Treball reproductiu, treball de cura

Del mateix autor

Arriba la Festa Realitat 2021

4 sèries per aquest estiu

4 pel·lícules per aquest estiu

4 llibres per aquest estiu

Rosa Bofill

La biologia durant molt temps ha estat l’explicació oficial per justificar la divisió sexual dels treballs. Les dones havien de ser les encarregades de tots els aspectes de la reproducció a causa de la seva capacitat de gestació. Els homes, en canvi, se’ls encarregava la provisió i tot allò que era públic. Aquests rols assignats socialment deixaven doncs el treball remunerat en mans masculines i el treball no remunerat en mans femenines.

Aquesta explicació no té en compte que les dones, tot i que han fet el treball reproductiu, també han estat presents en l’assalariat, encara que en condicions més precàries que els homes. Les dones històricament han treballat al camp, als tallers i a les fàbriques, i també han treballat a la llar fent feina pels tallers, sense cap dels reconeixements que podien tenir treballant a la fàbrica o al taller. O sigui, cal rebutjar categòricament allò que es diu de “la incorporació de les dones al treball productiu”, com si fos un fenomen de la segona meitat del segle XX.

Ara, el problema més greu de la divisió sexual del treball no és que unes persones facin una feina o una altra. El problema és el reconeixement social, econòmic i les relacions de poder que comporten els treballs.

Parlem de treball reproductiu en referir-nos a aquelles activitats que asseguren la reproducció del sistema, que, tot i ser imprescindibles, no es tenen en compte en les anàlisis del sistema socioeconòmic. És a partir de la Conferència de Beijin (1995) que el treball reproductiu comença a ser objectiu d’estudi, però amb un seguiment molt irregular en els diferents països, ja que la Declaració de la Conferència no és jurídicament vinculant i són els països els que decideixen si traduir-la en mesures concretes. Al nostre país les estadístiques sobre treball només parlen d’ocupació i les que parlen de treball reproductiu i dels usos del temps no s’actualitzen amb la periodicitat que caldria.

El treball de cures fa referència al manteniment, continuació i reparació de la vida de les persones i del nostre món per poder viure el millor possible. Sense cures no hi ha vida, i tampoc hi ha economia. 

Cobrir les necessitats físiques i fisiològiques de les persones consumeix temps i energia, és un treball que a més de l’acció directa i concreta de la cura comporta la realització de totes les tasques necessàries que són imprescindibles per a fer possible aquesta cura: la compra, la cuina, la neteja i tants d’altres. O sigui el treball de cura necessita el treball domèstic / reproductiu.

Aquest treball reproductiu i el de cures, com hem dit, atorgat socialment pel sistema capitalista-patriarcal a les dones, no té reconeixement social, ni horari, ni sou. És una disponibilitat de vint-i-quatre hores al dia i set dies a la setmana. És una jornada interminable. Caldrien cinc persones a jornada completa per cobrir aquest treball.

La cura de forma intensiva, com es fa en l’espai privat, limita gairebé del tot la capacitat de gestionar el temps. No hi ha temps propi. 

Segons dades de l’Enquesta d’Usos del Temps (INE; 2009-2010) les diferències de participació en el treball domèstic i de cura s’observen a totes les franges d’edat, sempre són les  dones que de mitjana hi dediquen més temps que els homes. Segons IDESCAT (2014) les dones de mitjana dediquen diàriament 1 hora i 39 minuts més que els homes al treball reproductiu.

El Centre d’Estudis Demogràfics (2019) fa un estudi de la distribució del temps domèstic i de cura de menors per part de dones i homes, en funció de la relació amb l’activitat de la parella en parelles en les quals la dona té 20-49 anys. Excepte en aquells casos en què només té ocupació la dona, on els homes dediquen uns 15 minuts més a treball domèstic i mitja hora més a cura que les dones, el treball no remunerat recau majoritàriament en les dones. Quan és únicament l’home el que té ocupació, no es reverteix la situació anterior, sinó que les dones multipliquen per cinc el temps que hi dediquen els homes. Les parelles en què els dos membres tenen treball remunerat, les dones tenen 5 hores més de temps al treball total (productiu + reproductiu) que els homes. I les que cap dels dos treballen tot i ser una situació més igualitària, hi ha una major dedicació de les dones.

Cal assenyalar que certament hi ha hagut una certa incorporació dels homes al treball reproductiu, però no ho fan de manera equitativa. Hi ha més presència d’homes en les tasques més gratificants: la cura lúdica i menys incorporació en els aspectes més rutinaris, repetitius. Per exemple hi ha més participació dels homes en la cura de menors i menys en la de la gent gran, més presència en la cuina festiva i menys en la de cada dia… I tot i que el treball reproductiu sempre ha estat ignorat i poc valorat, quan és fet per homes, aquests reben un gran reconeixement social i són valorats molt positivament

Les desigualtats en el treball reproductiu a més del vessant de gènere també tenen un factor ètnic, especialment quan parlem de l’externalització d’aquests treballs. Les dones, que, per aprenentatge, tenim el sentiment que la nostra obligació és tenir cura i satisfer les necessitats de tothom, ens sentim culpables si no arribem a fer-ho tot. Llavors deleguem part d’aquestes feines en altre dones, majoritàriament immigrades. Aquests treballs fets per dones i forma remunerada són precaris, poc valorats socialment i econòmicament i tenen pitjors condicions laborals sovint abusives.

Una altra desigualtat a destacar és la de l’edat, ja que no hi ha un repartiment equitatiu entre generacions, la població jove té menys dedicació al treball reproductiu que la població adulta. 

La cura té una dimensió ètica.  Va més enllà de l’activitat, té a veure amb el vincle emocional, amb la relació i l’afectivitat. Al marge de situacions de dependència que totes les persones passen al llarg de la vida, i la cura concreta que poden necessitar,  els éssers humans necessiten relacions humanes, afectives, emocionals.

La cura és una qüestió política, no és una cosa que hàgim de resoldre individualment a les nostres llars. Per això cal posar la sostenibilitat de la vida en el centre, tenint en compte que la vulnerabilitat i la interdependència són característiques humanes. 

La pandèmia ha posat de manifest les escletxes del sistema i la necessitat d’avançar cap a un sistema públic comunitari universal de la cura que garanteixi el dret de tenir cura i rebre-la a totes les persones.

Autoria

Articles relacionats

Darrers articles

Arriba la Festa Realitat 2021

4 sèries per aquest estiu

4 pel·lícules per aquest estiu

4 llibres per aquest estiu

4 podcasts per aquest estiu