Dones i moviment obrer: les Teixidores a Igualada

Del mateix autor

Maribel Nogué Felip

Article desenvolupat a partir de la xerrada donada a Igualada el 2 de març de 2021 amb el mateix títol, organitzada per la Traca-Assemblea Feminista d’Igualada, entorn del paper de la dona en el moviment obrer a la capital de la comarca de l’Anoia. 

L’explotació de les dones ve de lluny, però en cada temps i formes de societat, les dones han trobat la manera d’alçar-se i rebel·lar-se. La seva trajectòria és com una cursa de relleus on a cada etapa les dones han fet front a l’opressió d’acord amb les seves circumstàncies. Hauríem de saber llegir la història amb ulls de dona per fer visible la seves diferents formes d’exercir, des d’una constància en el temps i una lluita desesperadament lenta, una resistència a la imposició del patriarcat,  esdevenint -moltes d’elles- autèntiques revolucionàries, artífexs que avui gaudim d’alguns avenços amb relació a temps passats, uns avenços que avui estan de nou en perill.

El matriarcat i la imposició del patriarcat

El patriarcat es va establir ja fa uns 4.000 anys, després d’una època del matriarcat, on les dones i els fills vivien en comunitat i els homes passaven el dia fora per raons de cacera. Amb el descobriment de l’agricultura apareix el sentit de la propietat i la preponderància dels homes per damunt les dones per determinar les herències, malgrat que són les dones qui, majoritàriament, conreen la terra per donar menjar als seus. Fou el principi de la imposició patriarcal negant tota identitat a les dones i relegant-les a la funció reproductora de l’espècia humana sense cap consideració igualitària. (A l’illa de Sumatra encara regeix el matriarcat i són les dones sàvies les que hereten la terra).

La persecució de les dones a l’era mitjana

Per fer un salt en el temps, a l’edat mitjana, el poder de les dones -sobretot en el seu saber en la cura de la salut de la seva gent- va suposar la imposició d’una jerarquia que passava a tutelar la salut i la vida de les persones usurpant a les dones aquesta funció: eren massa poderoses. D’aquí la inquisició i la persecució de les dones cremant-les a la foguera per “bruixes”. A partir de llavors homes-metges, jutges i els capellans decidirien sobre la salut de les dones, en particular sobre la seva facultat de reproducció de l’espècie humana. 

Les dones, però, d’amagat i en el silenci de les llars, han continuat tenint cura dels seus conservant i ampliant coneixements de remeis i herbes que tenen aquelles propietats curatives, sovint amb productes a l’abast i sense passar per haver de comprar a les farmàcies productes de laboratori fabricats industrialment per fer-ne negoci. Això no vol pas dir que no s’hagin de prendre medicaments, sinó posar al descobert el fons del mercat que vol fer negoci amb la salut de la gent lluny d’un servei d’intercanvi com potser feien aquelles dones anomenades bruixes…

La Revolució francesa i Olympe de Gouges

L’any 1789, amb la “Declaració dels drets de l’home i el ciutadà” de la Revolució Francesa, la que proclamava al món els valors de la Llibertat, la Igualtat i la Fraternitat, sembla que aquesta darrera es va deixar pel camí la Sororitat, perquè, Olympe de Gouges va redactar la “Declaració dels drets de la dona i la ciutadana” que va ser presentada a l’assemblea nacional francesa el 1791. Havia lluitat per la igualtat, contra l’esclavitud i a favor dels drets de les dones. Però malgrat la seva ideologia revolucionària, o potser per això, va ser guillotinada el novembre de 1793. Fa només uns pocs anys que es reivindica la seva figura.

Declaració de sentiments i resolucions de Sèneca Falls

Sèneca Falls és un petit poble de l’estat de Nova York, situat al sud del llac Ontàrio, al llindar del Canadà. L’any 1840, Lucretia Mott i Elizabeth Cady Dtanton, assistiren com a delegades a la convenció antiesclavista de Londres i, pel fet de ser dones, no se’ls hi va acceptar les seves credencials. La seva protesta fou tan airada que, finalment, se’ls va concedir d’assistir-hi ubicant-les al lloc dels convidats, però sense dret a parlar. Les dues, òbviament, s’hi van negar en rodó i des de llavors maldaren per la realització d’una convenció sobre els drets de les dones que es va dur a terme vuit anys després. 300 dones i 40 homes varen aprovar la “Declaració de Sentiments i Resolucions de Seneca Falls”, un text que ha estat objecte d’amnèsia històrica durant dècades i que va ser una de les primeres expressions col·lectives dels drets de les dones, esdevenint un manifest paradigmàtic per al moviment feminista contemporani.

La revolució Industrial: la incorporació de la dona al treball assalariat tèxtil i el lideratge del moviment obrer

Àmplies capes de la població femenina dels sectors populars es van incorporar al treball assalariat, a cada indret d’una forma diferent. És veritat que la revolució industrial s’esdevindria una època notòria per assolir avenços en relació amb els drets de les dones, però aquests no vindrien gratuïtament com un do, sinó conseqüència de dures lluites. 

No podem oblidar la vaga de les obreres tèxtils d’Anglaterra o les nord-americanes. El 1853, les treballadores del cotó dels tallers Preston llencen una vaga de vuit mesos on 21.000 dones prendrien els carrers. La vaga fa ser derrotada per la fam. Dos terços dels vaguistes eren nenes menors de 13 anys.

O les més conegudes vagues d’obreres tèxtils de Nova York de 1857, o l’incendi de la Fàbrica Cotton o el de la Triangle Shirtwaist Company, que el 25 de març de 1911 va patir un incendi on varen morir 142 obreres que l’any anterior havien mantingut una important vaga per demanar millors condicions laborals.

Les mobilitzacions obreres a Igualada

Als seus principis, Igualada i l’Anoia fou un referent important pel que fa a les lluites obreres per reivindicar millors condicions de treball. A Igualada, es donaren processos d’autèntica revolució social, i una de les qüestions particulars a destacar, és que es donà també la participació de les dones en aquestes mobilitzacions. La incorporació de les dones vindria després d’una llarga lluita dels obrers pels seus drets laborals, una lluita en la qual va haver-hi d’intervenir fins i tot l’exèrcit per assolir la pau entre obrers i amos, perquè els empresaris de llavors eren patrons i es creien “amos” també de les persones que, per descomptat, havien d’esdevenir servents i mesells… Treballadors sense drets: esclaus, vaja!

Durant el període 1847-1850, a causa de les males collites, la qualitat de vida dels obrers igualadins era molt deficitària “els treballadors vivien en un estat de misèria generalitzada i les filatures i fàbriques de teixits mecànics tenen assenyalades 69 hores de treballs setmanals, de dilluns a dissabte. El primer conveni de la indústria tèxtil fou signat a Igualada el 21 de desembre de 1854 i es recull una durada de la jornada laboral de 13 hores diàries.

La jornada infantil no era inferior: “a Igualada la situació dels nens és tristíssima, treballen 13 hores diàries i comencen a treballar als 6 anys”, Balcells (Història dels Països Catalans). I el seu sou era un 25 % del que cobraven els homes, mentre que el sou de les dones era el 50 %.

Treballadores igualadines el 1881.

Per comprendre el nivell de vida dels treballadors a l’època de la vaga del tèxtil del 1881 caldrà tenir en compte aquestes dades:

  • Jornals anuals màxims d’un matrimoni obrer: 3.540 rals.
  • Despeses mínimes anuals: -2.920 rals
  • Per a lloguer, vestit i d’altres: 620 rals

Els teixidors guanyaven de 7 a 8 rals diaris i les dones de 3 a 4. La base de l’alimentació d’una família obrera no era d’altre que pa, llegums, cansalada, pesca salada, oli i vi. De carn solament se’n menjava en les grans festivitats; tampoc abundaven la gallina ni els ous. La llet es reservava, gairebé exclusivament, per als malalts. El màxim luxe gastronòmic era un conill amb all i oli. Quan venien els fills el pressupost domèstic quedava desnivellat. En cas de malaltia o d’atur, la misèria era completa. (Antoni Carner, “Els moviments obrers a Igualada durant el segle XIX”, CECI 1971). 

En un primer conveni de la indústria tèxtil, signat a Igualada l’any 1854, es recull una durada laboral de 13 hores diàries, la qual cosa ens fa suposar que abans d’aquesta data, l’horari laboral encara era superior. Balcells, en l’obra Història dels Països Catalans, recull dades referents a la durada de treball dels obrers igualadins. 

Segons J. Salarich la jornada infantil no era inferior a la d’altres treballadors. En la seva obra assenyala: “niños he visto de 7 años trabajar 17 horas completas, pero su figura escuálida, su mirada fija i apagada, sus movimientos tardíos, hacen conocer al observador menos práctico la suerte desgraciada, que a estos infelices aguarda”.

L’any 1855, a causa del conflicte social generat, l’exèrcit va imposar un conveni de filadors que fixava un preu igual per a tothom a les diferents fàbriques. Ara bé, a banda d’obligar els fabricants a pagar les tarifes de preu fixades, amb la recomanació de preferir sempre els obrers de la “Villa” preferentment als de fora, els infants menors de 14 anys i les dones quedaven al marge d’aquesta norma d’obligat compliment. No obstant aquest important límit, l’exigència d’aquest acord fou una constant en les reivindicacions obreres a l’hora d’obligar els fabricants més tossuts. 

La incorporació de la dona a les fàbriques es va donar a conseqüència de l’acomiadament massiu dels obrers en lluita (uns 2.000), i que es quedaven en atur forçós, i que el nou sistema de producció proporcionava feina a gran escala a dones i a nens per ser la seva mà d’obra més barata (J.P. Martínez de Presno “Els Moviments Socials a Igualada el segle XIX”). Possiblement per això patiren un rebuig per part d’organitzacions liberals que argumentaven constantment en contra del treball femení fora de la llar – per exemple l’Ateneu o les mateixes organitzacions obreres com la Sociedad de Tejedores – pel “detriment” que sofreixen les relacions familiars, especialment l’educació dels fills i el benestar en la unitat familiar. 

La vaga de 1881

Després d’aquest procés de mobilitzacions previ per assolir un acord sobre el conflicte generat, es va signar una tarifa de preus. Al Vapor Godó dues dones varen ser acomiadades quan l’exigiren. La solidaritat que generà aquest fet fou el detonant d’una vaga que secundaren més de 2.500 dones en el decurs de 19 setmanes.

Les dones varen fer un paper important en aquesta vaga. Durant la vaga general, les dones, organitzades en grups, van desplegar una gran activitat en vigilàncies de fàbriques per comprovar si s’hi treballava. Es lliuraren també a escorcollar els carros que, des dels pobles comarcans, traginaven peces per als fabricants d’Igualada. També, segons consta en un telegrama del governador dirigit a l’Alcalde: “Me extraña mucho que al darme cuenta de haberse alterado el orden, aunque haya sido por grupos de mujeres, no me haya dicho al mismo tiempo que los perturbadores hayan sido entregados a los tribunales ordinarios”…

Els fets de Carme

Obreres de Carme sortint de presó el 1885.

Al poble de Carme, unes obreres s’enfrontaren a unes altres d’Orpí que no volien secundar la vaga. Com a conseqüència, les obreres de Carme ingressaren a la presó d’Igualada on compliren 2 mesos i un dia d’arrest. Eren 17 obreres, però només n’hi varen ingressar 16. Una d’elles, Catalina Vicenta Casanovas anomenada la “travala” no hi va ingressar perquè la varen trobar morta abans, víctima de ferides d’arma blanca… En sortir de la presó es varen fer una foto amb el seu carceller. Una d’elles va morir tísica uns mesos després de sortir de la presó a conseqüència de les condicions insalubres que hi havia.

Els inicis de la commemoració del 8 de març com  al Dia de la Dona 

Al món, la mobilització de les dones obreres s’estenia arreu. És important constatar que, amb l’esclat de la Primera Guerra Mundial, la pau es convertí en el leitmotiv de les celebracions del Dia Internacional de la Dona i, el 8 de març (segons el nostre calendari) de 1917 les dones russes, que feia anys que també ho celebraven, van sortir al carrer en demanda d’aliments i pel retorn dels combatents. Aquest va ser l’inici del moviment que acabaria amb la dimissió del Tsar i la proclamació de la República, i és a partir d’aquest moment, el Dia Internacional de la Dona quedà fixat en la data del 8 de març.

La vaga dels dissabtes a la tarda

A Catalunya, el 12 de setembre de 1913, la vaga fabril esclatà amb força irresistible. Durà quatre setmanes. L’atur era unànime, tan sols una dona de maquinista treballava, les altres 2.000 vagaven. Feia 28 anys que les dones fabrils no sortien de les 11 hores cada dia, del dilluns al dissabte. Després d’aquesta vaga la jornada anual establerta seria de 3.000 hores, en una mena de setmana anglesa: En endavant, les fàbriques tancarien els dissabtes a la tarda. (Joan Ferrer Farriol, Costa Amunt). Cal tenir en compte que sols tenien el diumenge per fer les tasques de la casa i tenir cura dels fills, sense rentadores ni les comoditats d’avui… La incorporació al treball assalariat no les eximeix de les seves responsabilitats a la família…

Treballadores de Cal Font el 1912.

En el decurs dels primers trenta anys del segle XX, les dones continuaven incorporant-se al treball assalariat, a moltes ciutats de Catalunya hi havia també fàbriques tèxtils on hi treballaven dones sense deixar de reivindicar millors condicions de treball.

Cal explicar que, per tal de no perdre treball i diner, la família portava els infants perquè els alletessin les seves mares a la mateixa fàbrica. Un amic em va explicar que, ja a primers dels anys cinquanta, abans d’anar a l’escola, passava primer per la fàbrica on treballava la mare, i aquesta li escalfava el got de llet als tubs calents de les màquines…

Personal de la fàbrica de Juan Boyer el 1890.

Tenim dades de Cal Boyer d’aquests anys, ens parlen entre d’altres coses, de la normalització d’oficis en femení, per exemple: manuarera, mechera, dobladora, hiladora, ovilladora, torcedora, encajadora, tejedora, rodetera, zurcidoras, canillera o bitlletera, urdidora, nuadoras, repassadores, talladores… (Fàbrica i Treball a Igualada en la primera meitat del segle XX, Pere Pascual i Domènech).

La II República i el dret a vot

Fem un altre salt en el temps per arribar fins II República, on es varen fer notables avenços en els drets de les dones, com ara el dret a l’avortament…

Per altra banda,  les dones exerciren, per primera vegada, el seu dret al vot el 1933. Ja que no fou fins al juliol de 1928 que s’aprovava, per llei, el sufragi universal i, amb ell, el dret de les dones a exercir el seu vot.

Primer vot femení a Igualada el 1933.

Sobre les condicions de vida de llavors, segons les dades facilitades per un matrimoni que treballaven tots dos a Cal Font, l’any 1936 els homes guanyaven 50 pessetes i les dones 45 pessetes. Anaven dos cops a la setmana al cine i el diumenge podien menjar pollastre i xampany. L’any 1939, després de la guerra, l’home seguia guanyant 50 pessetes mentre que la dona en guanyava 25.

A Igualada, durant la guerra civil es va fer servir la casa de Joan Godó per ubicar-hi la maternitat (era el mes de maig de 1937). També hi havia diversos menjadors infantils que servien per alimentar centenars d’infants refugiats d’altres indrets.

Fàbrica de motxilles de l’exèrcit popular el 1937.

Aquesta és la instal·lació d’una fàbrica de motxilles a Igualada destinada a l’Exèrcit popular regular on hi treballaven 350 obreres.  

Els drets de les dones varen ser arrabassats pel cop d’estat feixista de la Guerra Civil i la dura postguerra, on les dones tornaven a necessitar permís dels marits per tot: viatjar, obrir una llibreta al banc…

Molts de nosaltres coneixem, amb tot luxe de detalls explicats per les nostres mares o àvies, com havien d’anar caminant, molt lluny, a cases de pagès o pobles veïns per tal de fer-se amb pa, oli o d’altres queviures, doncs era temps de racionament i de l’estraperlo…  Per exemple, a la fàbrica de Cal Font se li va dir “Cal Xavo” perquè pagava els obrers amb un val per la compra d’aliments. Expliquen que, fins i tot, havia fet venir un vaixell carregat de cigrons, i que com sigui que hi havia moltes dificultats per poder-los anar a buscar, la humitat del port va fer que es creixessin i, finalment, varen haver de llençar-se.

Però les dones continuaven treballant a les fàbriques tèxtils primer i, a partir dels anys seixanta, amb el gènere de punt. I també tenim constància que, a través de la Cooperativa de Consum La Victòria,  l’any 1944 va haver-hi un cert ressorgir de l’activitat cultural envers la dona. Hi ha fins i tot butlletins i programes de commemoració del 8 de març, Dia de la Dona… 

Els drets socials

A finals dels anys seixanta i en el decurs dels 70, nombroses lluites obreres assoliren molts dels drets que hem gaudit fins ara (dissortadament parlo en passat). Tindríem Seguretat Social, amb dret a la sanitat i protecció social com ara les baixes per malaltia o la jubilació. Els convenis concretaven i regulaven jornades de treball, retribucions i drets.

Lluita per l’ambulatori del barri de Sant Maure.

Les dones sortíem al carrer, també, per reivindicar millors condicions de vida als barris dormitori en confinaren la població migrada dels anys seixanta. A Sant Maure, per exemple, es va haver de sortir al carrer perquè tenien molts talls d’aigua o perquè no tenien metges i, la gent més dèbil i malalta, s’havia de desplaçar a Igualada.

Les mobilitzacions pel primer conveni del gènere de punt

Els darrers anys del franquisme, amb el gruix de mobilitzacions obreres que es produïen arreu i que forçaren les negociacions dels primers convenis laborals, també es va donar a Igualada la primera vaga generalitzada. Va ser quan es va signar el primer conveni del sector tèxtil.

El treball de la dona a les fàbriques començava a revaluar-se. Moltes dones, a causa de les primes i els preus fets, fins i tot cobraven més que els homes, sobretot en el tèxtil. Entràvem de ple a la societat de consum. Apareixien els primers supermercats, s’anaven adquirint els electrodomèstics, l’habitatge, el 600… Encara avui, en molts casos, el sou de les dones és per les despeses de la casa, i el de l’home s’anava destinant per les despeses considerades extres.

A Igualada també hem patit, com a molts llocs, el caràcter “del puny estret” de molts homes. Quantes dones han pogut tirar endavant les seves famílies pel seu propi treball?, i encara sort que, a màquina o repassant a casa ens n’hem sortit. Bé, deixem-ho aquí. Nosaltres ja sabem prou de què parlem, oi?…

El desmantellament del sector del gènere de punt

Si bé els anys seixanta va suposar una millora generalitzada de les condicions de vida i treball de les dones treballadores de casa nostra, els anys 80 varen ser de recessió. Moltes fàbriques s’acolliren als diferents expedients de regulació d’ocupació i començaren les xifres d’atur, la generalització de tallers i del treball a domicili, sense Seguretat Social ni drets, i també els acomiadaments prematurs empalmant amb falses jubilacions anticipades, i que tan sols han suposat una retallada descarada dels drets de jubilació adquirits després de tota una vida de treball.

Sigui com sigui s’obliga, de fet, que les dones pleguin sense esperar poder jubilar-se amb tota la paga. La necessitat d’alleugerir-se de la pressió que hi ha a les empreses, amb la trampa de passar dos anys previs a l’atur, és a voltes una llaminadura, però massa sovint un cul de sac, és a dir, un camí sense tornada que moltes dones han de prendre si no de grat per força, perquè passen a cobrar la pensió mínima, si és que no han de cobrar el subsidi per a majors de 52 anys i que no és cap jubilació anticipada, perquè no cotitza i és tant mínim…

Ressorgiment del feminisme a Igualada i l’Anoia

Amb la democràcia ressorgeixen els moviments en defensa dels drets de la dona, els moviments feministes, i no fou fins a l’any 1981 entra en vigor la Llei del divorci. Els drets que protegeixen la dona no tenen la mateixa sincronització que el seu desenvolupament. Així tenim que la dificultat de poder tirar endavant la vida soles amb els seus fills, és un fre perquè moltes dones decideixin posar fi a una relació on ja no hi ha amor (si és que no hi ha odi). A molts homes la situació els ve de nou i no assumeixen la seva paternitat i s’obliden de la seva responsabilitat per passar la pensió convinguda.

En els primers anys de la democràcia més d’una dona d’Igualada va intentar formar un grup que associés les dones per la defensa dels seus drets. Moltes dones ho han fet a nivell individual, per exemple, a la seva empresa. Però no és fins als darrers anys que es comencen a constituir grups de dones a la comarca. I és a partir de l’any 1996, després de les II Jornades Feministes a Catalunya, quan es comença a consolidar el primer col·lectiu de Dones de l’Anoia, el que va esdevenir la Federació d’Associacions de Dones de l’Anoia que inclou l’Associació de Dones de Piera, l’Associació de la Dona Vilanovina, les Dones amb Empenta de Montbui, les Dones d’Igualada i el col·lectiu de noies joves les “Dones Despertes”.

El sindicalisme de l’Anoia en l’actualitat.

La Federació d’Associacions de Dones de l’Anoia va organitzar per l’1 d’octubre del 2005 una jornada reivindicativa. Es va presentar el llibre “Treballar a la Fàbrica” que recull una sèrie de testimonis orals de les persones que s’incorporaren al treball de les fàbriques en el boom migratori dels anys seixanta. S’hi reflecteix la quantitat d’hores que treballaven, les seves experiències a la fàbrica i també com s’organitzaven la vida als barris dormitori d’Igualada on varen ser expulsades perquè Igualada no tenia terme municipal per acollir les seves famílies. Així varen expandir-se, en població, els municipis perifèrics de Montbui o Vilanova del Camí, per exemple, el que és la conurbació de la Conca d’Òdena, la realitat geogràfica d’Igualada.

Una valoració, teixim el futur des de la sororitat 

Si bé l’origen de la commemoració del 8 de març té un passat llunyà, actualment, la celebració del Dia de la Dona  respon al ressorgiment de les reivindicacions feministes dels anys seixanta i setanta, i va ser implantada per les Nacions Unides el 1977. Perquè a causa de la divisió del treball productiu i el reproductiu, totes les dones som treballadores. I a l’Anoia, primer de la mà de les associacions de dones i avui també s’hi sumen les institucions, la commemoració del 8 de març com a Dia de les Dones és un esdeveniment ciutadà molt extens i compartit. 

A l’hora de valorar la integració de la dona a l’esfera del món laboral cal fer-ho des de dues vessants: l’una és l’indiscutible d’emancipació que dona el treball fora de la llar i l’aportació d’ingressos a la unitat familiar, perquè desperten en la dona un sentiment d’independència front la ancestral dependència del marit; però l’altre és el preu que encara està pagant per aquesta incorporació, perquè s’ha dut a terme d’una forma afegida al treball domèstic i de cura de les persones de la família.

Per això la mobilització de les dones, de totes les dones, pren sentit cada 8 de març, i la Vaga Feminista no es planteja sols, com diu Layret, per no voler treballar sinó per poder fer-ho en millors condicions.

Potser la reflexió final la tenim en aprendre del passat, del seu bagatge i experiència, i continuar avui amb les formes que la societat d’avui ens presenta. Ja he dit al començament que la lluita de les dones és com una cursa de relleus on, a cada època, pren formes diferents, però que cadascú ha de fer la seva etapa.

Igualada podem estar orgulloses de les dones que ens han precedit en la lluita obrera i el treball, tant a les fàbriques com també a les famílies, comptabilitzant des de sempre les dues tasques. Això no pot suposar sinó que un ric bagatge per teixir les nostres relacions humanes des de la sororitat. El passat de les teixidores ens identifica, doncs i perquè no ens pot identificar també en el futur?

Author

Articles relacionats

Darrers articles