Lliçons de la II República

Del mateix autor

Juanma Rodríguez

La història de la II República i de la Guerra Civil és en realitat el desenllaç d’una història de conflictivitat política i social que es desenvolupa a la vegada que es desenvolupa el capitalisme a Espanya. Molts dels conflictes que es donen en la II República i que esclaten en la Guerra Civil els podem trobar en episodis anteriors. Per exemple, el paper de l’exèrcit en la política i la seva relació amb el poble es pot veure en episodis com el de l’Aixecament del 2 de maig de 1808, on és el poble el que s’aixeca contra la invasió francesa, mentre la immensa majoria de l’exèrcit es queda aquarterat. També cal entendre que les tensions socials són un continu, al qual no se li pot posar una data d’inici, perquè són innombrables els episodis de lluita de classes que es donen en la península Ibèrica des de temps remots. En qualsevol cas, la configuració d’aquestes tensions té molt a veure amb el mateix inici del desenvolupament del capitalisme industrial i financer.

Lligat a això, cal tenir en compte que d’aquestes tensions havien sorgit, crescut i consolidat organitzacions obreres, tant en el sindical com en el polític, veritablement importants. Per exemple, en 1931 la UGT tenia més d’un milió d’afiliats i la CNT va oscil·lar entre 600.000 i 1.000.000. També cal tenir en compte que l’any 1919, un poc més de deu anys bans, es va produir la Vaga de la Canadenca, que va ser la vaga més important de la història d’Espanya, i que havia aconseguit arrencar la jornada laboral de 8 hores. També hi ha un altre element a destacar, i és que el partit amb més membres, amb major incidència política i millor organitzat era el PSOE, que encara que en aquest moment no tenia una línia revolucionària -i que quan la tingué fou més de paraula que de fets- es podia considerar un partit eminentment obrer.

En resum, quan s’arriba a 1931, malgrat la repressió de dictadura de Primo de Rivera, s’arriba amb una acumulació de forces de dècades, d’elaboració i pràctica de les idees republicanes, d’un teixit associatiu i cultural construït tot i la repressió ferotge del règim borbònic. Això explica que el canvi de sistema generés un pànic sobre les elits, que explicarà moltes de les tensions i dels conflictes que es viuran en el període de la II República, que acabaran culminant amb el cop d’estat i la Guerra Civil. Amb tot i això, l’estructura econòmica, social, religiosa i militar no patiria canvis profunds. La II República, per tant, va ser un episodi que encara que breu fou intens, un període de canvis històrics en els drets i llibertats, de canvis culturals, però també de disputa i conflicte polític, social i cultural.

Els inicis de la República

L’agost de 1930 es formalitza el pacte de Sant Sebastià, en el qual totes les forces republicanes arriben a una sèrie d’acords per a enderrocar la monarquia i constituir la República. Aquest és un acord entre forces republicanes de tots els espectres ideològics (és a dir, també existien partits republicans de dretes), excepte el PSOE i la UGT que se sumaran a principis d’octubre. El pla inicial per a fer caure la monarquia era la convocatòria d’una vaga general, que fos acompanyada d’una insurrecció militar. Finalment, no es va arribar a convocar aquesta vaga, i la insurrecció va fracassar perquè els capitans Galán i García Hernández es van revoltar a Jaca 3 dies abans (12 de desembre) de la data fixada. Malgrat aquest fracàs, i de la persecució dels membres del comitè revolucionari creat a partir del Pacte de Sant Sebastià, la monarquia estava en les últimes. El sistema polític es trobava gairebé enfonsat com a resultat de la dictadura de Primo de Rivera, les desfetes militars i la commoció que comportaria la desintegració de l’imperi on mai s’amagava el sol. A continuació, va haver-hi un intent de convocar eleccions generals, però no van tenir cap suport, ja que l’oposició al règim monàrquic exigia unes eleccions constituents. Finalment, es van convocar primer eleccions municipals el 12 d’abril de 1931, i després es convocarien generals. Així doncs, les municipals van ser vistes per tots com un veritable plebiscit sobre el sistema polític.

En aquestes eleccions municipals, els partits republicans van collir grans victòries en les zones urbanes, i els monàrquics van guanyar en les zones rurals. En vista a aquest resultat, en la nit del 13 al 14 es van anar succeint manifestacions i concentracions de masses, i el comitè revolucionari va exercir pressió, alhora que s’anaven produint proclamacions de la República en diversos ajuntaments. El govern i la monarquia va col·lapsar, davant la seva incapacitat per a gestionar la situació, sobretot pel que fa a la falta de capacitat real per a dissoldre les concentracions i recuperar el control -també, perquè gran part de la tropa, comptant també guàrdies civils, es negava a actuar-. Així que, finalment, el rei i la seva família es veuen obligats a marxar del país, i es proclama la República i es forma un govern provisional.

I fins aquí la part bonica. La realitat que es troba la República és depriment i agitada a parts iguals. Es troba un país endeutat fins a l’absurd per la dictadura de Primo de Rivera, que havia realitzat una política expansiva sense cap política fiscal que ho acompanyés, sinó amb l’emissió descontrolada de deute. Es va trobar, a més, amb una gran devaluació de la moneda, que en el mercat internacional no tenia cap valor. A això caldrà sumar els nous problemes que apareixeran. Es troba també amb un país analfabet, un país controlat per latifundistes, banquers i industrials, i amb una agitació social explosiva.

El capital contra la República, la República amb el capital

A aquesta situació cal sumar l’acció militant contra una República en bolquers. Des dels inicis es va donar una fugida de capitals, que va obligar el govern provisional a establir mesures de control de l’extracció de diners a les fronteres, limitant-ho a 5.000 pessetes de l’època. A la vegada, es va donar una important pèrdua de valor de la pesseta en el mercat internacional. A això cal sumar, a més, el finançament de grups monàrquics des d’un bon començament per fer caure el nou sistema polític. Davant d’això, el govern provisional només va actuar contra la fuga de capitals, tenint una política econòmica eminentment liberal i, òbviament, sense plantejar cap mena de canvi estructural en l’estructura econòmica i productiva del país.

Al camp, amb un règim latifundista, on els jornalers era semiserfs, la situació era encara més complicada. Davant les tímides mesures que va aplicar el govern provisional, els grans propietaris van decidir eliminar jornals, rient-se dels camperols amb un “que et doni feina la República”.

La reforma agrària, la gran decepció de la II República

Per als sectors més pobres de la pagesia la República era una gran esperança. L’impossibilitat d’accedir a la terra era un veritable problema. La concentració de terres en poques mans i la falta de modernització no només feia que la gana dominés grans zones rurals, sinó que a més establia unes relacions de dominació cruels. A la befa que fèiem esment abans, cal sumar que la promesa de la Reforma Agrària va acabar sent poc més que una promesa. La situació al camp el 1930 era la següent: el percentatge de finques de més de 250 hectàrees, és a dir la concentració de terres per part de latifundistes, era del 62% Extremadura, el 61% a La Manxa, i el 55% a Andalusia (68% a la província de Cadis).

La reforma agrària arribarà, però tard i malament, i gairebé no serà aplicada. No és aprovada fins a juny del 32, i a més es limita només al latifundi, fixant que l’expropiació de terres es farà mitjançant indemnització. D’altra banda, els crèdits per a la reforma havien de procedir del Banc Agrari Nacional, que l’Estat creava amb una capital inicial de 50 milions. En aquest banc hi participaria també capital privat, i per això, en definitiva, la implementació de la Reforma estaria realment en mans de la banca privada. Una banca privada que tenia en els seus consells d’administració als majors latifundistes del moment, com els ducs d’Alba, els marquesos d’Urquijo, etc., els majors propietaris de terrenys cultivables i cultivats d’Espanya. En resum, l’instrument que incidida realment en l’aplicació de la Reforma Agrària, estava en mans d’aquells contra els que, en teoria, es feia dita Reforma.

El 31 de desembre de 1933 només s’havien repartit al voltant de l’1,5% de l’extensió total del latifundi. El 19 de novembre d’aquest mateix any es van celebrar les eleccions en què la dreta arriba al govern, posant fi a aquest minso repartiment de terres. Era normal que el govern de tendència progressista es trobés amb aixecaments al camp. La seva resposta fou molt dura. Molt més que ho va ser contra els intents de desestabilització de la reacció monàrquica. Això explicaria la seva derrota electoral.

Obrers al govern, burgesos al poder

En els primers mesos de la República va haver-hi una espècie de treva en l’agitació obrera. Durant el primer bienni, la UGT va actuar com a garant de la pau social, controlant a la classe obrera perquè no hi hagués grans conflictes. Per una altra banda, la CNT va donar poca treva a la República. No només desconfiava, sinó que a més molts dels problemes del món del treball seguien allà, sense cap solució a la vista. L’explotació i la misèria no havien desaparegut.

Amb la II República van arribar els primers obrers al govern, i es van regular els convenis col·lectius, es dictaminaven les condicions de suspensió i rescissió dels contractes, s’establia per primera vegada el dret a vacances pagades —set dies a l’any— i es protegia el dret de vaga que, sota certes condicions, no podia ser causa d’acomiadament. Es va aprovar la Llei de Jurats Mixtos, de 27 de novembre de 1931, que estenia el sistema de jurats mixtos —aprovat al maig per al sector agrari— a la indústria i al servei. Malgrat això, no es van establir mesures reals per a modificar la correlació de forces, i la burgesia continuava tenint un poder quasi dictatorial en les seves empreses. Això va fer que la conflictivitat no sols no s’apagués, sinó que tingués episodis importants.

A mode de conclusió: aprenem la lliçó

Tot i els grans avenços que va comportar la II República, que cal seguir reivindicant enfront del règim del terror i l’amnèsia col·lectiva imposada per la Transició a la monarquia parlamentària, el cert és que la nostàlgia no ens pot impedir aprendre les lliçons del període. La II República tot i ser una gran esperança per a les classes subalternes, en cap cas va donar resposta a les necessitats del poble treballador, ni va iniciar els canvis estructurals que necessitava el país, ja fos en l’àmbit socioeconòmic, en el cultural o en el militar. Es podrà dir que realment van tenir molt poc temps per desenvolupar el projecte de modernització que necessitava Espanya, i és cert, de la mateixa manera que també és cert que el republicanisme fins l’any 36, quan els obrers estaven armats i havien defensat la República contra el feixisme, no volia implementar cap canvi radical sobre el sistema econòmic.

Sense haver-se produït un canvi estructural, la reacció de l’oligarquia fou ferotge, no tant pels fets, sinó per la por que els provocava una classe obrera organitzada i que podia arribar a girar la correlació de forces en la lluita de classes. La lluita d’avui per la República ha de tenir ben presents aquestes lliçons. No només es tracta de fer fora la corrupció monàrquica, no només cal acabar amb un sistema polític immoral, també cal canviar la base que el fa possible. La lluita republicana d’avui no es pot basar en un acte de nostàlgia, sinó que ha de plantejar un projecte d’una nova societat, amb una nova forma d’organització del poder polític. Mirar cap enrere ens ha de servir per extreure les claus dels avenços i retrocessos, en cap cas ha de ser un exercici d’idealització romàntica. Com més romantitzem, més lluny estarem de la República.

Articles relacionats

Darrers articles