Joan Josep Nuet, portaveu en temes de Defensa i Seguretat d’ERC-Sobiranistes al Congrés dels Diputats. De 2015 a 2019 Portaveu a la Comissió d’Interior del Parlament.
Seguritització de les polítiques migratòries
En articles anteriors publicats en català al setmanari La Realitat i en castellà a Sin Permiso, m’he referit tant a les Forces Armades i les polítiques de defensa a l’Estat Espanyol com als cossos policials i les polítiques de seguretat a Catalunya . Avui vull abordar el debat sobre la militarització i seguritització de les polítiques migratòries.
Ja vam comentar la capacitat de mutació del complex militar industrial i de com aquest ha ampliat el camp de la seva intervenció i negoci a les polítiques migratòries. Això, dèiem, resulta de l’ampliació del focus de què tradicionalment han estat les polítiques de seguretat i defensa a nous aspectes implicats en les noves doctrines de “Seguretat Nacional” o “Seguretat Integral”, noves estratègies de seguretat que apareixen post 11S (Homeland Security) on s’inclouen aspectes com la seguretat alimentaria, la desinformació, la ciberseguretat, el canvi climàtic, les crisis sanitàries o el control de les fronteres i els fluxos migratoris. Aquests aspectes conviuen conjuntament amb aspectes més tradicionals com els estrictament militars, el terrorisme, les infraestructures crítiques i l’energia i la seguretat de l’espai marítim, aeri i ultraterrestre.
Diversos informes ens parlen molt àmpliament d’aquest fenomen, tant des d’un punt de vista oficial com alternatiu. Recomano la seva lectura, ja que la intenció d’aquest article és merament divulgativa. Recomano llegir l’Estrategia de Seguridad Nacional (ESN) del govern d’Espanya, sobretot en l’apartat “Ordenación de Flujos Migratorios”, l’informe publicat a Público “El control de la migración, un oscuro negocio”, i els informes del Centre Delàs d’Estudis per la Pau, “Custodiar la fortalesa, el paper de Frontex en la militarització i seguritització dels fluxos migratoris en la Unió Europea”, “La espiral de violencia de la España Fortaleza, armas para la guerra y militarismo para blindar las fronteras” i “Aixecant murs, polítiques de la por i seguritització a la Unió Europea”.
Els signes d’identitat del projecte de la Unió Europea que es desenvolupa després de la II Guerra Mundial estava presidit oficialment per tres grans reptes, la pau, l’estat del benestar i la cooperació econòmica. Ja des de bon començament el mercat únic i després la moneda única van esdevenir els principals factors (augmentats per la disciplina macroeconòmica i el BCE) i de mica en mica tant l’Europa Social com l’Europa amb autonomia estratègica (des d’una mirada geopolítica al món) van quedar supeditades a la primera.
La dependència de l’OTAN ha fet jugar un paper subsidiari dels EUA a la UE i la crisi del 2008 ha revelat les dificultats per fer-se un lloc en el competitiu món de la globalització capitalista, amb un desplaçament d’energies cap a Àsia, i sembla que la crisi de la Covid-19 l’està reforçant.
La nova situació multipolar precisa de la UE un paper autònom i no el d’un aliat subaltern dels EUA en els seus intents de reequilibrar forces amb la Xina i Rússia com a amenaces globals. Els nous escenaris de conflicte ja no són només els estrictament militars associats a territoris estratègics vinculats al comerç mundial o les fonts d’energia i minerals, i és que apareixen amb força el lideratge tecnològic i les rutes alternatives de comerç i energia.
La UE sempre va defensar un model social i de polítiques migratòries diferent i, fins a cert punt, alternatiu als EUA, però Maastricht (1992) i Schengen (1985) representen la culminació de l’adaptació europea als paràmetres neoliberals imperants en política econòmica i migratòria. La política de Seguretat i Defensa Comú de la Unió Europea va copiar també la tendència mundial post 11S d’anàlisi d’amenaces imposada als EUA i Javier Solana va proclamar-la oficialment el 2003 com a política europea de seguretat i defensa.
La globalització capitalista lluny d’enderrocar fronteres aixeca nous murs de desigualtat, dins de les nostres societats i fora, vers pobles ocupats, oprimits i explotats. Cada any, segons les dades d’ACNUR de NN.UU, entre 70 i 80 milions de persones són obligades a desplaçar-se de forma forçada, sigui pel canvi climàtic, la crisi econòmica o els conflictes polítics armats que fan perillar la seva vida. Aquestes són les persones que truquen a la porta de la nostra casa, no turistes, persones atemorides, perseguides, famolenques.
L’espai Schengen està format per 26 països de dins i fora de la UE, més quatre que han demanat la seva adhesió formal al mateix, i representa la construcció del concepte “d’Europa Fortalesa” com a espai tancat i vigilat que relaxa i, en gran part, fa desaparèixer les fronteres interiors, però reforça, externalitza i militaritza les fronteres exteriors. L’acord va ser operatiu a partir de 1995 i participa de la filosofia d’associar immigració a crim organitzat i terrorisme (com fa de forma recurrent la dreta i l’extrema dreta europea), convertint el fenomen migratori en una amenaça global i realitzant d’aquestes polítiques una gestió seguritària i militaritzada.
En aquest espai s’han construït des dels anys 90 més de 1.000 kilòmetres de murs i s’han externalitzat fronteres a països com el Marroc, Líbia o Turquia. Del pressupost plurianual de la UE, cada cop es destinen més recursos al control de fronteres i a la despesa militar (un 4% i creixent) i les pròpies institucions de la UE promouen els entramats industrials vinculats a la fabricació d’armes i el seu comerç, moltes d’aquestes empreses són les mateixes que participen dels milers de contractes de serveis, personal, material i dispositius de control fronterer, molts d’aquests contractes amb adjudicacions que esquiven la transparència.
A partir de 2013 s’han accelerat l’aparició de “murs virtuals” que restringeixen la circulació i fomenten el control mitjançant la recollida de dades biomètriques personals. Les dades recollides per aquests sistemes d’emmagatzematge (EURODAC) permeten establir pautes i patrons dels moviments de les persones i combinades amb la informació de xarxes socials auguren un veritable control absolut dels sistemes de vigilància policial que les noves tecnologies no fan altra cosa que potenciar.
Totes aquestes polítiques “oficials” dins les institucions de la UE en alguns estats de la Unió encara són pitjors. Aquesta tendència de vincular immigració a delinqüència i terrorisme ha estat un camí abonat al discurs de l’extrema dreta populista i aquesta representa un paper institucional i social creixent i influent en l’opinió pública i les institucions. Més de 40 organitzacions d’aquest tipus tenen representació parlamentària i governen en diversos estats. Les seves accions de govern i oposició demanen el reforçament de les polítiques descrites, molts cops amb dades falses i abusant de les “fake news”, fomentant la por i l’odi al diferent i demanant el reforçament dels pressupostos militars i policials. Al mateix temps augmenten els casos de penetració i organització de l’extrema dreta als cossos policials i militars.
Frontex
La Unió Europea crea l’Agència Europea de la Guàrdia de Fronteres i Costes (Frontex) el 2004 per a la gestió de les fronteres europees i dels moviments transfronterers. Els reglaments fundacionals delaten l’assimilació que es fa de les migracions a crims com el tràfic de drogues o el contraban i en general s’aborda la mobilitat com un risc de seguretat per a la UE. A partir del 2016 Frontex augmenta les seves competències i el seu pressupost, incorpora l’ús de la força al seu modus operandi, la capacitat d’operar en territoris sense el consentiment de l’Estats i assumeix la política de retorns. El seu pressupost de 2005 a 2018 és de 1.658 milions d’euros, i només el 2019 ja puja a 333 milions.
Frontex abandona del tot la idea de rescat per abraçar definitivament operacions de retorn (la part central del seu pressupost) i d’intercepció de fluxos migratoris sota l’epígraf de lluita contra les màfies. Col·labora amb l’OTAN en diverses operacions i prepara un cos de 10.000 agents armats, el primer cos armat conjunt de la UE, mentre coordina operacions amb tercers països fomentant l’externalització de les fronteres de la UE. A la darrera dècada, Frontex ha participat en la deportació forçada de més de 60.000 persones. Frontex té autonomia per signar contractes amb empreses especialitzades en seguretat i moltes d’elles vinculades al complex militar-industrial europeu.
Cal destacar que, en el marc de la UE, a l’hora de planificar aquestes polítiques a més de Frontex és clau la Direcció General d’Assumptes de Justícia i Interior de la Comissió Europea, adscrita a la Vicepresidència per a la Promoció del Nostre Modus de Vida Europeu, creada el 2019 i dirigida per la Comissaria d’Assumptes d’Interior. Aquesta direcció general avarca al mateix temps els assumptes de seguretat, migració, asil i cooperació policial amb països tercers, d’origen i trànsit migratori.
Com a complement, cal destacar que les polítiques de veïnatge, exterior, defensa i cooperació al desenvolupament també s’orienten al control migratori amb l’acció del Servei Europeu d’Acció Exterior i el Servei d’Instruments de Política Exterior, tot adscrit a l’Alt representant de la UE per a Assumptes Exteriors i Política de Seguretat, Josep Borrell. Actualment, la UE manté diverses missions civils i militars a països del Magreb, Sahel i Balcans per formar cossos policials especialitzats en control migratori
A Espanya les polítiques d’immigració són una competència estatal. L’Estat Espanyol ha passat de ser un país d’immigrants a convertir-se en avantguarda en l’experimentació i desenvolupament de les polítiques migratòries de l’Europa Fortalesa.
L’experiència acumulada a les tanques de Ceuta i Melilla (construïdes el 1993 i 1996 respectivament) s’ha traspassat al conjunt de la UE, sobretot a la frontera est, mentre que l’experiència acumulada amb el Sistema Integrat de Vigilància Exterior (SIVE) s’ha transposat al programa de la Unió Europea, EUROSUR, de control de tota la frontera sud. La política d’externalització de fronteres del “Pla Sud” que afecta el Marroc i Algèria s’ha fet servir d’exemple per altres externalitzacions a Líbia o Turquia, la utilització dels fons de cooperació al desenvolupament per apuntalar el control migratori que Espanya va utilitzar per fer front a la crisi dels “cayucos” el 2005 s’ha convertit en política a seguir de la UE. El millor exemple és el Marroc, aquest país és el principal receptor de fons pel desenvolupament europeu, al qual la Comissió Europea va pressupostar 1.400 milions d’euros pel període 2014-2020.
Segons Oxfam, el 22% dels diners del Fons Fiduciari d’Emergència de la UE per Àfrica es destina a gestió migratòria.
En diversos mitjans de comunicació ja s’ha fet públic que dels Fons de Recuperació Europeu per la Covid-19, el Next Generation UE, una part important servirà per reforçar els mecanismes de cooperació i gestió migratòria, com també una part alimentarà a les empreses d’armament en convertir-les en un sector clau per la recuperació.
Per acabar l’article no vull deixar d’esmentar la necessitat de concebre les fronteres com a punts de trobada i intercanvi, i no com a nous murs del segle XXI. Calen polítiques públiques de refugi, rescat i asil, i cal concebre les migracions com noves oportunitats per a les envellides societats europees. En un desigual món globalitzat, els fenòmens migratoris són imparables, la militarització de les fronteres només provoca l’aparició de rutes més llargues i perilloses i facilita l’acció de les màfies que trafiquen amb éssers humans. Ens cal una Agència Pública Humanitària per a gestionar el fet migratori, una agència amb personal civil i especialitzat en l’escrupolós respecte als drets humans.
Ens cal una cultura de la tolerància que freni l’odi, el racisme i la xenofòbia, i que faci impossible, de nou, que el diferent pagui amb la vida i l’exclusió les culpes dels passos enrere del model social europeu, només atribuïbles a les classes dominants europees. Europa ja va recórrer aquest camí al segle XX, no permeten, oblidant, que torni a passar al segle XXI.
