al 25% dels pobres és una vergonya per a un govern que es diu “el més progressista de la història”; c) donades aquestes xifres, potser hagués valgut més la pena que l’Estat realitzés transferències a les CCAA per tal de que aquestes milloressin els seus respectius programes de renda. Més enllà de la insuficiència pressupostària i de la conseqüent baixa taxa de cobertura, val la pena analitzar alguna de les condicions o requisits d’entrada a l’IMV per entendre quines són les seves limitacions.
  2. En primer lloc, l’IMV no és una prestació individual, és a dir, que la unitat beneficiària no és l’individu sinó el conjunt de la llar o la “unitat de convivència” (UC). Per tal de provar l’existència de la mateixa cal que tots els seus membres (tant el/la titular com els seus convivents) demostrin que han viscut de forma independent durant al menys tres anys previs a la sol·licitud, és a dir, que declarin haver habitat un domicili diferent als dels seus progenitors i que hagin estat donats d’alta a la Seguretat Social durant al menys dotze mesos, encara que sigui de forma discontínua. Amb aquest requisit ja s’exclouen, d’entrada, a totes les persones recentment emancipades, les llars reconstituïdes amb persones “no independents” en els darrers mesos, i les formades per persones nouvingudes o per les que no han estat d’alta al menys un any a la Seguretat Social, és a dir, les persones més precàries, les que han hagut de tornar a casa els pares, les que malviuen en l’economia submergida o dels estalvis familiars o les pensions dels avis, etc.
  3. Així mateix, es restringeix l’edat del titular de 25 a 65 anys, i es limita al segon grau de consanguinitat (fills/es, avis/es, nets/es, germans/es) per a validar la composició de la UC. Per una banda, això comporta l’exclusió dels més joves que volen emancipar-se (recordem: 40.7% de taxa d’atur juvenil i 29,5 anys d’edat mitjana d’emancipació). Per l’altra, limitar la consanguinitat al segon grau exclou aquelles tipologies de llar distintes de la “tradicional” que integren diversos vincles de parentesc, amb o sense consanguinitat, i que cada vegada són més nombroses a casa nostra. Cal també destacar que haver de demostrar convivència i independència de la UC exclou a qui no demostra un domicili fix i està empadronat, per exemple, en un alberg o un centre de serveis socials. Així mateix, la llei només permet un màxim de dos UC en el mateix domicili, una limitació que només a Barcelona deixa fora a 30.000 persones empadronades en habitatges on consten més de 100 persones.
  4. També s’estableix el requisit d’un patrimoni màxim que, en el cas d’una persona sola, és de 16.614€ (tres vegades el valor màxim anual de l’IMV). És a dir que si, per exemple, heretes una plaça de pàrquing, o bé te la malvens a correcuita i et gastes la plusvàlua (ja que no la pots estalviar al banc), o bé quedes fora de l’IMV perquè la llei et tracta com si fossis un milionari amb un xalet a Queralbs. Fixeu-vos amb la lògica perversa: mentre beneficiem als rics permetent-los desgravar plans d’estalvi i de pensions, penalitzem als pobres quan han aconseguit estalviar quatre duros. L’IMV perpetua així el cercle viciós de la pobresa a l’obligar monetaritzar el petit estalvi que es puguin tenir i que és el que justament ha permès a moltes famílies superar períodes d’insuficiència monetària causats per la crisi de 2008 i ara per la de la Covid-19.
  5. Un altre dels requisits més controvertits és que el període utilitzat per realitzar el còmput dels ingressos del sol·licitant és l’exercici fiscal anterior al de la sol·licitud. Aquest és un mecanisme que s’ha estudiat abastament i que habitualment els governs utilitzen per reduir la despesa social. Es tracta de crear “falsos negatius” (convertir als potencials beneficiaris d’una prestació en “no elegibles” per, o degut a, motius merament administratius). El problema és que els meus ingressos de l’any anterior no tenen perquè tenir res a veure amb les meves necessitats i capacitats actuals. “És igual que ara vostè sigui pobre per haver-se quedat a l’atur fa cinc mesos, el que importa és que l’any passat vostè no ho era”. Quina és la solució? Hauria d’haver estalviat llavors preveient aquesta futura eventualitat? I si ho hagués fet, hauria d’haver estalviat menys de 16.614€ per tal de no sobrepassar el topall permès? Aquest criteri és un sense sentit i representa, de nou, un mecanisme per disciplinar als pobres, atès que  l’Agència Tributària i la Seguretat Social poden monitoritzar la nostra situació financera i de renda de forma automàtica i precisa.

    Si bé és cert que la Llei contemplava que, excepcionalment per al 2020 i per culpa de la Covid-19, es permetés sol·licitar l’IMV a llars amb pobresa sobrevinguda, la condició seguia sent que els seus ingressos de 2019 no haguessin superat 1,5 vegades l’import del IMV (693€ mensuals per adult sol –prop de 200€ menys que el salari mínim interprofessional!) i que no disposessin d’un patrimoni superior a 12 mesos l’import del IMV (5.544€ per un adult!). Una clàusula que hauria de beneficiar a qui es troba en pitjor situació, acaba reforçant el cercle viciós de la pobresa.
  6. En línia amb l’evidència científica i seguint les recomanacions d’experts i organismes internacionals, la llei preveia la compatibilitat amb les rendes del treball (tant propi com aliè). Això serviria per a estimular l’ocupació i evitar la “trampa de la pobresa” (que una persona renunciï a un contracte laboral degut a que la prestació que rep és incompatible amb els ingressos salarials i per tant opti per seguir desocupada o en l’economia submergida per tal de no perdre aquesta prestació). Aquesta compatibilitat equipararia l’IMV a d’altres programes de renda de països del nostre entorn. Malauradament, i després d’un any de la seva entrada en vigor, encara no podem saber si s’aplicarà només a qui ja disposava de rendes salarials o professionals abans de sol·licitar l’IMV o només a qui hi accedeixi posteriorment. Què passarà amb el prop del 14% de treballadors pobres que es calcula hi ha l’Estat que, tot i disposar d’un salari, no tenen les condicions materials mínimes garantides? La llei tampoc estipula quin seria el salari màxim permès (ni si seria inferior o superior a l’IMV) o quins ingressos computarien com a salari per calcular la compatibilitat. En resum, tot ens porta a pensar que aquesta suposada compatibilitat serà limitadíssima i no resoldrà els problemes que el mateix ha ocasionat sempre en els programes de rendes mínimes que ja coneixem.
  7. Si bé aquesta suposada compatibilitat seria l’element hipotèticament positiu, el negatiu seria la “reciprocitat”, és a dir, la obligació de realitzar activitats formatives o ocupacionals com a contraprestació a rebre l’IMV i que hipotèticament haurien d’afavorir l’ocupabilitat del sol·licitant. Així, la voluntat del govern d’estimular l’ocupació passa per la creació de diverses “estratègies d’inclusió” que els beneficiaris estaran obligats a seguir. No és que participar-hi sigui una recomanació o comporti algun tipus de complement a l’IMV, per exemple, sinó que no realitzar-ho es considerarà una infracció penalitzada amb la pèrdua de la prestació fins a un màxim de sis mesos, amb la devolució de les darreres sis mensualitats, amb la seva retirada permanent o, fins i tot, amb la impossibilitat de tornar a sol·licitar l’IMV en el següents cinc anys. De nou, caldrà esperar veure què diu el reglament, però a hores d’ara podem preveure que rebutjar una oferta laboral serà molt probablement motiu d’una dura sanció. L’IMV s’escola així cap al model de “reciprocitat forta” i de “penalització” que tant mals resultats ha comportat en d’altres països.
  8. Com s’anuncia al preàmbul de la llei, l’IMV no només ha de reforçar les capacitats redistributives de l’Estat sinó que també ha de resoldre el desgavell administratiu que suposa la convivència i la superposició dels diversos programes autonòmics de rendes mínimes amb ara un d’estatal. Pel que fa als programes autonòmics, ara passen a ser subsidiaris de l’IMV i hauran de completar el seu valor en els territoris on el cost de vida sigui més elevat, com és el cas de Catalunya (664€ de la RGC per persona front als 461€ de l l’IMV). A la pràctica, però, el que està succeint és que la posada en marxa de l’IMV està servint d’excusa als governs autonòmics per no desplegar adequadament els seus programes de renda. Així, la suposada “complementarietat institucional” brilla per la seva absència. La Generalitat va aprovar un Decret llei 28/2020, de 21 de juliol de 2020, que modificava la llei del 2017 de la RGC, i pel qual s’aturava tota nova resolució de sol·licitud de RGC que es trobés en procés de valoració fins que no es resolgués la corresponent sol·licitud de l’IMV. El Decret també paralitzava la resolució de la concessió de qualsevol prestació autonòmica complementària a totes les prestacions estatals (pensions no contributives, per malaltia, etc.) que estiguessin pendents de resolució en la data d’aprovació de l’IMV, el 29 de maig de 2020. La “patata calenta”, deu creure la Generalitat, està ara al terrat de Sánchez. La “patata calenta”, però, significa aquí la indefensió jurídica del ciutadà i la ciutadana i, encara pitjor, la seva indefensió econòmica que òbviament no entén ni de terminis administratius ni de processos burocràtics. Existeixen d’altres incompatibilitats i desajustos administratius entre la RGC i l’IMV. Per exemple, la RGC requereix 24 mesos de residència legal i empadronament a tots els membres de la UC, mentre que l’IMV n’exigeix 12. Tanmateix, la RGC estableix un mínim de 2 mesos d’insuficiència econòmica com a condició, mentre que, com ja hem vist al punt 5, l’IMV utilitza el còmput total de l’any fiscal anterior al de la sol·licitud.

Amb tot, a finals de 2020, l’Instituto Nacional de la Seguridad Social reconeixia que poc més de 150.000 llars eren beneficiàries de l’IMV (llegiu-ho bé: després d’un any d’implementació, només el 14,5% de totes les sol·licituds –que malgrat les traves administratives i burocràtiques s’han pogut presentar– s’han convertit en beneficiàries!). Teòricament, totes les persones i llars perceptores de rendes mínimes autonòmiques havien de passar a rebre el nou IMV automàticament sense necessitat de fer cap tràmit addicional. Malauradament però, l’IMV no arriba ni tant sols al 60% dels antics perceptors de rendes mínimes. D’acord a les declaracions al Senat del ministre Escrivà del passat 7 d’octubre, fins aquell mes s’havien registrat 1 milió de sol·licituds: se n’havien concedit 100.000; prop de 75.000 s’havien iniciat d’ofici (o bé perquè el sol·licitant ja rebia ajudes per menors a càrrec, o per família monomarental, o per ser perceptor d’un complement no contributiu, etc.); unes 270.000 es trobaven en tramitació; s’havien denegat 86.100 (la majoria per sobrepassar el topall de renda permès) i la resta, unes 142.000, estaven pendents de subsanar. En resum: de totes les sol·licituds presentades, s’havien concedit menys del 7%, el 35% havien estat denegades i gairebé el 60% restaven en valoració. En fi, de l’objectiu inicial de la llei d’arribar a les 850.000 llars, quedaven per tramitar 680.000! Cal tenir en compte que aquestes dades corresponen al 2020 i no recullen encara el desastre socioeconòmic ocasionat per la Covid-19.

L’aprovació de l’IMV era una demanda històricament esperada que ha acabat decebent a molts d’aquells i aquelles que encara confiaven en les suposades bondats de les rendes per a pobres, les rendes mínimes o garantides. Com a resposta, en els darrers mesos han aparegut diversos manifestos exigint una renda bàsica universal i incondicional que han promogut un bon grapat d’associacions, plataformes i entitats vinculades als feminismes, la lluita LGTBI, la salut mental, la cultura, l’acció social i el sector socioeducatiu. Cada manifest té els seus matisos, però tots tenen en comú una reivindicació que és (o hauria de ser) la proclama central de les esquerres: prioritzar, per sobre de tot, el dret a l’existència. Un dret que no hauria d’estar condicionat ni supeditat a res; ni a la disposició pressupostària, ni a condicions d’accés, ni a la realització de cursos ocupacionals. Malauradament, l’aprovació de l’IMV suposa una oportunitat perduda per avançar en aquesta línia.

L’evidència senyala i l’experiència demostra que la condicionalitat i les restriccions als programes de rendes mínimes acaben excloent a molta gent que hi hauria de tenir dret: per no poder demostrar un any de residència, per ser massa jove i voler-se emancipar, per no saber o no poder realitzar la sol·licitud, per superar en un euro el topall econòmic màxim, per la incompatibilitat amb els ingressos salarials, etc. “Condicionar el dret a l’existència” ens apropa a un model de societat basat en el control institucional i la desconfiança social, on els drets es conceben com un luxe o un privilegi que cal “guanyar-se”, on cal sancionar els “aprofitats” del sistema i on “dimonitzem” i culpabilitzem als pobres pel sòl fet de ser-ho. Reforçar la idea segons la qual només té dret a rebre ajuda “qui realment demostra merèixer-se-la” només fa que atiar el caldo de cultiu en el qual tant bé es mou la dreta i la ultradreta. Vigilem doncs, que si seguim per aquest camí, que no sigui un Abascal qualsevol qui a la pròxima crisi econòmica acabi decidint qui “mereix” i qui “no mereix” ser ajudat.

Autoria

Articles relacionats

Darrers articles