Des del Consell de Redacció de La Realitat hem volgut aprofitar la publicació del monogràfic sobre seguretat de 2022 per tornar a publicar aquest article de Joan Josep Nuet originalment publicat el 28 de febrer de 2021, en un context en el qual es vivia la detenció de Pablo Hasél i la repressió de les mobilitzacions posteriors que exigien la seva llibertat. Entenem la vigència de l’article en el moment que molts dels debats de fons que poden sorgir arran de la lectura d’aquest article no estan pas resolts, en un moment, a més, en el qual la direcció de la Conselleria d’Interior està ocupada per un partit d’esquerres.
La revista Realitat m’encarrega aquest article a la llum dels darrers successos ocorreguts després de la detenció del raper Pablo Hasél i la polèmica generada per les actuacions policials posteriors. Encara que em referiré als fets, vull començar per ampliar el focus i així poder contextualitzar el perquè d’algunes reflexions i opinions.
L’any 2021 i prèviament a la conformació del Govern apareix el debat sobre el model policial i de seguretat que cal implementar a Catalunya. Algú podria pensar que aquest és un debat nou i s’equivocaria, ja acumulem diversos moments on ha anat apareixent i cal repassar aquests precedents.
Cal recordar que el debat de la seguretat i els cossos policials està estretament lligat a l’exercici del poder. La legislació i la policia són estructures que conformen l’Estat, i l’Estat és l’expressió del domini de la classe dominant. És a dir, obeeixen a uns interessos de classe, i la lluita històrica de la classe treballadora i dels sectors populars ha estat la seva democratització, fins a orientar-los a representar els interessos populars.
Així doncs l’esquerra està obligada a construir una proposta progressista i democràtica de polítiques de defensa i seguretat. En cas de no fer-ho, corre el perill de què aquests aparells de l’Estat siguin definitivament controlats i absorbits pels interessos conservadors i, fins i tot, reaccionaris, dificultant així l’avenç de les lluites populars i consolidant una mirada coercitiva, policial i militaritzada.
Les arrels històriques
Cal repassar la Història per trobar el fil de lluites per la regulació de les forces d’ordre a Catalunya. Podem arribar fins a les Assemblees de Pau i Treva de Déu, al segle XI, eren un moviment de la pagesia, principalment, en aliança amb una part del clergat, per defensar-se de la violència dels clans nobiliaris que pretenien obtenir les seves terres. Això es dóna en un moment de debilitat del control comtal i signifiquen, per nosaltres, les primeres passes d’organització d’un ordre públic català.
Si passem al segle XVIII comprovem com, el 1719, es va haver d’emprar l’exèrcit en el reforçament de la frontera amb França en prevenció d’un possible conflicte armat. Això va obligar a la creació d’una força policial de control de l’interior del territori, on s’organitzaren esquadres de paisans, de veïns armats, distribuïdes pels corregiments. Quan la tensió bèl·lica desapareix, les esquadres es desfan, però una d’elles es manté i així, progressivament, s’institucionalitzen els Mossos d’Esquadra.
Amb l’aparició al segle XIX de l’estat liberal es va definint un model propi de seguretat. En la guerra contra Napoleó havia aparegut la Milícia Nacional, on els ciutadans armats es feien càrrec de l’ordre públic amb un clar component civil i local, però el retorn absolutista de Ferran VII la va dissoldre. A l’Estat Espanyol, el liberalisme pren un clar rumb conservador i desenvolupa un concepte de l’ordre públic profundament centralista, militaritzat i reaccionari. D’aquí s’entén la fundació el 1844 de la Guàrdia Civil.
En el decurs del segle XIX van apareixent les primeres policies municipals que, conjuntament amb els alcaldes de barri i els serenos, van esdevenir les estructures de seguretat dels ajuntaments. Ja en el període de la Restauració Borbònica, amb Alfons XII, van ser restituïdes les funcions dels Mossos d’Esquadra com a cos auxiliar de la Guàrdia Civil a les zones rurals. Van estar vinculats des de 1877 a la Diputació de Barcelona, amb fur militar i només operant en aquesta província.
Entre 1905 i 1908 s’inicia a l’Estat Espanyol l’estructuració d’una policia civil. Aquesta estructuració va estar molt vinculada al llegat conservador de les dificultats per mantenir el control del poder, en un context d’una creixent societat urbana tensada pel conflicte social i d’una lluita de classes creixent. Aquesta estructuració adopta dos components, un veritablement civil d’investigació i de policia judicial i una altra uniformat i militaritzat que dóna servei a les vies públiques. Més tard, en el període de la II República, i a través de la Diputació de Barcelona, els Mossos d’Esquadra es vinculen de forma clara a la legalitat republicana i a la Generalitat de Catalunya.
Les característiques de la Dictadura Franquista van reforçar i ampliar tots els aspectes de militarització, centralització i concepció reaccionària de la societat que ja eren presents en la concepció de l’ordre públic a l’Estat Espanyol al segle XIX. De fet, el Franquisme va esdevenir un règim policial i militar per definició. El 1952 els Mossos, que s’havien mantingut integrats en l’estructura de l’exèrcit espanyol, són restituïts com a guàrdia de la Diputació de Barcelona.
La Constitució de 1978 va establir ja l’estructura actual, la policia de l’Estat Central, les policies autonòmiques i les policies locals. S’inicia una transformació dels Cossos i Forces de Seguretat de l’Estat (la Policia Nacional, la Guàrdia Civil i els Serveis d’Intel·ligència), la consolidació i desplegament dels Mossos d’Esquadra com a Policia de Catalunya (desplegament a tot el Principat que culmina el 2008) i la reestructuració de les Policies Locals.
En el període de la Transició i a conseqüència de les mancances d’aquest període, importants aparells de l’Estat com el judicial, però també el policial o militar mantenen herències del passat respecte a aquesta tradició conservadora i centralista de l’ordre públic i d’aparells de criminalització i repressió de la dissidència política i social.
El sobiranisme i l’independentisme també participa d’aquests debats de forma incòmoda. La causa principal és que aquests aparells s’han utilitzat per reforçar una estructura d’estat centralista i demofòbica respecte a les reivindicacions dels pobles que lluiten per autodeterminar-se i les nacions sense estat propi. En definitiva, les esquerres sobiranistes necessiten una proposta estratègica de seguretat i defensa.
El debat actual
Els cos dels Mossos d’Esquadra apareix a ulls del segle XXI com una policia moderna d’una societat democràtica. El paper de la Policia Nacional i de la Guàrdia Civil és residual a Catalunya, molt restringit al control fronterer, de ports i aeroports, infraestructures crítiques i grans operacions de lluita contra el crim organitzat, el narcotràfic i el terrorisme. Els Mossos d’Esquadra i les Policies Locals, que compten amb 17.000 mossos i 11.000 agents locals, són la veritable columna vertebral de la Seguretat Pública del nostre país.
La Seguretat Pública esdevé una política pública imprescindible que ha de connectar amb valors i pràctiques democràtiques basades en la legislació internacional sobre el tema, així com amb les pràctiques de les democràcies més avançades. A Catalunya això va produir-se a partir de la mort del dictador i el seu gran impuls va partir de les experiències locals molt vinculades a l’esquerra i les forces democràtiques que s’havien oposat al Franquisme. Com a teòric d’aquest fet juga un paper destacat la figura de Jaume Curbet.
Jaume Curbet va ser regidor de Governació de l’Ajuntament de Girona del PSC al 1979 i d’aquí va passar a formar part de l’equip de persones que van construir la proposta de Policia i de Seguretat Pública de Catalunya. Va ser el líder teòric per abandonar i superar l’etapa franquista, fins i tot, decimonònicament conservadora, de la Seguretat, per tal d’equiparar-se a altres societats democràtiques. És autor de nombrosos llibres, imprescindibles referències sobre el tema, com “Democràcia i Policia”, “Ètica de la Policia” o “Un Món Insegur”, entre molts d’altres. Al darrere del seu llegat, i d’altres persones que va acompanyar-lo en aquesta tasca, hi ha la construcció ex nuovo del cos policial i de les estructures polítiques, policials i acadèmiques necessàries pel seu funcionament. Una fita a destacar és el funcionament, a partir de 1985, a Mollet del Vallès, de l’escola de policia, l’Institut de Seguretat Pública de Catalunya, un centre formatiu integral de les noves promocions de mossos, policies locals i guardes forestals.
Les competències de la Generalitat en matèria de seguretat són importants, tenen a veure amb l’emergència i la protecció civil, en matèria d’espectacles i activitats recreatives, de regulació de la seguretat privada, de seguretat pública i finalment de trànsit, circulació de vehicles i seguretat viaria. Els Mossos d’Esquadra actuen com a policia judicial. La Generalitat coordina també les policies locals a les Juntes de Seguretat Local i es coordina amb el conjunt de cossos policials de l’Estat a la Junta de Seguretat de Catalunya, que presideix.
S’ha de partir de les referències internacionals de l’Assemblea Parlamentària del Consell d’Europa i de l’Assemblea General de les Nacions Unides, les directrius de la Declaració sobre la policia i el Codi de conducta per a funcionaris encarregats de fer complir la llei, respectivament. Aquestes directrius són presents a les lleis espanyola i catalana que regulen els cossos policials i les polítiques públiques de seguretat, la Llei orgànica 2/1986, de forces i cossos de seguretat i la Llei 10/1994 de la Policia de la Generalitat. Finalment citar la Llei 16/1991 de les policies locals.
És imprescindible la referència al Protocol d’Istanbul contra la tortura que afecta i molt a la identificació i la detenció, pràctiques que suporten pressions cada cop més importants cap a la seva racialització. Apareix una tendència internacional derivada de les noves polítiques de seguretat de després 11S de lluita contra el “terror” global. Aquests plans de seguretat tendeixen a una visió holística on aspectes com el transport, l’alimentació, la salut, el canvi climàtic o els fluxos energètics són abordats des d’una perspectiva de seguretat policial i militaritzada. Aquesta tendència requereix lluita i proposta democràtica i es troba en la base del debat actual de la seguretat, que crisis com la de la Covid-19, reforcen. L’explotació de la por i la inseguretat per originar respostes polítiques antidemocràtiques. Són una de les bases claus, al costat de la crisi econòmica i social, del creixement de l’extrema dreta. L’extrema dreta intenta liderar el debat i la proposta sobre polítiques de defensa i seguretat.
La policia de Catalunya ha de coordinar-se en l’àmbit estatal, europeu i internacional. S’ha fet molta política bruta, especialment per part de governs de l’Estat, d’aïllament dels mossos restringint la informació i la coordinació amb organismes de seguretat internacional. També s’ha competit i traficat amb informació sensible per afavorir o no a un determinat cos policial. Un capítol a part requereixen els serveis d’intel·ligència i el seu paper a Catalunya durant l’anomenat procés.
Què cal fer
No podem oblidar les reflexions del principi: L’Estat i, per derivació, les seves lleis i cossos de seguretat, té un biaix de classe, així requereix una transformació democràtica per tal que pugui arribar a ser representatiu dels interessos de la majoria social treballadora. El mateix passa amb els cossos policials. Les eines per aconseguir gaudir d’una policia democràtica són diverses i són inesgotables. El camí de l’aprofundiment democràtic és il·limitat i s’ha de mantenir l’exigència democràtica de forma constant.
Les lleis que regulen els cossos policials o la seguretat estan fetes sota el mateix paraigües que regula la propietat i, per tant, parteixen de situacions injustes. Cal transformar aquesta base i és difícil pensar que sense modificar-la convertirem els cossos policials és eines populars perfectes. Sense una mirada global podem acabar assenyalant el dit sense veure la lluna. Algunes d’aquestes eines de nou són el control democràtic, la transparència i la regulació dels procediments d’intervenció.
Existeix un Codi europeu d’ètica de la policia. Aquest ha de ser la referència de la legislació, les pràctiques internes i els codis de conducta. Ha de convertir-se també en una eina de mesura pública de les actuacions policials. Aquest codi recorda que l’objectiu de la policia és la defensa dels drets i les llibertats fonamentals dels ciutadans, mai el seu menysteniment. Aquest també és el paper del sistema penal.
A la policia de Catalunya s’aplica des de 2004 aquest codi europeu, el 2007 va crear-se el Comitè d’Ètica de la Policia de Catalunya com a eina de reflexió i recerca deontològica i el 2015 el Codi d’Ètica de la Policia de Catalunya. El problema apareix quan aquest codi no reglamenta pràctiques policials concretes: Aquí entrem en el debat dels protocols concrets d’actuació i les seves contradiccions.
Alguns dels casos més mediàtics i preocupants tenen a veure amb l’ordre públic i les manifestacions i amb quines eines de control es fan: servir bales de goma, projectils de foam, porres, etc. Els debats també giren al voltant de les estratègies de control que exerceix la policia, com els encapsulaments, les càrregues, els carrusels, etc. També són polèmiques altres aspectes com l’ús de les pistoles làser o els dispositius sensibles com els desnonaments de famílies vulnerables.
Tots aquests aspectes tenen protocols interns dins els Mossos d’Esquadra. En la pràctica, aquests protocols i reglaments d’actuació no es publiquen sota l’argument que la seva publicitat reduiria la seva eficàcia. El Parlament de Catalunya, en el seu moment, va acordar prohibir les bales de goma i publicar el reglament intern d’ús de les bales de foam, explicitant que són una eina de precisió i no de dispersió i que han de ser utilitzades de forma excepcional i precisa. El departament d’Interior ha aplicat el primer acord però no el segon.
Tenim un problema amb la justícia per diversos motius, però aspectes com la corrupció i els delictes fiscals, la violència masclista, la vulnerabilitat social i el dret d’opinió i manifestació no tenen la resposta judicial que si podem trobar en garantir la propietat i la legalitat constitucional, que defensa una mirada conservadora d’aquesta. La policia esdevé eina d’aquesta mirada conservadora.
En resum, algunes de les propostes sistematitzades serien les següents:
- Cal reforçar des de l’esquerra sobiranista el debat i la proposta sobre les polítiques públiques de seguretat i defensa.
- Cal a Catalunya un avenç legislatiu amb una Llei Integral de Policia de Catalunya que reforci la coordinació policial, especialment en l’àmbit local, i que desenvolupi noves garanties en drets i llibertats.
- Cal millorar el Codi d’Ètica de la Policia de Catalunya i derivar-ne mecanismes reglats i severs d’avaluació de procediments en DDHH.
- Cal publicar i modificar reglaments i protocols d’actuació vers comportaments que he mencionat.
- Cal una millora salarial i un augment de plantilles policials. Les males condicions laborals/salarials son un focus de manca de compromís i autoexigència.
- Cal identificar i impedir l’organització de nuclis d’extrema dreta al cossos policials i/o militars.
