Sovint, esdeveniments que semblen simples casualitats ens serveixen per realitzar una fotografia fidel de la realitat que ens toca viure, i el periodisme, per la seva proximitat precisament a la realitat, n’és un gran exemple.
Tenim un fet més aviat poc noticiable: un grup de joves publiquen a xarxes un anunci per trobar company o companya de pis, detallant elements com el preu, la ubicació i, també, una condició més que legítima: que la persona sigui vegetariana o vegana o, com a mínim, no cuini carn al pis. Res extraordinari: en l’espai privat, que tant li agrada al capital, s’expressen unes preferències, quelcom habitual en aquests anuncis —horaris, ordre, no fumadors, mascotes… Però, evidentment, X (abans, Twitter) i el seu algoritme fan la seva màgia: arriben l’odi, els insults, les caricatures o la violència digital. I, evidentment també, els mitjans de comunicació i la dictadura del clickbait veuen la seva oportunitat: un programa de televisió es posa en contacte amb l’anunciant per omplir uns quants minuts de la seva insubstancial emissió i poder fer una mica de burla del veganisme. Poc s’ho esperaven, però: la protagonista, una dona jove, militant comunista a la Joventut Comunista de Catalunya, amb discurs, decideix aprofitar el temps per assenyalar com la notícia no és l’anunci, sinó el preu de l’habitatge, el paper dels especuladors i, sobretot, la manera com alguns mitjans s’alimenten de l’amplificació de l’odi.
Així, tres crisis en una queden recollides: la del sistema mediàtic, la de l’agenda pública i la de les condicions materials de les persones responsables de la informació. No és, doncs, un cas anecdòtic: és un símptoma.
Com configurem les agendes públiques: de la jerarquia informativa a la dictadura de l’algoritme
Una de les funcions bàsiques del periodisme ha estat sempre ajudar l’audiència a endreçar els diferents fets noticiables segons la seva importància, tot ajudant a configurar una agenda, que, evidentment, no escapa dels interessos de la seva línia editorial. Per tant, no era una funció neutral, però sí que implicava un compromís i una responsabilitat cap al col·lectiu.
Però en els nostres temps digitals i immediats, aquesta responsabilitat ha estat substituïda per la jerarquia algorítmica, en què el sensacionalisme, tot el que recondueix trànsit cap a les pàgines web, s’imposa a les investigacions i peces de fons, que ajudin a interconnectar molts dels problemes que, avui dia, ens afecten. L’algoritme del gruix de les xarxes socials necessita conflicte, reaccions immediates i viscerals, així que la importància social del tema queda relegada darrere de la capacitat de circulació.
La viralitat, doncs, és el criteri editorial, i això no és casualitat: darrere dels algoritmes que marquen l’agenda pública hi ha el mateix capital dels grans diaris, però ara no subjectes a la relativa responsabilitat cap al col·lectiu.
Torna la lluita de classes… però sense les classes
Les polèmiques contemporànies presenten una paradoxa que, de nou, no és tampoc cap casualitat: qüestions materials profundes són substituïdes per guerres culturals que es despolititzen i busquen, intencionadament, ser superficials. En lloc de parlar de salaris, de lloguers o de desigualtat, creant un vincle de totes les lluites (que beuen del mateix problema estructural: el capitalisme), els mitjans ens presenten problemàtiques parcials i caricaturitzades, amb l’objectiu de ridiculitzar lluites per la identitat o noves maneres de viure.
Aquí és on podem retornar al cas de la Irene i el ‘veggiepis’: el programa televisiu, de la productora d’Ana Rosa Quintana, situa l’eix del debat en la ridiculització de la preferència de conviure amb algú que no mengi carn, qüestió absolutament legítima, en lloc d’apuntar al greu problema de l’habitatge, la precarietat juvenil o la mercantilització extrema de la nostra vida.
La conclusió, doncs, és clara: el conflicte social real desapareix darrere d’un conflicte cultural abordat des de la parcialitat.
La precarietat entra a les redaccions
Més enllà de la relaxació de criteris, la falta de recursos impregna i és causa directa de la degradació informativa. La davallada de lectors i lectores de les edicions físiques, les dificultats per convertir visites a la web en subscripcions i la major dependència dels anunciats tenen efecte directe en les capacitats materials, deixant redaccions amb menys personal, més pressió temporal i d’immediatesa i més subcontractacions i precarietat per qui practica l’ofici.
Les investigacions són costoses: exigeixen temps, paciència i persones; les polèmiques virals, en canvi, són fenòmens que venen preparats per servir: protagonistes, relat, visceralitat i audiència interessada. Per tant, la precarietat laboral en el sector mediàtic i de la informació i la precarietat de la democràcia avancen juntes, inexorablement, si no hi posem remei.
Del debat al soroll permanent: el nou paradigma informatiu de l’esfera pública
Aquest ecosistema no només transforma el periodisme, sinó també la manera com s’articula la conversa pública: quan la viralitat substitueix la rellevància, el debat deixa de girar al voltant de problemes estructurals i es fragmenta en una successió contínua de polèmiques menors, desconnectades entre si i ràpidament oblidables. El resultat és una esfera pública saturada de contingut, però progressivament empobrida en capacitat d’anàlisi.
El que abans exigia context, temps i mediació, avui es consumeix en forma d’impactes breus i emocionalment intensos. Això no només altera els temes de debat, sinó també la manera com els entenem: el conflicte social es dissol en una acumulació de microescàndols que no deixen sediment polític.
En aquest marc, el paper dels mitjans deixa de ser el d’ordenar la complexitat per convertir-se sovint en amplificador del soroll ja existent a les xarxes. La jerarquia informativa es debilita i, amb ella, la capacitat de distingir entre allò rellevant i allò merament viral.
El ‘veggiepis’: la conclusió simptomàtica del model periodístic actual
El cas del “veggiepis” podria haver quedat en una anècdota menor de convivència juvenil. Tanmateix, el seu recorregut mediàtic mostra fins a quin punt el sistema informatiu actual tendeix a privilegiar el soroll per sobre del sentit.
El problema no és que existeixin polèmiques a les xarxes, sinó que aquestes ocupin el lloc dels debats necessaris, o que no es facin en els termes que, realment, ens interessen com a classe. Quan això passa, qüestions estructurals com l’habitatge, la precarietat o la desigualtat desapareixen del centre de la conversa pública, o es desvirtuen, substituïdes per conflictes fàcils de consumir i ràpids d’oblidar.
En última instància, el que revela aquest cas no és una simple anècdota viral, sinó una pregunta més profunda sobre quin tipus de realitat construeix el periodisme quan renuncia a jerarquitzar-la. I, sobretot, sobre què queda fora de camp mentre el soroll ocupa tota la pantalla.
Més Irenes, menys especuladors, i més organització, lluita i classe.
