La nova regularització impulsada pel govern espanyol s’ha presentat com una resposta necessària a una realitat incontestable: milers de persones viuen i treballen a Catalunya sense drets plens. Tanmateix, més enllà del relat institucional, el desplegament del procés està evidenciant una manca de previsió alarmant. No només en termes tècnics, sinó en allò que és més greu: en la incapacitat d’anticipar les conseqüències socials d’una mesura que afecta directament les capes més vulnerables de la classe treballadora.
El punt de partida és clar i sovint ignorat en el debat públic: cap persona és il·legal. La irregularitat administrativa no és una anomalia, sinó el resultat d’un sistema jurídic dissenyat per produir-la. Durant anys, milers de persones són condemnades a la invisibilitat, sense accés real a drets bàsics, exposades a l’explotació i obligades a sostenir sectors sencers de l’economia en condicions de precarietat estructural. Quan l’Estat decideix intervenir, no ho fa per desmuntar aquest model, sinó per administrar-lo. La regularització, així, no és una solució, sinó un mecanisme de gestió de les seves pròpies contradiccions.
És en aquest marc que cal entendre el que està passant a Catalunya. El procés s’ha activat sense reforçar prèviament els serveis públics ni dimensionar l’impacte real de la mesura. El resultat ha estat immediat: col·lapse de les oficines, saturació dels serveis municipals, dificultats extremes per accedir a cites i una sensació generalitzada d’angoixa entre les persones afectades. El dret a regularitzar-se existeix formalment, però en la pràctica queda condicionat per la capacitat d’obrir-se pas en un entramat burocràtic dens i sovint inaccessible.
Aquesta situació no és neutra. Té conseqüències materials molt concretes. La digitalització accelerada dels tràmits, lluny de facilitar l’accés, ha aprofundit la bretxa existent. No tothom disposa dels recursos, coneixements o eines per moure’s en entorns administratius digitalitzats. En paral·lel, s’ha consolidat una dinàmica que resulta especialment preocupant: l’accés als drets comença a dependre de la capacitat econòmica. Qui pot pagar una gestoria o assessorament jurídic té més possibilitats d’avançar; qui no, queda atrapat en l’espera, en l’error administratiu o en la simple impossibilitat d’iniciar el procés.
D’aquesta manera, allò que hauria de ser una política de garantia de drets es converteix en un mecanisme que reprodueix desigualtats. La regularització deixa de ser universal en la pràctica per esdevenir selectiva, no per criteris explícits, sinó per les condicions materials d’accés. És aquí on la manca de previsió es revela amb tota la seva dimensió: no s’han mesurat els efectes reals de posar en marxa un procés massiu sense garantir les condicions d’igualtat per participar-hi.
En aquest escenari, el tercer sector ha tornat a assumir un paper central. Entitats socials estan sostenint, amb els seus propis límits, una part essencial del procés: informen, orienten i acompanyen persones que, d’altra manera, quedarien completament excloses. Però aquest protagonisme no és fruit d’una planificació virtuosa, sinó d’una absència. L’administració no ha estat capaç de garantir el seu propi dispositiu, i aquesta mancança s’ha traslladat a organitzacions que ja operaven al límit.
Aquesta realitat obre una qüestió de fons sobre el model que s’està consolidant. La col·laboració público-privada, sovint presentada com una eina de flexibilitat i eficiència, actua en aquest cas com un vector de desigualtat. Quan l’accés als drets depèn de circuits diferenciats, uns més accessibles per a qui pot pagar, altres saturats i insuficients per a la resta, es fragmenta el principi d’universalitat. Al mateix temps, es genera un espai econòmic al voltant de la gestió de la vulnerabilitat, on recursos públics i necessitats socials acaben alimentant dinàmiques de mercantilització.
El problema no és només com s’està implementant la regularització, sinó el fet que es continuï abordant la qüestió migratòria des d’una lògica reactiva i excepcional. Cada procés extraordinari arriba tard, mal dimensionat i sense voluntat de transformar les causes que el fan necessari. Així, la irregularitat es reprodueix cíclicament, i amb ella, les condicions que permeten sostenir un model econòmic basat en la precarietat.
A Catalunya, tot això es tradueix en una contradicció cada cop més evident. D’una banda, es reconeix implícitament la necessitat de regularitzar; de l’altra, es mantenen intactes els mecanismes que generen exclusió. El resultat és un procés que, lluny de corregir desigualtats, corre el risc de consolidar-les sota noves formes.
La manca de previsió no és només un error de gestió. És l’expressió d’un model que no té com a prioritat garantir drets, sinó regular l’accés a aquests drets en funció de les necessitats del sistema. I mentre això no canviï, cada nova regularització repetirà el mateix patró: arribar tard, quedar curta i deixar fora, una vegada més, aquelles persones que teòricament pretenia incloure.
